DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

-Em vaig comprar un cotxe. Crec que ha sigut el més destacable de l'any i després de quasi nou anys de tindre carnet. He aconseguit major independència però també he hagut de reaprendre a conduir. -Vaig deixar el treball en l'agència de viatges. Estava fart de suportar el maltractament diari del cap. Esta experiència m'ha servit per a aprendre molt sobre drets laborals i la seua importància i que tot no és tindre treball i guanyar diners. També he aprés que vivim en una zona que pel turisme, els treballadors no tenen quasi drets i el pitjor de tot, a poca gent li importa. -Vaig començar a fer classes d'espanyol amb un romanés. -Vaig començar a afeccionar-me a la pastisseria i a la rebosteria. -Vaig començar a treballar en una botiga de barbacoes per a uns anglesos i vaig aprendre a vendre barbacoes en sis llengües diferents. Al principi era entretingut però a poc a poc anà perdent la gràcia, a banda de suportar cada dia les mil i una raons per les quals els angl...

https://drive.google.com/open?id=1SotQtbnpMYP-35p783MoDBTbid8&usp=sharing Fent clic a l'enllaç de dalt es pot accedir al mapa. Des que els humans inventaren el llenguatge per comunicar-se, van tindre la necessitat de donar un nom a l'espai que els envoltava, a manera de domesticar el paisatge i fer-lo propi. Així rius, muntanyes, illes, hortes, barrancs... havien de rebre un nom. També els pobles obtingueren els seus noms, a fi de distingir-los dels seus veïns. Ara bé, per facilitar les coses, es féu clar que calia que aquests noms foren compartits per la comunitat, si cadascú donava un nom diferent a cada unitat, es requeriria molt de temps cada cop que es duguera un a la conversa. A més a més aquests noms es començaren a transmetre de generació en generació, els fills heretarien dels seus pares els noms dels rius i dels pobles com també heretaven terres i cases. D'aquesta manera la toponímia és una gran ferramenta per conéixer i apropar-nos al nostre passat...

Fa temps que no escric perquè darrerament ja no sé de què escriure i al mateix temps també he perdut l'ànim per escriure. Únicament escriuria que els dies cada vegada són més foscos i freds i que això no té res a veure amb l'oratge ni que estiguem ja a tocar de l'hivern. Escriuria sobre que ja no tinc amics, o matisant, que sols tinc amics virtuals, que són eixos amb els quals parles de tant en tant, sempre a l'altra banda d'una pantalla, i veus, amb sort, una volta a l'any. Però ja comence a tindre més persones en el meu passat que en el meu present i això m'angoixa. Escriuria que tinc quasi trenta anys i no sé què fer amb la meua vida, que ja no m'il·lusiona res ni tinc cap pla de futur que em motive per alçar-me cada dia, que no em sent útil ni que hi haja res allà fora que jo puga fer. Que ja ni per a treballs elementals em volen perquè tinc 30 anys i no sé fer res. Escriuria que després d'encadenar males experiències laborals amb caps malt...

www.lagodicomo.com Como o Còm, en llengua llombarda, és una ciutat de huitanta mil habitants situada a la vora d’un llac alpí al nord de la Llombardia, a tocar de la frontera amb Suïssa. La ciutat ha acabat per donar nom al seu llac, el llac de Como, si bé el seu nom real és Lario. No gaire lluny de Milà, en els darrers segles ha esdevingut un centre turístic important des que primer l’aristocràcia i després la burgesia industrial milanesa, elegiren el llac i les seues ribes com a destí d’estiueig. La tralla històrica L’origen del llac cal buscar-lo milions anys enrere quan la vall del Po no hi era tal i la Mediterrània llepava els Alps amb la seua llengua salada. Però la mar es tancà i l’elevada concentració salina provocà una dessecació quasi completa.  En aquell moment s’originaren molts dels llacs alpins. Més tard s’obrí l’Estret de Gibraltar i les aigües de l’Atlàntic tornaren a ocupar el desert salat, ara però lluïa un poc diferent, ja no arribaria als...

Recordeu quan escrivia un diccionari xabienc? Jo tampoc, per això el projecte havia quedat abandonat. Si poguérem viatjar a l'Arenal de Xàbia cent anys enrere en el temps, allà on hui trobaríem un "centre" "turístic" de "primer" "ordre" (i atenció a l'abús de les cometes), veuríem poc més que unes salines abandonades, quatre bancals i unes runes romanes. Però allà pels volts dels anys 50 arribaren els primers turistes i ja no se n'anaren i durant vora quaranta anys, l'Arenal pareixia atrapat en una atmosfera vintage, retro, selvàtica, hortera en definitiva. Tanmateix les coses bones no duren per sempre i amb la crisi del 2007, com un bumerang que el llances ben lluny i torna cap a tu, ens desférem d'eixe model turístic i tornà amb més força, devorant-ho tot com una revolta de riu i deixant al seu pas un rastre de classisme i turisme de "qualitat". Si no volies caldo, nyas dos tasses.

Com que fa unes setmanes vaig parlar de Torí i resultà ser l'entrada menys llegida dels últims dos anys, hui parlaré de Milà, a veure si m'acabe d'enfonsar i ja no em llig ni jo. Comencem. De segur que aquesta és la cosa més coenta que he posat al blog. Vegeu com de seriosament em prenc el fet d'enfonsar-me. Amb una població urbana d'un milió d'habitants, quatre si incloem la metropolitana, Milà és la segona ciutat d'Itàlia i un gran centre industrial vinculat als teixits, així algunes cases de roba de la ciutat han esdevingut molt conegudes al llarg del món,  Armani, Prada, Versace o Dolce-Gabbana.

Fa unes setmanes vaig acudir amb una amiga a una jornada sobre mamprenedoria (no sé si la paraula existeix però mamprendre em pareix una paraula més bonica que emprendre) dirigida a mamprenedors. En la cultura laboral del segle XXI i sobretot arran de la crisi econòmica del 2008, pareix ser el manà, allò que ha de resoldre tots els nostres problemes. Un mamprenedor és un treballador molt rendible per a l'estat perquè paga impostos i rep per contra un benefici escàs del sistema de la seguretat social és a dir que aporta més de què consumeix. Un win-win, en el llenguatge actual, per a l'Estat. Des d'aquest blog no donem suport a la   mamprenedoria perquè és la manifestació de la renúncia de l'Estat a exercir el seu paper de regular  les relacions laborals i garantir uns mínims de seguretat als treballadors així com evitar els abusos. Però com que sí que fem costat a les coses gratuïtes, allà hi anàrem. De pas aquesta amiga i jo volíem agafar idees per si havíem de ...

 Així és com qualsevol pot trobar Torí (font: www.hotelscentral.com) Si les primeres impressions són importants, el primer que vaig veure de Torí en baixar del tren fou un cel gris, un  Lidl , voreres envaïdes per la brossa i mig rosegades, una redona gegant a mig construir i un senyor que em va perseguir per un grapat de carrers per oferir-me drogues. Benvenuti! Així és com me la vaig trobar jo. (font: www.getyourguide.es) Torí és la quarta ciutat d'Itàlia per població (vora mil·lió i mig d'habitants) i es troba situada al peu dels Alps. D'aquí el nom que du la regió del Piemont (del llatí Pedemontis o al peu de les muntanyes). A prop de la Mediterrània, cent quilòmetres i escaig, i al mateix temps tan lluny per la seua ubicació geogràfica, en diuen d'ella que és una de les grans ciutats del sud, juntament amb Nàpols i Palerm, per tal que puguem fer-nos una idea de la importància de la immigració siciliana, calabresa, napolitana, etc. que va tindre la ...

Feia setmanes que tenia un esborrany escrit i que no sabia com rematar-lo. A la fi i després de pegar-li voltes, havia decidit no publicar-lo i deixar-lo en el calaix on moren els esborranys no nats. Però després he començat a repassar esborranys i he trobat aquest, de fa cinc anys, que tracta exactament el mateix tema i del qual ja no recordava res. Em plagie a mi mateix? He perdut la gana d'escriure? La història em jutjarà. Tenia pensat reservar aquesta entrada per a quan complira el quart de segle, però com que encara queda molt, aquí està. ( Atenció, faltava poc per a fer 25 anys i em pareixia molt de temps, ara estic a punt de fer-ne 30! ). Per a entrar en context hem de traslladar-nos a principis dels anys 90... l'artista anteriorment conegut com a Prince, era conegut com a Prince ( i va faltar aquesta primavera passada ), vivíem la ressaca de les Olimpíades de Barcelona, el PSOE es preparava per a guanyar per quarta vegada i també perquè el seu govern esclatés per ...

Quan eres estudiant, setembre representa l'inici de l'any acadèmic, de manera que gener no és més que un mer tràmit. Si no fora pel meu aniversari, gener fins i tot sobraria, com febrer o novembre, altres mesos que caldria considerar eliminar del calendari. Això a l'hemisferi nord, a l'hemisferi sud eixe paper el juga març. Març també era el primer més de l'any per als romans, quan no existien ni gener ni febrer. Vegeu com els romans tenien bon seny. Però tornant al setembre, pareix que en acabar d'estudiar, perda eixe valor. Tanmateix d'alguna manera setembre sempre representa un canvi de cicle en la meua vida postestudiantil. No sé si eixa paraula existeix però aquí la deixe. Bé que, qui diu setembre, diu un rang de temps que abraça des d'agost fins a octubre, dalt o baix. Enguany comence setembre en l'atur així que sí o sí tindré un canvi. He decidit prendre-m'ho amb calma, no martiritzar-me diàriament per no tindre treball. Invertisc les ...

Lo mariner,  també coneguda com A la voreta del mar és una cançó tradicional valenciana i catalana que s'ha atribuït al rector tortosí Francesc Vicent Garcia (1578-1623),  tot i que allò que el poeta féu va ser posar per escrit una cançó que faria temps que se sentia arreu.  Si no coneixeu la cançó o no l'heu sentida mai ( Aquí està la versió de Paco Muñoz, interpretada juntament amb Pep Gimeno , la número 11) conta que a la vora de la mar hi ha una donzella brodant un vestit  per a la reina. Mentre broda comprova que li falta seda i casualment veu passar l'embarcació d'un comerciant. El mariner s'acosta a terra i ella li demana si té seda, llavors ell la fa entrar a la nau perquè es trie la seda que vulga. Sense que ella siga conscient, el mariner fa que la nau s'allunye mar endins. Quan se n'adona què ha ocorregut li prega que la torne a terra però ell es nega perquè fa anys que va buscant-la pel món per a casar-se amb ella. La donzella es lamenta del...

Aquest text aparegué al Llibre de Festes de Calp del 2016. "Contemplant la Marina de hui en dia, costa imaginar que va haver-hi un temps, no gaire llunyà, en què els seus habitants  miraven la mar amb temor. Els nodria amb els seus fruits abundants però també els enviava castics depredadors que es llançaven sobre les seues terres i s’enduien tot el que podien. Per això s’hi allunyaven i construïen les seues llars sobre tossals, al recer de les muralles. Amb tot, no hi havia murs prou alts per a apaivagar la cobdícia dels pirates i així, de tant en tant, aconseguien burlar les defenses, com tingué lloc en Calp la nit del 2 d’agost de 1637. Aquella  nit la vida va canviar per a molts dels seus habitants. Set galeres comandades per l’almirall Ali Bitxin s’arribaren silenciosament fins a la badia de Calp i d’elles emergiren més de set-cents pirates assedegats de botins. Els assaltants nocturns es dividiren en dos grups. Uns tenien per objectiu el raval, al voltant dels ca...

...Si sempre són les mateixes. Si no fan justícia a la vida que t'espera aquí. Si falta tot el que es veritat. No m'ensenyes més postals ...si parlen de cales desertes Font: Levante i muntanyes verges Font: Marina Plaza No m'ensenyes més postals ...si no cap tota la corrupció Font: Las Provincias i l'urbanisme sense control No m'enseyes més postals... si no cabem nosaltres Marina Plaza No m'ensenyes més postals... si no parlen de treball precari, d'economia submergida, de negocis obscurs. No m'ensenyes més postals... si no estan elles, ...si no estàs tu No m'ensenyes més postals. Marina Plaza Marina Plaza Levante Marina Plaça Levante Marina Plaza ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Aquesta no pretén ser una crítica gratuïta a la Conse...

La primera vegada que vaig sentir parlar sobre Rafael Chirbes no era molt conegut, car al País Valencià i en l'àmbit de la cultura, hi ha dos únics pols i si no hi gires al voltant de cap, no existeixes. Pense que els anys de la "transició modèlica" ™  crearen la situació següent : si escrius en valencià, eres d'esquerres, si escrius en castellà, eres de dretes. I què passa si escrius en castellà però eres d'esquerres? Eres invisible. Però no ho tens molt millor si eres de dretes però parles valencià, llavors eres del Bloc. Si escrius en castellà i eres de dretes, pots acabar sent un Blasco Ibáñez, poc reivindicat pel valencianisme, atrapat en el grup d'escriptors regionals en la literatura espanyola, el teu lloc: anomenar carrers i avingudes. El cas és que mon pare em parlava d'un escriptor de la VALL (per als de Llutxent-Pinet, la Vall, així en majúscules, sempre és la Valldigna) que vivia a Beniarbeig. Em contava que havia sigut professor al Marroc...

L'any passat m'ho vaig prendre pitjor. Em va caure al damunt la frustració, el cansament dels eterns viatges en el TRAM, l'esgotament que provoca la calor de l'estiu, que t'absorbeix tota l'energia. També hi pesà l'evidència que al cap i a la fi és una loteria en la qual participes amb la quarta part d'un bitllet, que l'atzar té molt de pes.  Però pocs dies després ja me n'havia oblidat. De fet vaig decidir que no anava a presentar-me de nou. Ara bé, la realitat laboral de la Marina em prengué del peu i em tornà a la realitat: eixe joc és dels pocs visats que hi ha per escapar de la precarietat laboral. Així que enguany ho he tornat a intentar. Aquesta vegada el resultat ha sigut tot just al contrari, primer m'ho vaig prendre com si res, com una d'eixes exclusives del hola que no interessen a ningú. Un rumor llunyà que podria haver-li passat al veí o a un habitant de la Xina Popular. No obstant això, a mesura que van passant els die...

Torna l'estiu. Tornen les panderoles i els mosquits. Tornen les sandàlies amb calcetins. Torna la superpoblació, els talls de llum. Tornen les pells de blanc nuclear. Tornen les notícies estúpides d'estiu. Tornen las vacaciones de los famosos . Tornen els melons d'Alger. Tornen les vesprades eternes, l'olor de panotxa i gespa tallada, el soroll de les cigales. Torna la pertinaz sequía. Torna l'estiu més calorós dels últims cent anys.   Torna la Mare de Déu d'Agost i a les set ja és fosc. Torna la vuelta al cole , torna "després de les vacances s'incrementa el número dels divorcis", tornen les fulles a caure dels arbres, tornen les col·leccions de ventalls i rosaris del món, tornen les oronelles a marxar, tornen les vinyes a mostrar-se prenyades, torna Tots Sants i Halloween sí, Halloween no. Torna el canvi horari, torna el altra vegada lo de que Franco va canviar l'hora, no, per favor. Torna l'amenaça de gota freda. Tornen les vesprade...

Aquest relat el vaig presentar a un concurs de narrativa breu de Teulada. La premissa era que comencés amb la frase: Tot va començar aquella nit d'estiu.  Tot va començar aquella nit d’estiu. Jo fugia del soroll d’una revetla d’estiu. Tu escapaves d’una vida de dolor. Però en aquell instant no ho vaig saber. Ens creuaren sota l’ombra del vell castell, la lluna realçava la blancor del teu vestit. En una mà duies les sandàlies. Els teus peus descalços s’enfonsaven en l’arena de la platja amb cada passa. La remor de la mar va encobrir un tímid bona nit que vaig dir. No em vas contestar. Les nostres pells estaven recobertes d’una pel·lícula de suor, sal i arena. La calor no respectava ni la nit. Jo estava atordit per l’alcohol barat de la barra. Si no haguera estat borratxo,  haguera pogut llegir en els teus ulls el crit d’auxili que demanaven. Després d’uns minuts que paregueren hores, vaig reprendre el pas i tu també, enfonsant-te en l’arena. Al sendemà trobaren el ...