DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Ara que ja es parla de desconfinament lent i de què es permetran més eixides al carrer he de confessar que em sent a gust com estic. Potser siga la síndrome d'Estocolm però no m'abelleix tornar a la vida real: m'alce sense despertador, tinc més temps lliure, no tinc disgustos laborals ni drames familiars i el contacte amb persones és mínim, tot són avantatges! Ja m'hi he acostumat com també m'he fet a no pensar en el futur i el passat queda tan llunyà que estic vivint el present, com volien els renaixentistes. Voleu que els renaixentistes ploren?

El darrer llibre que he llegit és El libro de Buen Amor de l'arxipreste d'Hita, una composició del segle XIII que arreplega lloes a la Mare de Déu, faules de l'antiguitat, contes d'herència musulmana i relats eròtics. Però se m'ha fet pesat de llegir malgrat la seua curtor i això és degut al fet que l'edició és espantosa. M'explique, el text està escrit en castellà antic però no es tracta tant dels mots antics, molts d'ells són curiosos de trobar (l'arcaisme mur per ratolí que l'acosta als seus cognats indoeuropeus com l'occità mirga, l'angés mouse, el rus muis o el persa mush) i no presenten dificultat pel seu paregut amb el valencià (per exemple a vegadas, ogaño  cognat d'enguany o doncas cognat de doncs). Es tracta més bé de l'ortografia balladora (mots que ara duen b, ara v, ara h, ara no duen h, apostrofacions) i del fet de voler transcriure l'obra des dels seus manuscrits medievals (dobles f- a principis de paraula) que

Bé, després de dos mesos i mig d'ençà que vaig visitar la perruqueria per darrera volta, he sucumbit. M'agradaria dir que ha sigut entremig d'una crisi nerviosa, cridant davant de l'espill amb la maquineta i sense mirar pèl, mai millor dit, fins a quedar-me pelat. Però ha sigut tot menys poètic. Ni tan sols me l'he tallat jo mateix, soc un farsant dels reptes de quarantena. Me l'ha tallat J i me l'ha deixat prou polit. I parlant de pèls, fa poc vaig descobrir que al final del carrer sobre els fils de la llum hi ha penjat un eixugador de cabells i em té intrigat com ha arribat allà dalt i amb quin propòsit.

L'altre dia mentre feia el mapa de les ciutats valencianes, vaig trobar que a Extremadura hi ha un poble que s'anomena Novelda, Novelda del Guadiana en concret. Però a més no és cap casualitat perquè una n'és la conseqüència de l'altra. És a dir, quan en els anys 50 es va desenvolupar el Plan Badajoz per a colonitzar terres extremenyes, a una de les noves fundacions se li va donar el nom del poble natal de l'enginyer hidràulic que n'havia sigut artífex, és a dir Juan Bautista Beltrà Navarro, novelder. La relació no acaba aquí perquè la patrona d'aquesta pedania de Badajoz és Maria Magdalena que a Novelda té un santuari. Curiositats que amaguen els mapes.

D'ençà que va començar el confinament, quan m'alce, recorde els somnis que he tingut i són tots ben estranys. He somiat des  que ressuscitava  una cantant però ningú la volia ja perquè era un monstre a què m'encomanaven organitzar el festival d'Eurovisió o que em dedicava a caçar zombis que s'amagaven en alqueries morisques. Anit vaig somiar que havien convertit una església en un museu de playmòbil i allà s'amuntegaven els passos de Setmana Santa amb diorames fets amb clics. Després me n'anava a viure a Sibèria que estava literalment coberta per la neu i el gel i la gent es feia cases excavant entre la neu. Però no m'hi he estat gaire temps perquè a continuació m'adoptava una família rica i m'obligaven a estudiar en un institut privat amb gent hipòcrita, a més era l'aniversari de la matriarca de la família i jo tenia cap regal així que decidia regalar-li una làmina de Dragon Ball perquè "és el que desitgen els rics". Hi ha hagut un

Tenia una llista inacabable de llibres per llegir que anava alternant-los amb els de la biblioteca però ara amb el confinament, la llista s'ha reduït a cinc llibres i veig que me'ls acabaré abans que açò passe. Tocarà fer relectures.

L'altre dia corria pel twitter diversos mapes que mostraven l'evolució de les ciutats més poblades de Catalunya en els últims tres-cents anys i la conclusió que se'n podia traure era com s'havia passat d'una distribució urbana pel territori català a una concentració en l'anell de Barcelona. Com em va fer gràcia, vaig decidir fer el mateix però amb les ciutats valencianes, seguint els censos de Floridablanca de l'any 1787, el del 1855, el del 1875, el del 1920, el del 1960 i el del 2011. I este és el resultat. Destaca que a finals del segle XVIII hi havia una xarxa de ciutats més equilibrada i que es produeix una concentració cap al litoral i les zones industrials del Vinalopó-Alcoi-Ontinyent amb fenòmens com l'agricultura de la taronja a la Ribera i més modernament, el turisme. 1787 1855 1875 1920 1960 2011

Hui tenia cita amb el dentista i m'ha fet comboi poder arreglar-me, agarrar el cotxe i caminar pel poble com abans. Bé que els carrers són buits i que la majoria de negocis han tancat, que els pocs que resten oberts han col·locat mampares de vidre en el taulell i obliguen la gent a fer cua fora de l'establiment, que la policia es passeja com si estiguérem al Far West i que la gent camina amb mascaretes i guants. Però així i tot m'ha fet comboi. El dentista ha sigut la primera persona estranya amb qui he interactuat des de fa quaranta dies, és increïble com passa el temps. Ens tornarem a acostumar a socialitzar amb estranys, a alçar-se amb el despertador, a conduir cada dia, a estar-se fora de casa tantes hores, a tindre una rutina? Fi de la quarta jornada.

Per culpa o gràcies al confinament, el muntó de llibres pendents de llegir s'ha reduït dramàticament a 6 i encara no hi ha a l'horitzó quan tornaran a obrir les llibreries. Ve temps de relectures. M'he posat a rellegir el llibre Què és la història de l'historiador Edward Carr que em recorda al primer any d'universitat, a l'assignatura Introducció a la història i a com de perdut anava aquell any en què tot era nou i tot era diferent de l'institut. L'assignatura mai em va agradar perquè no l'entenia, era filosofia de la història i llargues reflexions sobre el subjecte de la història, el mètode científic, la societat, el temps i l'individu. A més era sempre de 13:00 a 14:00 així que no poques vegades vaig fer campana. M'agradaria haver-hi ficat més atenció, igual hui entendria més coses.

20/04/2020 Amb la festa de Sant Vicent Ferrer donem per acabat el període pasqüer. Esta festa sempre em crea un dilema. Per una banda és una festa que ens identifica als valencians, perquè el sant era valencià, perquè és patró de València. Vicent és el nombre més popular entre els valencians i al seu voltant s'han creat moltes tradicions locals, només cal vore els seus miracles, la majoria són reciclats de l'antiguitat i això mostra la seua capacitat evocadora entre el poble. També perquè som els únics que fem caure la seua festa el dilluns següent al dilluns de Pasqua i per això les nostres vacances de Pasqua sempre són diferents. A més és una llàstima que s'estiga perdent fora de l'àmbit educatiu i dels pobles que el tenen com a patró, ja no és un dia festiu. Però per una altra banda tampoc cal no oblidar que el Sant va fer sempre gala del seu antisemitisme i per on passava ell, hi havia assalts a les jueries. També és cert que era el pensament comú de la població

Torna a ploure i diuen que 2020 és de moment l'any més humit al País Valencià d'ençà que es conserven registres. Alguns diuen que és l'efecte d'haver reduït dràsticament les emissions de C02 pel confinament i el tancament de moltes indústries. No sé si en la naturalesa els efectes són tan immediats a les causes però benvinguda siga la pluja que no fa mal. Certament tot és més verd i els ocells i els insectes pareixen haver-se apoderat de tot. A casa tenim una colònia de teuladins i tres coloms, a vegades se'ls uneixen dos merles. Els agrada reunir-se a un arbust que tenim davant de la porta, que s'ha fet tan gran que pareix un arbre i fan companyia a les abelles que el pol·linitzen. De tant en tant baix a terra però llavors Dana, que se'ls observa sempre com si volguera participar-hi, es tira damunt del rogle i fugen tots volant. D'aquí no res vindran les oronelles i elles es faran les senyores de tot. A voltes no es veu cap d'ocell perquè les gavine

El llibre que duc entre mans ara és L'amant de Lady Chatterley de Lawrence. La història va sobre un matrimoni de la petita noblesa anglesa que no pot consumar-se perquè l'home va quedar paralític en la Primera Guerra Mundial. Llavors, preocupat per no tindre un fill que puga heretar les seues propietats, l'home proposa a la seua esposa Lady Chatterley de tindre una aventura i engendrar un hereu. En una escena el matrimoni debat sobre com ha de ser el pare biològic, si ha de ser classe alta o un obrer. I estes línies m'han cridat l'atenció: M'importa molt poc qui puga ser el pare sempre que siga un home de bona salut i d'intel·ligència que no siga inferior al terme mitjà. Dona'm un fill d'un home saludable i normalment intel·ligent i d'ell faré un Chatterley perfectament competent. El més important no és la persona que ens engendra, sinó allò on el destí ens situa. Posa a qualsevol xiquet entre les classes dirigents i arribarà a ser [...] un dir

Ja ha passat un any com qui no vol la cosa. Aquell dia que anava a ser alegre, l'últim dia de classe abans de les vacances de Pasqua i la notícia va caure allà, al bell mig de tot com una bomba. Ningú no n'estava preparat. No, ningú naix preparat per a una notícia com aquella i el tràngol va ser dur i amarg. Va costar de dur el matí, molt. Com un actor damunt de l'escenari que només espera que la funció acabe i que el teló caiga per a poder llevar-se el maquillatge i plorar, plorar de desesperació perquè aquelles coses ja no passen. Però sí que passen, viure on vivim no ens salva, succeïx però que per això els denominem accidents. Des d'aquell dia però, ja res va ser igual. Com una fitxa de dòmino que cau i arrossega a la resta per davant, el clima es va fer irrespirable i allò va acabar per ser que fuja qui puga. Com jo, que vaig fugir.

Fa 34 dies que estic confinat, els mateixos dies que fa que no veig la mar. Visc apenes 600 metres d'ella i no m'arriba ni una llengua de la seua blavor per culpa d'un urbanisme que ha blocat tota la vista de la mar perquè els Caietanos i les Almudenes puguen vindre a la platja unos diitas. Pot ser aquells que no han nascut prop de la mar no ho puguen entendre però a mi em falta poder vore-la diàriament. Trobe que el temps que més he estat sense vore-la va ser cinc mesos quan vivia en Alemanya. Després en Escòcia sempre que podia m'escapava al port d'Edimburg per a estar al seu costat i en el Perú vaig tindre la sort de viure a pocs metres i que m'arribara l'olor i el soroll furiós de l'Oceà Pacífic. És curiós com trobe més a faltar la mar que les interaccions socials.

Recordeu quan fa un any es va incendiar la coberta de la catedral de Notre Dame i els mitjans de comunicació primer i la societat en general, després ens ho va vendre com que havia desaparegut i la societat occidental havia mort? I llavors van eixir a fer donacions per a la restauració, un grapat de celebritats i milionaris, d'eixos que no paguen els impostos que els toca, impostos que es destinen entre d'altres a cuidar el patrimoni, perquè els tenen amagats en paradisos fiscals. És curiós recordar hui un altre temps en què en el món occidental no teníem problemes reals* i havíem d'inventar drames. *En realitat sí que teníem problemes reals com la pobresa, la desigualtat social, la precarietat laboral, els migrants morint en alta mar, els refugiats oblidats, el terrorisme causat per les aventuretes militars, l'escalfament climàtic, la degradació mediambiental, la corrupció política...

Hui ens n'haguérem anat a Viena. L'any passat per les oposicions no vaig poder anar enlloc i és un viatge que fa temps que em fa il·lusió de fer. Honestament, el viatge hauria de ser des de Viena en tren fins a Trieste o Venècia, tot travessant Eslovènia i Ístria i així recórrer una part de l'imperi austríac, des de la seua capital al seu port. Ara bé, però aquesta vegada em conformava amb visitar Viena a soles i de retruc, Bratislava la capital d'Eslovàquia. Volia visitar alguna de les obres d'Otto Wagner, arquitecte que vaig descobrir gràcies a un tema de les oposicions d'arquitectura del segle XX. I també volia visitar la Cripta Imperial on és soterrat l'arxiduc Carles i la seua filla Maria Teresa i altres membres de la reialesa. El tercer motiu pel qual volia anar-hi és per a tastar l'Apfelstrudel i la torta Sacher, dues exquisideses de la cuina vienesa. Un altre any serà.

Dilluns de Pasqua per a menjar-nos les mones a la cuina. Pepito ja no plora perquè el catxirulo no se li empina sinó perquè en el corredor de casa no fa vent. La Tarara ha de ballar a l'escala i els xics i xiques que no juguen ja no poden vindre a dotorejar. Però ja vindran altres Pasqües.

Diumenge de Pasqua és un bon dia per a gaudir de nou de la Passió segons Sant Mateu de Bach. Però comence a instal·lar-me en l'abúlia, no puc concentrar-me gaire temps en una acció, de seguida em canse. Llig sense llegir, escric sense escriure, mire sense veure, sent sense escoltar. Em deixe arrossegar i l'únic desig que tinc és el de seure i sentir com passen els segons, eterns. Ja comencen a ser massa dies d'este dia etern que va començar un 13 de març. Moltes coses podria fer que no les faig perquè no tinc temps i justament ara, que de temps em sobra, em falta la voluntat de fer. ---------------------------Final de la tercera jornada --------------------------------------

Així com havia previst, les mones han eixit pesades. Cal tindre gràcia per a pastar o preferisc culpar a la utilització de farina inadequada. Fa el mateix. En un altre ordre de coses, l'últim llibre que he llegit és l' Elogi de l'Estupidesa d'Erasme de Rotterdam. Trobe que si Erasme haguera viscut hui, seria un senyoro que es dedica a ser políticament incorrecte darrere d'un avatar de Clint Eastwood. Donant veu a una personificació de l'Estupidesa, es dedica a dir per què tota la resta de la humanitat, excepte ell són estúpids. Però les paraules més lletges les guarda per a les dones que són estúpides per naturalesa. L'estupidesa també és una dona. És clar que l'Europa del Renaixement destacarà per moltes coses però no per la defensa de la igualtat i dels drets humans però això no vol dir que restem impassibles a estes opinions. Al final s'inclou una carta que va escriure per a explicar-se davant de les crítiques que li feren i novament ens trobe

Com que s'acosta Pasqua, volia fer mones però la farina és el nou or i ha desaparegut dels supermercats. De tota manera he provat de fer-les amb farina de rebosteria i farina normal així que fent gala de l'optimisme que em caracteritza, ja estava preparat per al fracàs. Tal com havia previst, la pasta no quallava amb la farina que tenia i he hagut d'afegir-li'n més, de manera que les mones eixiran pesades. Com que enguany tinc un robot de pastar, esperava que eixirien millor. Però sempre va bé tindre alguna cosa a què responsabilitzar dels erros. Mentre pastava i veient que allò continuava sense fer-se bo, he recordat una anècdota familiar. A la meua besàvia Rosa li agradava eixir a ballar les danses a la plaça, així que un dia es va deixar en casa al meu besavi Rafel pastant per al pa. En aquell temps no hi havia robots i les mesures sempre eren a ull, la que admitisca és la mesura de farina que utilitza la gent major. Així que l'home no s'ho podia traure del

L'últim llibre que he llegit és La legió perduda, de Santiago Posteguillo, novel·la que tanca la trilogia sobre Trajà. Més de 1100 pàgines de res de les quals en sobren la meitat. Però no vull fer una crítica literària. Aquesta novel·la cobreix els últims anys de vida de l'emperador centrats en l'intent de conquesta de l'imperi part. Els parts eren un poble del nord de l'Iran que fitava amb els aris i amb els medes. A principis del primer mil·lenni després de Crist i sota la dinastia dels arsàcides havien creat un imperi vast que s'estenia des del riu Indus per l'est fins als rius Tigris i Eufrates per l'oest, incloent-hi Pèrsia, Mesopotàmia, Armènia o Assíria. Parlaven el part, una llengua indoeuropea emparentada amb el persa i que es degué extingir entre els segles III i V després de Crist però el grec també tenia un caràcter oficial com a llengua franca, juntament amb l'arameu. Posseïen una rica literatura oral que va influir en la confecció d

Antigament sabíem que venia Pasqua perquè a la tele començaven les reposicions de pel·lícules de romans. Algunes tenien relació amb Jesucrist o el cristianisme com Quo Vadis, Ben Hur, la Túnica Sagrada, Rei de Reis, els Deu Manaments. D'altres simplement passaven per allà com Cleòpatra o Espàrtac. Aquestes eren clàssiques, també n'hi havia altres com Samsó i Dalila, Barrabàs, Messalina, Salomó i la Reina de Saba, Sinuhé l'egipci i moltes altres que ja no recorde. Mai he sigut cinèfil però les conec perquè el meu oncle sí que n'ha sigut un apassionat. Totes aquestes pel·lícules reben el nom genèric de pèplums i comparteixen alguns trets comuns com el maquineisme dels seus personatges que van del bé al mal sense matisos, la temàtica sobre episodis de l'antiguitat, els efectes especials eren d'aquella manera, la historicitat sí n'hi havia era de casualitat i tenien una visió romàntica i idealitzada del món antic. A més a més pegaren fort des de finals dels 50 f

No sé si és vella però des d'un temps ençà que em preocupa l'excés nombre de morts que poblen tots els racons de la literatura i el cinema. Potser siga una impressió errònia però és com si últimament fóra major el nombre de morts. Fins i tot em preocupen eixos morts d'exèrcits de soldats o de bandes criminals. Per què tanta mort? La mort sempre ha tingut un component dramàtic però, amb tanta mort banal, pareix que fins i tot la mort s'haja contagiat del sistema fordià de producció en cadena. A banda del fet que el recurs a la mort com a final per a molts personatges em pareix gratuït i fàcil. Potser siga el fet que la mort a gran escala viu instal·lada entre nosaltres a perpetuïtat.

És Setmana Santa i al carrer no se sent res. Gràcies al virus la casa de lloguer turístic dels veïns està tancada i no hi ha gent tot el dia a la piscina amb la música alta i bevent alcohol i bramant. Sols se senten les merles, els coloms, les gavines i els teuladins i uns galipaus que hi ha als vivers del final del carrer. Però la tranquil·litat la trenca una trompeta de plàstic. Un xiquet al qual els seus pares han decidit proveir d'aquest instrument de tortura perquè tots puguem compartir la joia de la criança. Tots els ocells callen esparverats. El soroll de la trompeta ve d'un càmping que hi ha darrere de casa, d'un càmping que ara per ara no hauria de tindre clients però els hi té. Sí, això del confinament va per barris i mentre uns portem gairebé un mes, tancats, d'altres es passegen per tota la península amunt i avall. Com uns altres veïns que eixen a les 20.00 al balcó a fer escama i a proclamar, cínicament que "nosotros podemos pararlo". Bé, no són u

El confinament és temps per a gaudir de les produccions culturals del segle XXI. Per això he començat a vore la Usurpadora. No és aquella mítica telenovel·la mexicana dels anys 90, és un reboot o reinici de l'any passat, és a dir una versió nova amb actors diferents i un metratge més curt, de 120 capítols a 25. La història és la de dos germanes bessones que han crescut separades. Com sol passar en estes produccions, una és bona i abnegada i l'altra és perversa i egoista. Un dia es retroben i la roín li proposa (o obliga) a la bona a intercanviar les seues vides així ella se'n pot anar de viatge amb el seu amant.  Aquesta història és d'una escriptora cubana, Inés Ródena (1905-1985) que la va escriure allà pels anys 50 per a ser radioemesa. Això no és gens estrany, totes les produccions d'aquest tipus que es fan a Amèrica Llatina són versions de versions de versions d'un grapat de radionovel·les de la primera meitat del segle XX. Els guionistes solament hi fan a

Diuen que a partir dels vint-i-un dies qualsevol acció es converteix en un hàbit. I si després que acabe açò ja no vull eixir al carrer?

03/04/2020 Hui comencen les vacances a molts llocs o començarien si no fóra per les circumstàncies. He tret a Dana a passejar fins al contenidor de fem i el primer que he trobat al carrer és una família de turistes passejant com si res, després he vist algun cotxe passar també carregats de turistes i quan me'n tornava, m'he adonat que una casa de la cantonada que sempre està buida, ara té gent. Per a postres, a les 20:00 de la vesprada s'han sentit aplaudiments, xiulits i cridòries de babuïns diverses i m'ha cridat l'atenció perquè és la primera volta en tres setmanes que se sent a ningú aplaudir en una zona en què en hivern a penes viuen unes poques parelles de jubilats europeus. Sí, efectivament hui han començat les vacances per a molts i a nosaltres ens prenen el pèl i la policia ens tracta com a delinqüents si eixim a qualsevol cosa que no consideren oportuna.

Estos dies de quarantena em serveixen per a comprendre millor les societats antigues i les seues reaccions respecte a la pesta i altres malalties infeccioses. El canvi de pensament que va ajudar a provocar la Pesta Negra a mitjans del segle XIV i que lentament va conduir a la cultura del Renaixement, per exemple. O anant un poc més lluny, la pesta de l'any 429 aC que li va costar a Pericles la seua popularitat perquè els atenencs la interpretaren com un càstig dels déus i que va suposar també la fi de l'hegemonia atenenca. Pericles no arribà a vore el declivi d'Atenes uns anys més tard perquè ell mateix va morir per la pesta. Avançant el temps, Un altre brot de pesta cap a 1520 va fer que el patriciat de la ciutat de València en fugira i això permeté als agermanats aconseguir el control municipal. El 1740 una embarcació va arribar al litoral de Benidorm sense tripulació i els benidormins, pensant que la tripulació havien mort i que la nau estava infectada, li van botar foc

He hagut d'eixir de nou, ara a arreplegar l'ordinador. Hui no plovia però el cel era gris, en els carrers hi ha més animació, ja no sols policies i fins i tot he pogut deixar el cotxe al mateix lloc que ahir. És com si cada dia es repetira, sols variant alguns xicotets detalls, com en aquella pel·lícula de Bill Murray. A migdia ha lluït el sol però a la nit hi ha hagut una nova tronada. També és estrany que fa tres setmanes que plou cada dia. Estarem atrapats en el temps?

Com que se m'havia trencat l'ordinador, l'he dut a arreglar i ha sigut el més lluny que he anat en les últimes tres setmanes. Plovia copiosament i els carrers estaven deserts. Les botigues, tancades, tenen cartells que anuncien la quarantena, sempre pensant en el bé dels clients i no perquè l'Estat les ha obligades. Les úniques persones que s'hi veuen són policies i guàrdies. La botiga de l'informàtic està tancada però toque al vidre i apareix. M'agarra l'ordinador a través de la reixa i em diu que ja m'avisarà quan el tinga arreglat. És tot tan estrany.