VINT-I-HUITÉ DIA: EL VIATGE A L'INFRAMÓN

Com que s'acosta Pasqua, volia fer mones però la farina és el nou or i ha desaparegut dels supermercats. De tota manera he provat de fer-les amb farina de rebosteria i farina normal així que fent gala de l'optimisme que em caracteritza, ja estava preparat per al fracàs. Tal com havia previst, la pasta no quallava amb la farina que tenia i he hagut d'afegir-li'n més, de manera que les mones eixiran pesades. Com que enguany tinc un robot de pastar, esperava que eixirien millor. Però sempre va bé tindre alguna cosa a què responsabilitzar dels erros.

Mentre pastava i veient que allò continuava sense fer-se bo, he recordat una anècdota familiar. A la meua besàvia Rosa li agradava eixir a ballar les danses a la plaça, així que un dia es va deixar en casa al meu besavi Rafel pastant per al pa. En aquell temps no hi havia robots i les mesures sempre eren a ull, la que admitisca és la mesura de farina que utilitza la gent major. Així que l'home no s'ho podia traure dels dits, mai millor dit i va baixar a la plaça, arremangat i tot enviscat de pasta a buscar a la dona. Allà en mig de tots va començar a dir:

-Cos de ballaora, màniques d'astral, 
la comanda que m'has fet, 
l'aigua li ha fet mal.

I la besàvia, sense deixar de ballar, li va contestar:
-Tira-li farina, i te s'andurirà.