DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Ara toca fer eixos resums de l'any, no? La veritat que el 2022 el vaig acabar de manera molt negativa, tanmateix ha anat millorant o millor dit, fins i tot, no m'he sentit infeliç, però sí que queda la por a que eixa felicitat fràgil es puga trencar, no ho sé, un poc records de Vietnam. Al remat sí que sent que he assolit cert equilibri i em conec molt més i he començat a acceptar-me, que pareix poc, però no ho és. Continuant amb inèrcies que vaig encetar l'any passat, en el 2023 he sigut un poc ermità, a penes he vist un parell d'amics. És que els anys pesen i la distància sí que fa l'oblit, més per a gent com jo que és com si hagueren de començar de nou cada volta. A més amb algunes amistats i familiars m'he adonat que no em sentia ja còmode, que eren relacions basades en la nostàlgia i en evocar el passat, però que ja no estan en el present.  He aprovat dos assignatures més del grau d'Història de l'Art, les assignatures d'Art del Pròxim Orient i ...

 Estos dies estic més melancòlic del que acostumava a estar-ho últimament i no és sols perquè estes dates es presten a la melangia, sinó també fel que el ritme frenètic que precedeix les darreres setmanes abans de Nadal no em deixa temps ni per a pensar i és ara, quan tot ha passat i sols queda la calma, que el mur que conté tots eixos pensaments solseix i es vessen com un torrent. Com més tranquil intente estar, més vagareja el meu cap d'ací a allà i qualsevol estímul desperta una situació, una persona, un record que normalment són negatius i llavors tinc converses imaginàries i projecte hipotètiques situacions futures en les quals m'agradaria dir les coses que de normal no m'atrevisc, perquè em continc o perquè em fa por que el que puga dir siga verinós. Llavors em quede esgotat i sense energia i també enfadat i trist i rabiós i el cap em bull i no sé si és una cosa que em passa a mi sol i que el comú dels mortals es veuen lliures d'eixa maledicció. 

 Els diumenges ens agrada passejar prop de casa. Anem alternant la serra amb la mar, així que a voltes ens allarguem fins a  Altea i passegem pel seu litoral o per la vila. Malgrat el descens de les temperatures, tot continua de gom a gom, amb tot de turistes que es perden pels carreronets estrets, blancs i empedrats del centre històric, que pareixen un decorat més orientat a la fotografia que a la vida. Els visitants xafardegen a les botigues de bijuteria i de roba pretesament eivissenca.  Sempre m'ha fet gràcia l'apel·latiu eivissenc perquè no puc imaginar els pagesos tradicionals de l'illa anar a doblar el llom al bancal vestits de lli. Alguns es fan fotos davant de les buguemvil·lies que escapen d'algun pati, d'altres s'aboquen a l'entrada de l'església. Se senten totes les llengües, especialment les nòrdiques, fins i tot algun restaurant ofereix la carta en islandés. Malauradament, el valencià cada volta és més absent i va quedant arraconat a un ele...

  Tenen les ciutats ànima? O són simplement una aglomeració de vides anònimes, edificis, vehicles i carrers anodins? Tenen res que les diferencie les unes de les altres? Són les ciutats actuals capaces de retindre i de guardar com un tresor aquells elements únics i singulars que les diferencien en un món globalitzat, paregut a un aeroport, en què cada volta costa més ser especial? A simple vista la ciutat de Dublín no em va paréixer diferent d'altres ciutats de les Illes Britàniques com Londres, Edimburg o Glasgow i és irònic perquè la història del darrer segle a Irlanda ha sigut la de lluitar contra la Gran Bretanya. Trobe que fou un ministre irlandés del qual ara no recorde el nom, que va dir que Irlanda havia aconseguit la seua independència quan més es pareixia a Anglaterra. Llavors anys i anys de lluita anticolonial amb episodis molt dramàtics per a acabar esdevenint una còpia de Londres, això sí més verda? El Regne Unit va inventar la globalització quan encara ningú havia don...

En el segle III aC un grup de gals, després de travessar els Balcans i atacar Grècia, es va instal·lar en el centre d'Àsia Menor i creà el regne de Galàcia. Si fem cas a Estrasbó, provenien del sud de la Gàl·lia, d'una àrea compresa entre els Pirineus i el Massís Central francés i a causa d'un creixement de la població que l'havia duta a un nivell superior als recursos disponibles, alguns dels seus membres hagueren d'emigrar. Després de ser repel·lits diverses vegades, acabaren per consolidar el seu domini al centre de la península anatòlica amb Ancyra, l'actual Ankara, com a capital. S'enfrontaren als frigis, als licis, als micis, als capadocis i fins i tot als lidis del tot poderós regne de Pèrgam. Era tal la paor que causaven que després d'una victòria contra ells, el rei Àtal de Pèrgam (269-197 aC) manà fer diverses escultures en les quals estos celtes apareixien com a vençuts. Una d'estes obres és una joia de l'art hel·lenístic, el Gàlata M...

  Germà en persa es diu برادر [barodar]. En tadjik бародар [barodar] i en dari  i trobem cognats a moltes llengües com ara l'anglés brother, l'alemany Bruder, el neerlandés broer, l'ídix ברודער [bruder] o el suec bror, això pel que fa a les llengües germàniques.  En una altra família com l'eslava trobaríem el rus i ucraïnés  брат [brat] o el serbi брат [brat].  El serbi també té un doblet ja que буразер [burazer] que es fa servir amb un sentit més col·loquial, hi arriba a través del turc des del persa.  En les godèliques hi ha el gal·lés brawd i el gaèl·lic escocés bràthair. En l'antic grec un  φρᾱ́τηρ [fráter] era un conciutadà o camarada. Més lluny, en l'hindi diuen भ्रातृ [bhratr]. Pel que fa a les llengües llatines, el llatí frater donà el romanés frate, el sicilià frati, el francés frère o l'occità fraire. L'italià fratello es formà a partir d'un diminutiu. A les llengües de la península Ibèrica, en tenim, de descendent...

 Vaig acabar en Prato de casualitat perquè la meua intenció era visitar la catedral de Florència, allargar-me fins a l’església de la Santa Creu i vore un parell de llocs més que em faltaven de la capital toscana. En canvi, el calendari litúrgic no estava a favor meu i com que era el dia de l’Epifania i eixe dia cap de les esglésies podia ser visitada, llavors vaig haver d’improvisar un pla. Mirant el mapa, vaig trobar Prato, nom que em sonava i no sé ben bé, pot ser de les classes d’història moderna, en una d’eixes inacabables guerres de la Itàlia renaixentista. A més a més,  no és gaire lluny de Florència, a vora vint quilòmetres i mitja hora en tren. Prato rep el sobrenom de la capital de la moda italiana, tot per damunt de Milà, que s’ha fet universalment famosa gràcies a les seues passarel·les de roba que ningú es posaria mai i les seues boutiques de preus fora de l’abast del comú dels mortals. La tradició industrial de Prato, si no de tota la regió, ve de ben antic. Gràc...