DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

L'altre dia vam pujar a la torre de  guaita  que hi ha damunt del Cap d'Or i quina casualitat, ens vam trobar amb un antic company de faena i d'aventures del temps d'Escòcia i que no he vist en més de  8  anys. Em va alegrar molt d'haver-lo vist i alhora em va fer recordar moltes coses. Pense que en Escòcia estava molt a gust i que me'n vaig anar perquè pensava que havia de fer-ho. La vaig deixar per a provar fortuna en el Perú i l'experiència va resultar prou desastrosa. Sempre guardaré un bon record del país dels escocesos i de fet encara no hi he tornat perquè tinc por a trencar l'encís. Sovint  pense que hauria sigut de la meua vida si m'hi haguera quedat, a  Edimburg . Sens dubte hauria sigut molt diferent i hui no estaria on estic, ni coneixeria la gent que hui conec ni tindria els amics que tinc ni hauria viscut moltes altres coses. Imaginar que hauria passat és un exercici atractiu, però infructuós perquè no es pot canviar el passat i no pode...

Els museus catedralicis, me’ls he imaginat des de fa temps com un dipòsit de vestits sacerdotals, relíquies i la custòdia del Corpus, tot art sacre embolcallat per una atmosfera d'encens i santedat que als entesos del teixit i la metal·listeria els deu paréixer interessants. Tanmateix, he de dir que el Museu de la Catedral de Pisa em va resultar curiós, en concret per una de les seues sales, en què el visitant se sorprendrà en trobar frases tretes de l’Alcorà amb lloances a Al·là. No, no es tracta de cap intent sincrètic d'acostar religions, es deu al fet que formen part del repertori decoratiu d’una série de peces provinents del món musulmà. Aquestes peces són un capitell una escultura de bronze.  Excitat per la troballa, vaig intentar esbrinar més detalls sobre els seus orígens al panell informatiu, ara bé la informació és molt neutra. Segons s'hi llig, són una mostra de les relacions que s’establiren entre la República de Pisa i l’Orient. Clar que, quin tipus de relació?...

  Benidorm o t’encanta o l’odies o això diuen. A mi no m’entusiasma, em pareix una ciutat impersonal, de ningú, sense horaris, caòtica, un ressort de vacances. Un lloc sense ànima, en el qual cada cantó era fa una generació poc més que un secà. Passegem vora la mar un diumenge a la vesprada, l'endemà de cert festival de música i s’hi veuen els tres gèneres: marikongs, jubilats i britànics. Els primers van tots a la moda, és un col·lectiu en el qual costa encaixar perquè has d’estar a l’última última. Visten de manera molt heterogènia, curiosament, però tots destil·len el mateix aire de rebels conformistes, roba esgarrada, però de marca, peces associades a estrats socials baixos comprats en un Thara, ungles pintades de negre perquè la transgressió té un límit cromàtic. Caminen al llarg de la platja ensenyant el gènero , van a vore i ser vistos. Sent en una entrevista que este festival ajuda a la visibilitat del col·lectiu, tanmateix, en este col·lectiu es veu massa la G i la resta...

Com una barca varada a la riba del riu, se'ns apareix l'església de Santa Maria  della  Spina, una petita joia del gòtic pisà. La seua presència és captivadora, especialment al capvespre quan la blancor del marbre es fon amb la llum del  tramonto  i deixa tot cobert amb una tonalitat rosàcia com de cotó de sucre. Fins i tot a l'hivern, estació trista per excel·lencia, no perd ni un bri del seu encant. El nom de Pisa va irremissiblement lligat al de la seua Torre, però aquest petit temple mereix una visita que, per una altra banda, no lleva gaire temps, atesa la seua escassa grandària i al fet que es troba ben a prop de la  Plaça  dels Miracles, epicentre turístic de la vila toscana. L'Arno és el principal riu que travessa la Toscana. Al llarg de 241 quilòmetres des del seu naixement en els Apenins fins a la seua desembocadura a la mar de Ligúria passa per importants ciutats com Arezzo, Florència o Pisa. No es coneix l'origen del seu nom  i ...

 Els períodes previs a les vacances solen ser molt estressants per l'acumulació de tasques i d'esdeveniments socials. Passe de la vida contemplativa a ser un executiu de Nova York dels anys 80, d'eixos que caminen per Wall Street ben engominats i amb una tassa de cartó amb café ben calent, i excessivament torrat, a la mà, amb tot de reunions tan inútils com llargues. I sense un conducte d'evacuació, com una olla exprés, puc acabar per rebentar de la manera més imprevisible. Feta esta introducció, durant el sopar de Nadal amb els companys del treball, recorde que en un moment que vaig anar al bany, començà a parlar-me un desconegut. Que havia sentit que érem professors i que potser coneixia el seu fill. Clar, la tutoria somiada, en un urinari, cara una paret emmanisada i en un servei runós d'un pub encara més runós. Afortunadament, no érem del mateix centre, amb tot això no fou obstacle per no poder llevar-me aquell estrany de damunt. La bona qüestió és que de sobte ...

Això era i no era una vila a una torre lligada. Diuen que més de cinc milions de turistes hi acudien cada any a  visitar una  torre que no estava erta. Qui ho diria en un món dominat per la perfecció que una imperfecció poguera resultar tan atractiva i moure les masses? Però què passaria si un dia l'adreçaren, o pitjor encara, si solsira definitivament? Es perdria l'encant? Moriria la màgia? Anirien milers de turistes a  vore  les runes i a fer-se fotos com si la reconstruïren? L'art sempre ha anat unit al poder i ha sigut una ferramenta d'exhibicionisme que han emprat les societats per a molestar els veïns. Així a finals del segle XII el comú de Pisa conformava una república pròspera que comerciava per les costes de la Mediterrània. Com que en aquella època, tot i que hui també, els límits entre comerç i pirateria no estaven ben definits, els mariners pisans es guanyaven la vida traslladant mercaderies i rapinyant els litorals de les costes sarraïnes i d'algun regn...

Feia gairebé 5 anys que no agafava un avió, des d’aquell viatge a Amsterdam del 2018. Després vindrien les oposicions, la COVID, el món entrà en un estat de bogeria col·lectiva que s’encomanava i per un estrany motiu, o millor dit per una mania meua de construir-me gàbies on encabir-me, se’m va clavar al cap que no podia viatjar. No tindre companyia, la por al fet desconegut, el fet de contaminar, la incoherència que pot suposar criticar els efectes del turisme i practicar-lo. Però tot just ara que s’han ajuntat els astres i tinc un treball fix, diners estalviats, temps per a disposar-ne lliurement i prou experiència perquè eixir de casa no em supose un problema, jo m’havia entestat a trobar problemes de baix de les pedres. És veritat que les vacances de Nadal sempre em suposen una solsida emocional i que volia un pretext per a fugir de saraus familiars, finalment la Mònica em va animar, així que he agarrat la maleta i me n’he anat a l’aventura.  Tampoc és una aventura gran, eh? No...