DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Érase un hombre a una nariz pegado ...Així comença un sonet de Quevedo dedicat al seu enemic Góngora. Canviant el sonet, malgrat el que puguen opinar els fanboys de Mecano sobre canviar paraules, ben bé podríem dir que Érase un hombre a una oreja pegado . Qui li diria al pobre Van Gogh que acabaria passant a la posteritat gràcies al seu apèndix auditiu. I no per desmeréixer l’obra del pintor holandés, que també és digna d’elogi. De fet el Museu Van Gogh d’Amsterdam és l’edifici que més visites rep de tota la ciutat i cal reservar avançadament per a poder gaudir de la seua obra pictòrica. No sabem si de tots aquests visitants arribem més atrets pel postimpressionisme o per la seua tràgica història. El museu Van Gogh, creat l’any 1973 amb diversos fons, està consagrat a l’obra i vida del pintor que va viure entre els anys 1853 i 1890. Van Gogh era fill d’un pastor protestant que volgué seguir les passes  de son pare, tot i que no acabaven de fer bona lliga, perquè el n...

Des de fora, el número 40 del Oudezijds Voorburgwal no deixa de ser la típica casa burgesa del centre d’Amsterdam, una casa de cinc planes, llarga però estreta per allò de l’especulació urbanística i coronada per les golfes amb teulada a diverses aigües i el remat característic en punta. El seu propietari fou Jan Hartman, un senyor alemany, de Coestfelt (Westfàlia), que s’instal·là en Amsterdam per a provar fortuna i es va fer ric amb el vi, va llogar a la municipalitat l’impost sobre esta beguda. Amb les butxaques farcides de diners va decidir comprar-se una casa al costat del canal i dos cases més, contigües,   amb un projecte en ment. Era l’any 1661 i Hartman l’adquirí per vora 40.000 florins.  La casa, hui visitable, paga la pena per conéixer un habitatge burgés de l’època, ara bé, al visitant li espera una sorpresa en pujar a la cambra perquè, en lloc de trobar allò que esperaria: ferramentes, queviures, mercaderies, abastiments... el que troba és una es...

La garrofa és un fruit de polpa carnosa i coberta coriàcia que prové del garrofer i que en l’antiguitat era valorat per a l’alimentació dels animals. En època d’escassesa també ha sigut emprada per al consum humà. Alfarroba en portugués, algarroba en castellà i algarrofa en aragonés és un mot àrab خربة (kharruba) d’origen bé acadi o bé siri. De l’àrab també passà a altres llengües com el francés caroube , l’anglés carob , l’italià carrubo , el grec  χαρούπι ( haroupi) , l’alemany Karobe, el romanés carub ... és a dir que està prou estés pel continent europeu on arribaria pel temps de les Croades. Tal vegada n'és una mostra de la seua importància, l'existència d'abundants paraules derivades: l’arbre de les garrofes és la garrofera, un garroferal és el camp de garroferes, una garrofina és una garrofa xicoteta que s’està formant, garrofejar és l’acció de collir i arreplegar la garrofa, garrofó un tipus de fesol, garrofí és la llavor de la garrofera, garrofal és allò que...

Les guies venen l’espectacular lluminositat que travessa els finestrals de la Oude Kerk o Església Vella d’Amsterdam com un espectacle digne de ser contemplat en aquelles terres on la llum es fa de pregar. Jo en canvi vaig trobar una atmosfera rogenca que em feia davallar a l’avern.   No estava vivint cap situació paranormal, és que l’església, també espai d’art, formava part d’una performance artística que volia simbolitzar la Passió de Crist i llavors tots els finestrals havien sigut coberts amb una espècie de paper de xarol roig. En acostumant-se’m els ulls a la penombra rogenca, la visita es féu més agradable tot i que no vaig poder llegir els motius que havien empentat l’artista a fer tot allò, clar, que era un text a lletra onze sobre paper de diari no era agradós de llegir. Esta velada crítica a l’art contemporani em permet de fer una introducció a l’edifici més antic d’Amsterdam, l’antiga basílica de Sant Nicolau, coneguda hui amb el nom de Oude Kerk.  ...

No gaire lluny de la plaça Dam hom troba la plaça Spui, un antic braç d’aigua (en neerlandés spui vol dir reclosa) que en el segle XIX fou reblit amb terra i esdevingué una plaça. Són famoses les seues llibreries que s’hi arrepleguen al voltant però a banda d’això no té res que a primera vista puga cridar l’atenció del visitant. Ara bé, si ens hi fixem, hi veurem que en una de les fronteres   hi ha una porta amb arc de mig punt sobre el qual una imatge en pedra de Santa Úrsula ens convida a travessar-lo. Si així obrem,  arribarem al Begijnhof o pati de les Beguines. Per a saber qui foren estes beguines cal que viatgem arrere en el temps fins al segle XIII. Europa vivia un moment d’efervescència religiosa. Les doctrines medievals ja no satisfeien a gran part dels fidels, llavors molts buscaren noves fórmules i així proliferaren nous ordes religiosos i també, heretgies. Les beguines formaven part del primer grup tot i que foren sempre sospitoses de formar-ne part d...

Les paraules de hui fan referència a ocupacions.  Un torsimany (i les seues varietats trujamà i dragoman) és aquell que fa entendre dos persones que parlen llengües diferents, allò que hui anomenem traductor o intèrpret.   La paraula ve de l’àrab clàssic ترجمان (turjman)   si bé la variant dragoman ens arriba pel francés. Mentre que un intèrpret o un traductor posseïx una major formació, un torsimany es dedicava a fer traduccions més ràpides i improvisades per a satisfer les necessitats immediates d’una comunicació breu, sobretot en l’àmbit comercial. Es reduïa molt als intercanvis comercials i relacions d’altres tipus amb el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Per exemple, l’escriptor mallorquí, autor d’entre altres obres La disputa de l’ase, Anselm Turmeda (1355-1423) que va morir a Tunis, era conegut en convertir-se a l’islam com a Abdal·la at-Tarjuman, és a dir Abdal·là, el Torsimany. Assassinat d'un vizir seljúcida. Assassí (i la seua variant axixí) é...

Quan hom pensa en els Països Baixos o en Holanda, un dels símbols indelebles que sempre hi va associat és la flor de la tulipa. De color taronja, grogues, roges o morades han esdevingut en flor representativa, malgrat que no en són originàries. Com moltes altres coses que hui en dia ens pareixen europees de tota la vida, la tulipa és nativa de l’Orient, se la pot trobar des dels Balcans fins a l’altiplà del Pamir a l’Àsia Central. Ja hi existien en al-Àndalus però no deixava de ser una raresa, així la seua introducció es produeix en Europa al segle XVI a través de l’imperi Otomà. Als soldans els agradava adornar-se amb estes flors i de fet la paraula tulipa prové del turc tülpen que és el nom que rep el turbant que hi utilitzaven.  A finals d’aquella centúria, en plena guerra per a alliberar-se del domini Habsburg, els holandesos buscaren estretir les relacions amb els otomans, per allò de “els enemics dels meus enemics són els meus amics” i a través d’estos conta...