HUITANTA-NOVÉ DIA: EL CONSELL DE SALOMÓ

Llig La pell de Curzio Malaparte (1898-1957) situada en el Nàpols de 1943, quan un exèrcit estranger ocupava la ciutat per enèsima volta, aquesta vegada el nord-americà. La descripció que fa de la capital del sud és la d'un lloc hostil i brut, la mateixa imatge que pot ser, comparteix el comú dels mortals hui gràcies als mitjans de comunicació. És una ciutat acostumada a ser ocupada i acostumada a sobreviure. A través dels diàlegs entre Malaparte i els oficials nord-americans es dibuixa un retrat pessimista d'Europa enfront de l'optimisme que es respira als EUA. Jo trobe que la contraposició entre Europa i Amèrica grinyola un poc perquè no són dos mons homogenis. Per tant prenc la idea del pessimisme i la faig privativa de la Mediterrània, que té poc a vore amb el nord d'Europa. Per tant, és cert que vivim en un entorn pessimista? Ens ha fet la història pessimistes o caldria millor dit, resignats a viure? La Mediterrània va ser el centre del món i el lloc on es trobaven totes les cultures i se'n generaven de noves i s'ha convertit en la perifèria d'Europa i frontera blindada amb el nord d'Àfrica, i de creadora a importadora neta de cultura, avergonyida del seu propi patrimoni. Ja no és la mediterrània dels grecs, ni dels romans, ni dels àrabs, ni és la mediterrània que abastia de gra el món i definia les modes culturals. Ara és la mediterrània del formigó i els creuers, d'eixa vedette vella i oblidada que viu de recordar que qualsevol temps passat fou millor, de la prostitució com a forma de vida.