DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

A principis del segle XVIII la tensió creixent entre l'imperi Otomà i Àustria pel control dels Balcans va desembocar en una guerra que involucrà altres potències com Venècia o els tàrtars de Crimea. La guerra va esclatar l'any 1716 i ràpidament Àustria va ocupar la ciutat de Belgrad, un punt estratègic a la vora del Danubi. Gairebé dos-cents anys més tard el resultat de la guerra ajudaria a enlairar la fama literària d’un escriptor irlandés.  El 21 de juliol de 1718 es va posar fi a aquesta guerra curta. Per la pau de Passarowitz, Àustria es feia amb els territoris otomans del Banat de Timisoara, la baixa Valàquia i el nord de Sèrbia i es convertia en la potència regional dels Balcans, es posava fi a l’amenaça turca sobre el Danubi, 'es conjurava i s'allunyava així el fantasma del setge de Viena del 1529 Uns anys més tard mentre organitzava els nous territoris conquerits i planificava projectes de recolonització de...

 Plató tenia raó, qui ho diria en aquelles classes de filosofia de 14.00 a 15.00 amb ganes d'escampar el poll i sentint el seu discurs de desigualtats innates amb olor a naftalina i Baron Dandy. La realitat ens enganya, o millor dit, és el nostre cervell que percep la realitat com li ve de gust. Esdevé un problema quan aquesta distorsió governa tota la teua existència i a mi m'està passant. Bé, ja em passava en aquells temps i continua fent-ho però no n'era conscient. El meu cervell selecciona la informació de l'exterior, la retorç i capgira de la manera que més mal em faça. Afortunadament me n'he adonat i encara que tard i que potser, mai puga desprendre'm, amb el temps aprendre a conviure'n, a evitar eixes visions de túnel, sobregeneralitzacions i minimitzacions dels meus èxits. Ara bé, la tasca és llarga i dura i em deixaré a moltes persones pel camí i això és el que en alguns moments em fa flaquejar. 

 Quan anava a la universitat, tenia clar que en acabar la carrera m'agradaria continuar estudiant. Llavors la vida real ho va complicar tot perquè la inestabilitat laboral i econòmica no m'ho permetia i això es va quedar com un projecte de futur. Bé, el futur ja és aquí i no puc continuar estudiant perquè el que m'agradaria fer no s'ofereix en aquest racó de Mordor anomenat la Marina. De tota manera com que a penes tinc temps lliure, he decidit matricular-me en àrab i italià per a col·leccionar més certificats de llengües. Les classes les començaré el mes que ve i de moment ja no sé d'on trauré temps. Trobe que m'exigisc massa, que em sent molt mediocre en tot allò que faig perquè m'agradaria saber més coses, cuinar bé, ballar bé, fer esport, llegir més i escriure, tindre relacions socials actives i casa sempre ben neta i que encara em sobrara temps per a no fer res. El resultat és que vull fer massa coses i no en faig cap bé, i en eixa mediocritat m'he ...

 En l'antiga Grècia Sísif va ser rei de la ciutat de Corint. Diu la llegenda que una volta el déu Zeus es va encapritxar de la nimfa Egina, filla d'Asop, una deïtat fluvial. Sísif va ser testimoni del festeig i posterior rapte de la nimfa per Zeus i li ho va contar tot a son pare. Zeus va entrar en fúria i va enviar a Tànatos, la mort a empresonar-lo. Però heus ací que Sísif va enganyar Tànatos i va ser aquest el que acabà amb les mans i els peus emmanillats de manera que durant un temps ningú podia morir i això va fer condir el caos. Finalment Zeus es va fer amb Sísif i el va castigar per a tota l'eternitat. El rei de Corint va ser condemnat a espitjar una roca grossa fins a dalt d'una muntanya però quan la pedra arribava al cim, queia per l'altre costat i Sísif es veu obligat de llavors ençà, a fer rodar la roca amunt i avall sense fi.  Així em sent de vegades, que quan aconseguisc espitjar eixa roca grossa fins al cim, aquesta torna a caure i em toca tornar a com...

 L'altra nit vaig tindre un somni molt estrany. Vaig ensomiar que hi havia una pandèmia i que tot el món es convertia en zombi, llavors jo acabava dins d'un grup de supervivents que es dedicava a buscar-se la vida en les restes d'una societat que ja havia desaparegut. Ens tocava córrer i molt cada vegada que ens trobàvem una manada d'aquells éssers, botàvem tanques i màrgens per tractar d'escapar-ne. Acabava esgotat. Finalment tots els membres del meu grup decidien llevar-se la vida perquè ja n'estaven cansats, això era una nova realitat i la resta de la seua vida seria per sempre així: córrer, escapar, sobreviure. I quan tots s'havien matat, jo em quedava sol.  De sobte apareixia en ma casa i asseguda en el balcó, prenent el sol hi havia una amiga que m'agarrava la cara i em repetia: carinyet, encara no has aprés a estar sol, has d'aprendre-ho per a poder continuar. Però ella no era real, era un somni dins del meu somni. Finalment trobava un amic, l...

Les salses i les espècies formen part de la cultura gastronòmica dels països al llarg de la Mediterrània i del Pròxim Orient. Algunes d'elles ens arribaren des d'Àsia a través dels àrabs.  L'alfàbega és una planta herbàcia olorosa que s'empra per a assaborir plats diversos i que forma un dels ingredients fonamentals de la salsa pesto, conegut en lígur com a baixecò. Creix annualment i se sol plantar a meitat de l'hivern, com diu la dita: per Santa Àgueda (5 de febrer), planta l'alfàbega. Aquest mot prové de l'àrab andalusí  الحَبَاقَة (al-habaqa') i al seu torn de l'àrab clàssic  حَبَق (habaq) que dessigna qualsevol tipus d'herba olorosa. De fet l'arrel hbq indica canviar la flaire de l'aire. En la resta de llengües peninsulars es coneix coma alfábega o albahaca en castellà, alfadega en aragonés, alfávega en portugués, alhábega en murcià o aljávaka en sefardita. Fins i tot el lígur baixecò pareix que en té relació tot i que se'...