DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Proceta o Procida (en italià) és una petita illa volcànica que tanca la badia de Nàpols pel nord, entre terra ferma i l'illa d'Ischia. En l'Antiguitat era visitada pels camperols que cultivaven les seues vinyes i pels patricis romans que hi tenien les seues vil•les de descans i en l’actualitat és un municipi que viu del conreu dels cítrics i del turisme, com no podia faltar en un territori mediterrani envoltat per aigua. Després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident, fou un domini dels bizantins i esdevingué un refugi per als habitants de terra ferma que fugien de les ràtzies dels pirates i de les incursions dels longobards, fins que al segle XI els normands la capturen i incorporen al regne de Sicília. Amb els normands arriba el feudalisme i a finals del mateix segle trobem una família de notaris, originaris de la ciutat de Salern, que adquireixen el senyoriu de l'illa i de la terra ferma que l'enfronta, el Monte Procida. Aquesta família amb l’objectiu d’en...

 Què és el temps? És un concepte natural que es pot mesurar de manera objectiva i un lloc, és una magnitud, és una creació humana i, per tant, inexistent més enllà de les nostres ments o ho és tot alhora? Esta pregunta té molt de sentit perquè de la resposta depén un dels conceptes més utilitzats per la ciència-ficció: els viatges en el temps. Viatjar arrere i avant en el temps implica que són llocs als quals hom pot entrar o dels quals en pot eixir. Però això també implica que passat i futur existeixen en algun indret determinat col·locat en una dimensió concreta, però invisible als ulls humans. Tota esta introducció per a dir que fa poc he vist la pel·lícula Frequency i m’ha paregut interessant el concepte de temps que empren. Si no la coneixeu o no l’heu vista, tracta d’un policía que no ha pogut superar la mort de son pare quan ell era xiquet. El pare, bomber va morir en un fatídic incendi mentre tractava de rescatar unes víctimes. Un dia troba la vella ràdio de comunicación ...

Home en persa es diu    مرد [mard] o мард en tadjik. La relació amb la resta de llengües indoeuropees és ben curiosa, però lògica ben mirada perquè ve d’una arrel *mer- amb el significat de morir. D’ací també el verb مردن [mordan] o мурдан en tadjik, morir. Del període mogol passà a l’hindi मर्द [mard] home o inclús, heroi, encara que també es pot dir   आदमी [ admii] un altre manlleu persa que procedeix de l’àrab, آدم [adam] home, que també existeix en hebreu i que nosaltres tenim com un nom propi Adam, el primer home. En les llengües germàniques tenim l’anglés murder , el neerlandés moord , l’alemany Mord, o el suec mord que es refereixen a un tipus específic de mort, en este cas d’un assassinat, quan la persona és morta amb premeditació i a més el seu cadàver era amagat perquè no poguera ser soterrat, que afegia dramatisme a la mort. Entre les llengües eslaves trobem el rus мереть i l’ucraïnés мерти o el serbi-croat мријети / mrijeti que significa també morir...

  Sovint m'oblide de tot i pareix que vaig avant, però de vegades m’assalten els records, que agotzonats esperen en les ombres el moment just per a saltar: les telefonades, aquella vesprada que mon pare em digué que l’havien tornat a ingressar i no s’atrevia a demanar-me que hi anara perquè significava que s’aproximava el desenllaç, una altra telefonada al sendemà, el meu germà per  a dir-me que tot havia acabat, a tercera hora, i d’aleshores ençà que cada dijous a tercera hora ho rememore tot com una pel·lícula que no em cansara de vore, totes les visites a l’hospital, els plans de futur, les esperances dels metges, cada nou ingrés, cada nova habitació. Després recorde el tanatori, l’església, el cementeri, acompanyant-la al mercat espitjant la cadira de rodes, ella contenta perquè li havien fet un nou tractament  i tot aniria a millor, tot el ball de metges i sanitaris, cadires d’hospital amb els molls trencats, safates amb menjar insípid, vies, goters, esparadraps, aqu...

 Entre els populosos carrers de Bagdad va créixer l’ Ibn Khurradadhbih (820-910) que passarà a la història com un geògraf persa de la cort abbàssida. Vers l’any 870 escrigué la seua obra més coneguda, el Kitab al-Masalik wa al Mamalik , és a dir El llibre dels camins i dels regnes , que volia ser un compendi dels territoris que estaven sota l’autoritat del califa, dels seus pobles i de les seues riqueses, de les meravelles i de les rutes comercials i que al remat ens proporciona una preciosa descripció del món islàmic des del Magreb fins al Japó, encara que ell mateix mai no viatjà pels territoris esmentats i es basava en diverses fonts de l’època. Quan es refereix als territoris més occidentals, els de l’Al-Àndalus, parla que abans de la conquista musulmana estaven governats per un tal Lodarik originari d’Isfahan, una ciutat del centre de Pèrsia, que acabà per donar nom a tots els habitants del seu regne, els hispans. El tal Lodarik és el rei visigot Roderic i supose que el fet ...

A mesura que van passant avaluacions tinc la sensació, especialment en els cursos alts, que els alumnes estan cada volta més apàtics, que no s'interessen per res i que venen de bulto, tot convertint l'ensenyament postobligatori en una extensió de l'obligatori. Estudiar per inèrcia, per no eixir de les rutines o per por a canviar de ciutat/grup d'amics. Clar que influeix també la política imposada des de dalt d'aprovar a tots per a ocultar les desigualtats socioeconòmiques que es manifesten en els resultats educatius, així com la falta de perspectives de futur falagueres, o també és l'edat que és molt roïna i més encara hui en una societat de la immediatesa, o que jo ja tinc gairebé 40 anys i ja no sé què és ser jove, o que jo també era igual i tampoc m'entusiasmava l'institut i llavors actue com un hipòcrita en queixar-me, o que sé jo, o sols sé que res no sé que deia aquell, o potser siga al remat de tot, que el que està cada volta més desmotivat soc jo...

La paraula persa چه [txe] escrita en persa clàssic چی [txi] i que hui es considera una forma col·loquial, o чи [txi] en tadjik, té diferents funcions, ja que el trobem com a pronom interrogatiu què i com a determinant o adverbi quin . Cognats en trobem a les llengües germàniques: anglés what , neerlandés wat , alemany was, ídix וואָס [vos] suec vad. Entre les llengües eslaves hi ha l’ucraïnés що [shxo] o шо [sho] (més col·loquial) o што en algunes variants, el rus что [txto] o la forma més col·loquial шо i les formes serbi-croates de што/ штa . Pel que fa a les llengües goidèliques hi ha el gaèlic escocés cò o el gal·lés pwy, mentre que en grec trobem τῐ́ς [tís] i en llatí qui que dona què o qui.  En realitat la llista és molt llarga, el fet que a moltes llengües indoeuropees els pronoms/determinants interrogatius es pareguen com en el valencià què, quan, qui, com... indica una gran divergència evolutiva que provindria de les mateixes formes declinades, per exemple les forme...

 En 38 anys mai havia estat en Oliva, vull dir en el seu centre històric. He estat un parell de voltes en la platja i l’he travessada milanta voltes per la carretera, però era com un escenari pla, en dos dimensions, paregut als videojocs dels anys 90. Per això, fa uns dies vaig decidir endinsar-me pels seus carrers i la sensació va ser estranya, de sobte allò era més que un decorat a banda i banda de l’empolat i els semàfors. Feia temps que tenia ganes de fer-ho, sobre tot perquè la meua besàvia hi va nàixer i viure part de la seua infantesa i sabíem la casa i el carrer exactes, el carrer Sant Francesc, en el raval de Sant Roc, llavors tenia curiositat per estar allà. Fa un parell d’estius vaig estar investigant els meus avantpassats olivers i vaig descobrir que venien de molt lluny, d’altres indrets de les comarques centrals, de València, fins i tot de les Illes, de Mallorca, Menorca i Eivissa, d’Aragó o del nord d’Itàlia. L’expulsió dels moriscos el 1609 afavorí eixos desplaçamen...

El camí de les Sortetes condueix el caminant des del riu Gorgos fins a la vila de Xàbia. Primer troba el Raval de Baix, l’última expansió urbana de la vila antiga, construïda a la vora d’un barranc, el Barranquet hui soterrat sota l’asfalt, va desaparéixer a mitjan segle XX per culpa de les riuades violentes que amenaçaven la integritat dels seus habitants. Unes poques portelles i un solar per a l’estacionament de vehicles guarden la memòria del Ravalet. Dos moments a l’any fan reviscolar el Raval i el trauen de la seua llangor, a l’hivern la foguera de Sant Antoni, la seua és ben present en un templet del pany de cases que hi resta i la foguera de Sant Joan, pels volts de l’estiu. Des del Raval de Baix i prenent els carrers de la Font, el Foguerer arriba a la Ronda Sud, l’antic llenç de muralla que tancava la vila pel migdia. Als seus peus hom haguera trobat segles arrere, un dels fossars de la vila. Vinculat a aquest fossar hi havia l’Hospital de Santa Anna, institució medieval per a...

 Sent a l’últim programa del pòdcast Gent ràndom que parlen sobre el bloqueig lector, és a dir eixa situació en la qual no t’abelleix llegir gens, o no trobes el temps o el llibre que t’enganxe prou per a no voler abandonar-lo. En una societat tan productivista fins i tot, això es veu com un problema i, per tant, la recepta proposada és la de no atabalar-se i donar-se temps a un mateix fins que es torne a tindre gana de llegir, o també abandonar aquelles lectures que no ens estan agradant i ens provoquen l'efecte contrari al volgut, una repulsió cap a la lectura. Moltes d'estes idees venen d'un llibre que he llegit fa poc d'Eudald Espluga i que m'ha agradat: No sigues tu mateix . Això que diré va en contra de la filosofia del programa: jo llig quasi per obligació.  No en el sentit de fer una cosa perquè cal fer-la, que no crea gaire plaer, com el treball, sinó pel que fa a col·locar-la en una situació prioritària dins de les activitats diàries, ja que el ritme de vi...

Sovint la història de l’art s’entén com un seguit de modes que es juxtaposen en el temps, quasi de manera capriciosa i eixa interpretació se’n deriva bona part de les etiquetes que els historiadors han creat per a estudiar-les de manera més còmoda. Clàssic, romànic, gòtic, renaixentista, barroc… Pareixeria que les societats se’n van a dormir i es desperten amb un gust totalment canviat. Però la realitat és molt més complexa i l’experiència mostra que les tendències se superposen i conviuen. De fet, la història de l’art són deu obres paradigmàtiques i tres cabassos d’excepcions. Un bon exemple d’això és l’Hospital Reial de Xàtiva. Encara que com a institució existeix des de la conquista cristiana del segle XIII, el creixement de la ciutat i l’augment de la població, alhora que la projecció que guanya Xàtiva amb l’arribada dels Borja a l’escena internacional fan que al segle XV se n'edifique un de nou que va estar en funcionament fins als anys 80 del segle XX. En la façana conflueix...

GENER L'any va començar bé, vaig viatjar a Itàlia. Bé, me'n vaig haver d'anar-hi carregat d'analgèsics perquè tenia febra i en fugia per a no haver d'assistir a celebracions familiars nadalenques, però vaig poder complir un somni que tenia d'ençà que estudiava primer d'ESO i teníem el llibre d'història de Vicens Vives i em fascinaven els mosaics bizantins de la ciutat de Ravenna. Vaig poder visitar el mausoleu de Teodoric, l'església de Sant Vital, la de Sant Apol·linar nou i la de Sant Apol·linar en Classe, el baptisteri dels ortodoxos i el mausoleu de Gala Placídia. A més vaig estar en Bolonya i en Ferrara. Després vaig tornar a la rutina i vaig  notar que quan passe molt de temps dret o assegut em fa mal l'esquena, però no li vaig donar importància. En vista que no reobrien la piscina, vaig tornar a eixir a córrer i vaig fer 37 anys. També vaig  tindre una estudiant de pràctiques. En la part d'estudis em vaig examinar de l'assignatura ...

Mare és una paraula gairebé universal, els filòlegs han relacionat la m amb els primers balbucejos infantils, d'ací que este so es troba present en moltes llengües del món per a dessignar l'engendradora de fills. Els perses en diuen  مادر [mader], модар en el tadjik. La trobem en l'hindi माता [mata], el rus мать [mat'], l'ucraïnés i el serbi-croata мати [mati] o мајка, el gaèlic escocés màthair , l'anglés mother , l'alemany Mutter i l'ídix מוטער [muter] , el neerlandés moeder , el suec mor , el grec μητέρα [mitera], el castellà, el portugués i l'italià madre , el sicilià matri , el català mare , l'occità maire , l'aragonés mai i el romanés mamă mostren un origen comú.

 He estat aprofitant les vacances de Nadal per a fer neteja en l'altell de ca ma mare i he tirat al fem moltes coses de quan era menut: llibres d'escola, dibuixos, joguets, adhesius, revistes, ninots... andròmines tot plegat, i m'ha sabut molt de mal, desfer-me d'una part del meu passat, ha sigut com trencar definitivament amb la infantesa. Però també és cert que tard o d'hora calia fer-ho, no sols perquè al remat són objectes que estan ocupant espai, oblidats i agarrant pols, sinó també perquè nosaltres no hem de durar per a sempre. Em ve al cap per exemple en la gent que han patit les riuades i ho han perdut tot. Ma mare no m'haguera deixat fer-ho, ella s'aferrava a cada objecte del passat, cada mistera, detallet de comunió, capsa de bombons, plats, gots, peces de roba, sabons d'hotel... tenia un problema encara més greu que jo. Això també em permet reflexionar sobre la funció dels records, per què resulta tan dramàtic desprendre's de coses que ja ...