D'ARNAUT PAULE AL COMTE DRÀCULA, EL VAMPIR COM A FIGURA LITERÀRIA

A principis del segle XVIII la tensió creixent entre l'imperi Otomà i Àustria pel control dels Balcans va desembocar en una guerra que involucrà altres potències com Venècia o els tàrtars de Crimea. La guerra va esclatar l'any 1716 i ràpidament Àustria va ocupar la ciutat de Belgrad, un punt estratègic a la vora del Danubi. Gairebé dos-cents anys més tard el resultat de la guerra ajudaria a enlairar la fama literària d’un escriptor irlandés. 

El 21 de juliol de 1718 es va posar fi a aquesta guerra curta. Per la pau de Passarowitz, Àustria es feia amb els territoris otomans del Banat de Timisoara, la baixa Valàquia i el nord de Sèrbia i es convertia en la potència regional dels Balcans, es posava fi a l’amenaça turca sobre el Danubi, 'es conjurava i s'allunyava així el fantasma del setge de Viena del 1529

Uns anys més tard mentre organitzava els nous territoris conquerits i planificava projectes de recolonització dels territoris amb alemanys, arribà a oïda de l’arxiduc d’Àustria Carles VI (sí, el nostre Arxiduc Carles) que en el nord de Sèrbia s’havien profanat cadàvers i que una estranya malaltia havia matat una dotzena de persones. Llavors va decidir prendre mesures i envià a un especialista, el doctor vienenc Johan Friedrich Glaser. 

El doctor Glaser es va dirigir a la zona i hi realitzà les autòpsies i els seus resultats apuntaven a la desnutrició dels camperols, gens sorprenent atés que la regió havia estat immersa en un partit de tenis entre Viena i Istanbul i el resultat havia estat la destrucció econòmica. Tanmateix els veïns creien que tot era culpa de dues veïnes, Milica i Stana que anys arrere havien viscut a la zona turca on havien adquirit la malaltia. Aquesta malaltia provocava que despertaren de nit de les seues tombes i es dedicaren a alimentar-se de la sang dels seus veïns. Glaser sucumbí a la superstició i acabà per autoritzar que els veïns decapitaren els cossos d’aquestes dos dones i així impedir que ressuscitaren. 

En abandonant l’aldea, Glaser envià el seu informe a la cort però les autoritats austríaques en van desconfiar, ens trobem ja a les portes de la Il·lustració i optaren per una segona opinió. Llavors hi enviaren el cirurgià Johannes Flücklinger. Quan el doctor arribà a la regió, s'hi havien produït noves morts, tot arribant a la vintena.

Flücklinger finalment i seguint les anotacions de Glaser, va manar exhumar els cadàvers i en traure'ls de les seues tombes, va vore que dos d’ells estaven incorruptes i amb restes de sang fresca i les vísceres intactes, com si realment no estigueren morts. Acabat l’examen, tallaren el cap dels cadàvers i cremaren les seues restes. Com que el cristianisme sempre ha imposat moltes prohibicions al tractament dels cadàvers, aquestes tasques eren encarregades als gitanos com si els tabús necrològics no els afectaren. 

Segons contaven els camperols, el pacient  zero d'aquesta estranya malaltia havia sigut Arnaut Paule, un hajduk serbi, una mena de bandoler o mercenari que hauria sigut atacat per una criatura, un upir en algun indret de Kosovo. Els upirs són unes criatures dels Balcans que tornen del món dels morts per a alimentar-se amb la sang dels seus veïns. Per a curar-se de la malaltia, Arnaut Pavle havia desenterrat l'upir culpable i s'havia menjat la terra de la seua tomba, mesclada amb sang. Tanmateix no aconseguí salvar-se perquè anys després, va morir en un accident i alguns dels veïns de la zona començaren a ser assassinats, entre ells les dos dones Milica i Stana. Els camperols, atemorits decidiren profanar la tomba de l'hajduk i li clavaren una estaca al cor, després cremaren el seu cadàver decapitat. Procediren així amb tots els sospitosos de ser upirs fins que la notícia arribà a la cort de Viena i l'arxiduc decidí enviar Glaser. 

Aquesta experiència no va caure en res i uns anys després, l'any 1732 Flücklinger va publicar en Belgrad la seua obra Visum et Repertum en què desenvolupava i detallava les seues investigacions. Pareix que en llatí no existia un equivalent fidedigne al mot eslau upir així que ho convertí en vampirus. Bé que en l'antiga Roma hi havia llegendes paregudes protagonitzades per la strix o estriga. La bona qüestió és que aquesta obra va gaudir de molta popularitat a l'Europa Occidental, es llegia amb avidesa als salons nobiliaris i va encetar així una mania pel vampirisme. 

Etimològicament el mot eslau upir podria vindre del turc ubyr (bruixot) o ser una deformació de  ǫpyrь, aquell que vola. Aquest darrer terme seria per a evitar el tabú lingüístic del terme  vukodlak, auqell que té la pell de llop, és a dir un licantrop. L’upir és un ser mitològic dels Balcans, molt paregut al vrikólakas grec o al strigoi romanés (aquest sí que se'n deriva del llatí strix). Com que la seua ànima en morir no podia arribar al Paradís, romania en la terra alimentant-se de la sang dels éssers estimats o simplement fent-los nosa. Especialment eren actius la vespra de Sant Jordi. Per no allargassar l'explicació, antigament hi havia dos festes de morts coincidint amb els períodes equinoccials, un per novembre i un altre per abril-maig. 

A finals del XVIII i durant el romanticisme l’Europa occidental cansada del racionalisme, troba en el vampirisme així com en molts altres fenòmens irracionals, una manera d’escapar d'una realitat cada volta més industrial i moderna i esdevé  així un tema recurrent en la literatura occidental. Generalment els relats es divideixen en dos tipus.  En uns, la història gira al voltant d’una vampiressa, el tema del vampirisme està suggerit i tenen una forta càrrega eròtica i homosexual. Per exemple la Promesa de Corint (1797) de Goethe,  la Christabel (1797-1800) de Coleridge, l’Aurèlia (1820) de E.T.A Hoffmann, la Clarimonda (1836) de Gautier o la Carmilla (1871-1872) de le Fanu.

En uns altres relats, el vampir és un home d’origen aristocràtic, seductor, capaç de controlar els animals i transformar-se, que s’alimenta de sang humana i té fòbia a la llum solar. Per exemple el Vampir (1819) Polidori, el Vampir de Nodier (1823),  el Vampir (1841) de Tolstoi, l'Estrany misteriós (1843) Wachsmann o  el Vampir Varney (1847) de Rymer.

I llavors en 1897 quan la moda del vampirisme havia passat, un irlandés Bram Stoker fundeix totes les històries de vampirs i les mescla amb la figura històrica de Vlad Tepes (1431-1476) aquell comte valac, el comte Dràcula històric. Així naix la figura de Dràcula amb una forta càrrega cristiana i sexual. El famós Dràcula de Transsilvània que viu a una de les regions més recòndites d'Europa, a la frontera del món occidental. Tanmateix a finals del segle XIX Romania és l'estat més modern dels Balcans però l'Orientalisme que s'ensuma en l'ambient i el fet que Stoker mai hi estigué, els podem passar per alt.

 Però  el ben cert és que la societat victoriana s’estimava més a Sherlock Holmes i la novel·la policíaca i Stoker no va tindre molt d’èxit. La fama de Dràcula arribaria pòstumament i de la mà d'una innovació tècnica, el cinema.  El 1921, en Hongria, es va fer la primera adaptació al cinema i l’any 1922 es va estrenar Nosferatu amb un drama legal pel mig perquè no era una versió autoritzada pels hereus de Stoker, així i tot va rellançar la venda de la novel·la. El Nosferatu de Murnau s’allunya prou de l’estereotip creat pels romàntics però això ja és una altra història.