SOMNIS PANDÈMICS

 L'altra nit vaig tindre un somni molt estrany. Vaig ensomiar que hi havia una pandèmia i que tot el món es convertia en zombi, llavors jo acabava dins d'un grup de supervivents que es dedicava a buscar-se la vida en les restes d'una societat que ja havia desaparegut. Ens tocava córrer i molt cada vegada que ens trobàvem una manada d'aquells éssers, botàvem tanques i màrgens per tractar d'escapar-ne. Acabava esgotat. Finalment tots els membres del meu grup decidien llevar-se la vida perquè ja n'estaven cansats, això era una nova realitat i la resta de la seua vida seria per sempre així: córrer, escapar, sobreviure. I quan tots s'havien matat, jo em quedava sol. 

De sobte apareixia en ma casa i asseguda en el balcó, prenent el sol hi havia una amiga que m'agarrava la cara i em repetia: carinyet, encara no has aprés a estar sol, has d'aprendre-ho per a poder continuar. Però ella no era real, era un somni dins del meu somni. Finalment trobava un amic, l'última persona coneguda que encara vivia i em deia que ell havia passat tota la pandèmia tancat en el seu pis amb els seus gats i no se n'havia assabentat de res. I des de quan tens gats?- li vaig preguntar però ja no vaig sentir la resposta perquè el despertador va vindre a interrompre l'escena.

Crec que he de deixar de vore pel·lícules i séries amb esta temàtica perquè unida a la contingència actual, s'uneixen la fam i les ganes de menjar.