dilluns, 29 de desembre de 2014

2014 EN 5 IMATGES

Fa 365 dies, aprofitant que els hostes ens havien atorgat una treva, brindava amb els companys de treball per un 2014 que com una tranquil.la travessera per un riu d'aigües manses. Però com la vida s'entesta a demostrar sempre, has d'esperar l'inesperable. Quan recorde aquella freda nit de gener, em sembla difícil creure que únicament haja passat un any.

"L'any m'ha passat volant", "Com més vell, més ràpid passen els anys", són dues frases del catàleg de viatges en ascensor que més he escoltat darrerament, tanmateix a mi no m'ho sembla i de fet, crec que el temps passa més ràpid o més lent en funció de la quantitat de records que emmagatzemem en la memòria, així que, si un any passa espai, és un bon senyal.

Tractar de sintetitzar 2014 m'ha costat molt, de manera que finalment he triat 5 imatges que defineixen aquest any. Tal vegada no recullen tot el que l'any ha donat de si, però almenys són més significatives que eixes fotos a l'atzar del Facebook.


Dundreich Hill, Escòcia. 13 de gener de 2014. Era el dia del meu aniversari i l'últim dia que passava en Escòcia. En unes poques hores abandonaria un país que m'havia furtat el cor i encara havia de fer la maleta per fer, però el meu company de fatigues alcoià volia que pujàrem a eixa muntanya que veiem cada dia des de l'hotel. No era certament un dia per a fer excursions, però seria l'última aventura que viuríem junts.

Bufava un vent molt humit provinent de la Mar del Nord i feia molt de fred. Abans de marxar el meu cap em serví un colpet de tequila per enfrontar la pujada. Eren els últims 25 centilitres de licor en la botella i representava d'alguna manera el final de l'etapa. El tequila aquí simbolitza moltes coses de la meua estada en aquelles terres i fora llarg d'explicar.

Començarem la pujada d'aquella muntanya, fent front al vent que ens arrapava la pell i el fang del camí que tractava de detindre'ns. La pujada semblava no acabar mai. Cada cop que pensàvem haver assolit el cim, s'albirava encara un altre tram cap amunt. Malgrat tot ho aconseguírem. Al crit de freedom, fent un homenatge a un altre escocés il.lustre, vam anunciar a tots el nostre èxit. Des d'allà dalt es veia la ciutat d'Edimburg, Rosslin amb la seua capella, el nostre hotel i Peebles, tot allò que havia sigut el meu microcosmos dels darrers sis mesos. Pot ser fora el mal d'altura, pero en aquell moment fins i tot el vent s'entonava amb la música d'una gaita.




Platja de Santa Rosa, Lima, Perú. 19 de febrer de 2014. El sol ponent-se per la mar simbolitzava que allà tot era diferent i regien altres regles. Era encara el principi d'un llarg viatge que havia començat amb un vol de 12 hores. Durant el camí entre l'aeroport i la que anava a ser la meua llar, Lima es mostrava com una ciutat caòtica i amb molta misèria. La punta de l'iceberg.

Únicament vaig poder aguantar quatre mesos. Llatinoamèrica amb les seues idiosincràsies a mi em queden grans. Preferisc la plàcida existència de la Mediterrània. Havien anat acumulant-se una série de circumstàncies que m'empentaren a un camí, el camí de tornada a casa. Tanmateix prendre eixa decisió no va ser senzill. Recorde que va ser un dels dies més llargs, cada cop que pensava haver arribat a una ressolució, canviava de pensar i no n'estava mai segur. Durant molt de temps he considerat la meua aventura peruana com la història d'un fracàs anunciat i una part de mi, em recriminava haver deixat Escòcia per a acabar rendint-me. Però amb la distància del temps he anat comprenent que la vida no consisteix a tindre èxits o fracassos, sinó a acumular experiències i a deixar empremta sobre els altres, que és al cap i a la fi allò que et fa sentir viu.





                                   

Platja de l'Arenal, Xàbia. 13 de setembre de 2014. Després de dos mesos acabava una aventura diferent, treballant en una oficina de turisme. Tal vegada parega poc, però eh, ha sigut el meu primer treball qualificat i remunerat! I amb solament 27 anys!!!
Després de l'huracà emocional peruà, era el que necessitava. Podia practicar llengües, la gent venia a escoltar les meues batalletes, treballava al costat d'un amic, teníem màquina de café, vistes a la mar i ens visitava el més granat del continent europeu Què més es podia demanar? M'ho vaig passar molt bé, vaig adquirir un major domini de l'idioma francés i el més important, vaig conéixer la persona que m'havia d'animar a fer el pas cap a la següent aventura.



                              

Catedral de l'Assumpció de Palerm, Sicília. 05 d'octubre de 2014. Sicília, anar sol i anar amb la motxilla com a únic equipatge eren tres viatges que feia temps els tenia pendents. Per què no fer-los tots a l'hora? Per algun motiu viatjar a Sicília sol m'havia fet sempre feredat. i és que en la vida tenim dos obstacles que ens impedeixen anar endavant: la nostra ment i la por. Vivim instal.lats en fortaleses construides de paranoies, temors i idees preconcebudes que ens empresonen. Veiem en la imatge d'un barret, la figura d'una serp que s'ha empassat un elefant, com ens diu Saint-Exupéry. Bastim muntanyes de granets d'arena i acabem caient en la inacció. Doncs bé per a mi el viatge a Sicília fou important per a trencar eixos murs i continuar endavant.

                            

Molineta amb el Montgó de fons,  Benitzaina, Xàbia. 13 de desembre de 2014 (3 de les 5 fotos foren preses en dia 13, quina coincidència). En tornar de Sicília em vaig trobar per primera vegada en la vida sense tindre res a fer. Començava un viatge diferent cap a un pou sense fons, una negra espiral de fracàs, abúlia i impotència. Trobar-se en l'atur no és plat de bon gust. Jo vaig arribar a l'extrem de ja no voler eixir de casa. Afortunadament sempre hi ha amics que intenten animar-te i traure't del pou i esta foto està dedicada a eixos amics que malgrat la distància, no et deixen mai i sempre troben temps per a un.

2014 acaba amb un sabor agredolç, amb poques expectatives. Tanmateix crec que 2015 serà emocionant, no sols per què vindrà, sinó per aquells que ja estan de camí. 

dimecres, 17 de desembre de 2014

VIATJANT AMB MURPHY (III)

Hi ha dos coses en la vida que són impossibles, obrir un "abre fácil" i derrotar a Murphy. Això últim vaig haver d'aprendre-ho després d'una desenfrenada carrera pels carrers de Roma. 

La nit anterior no havia deixat de ploure. Tanmateix al sendemà el sol lluïa com si res, efecte bastant comú a la Mediterrània, tot siga dit. Era la tercera visita que feia a la Ciutat Eterna i llavors estava lliure de les visites obligatòries. Per això em vaig proposar una visita diferent i vaig decidir que faria la ruta de les Set Esglésies de Sant Felip Neri. No es tractava que de sobte hagués tingut un atac d'ascetisme, sinó que em va semblar una manera diferent de visitar la ciutat i a més a més, em permetia unir dues de les meues passions: seguir rutes i visitar tombes de sants. La ruta en concret discorre al llarg de vint quilòmetres, seguint set de les esglésies més importants de la ciutat. Una ruta que s'ha de fer a peu i en un sol dia, principalment perquè en època del sant, encara no s'havia construït la línia de metro. I què passa si incompleixes les normes? Supose que aniràs a l'infern, un lloc on les vint-i-quatre hores del dia sona bachata. Esgarrifós.

8.00 Una nit toledana amenitzada pel trànsit de la Via i els roncs del meu company de llitera. Les meues sabates estaven encara banyades de la nit anterior i tenien aigua per abastir Egipte durant un any sencer. Vaig haver d'escórrer les plantilles, em vaig posar dos parells de calcetins i vaig guardar un tercer en la motxilla per si de cas. Allò no era més que part de l'aventura!- vaig intentar enganyar-me.




9.30 Primera parada, Sant Joan de Laterà, la catedral de Roma. Segona parada, Santa Creu de Jerusalem, on està soterrada Santa Helena. Dues esglésies separades per uns metres, allò pareixia molt fàcil, com bufar i fer ampolles. Ai ignorava, il·lús de mi, que en abandonar la ciutat medieval, m'esperava un calvari de càrrecs semblants i un mapa en què no apareixien. Odie els eixamples vuitcentistes, tot i que allò era encara millor que convertir-se en estàtua de sal.


13.00 Després de vàries voltes estic més perdut que Belén Esteban en un club de lectura. Em plante en un cantó amb un mapa desplegat ostensiblement i he d'esperar déu minuts fins que se m'apropa un militar i em pregunta si necessite ajuda. Així per fi aconseguisc esbrinar on és la Via Àpia, lloc en què es troba el tercer objectiu.



14.00 Basílica de Sant Sebastià de les Catacumbes. Després d'una hora caminant entre tombes, epitafis, làpides i mausoleus en el cementeri més gran de Roma, arribe a la tercera església. L'edifici no és res de l'altre món, però és especial per dues coses, s'hi troba la tomba del patró de Xàbia i a més sota el subsòl hi ha quilòmetres d'un intricat laberint de corredors foscos i escassos en oxigen que formen les catacumbes més antigues. Em vaig desprendre de la supèrbia i l'orgull masculí i després d'admetre que sense un poc d'ajuda no ho aconseguiria, vaig demanar indicacions a l'home dels tiquets. Aquest em va prendre de seguida per un peregrí i em va regalar l'entrada, ei em vaig estalviar deu euros.

15.00 El guia de les catacumbes, el mateix que venia els tiquets, és un màquina, igual parla anglés, que francés o alemany però després d'escoltar la mateixa informació durant una hora en 4 llengües i en un clima excessivament catòlic, era temps d'escapolir-se entre la multitud i continuar si volia aconseguir acabar la ruta. Em vaig deixar caure sota la tomba de Cecília Metel·la i malgrat sonar a mare, era la primera vegada en tot el dia que seia. Els peus estaven arrugats per la humitat i unflats per la caminada. Em vaig canviar de calcetins i l'alleujament fou momentani, encara quedaven quatre esglésies per visitar. 



16.00 Arribe a Sant Pau Extramurs, la quarta parada. A partir d'eixe moment em quedaven tres: Sant Pere del Vaticà, Santa Maria, la Major i Sant Llorenç Extramurs. La de Sant Pau fa honor al seu nom, està extramurs i tan extramurs, una manera fina de dir que està a prendre pel... de l'urbs i de l'orbe. Entre les tombes de Sant Pau i Sant Pere hi ha uns set quilòmetres, com anar de Xàbia al Portitxol, a peu. A eixes alçades cada passa era com xafar vidres, cada vegada que la planta del peu tocava el sòl, notava les punxades. Quantes passes hi ha en set mil metres? Moltíssimes.

17.00 No podia rendir-me, no tan a prop de la meta. Em repetia constantment que si no ho aconseguia, seria un fracassat a perpetuïtat, que no aconseguiria mai res en la vida, que sempre guanyaria ELL, Murphy. Traent forces d'on fora anava avançant i gràcies al poder de la ment, estava a punt d'aconseguir-ho. Fins que vaig arribar al Colosseu i de sobte em vaig trobar com en l'artèria d'una persona de 200 quilograms. Avançant a pas de puça entre una marea de turistes. A cinc mil estúpids metres de la meta m'havia convertit en un triglicèrid i en eixe mateix moment vaig ser conscient de la meua derrota. En la vida cal saber també rendir-se i deixar de lluitar contra un mateix. Sabia que les poques passes que podia fer eren les que em durien a la pensió i cap allà vaig anar.

Em vaig deixar caure en el llit amb els peus adolorits i per si tenia dubtes del poder de Murphy, de sobte va tornar a caure un altre ruixat, que, d'haver continuat avançant, l'hagués empomat senceret. Era la manera que tenia de riure's de mi, de demostrar-me que havia guanyat. Mai em desfaria d'ell.



Desterrat de Roma, vaig arribar a l'aeroport camí a Palerm. A punt de pujar a l'avió, vaig sentir que malgrat tot, mancava alguna cosa. Algú. Era ell.

-és que tu no vens? - Vaig preguntar-li.
-Jo em quede aquí fins a veure l'avió enlairar-se.
-No, Murphy, no. Anit vas dir...
-Anit vam dir moltes coses.
-No pujaré a l'avió.
-Si no puges a eixe avió ho lamentaràs, tal vegada ara no, tal vegada ni hui ni demà, però més tard, tota la vida. Sempre tindrem Roma.

I així de la tempestuosa Roma vaig arribar a l'assolellada Sicília. Murphy ja no em va acompanyar i de fet, ja no he sabut res més d'ell.

dilluns, 8 de desembre de 2014

EL QUART PODER

Últimament no tinc moltes coses a contar, les coses més importants que m'ocorren, succeeixen lluny de Mordor. Un dia a la setmana vaig al cine amb un grup de gent, d'aquí i d'allà del món. Xàbia és com una petita Nova York (tenim el nostre propi Bronx) però sense els avantatges de ser un lloc cosmopolita i amb molts guetos. Després de la pel·lícula anem a un bar i la comentem, en anglés i en castellà, com si fos un club de lectura, però amb menys alcohol. La majoria són jubilats i supose que no és el somni de ningú que tinga vint i llargs anys, però almenys practique l'anglés. 

Tot açò és per a dir que la darrera pel·lícula que hem vist és Gone Girl (si aquesta entrada s'haguera publicat quan tocava), sobre una esposa que desapareix en un d'aquests barris nord-americans de color de rosa  i sobre tot el circ mediàtic que es munta al voltant.

De la pel·lícula he aprés tres coses. La primera, que Ben Affleck sols té una expressió, la de "a mi em punxen i no m'ix sang"; la segona, que l'accent de Missouri és divertit; la tercera és el punt d'aquesta entrada.

En general em va recordar a un capítol dels Simpson (i què no després de 25 temporades?) en què Homer és acusat d'haver abusat d'una jove. Entre aquest capítol i la pel·lícula han passat exactament vint anys i en dues décades la qüestió continua candent,és a dir que el poder judicial s'ha deixat alienar pels mitjans de comunicació i ara qualsevol que es creu periodista s'arroga el dret de ser jutge, jurat, testimoni i fiscal i els platós de televisió han esdevingut tribunals. I al remat allò important no és la veritat sinó allò que pareix veritat. 

L'exemple el tenim cada dia en la televisió, en espais com El Programa de Fulaneta i succedanis. Ocorre una desgràcia i allà acudeixen els mitjans de comunicació, planejant com voltors esteparis famolencs cercant carronya amb què alimentar-se. Assetgen al personal, trauen les frases de context, elucubren, acusen i tornen a acusar, tot per a la major glòria de l'audiència i el seu "dret" a saber. Així es justifiquen constantment, l'audiència és la gran cómplice.

El més trist és que això no es limita únicament a la temàtica d'El Caso, podria ampliar-se a totes les branques del periodisme, Les tertúlies de lloques ponedores s'allarguen durant hores, configurades com a petits amfiteatres als quals hi acudeixen els tertulians, eixe gènere de persones amb una opinió formada sobretot, a defensar l'agenda del partit, lobby o col·lectiu que més pague. Des que comença el debat, cadascú té les seues opinions inamovibles i per tant ja no són espais en què compartir i arribar a noves opinions.

Al final un dels missatges de la pel·lícula, a banda que si eres policia, t'has de passejar amb un got de café en totes les escenes possibles, és que la veritat no és important. El que importa realment és allò que la majoria de gent prenga per veritat.

Darrerament estic un poc que odie a la humanitat en general, no sé si tindré una opinió esbiaixada per la misantropia.