QUARANTA-SISÉ DIA: JOAN DE PRÒXIDA I LA PROMESA DEL REI

El darrer llibre que he llegit és El libro de Buen Amor de l'arxipreste d'Hita, una composició del segle XIII que arreplega lloes a la Mare de Déu, faules de l'antiguitat, contes d'herència musulmana i relats eròtics. Però se m'ha fet pesat de llegir malgrat la seua curtor i això és degut al fet que l'edició és espantosa. M'explique, el text està escrit en castellà antic però no es tracta tant dels mots antics, molts d'ells són curiosos de trobar (l'arcaisme mur per ratolí que l'acosta als seus cognats indoeuropeus com l'occità mirga, l'angés mouse, el rus muis o el persa mush) i no presenten dificultat pel seu paregut amb el valencià (per exemple a vegadas, ogaño cognat d'enguany o doncas cognat de doncs). Es tracta més bé de l'ortografia balladora (mots que ara duen b, ara v, ara h, ara no duen h, apostrofacions) i del fet de voler transcriure l'obra des dels seus manuscrits medievals (dobles f- a principis de paraula) que de vegades es troba amb dificultats tècniques (la ç del castellà medieval en lloc de deixar-la com una z o com una s, han preferit deixar-la com a c i apareixen mots com calabaca o coracon) que distrauen massa l'atenció.

Tot això toca que siga així en una edició científica però vos pose en antecedents, este llibre estava per casa perquè li'l feren llegir al meu germà en l'institut (encara du l'enganxina de l'Amica i el preu en pessetes). No puc imaginar-me l'horror que ha de ser llegir una obra en castellà medieval per a un adolescent que de normal no llig. És interessant el debat de per què llegir i per què obligar a llegir i quines obres llegir i per què torturar amb obres medievals sense adaptar. No advoque per deixar de costat la literatura medieval, que és interessant perquè ens acosta a cosmovisió de la gent de fa mil anys sinó d'abandonar este elitisme que veu com un tabú adaptar les obres clàssiques.