VINT-I-SISÉ DIA: ELS AMANTS DE NÀPOLS

Antigament sabíem que venia Pasqua perquè a la tele començaven les reposicions de pel·lícules de romans. Algunes tenien relació amb Jesucrist o el cristianisme com Quo Vadis, Ben Hur, la Túnica Sagrada, Rei de Reis, els Deu Manaments. D'altres simplement passaven per allà com Cleòpatra o Espàrtac. Aquestes eren clàssiques, també n'hi havia altres com Samsó i Dalila, Barrabàs, Messalina, Salomó i la Reina de Saba, Sinuhé l'egipci i moltes altres que ja no recorde. Mai he sigut cinèfil però les conec perquè el meu oncle sí que n'ha sigut un apassionat. Totes aquestes pel·lícules reben el nom genèric de pèplums i comparteixen alguns trets comuns com el maquineisme dels seus personatges que van del bé al mal sense matisos, la temàtica sobre episodis de l'antiguitat, els efectes especials eren d'aquella manera, la historicitat sí n'hi havia era de casualitat i tenien una visió romàntica i idealitzada del món antic. A més a més pegaren fort des de finals dels 50 fins a principis dels 70, un context de Guerra Freda en què els herois representaven els ideals de justícia i democràcia occidental mentre que els roïns eren sempre sàtrapes orientals-comunistes. És una llàstima que algunes tradicions desapareguen i d'altres, com ser envaïts per hordes de turistes, es mantinguen.