DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Llig Bon dia, tristesa de l'escriptora francesa Françoise Sagan (1935-2004) escrita l'any 1954 i que parla d'una jove adolescent burgesa que durant unes vacances en la Costa d'Atzur decideix destruir-li la vida a la promesa de son pare, a qui admira i enveja per igual. La novel·la va tindre en el seu temps molt de succés perquè s'abraçava a altres novel·les de paregudes com El guardià en el camp de ségol ( 1958), els Falsos moneders (1925) de Gide, els Indiferents (1929) de Moravia o la pel·lícula de 1955  Rebel sense causa . En totes aquestes mostres es tracta el tema de la joventut infeliç perquè s'avorreix de tindre-ho tot a l'abast, eixa malaltia típicament burgesa que d'altres mai no coneixeran. Fa un parell de setmanes a tutoria hagueren de fer una d'eixes activitats per a aprendre a gestionar els sentiments i s'hi feien diverses preguntes. Una qüestió preguntava a l'alumne si era feliç i em va sorprendre de vore com la majoria dels al

 L'historiador Jacques Barzun a la seua obra De l'alba a la decadència, cinc-cents anys de vida cultural en Occident (Del 1500 als nostres dies) es planteja el següent: per què el segle que va veure nàixer a Newton, a Descartes, a Pascal, a Kepler, a Bacon, a Leibniz, a Galileu, a Harvey..., el segle de la mal anomenada Revolució científica, també va veure els grans processos contra les bruixes a Salem, a Zugarramurdi, a Sumperk, a Osona, a Wurzburg i a Fulda, a Paisley, a Labort...? Ell mateix conclou que, emprant a Newton "tota acció té la seua reacció equivalent". És a dir que com més lluny avancen certes dinàmiques socials i culturals, trobarem una reacció en direcció contrària. Els de les velles conviccions esdevenen més reaccionaris per por a perdre els seus privilegis tradicionals. És clar que aquell segle XVII del Barroc que de vegades queda amagat entre el prestigi del Renaixement del sis-cents i la Il·lustració del huit-cents, va ser testimoni de canvis tran

 Per diversos motius estos dies he estat rumiant sobre quin lloc ocupe al món, bé que és un tema prou recurrent. Em sent com si no acabara d'encaixar enlloc, que sobre a tot arreu i que encara no he trobat l'indret que puga dir: aquí encaixe. Supose que va lligat a eixa idea habitual que apareix i que em fa pensar que no existisc, que soc invisible. La veritat que he estat damunt d'una muntanya russa emocional i que des de l'hivern que m'he sentit en un estat ansiós continu. Pareixia que s'havia apaivagat fa unes setmanes, però note que s'acosta de nou. Al remat hauré d'acostumar-me a eixos sentiments, a agarrar una cadireta i seure a la vora de la platja i agarrar-me fort quan vinguen les ones grans.