VINT-I-QUATRÉ DIA: DON FELICE I FRA PUCCIO

És Setmana Santa i al carrer no se sent res. Gràcies al virus la casa de lloguer turístic dels veïns està tancada i no hi ha gent tot el dia a la piscina amb la música alta i bevent alcohol i bramant. Sols se senten les merles, els coloms, les gavines i els teuladins i uns galipaus que hi ha als vivers del final del carrer. Però la tranquil·litat la trenca una trompeta de plàstic. Un xiquet al qual els seus pares han decidit proveir d'aquest instrument de tortura perquè tots puguem compartir la joia de la criança. Tots els ocells callen esparverats. El soroll de la trompeta ve d'un càmping que hi ha darrere de casa, d'un càmping que ara per ara no hauria de tindre clients però els hi té. Sí, això del confinament va per barris i mentre uns portem gairebé un mes, tancats, d'altres es passegen per tota la península amunt i avall. Com uns altres veïns que eixen a les 20.00 al balcó a fer escama i a proclamar, cínicament que "nosotros podemos pararlo". Bé, no són uns veïns però l'avinentesa geogràfica fa que ens arribe el clamor com si estigueren al costat. La casa de lloguer està en un tossal a l'altra banda de l'avinguda. L'avinguda que també és un barranc, forma una cometa que amplifica els sons. Algú ha decidit que el virus s'ha d'escampar sí o sí i d'altres continuem fent el mico a casa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL