PRIMER DIA DE CONFINAMENT- SANT CIAPPELLETTO

En qüestió d'hores vam passar de tindre plans per al futur a acabar tot confinats dins de casa.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
M'he alçat fet tabac. Els dos dies anteriors he tingut algun símptoma que em preocupava, una tos lleu, sentiment de malestar i debilitat, la sensació contínua d'acabar d'aterrar. I al tercer dia, una nova trompeta apocalíptica portadora de noves terribles. No puc ni tossir del mal que em fa tot.
A més, per a acabar-ho d'adobar, tinc tremolins malgrat que la temperatura ambiental és agradable.  Em prenc la temperatura i pareix  alta així que no sé si deixar-ho córrer o que m'embargue el pànic. Arran de deu intents infructuosos desistisc de posar-me en contacte amb el número que havia proporcionat Conselleria. Segur que no és res greu, ja passarà.

Però en previsió que és qüestió de temps que aparega la febra i m'haja d'allitar, he acabat de corregir exàmens i llibretes i de traure les notes mitjanes per a pujar-les a l'aplicació. Jo moriré però la segona avaluació quedarà tancada. També he fet la lliçó diària del Duolingo perquè el mussolet no em lleve el rècord diari. I en haver esmorzat, m'he aprovisionat de mocadors, aigua i el comandament a distància i m'he deixat caure en el sofà.

Després de botar pel catàleg de séries i pel·lícules- a mi tanta opció em mata perquè tinc 0 capacitat de decisió- he posat una série de terror asiàtica anomenada Folklore. És una producció de sis capítols independents sobre éssers malignes del folklore asiàtic. El primer capítol transcorre en Indonèsia i la protagonista és la Wewe Gombel, un personatge de la mitologia de Java, una dona que viu en una palmera i que es dedica a segrestar xiquets. No és un monstre roín, sols intenta superar la pèrdua d'un fill però com que no pot alimentar els captius, els proporciona fulles o excrements, els infants moren d'inanició i se'ls ha de menjar. Està clar que no ha vist la gent histèrica buidant els supermercats, sinó trobaria la manera d'alimentar-los. El fet curiós és que les criatures que segresta la Wewe Gombel són els que en casa ja no són volguts i al remat no fa l'aspecte de ser un ésser maligne, no com ho entendríem en el sentit occidental. Com el Sant Ciappelletto de Boccaccio, bé i mal són dos conceptes relatius.

La bona qüestió és que mentre em reposava no he tingut febre i m'he sentit millor, tots els mocs s'han alliberat el pit i se n'han anat al nas, de manera que descarte qualsevol infecció de moment. Així que m'he sentit persona de nou, he aprofitat per a passar l'aspiradora i llavar bé el sòl de casa. També per a repassar coses de llengua persa i he acabat de llegir el llibre d'Alfons Daudet Tartarí de Tarascó, una obra còmica situada a cavall de la Provença i l'Algèria francesa. A la vesprada hem tret Dana a passejar, pel carrer tot sembla normal, els restaurants de gom a gom, l'església plena de parròquia. Aquí no passa res.

En caure la nit torne a tindre molt de fred i em crema la cara i els ulls. Me'n torne al niu del sofà i m'adorm però com sempre que tinc febra, comencen els deliris i en la tele fan un programa de xiquets cantants i això s'introdueix en els meus somnis i ix Ainhoa Arteta parlant que els cantants napolitans sempre canten des de l'ànima i al meu jo febril això ho troba un enunciat molt orientalista perquè per què els napolitans, els mediterranis ho hem de fer tot per vocació? I ho relacione amb les experiències de Tartarín en Algèria a qui tot decep perquè Algèria no és el paradís Oriental amb carrers de terra i lleons campant pels carrers que esperava trobar-hi, és més aïna una petita París amb bulevards i cafés. I el fred deixa pas a la calor i pareix que la febre se'n va.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL