HUITANTA-SETÉ DIA: EL SOMNI

Hui he eixit a passejar per primera volta després de molts mesos. Passejar amb el sentit de caminar sense rumb fixe ni cap objectiu en ment. Estos mesos he eixit naturalment a passejar la gossa, a comprar, al dentista o a la biblioteca però no havia anar a seure al costat de la mar, per exemple. Ha sigut estrany, sentir que trenques una barrera invisible, caminar per llocs que no havies vist des de fa molt de temps i acompanyat pel sentiment de culpabilitat. I si para la policia? Ah, no que ja estem en la fase 2. És normal eixe sentiment de culpabilitat? O per què vivim en una societat que fa sentir culpable per tot? La qüestió és que mentre caminava, pels pèls he sortejat un projectil de guano de gavina disparat a traició des del cel, i mai millor dit pels pèls perquè en caure a terra m'ha esguitat els pèls de les cames i sense paper per a torcar-me, he hagut de continuar el passeig amb eixes gotetes brillant per damunt dels turmells. Un segon arrere i haguera empomat tot el projectil al cap i tritament no seria la primera volta.  Les gavines i jo no fem bona lliga. Però això no ha sigut tot en esta eixida d'anar defugint de la gent que ocupa l'ample de la vorera alegrement. Quan era a la distància més llunyana de casa he sentit unes gotetes però afortunadament estes eren d'aigua i dissortadament perquè ha començat a ploure quan em trobava lluny de casa.