VINT-I-TRESÉ DIA: LA DONA I EL CONFESSOR

El confinament és temps per a gaudir de les produccions culturals del segle XXI. Per això he començat a vore la Usurpadora. No és aquella mítica telenovel·la mexicana dels anys 90, és un reboot o reinici de l'any passat, és a dir una versió nova amb actors diferents i un metratge més curt, de 120 capítols a 25. La història és la de dos germanes bessones que han crescut separades. Com sol passar en estes produccions, una és bona i abnegada i l'altra és perversa i egoista. Un dia es retroben i la roín li proposa (o obliga) a la bona a intercanviar les seues vides així ella se'n pot anar de viatge amb el seu amant. 

Aquesta història és d'una escriptora cubana, Inés Ródena (1905-1985) que la va escriure allà pels anys 50 per a ser radioemesa. Això no és gens estrany, totes les produccions d'aquest tipus que es fan a Amèrica Llatina són versions de versions de versions d'un grapat de radionovel·les de la primera meitat del segle XX. Els guionistes solament hi fan alguns ajustaments temporals, per això envelleixen tant mal, és a dir, per això són tan masclistes i classistes. 

La història de dos bessons que intercanvien les seues vides és prou recurrent també. Per exemple, uns anys abans que Inés Ródena escriguera aquesta novel·la, en l'Alemanya nazi es va publicar Das Doppelte Lotchen d'Erich Kästner, un conte infantil sobre dos bessones separades que un dia es troben i decideixen intercanviar-se per a enganyar els pares. Aquesta mateixa història l'ha feta la Disney amb el nom de Tu a Boston i jo a Califòrnia (1961). 

Així Ródena com Kästner hagueren pogut beure de l'escriptor nord-americà Mark Twain que va publicar el 1881 El príncep i el captaire (també versionada per Disney). En aquesta novel·la, un captaire de Londres i el príncep Eduard (fill del rei Enric VIII) es troben pel carrer i astorats perquè són idèntics (en la novel·la mai s'explica per què) s'intercanvien les vides uns dies. 

Potser Twain es deixara influir per La vida es sueño (1635) obra de teatre de Calderón de la Barca. El rei Basili de Polònia ha tancat el seu fill Segimon en una presó perquè un horòscop li ha dit que de major el destronaria. Segimon creix alié al seu origen i un dia el rei decideix posar-lo a prova, el fa narcotitzar i el du al palau reial per a observar el seu comportament i després tornar-lo a la presó i fer-li creure que tot ha sigut un somni. Certament l'argument difereix molt de les altres obres però em recorda d'alguna manera. 

Segurament Calderón es va inspirar en un conte del Conde Lucanor (1335) en què un rei és castigat per Déu per la seua supèrbia. Mentre s'estava banyant, Déu va enviar un àngel que li va furtar la roba i es va fer passar pel rei mentrestant, el rei va eixir del bany i com que no trobava la roba, va haver de vestir-se com un personatge humil. Així ningú reconeixia al rei mentre el fals rei regnava.

Els contes del Conde Lucanor són relats orals de la tradició popular, de manera que no és gens sorprenent trobar-los també als contes de Les mil i una nits (s.IX). En un d'ells, el soldà Harun Al-Raxid decideix intercanviar-se amb un comerciant que se li pareixia. Així, mentre el comerciant viu al palau, el soldà pot passejar-se anònimament pels carrers de Bagdad i sentir quina opinió té el poble d'ell.

Com que les mil i una nits també formen del patrimoni oral del Pròxim Orient tampoc hauríem de sorprendre'ns de trobar aquesta història en Grècia, en Egipte o en l'Índia. En definitiva, és una història molt antiga que ens adverteix que desconfíem de les aparences perquè els sentits poden enganyar-nos, una idea força platònica.