diumenge, 22 de novembre de 2015

LA LLAMPUGA

Sona el despertador entre estertors. Un locutor anglés lluita per ocupar la mateixa freqüència que una cançó lleugera. Per què és tan difícil sentir la ràdio a la Marina?  T’arrossegues fins a la cuina, amb passes feixugues, com un zombi. Desdejunes, t’arregles, et vesteixes, tot amb actes reflexos. Agarres la bici i te'n vas al treball. És matí, fa gelor, i la boira ho cobreix amb un mant gris, no obstant els carrers ja estan plens de residents europeus amb sandàlies i pantalons curts mentre tu ja has hagut de traure la bufanda i els guants del seu exili estival. A les portes del Lidl, un grapat de clients espera ansiós que òbriguen les portes. S’hi arremolinen al voltant com en la pel·lícula de la Nit dels Morts Vivents. Continues, esquives runners kamikazes, senyores que passegen el gos, carros amb xiquets, tots pel carril-bici. Les rodes avancen sobre les fulles mortes i entre els vidres trencats.

Arribes al treball. Les cafeteries de gom a gom. Homes amb corbata, mares fent-se el café, més residents europeus amb sandàlies i pantalons curts. És que ningú treballa? Passa una hora, en passen dos i els caps no arriben. I millor que no ho facen perquè a saber de quin humor venen, per quina bovada et tiraran l’escandalosa hui o quina crisi marital hauràs d'empassar-te.  Passen alemanys, holandesos, francesos. Ningú parla valencià. Quan m’he convertit en estranger en la meua terra? Fa anys. Als seus països parles la seua llengua, aquí, també. Per fi arriben els caps, mai amb pressa per arribar-hi, mai amb pressa per anar-se’n a casa. Tu sempre has d'arribar abans de l'hora. Workalcoholics que no entenen que tu tingues una vida fora del treball, d’eixos que fan coworking,  webinars, gromenauers i repeteixen sermons sobre la identificació amb l’empresa, en la seua empresa, i més mostres del discurs middle-class entrepreneur. Els segons passen com a minuts, els minuts com a hores, i les hores? Bé, com a segles. Però a poc a poc el temps passa, inexorable i finalment es fa l’hora d’anar-se’n. Sempre has de deixar passar uns minuts, està mal vist anar-te'n a l'hora. 

Arribes a casa, dines, també caldrà netejar, pel corredor roden els estepicursors i diria que els mobles no eren tan blancs. Amb un poc de sort, trobes deu minuts per a seure i llegir. I es torna a fer l’hora d`anar al treball. La vesprada passa encara més lenta. Per als residents europeus el dia acaba a les 15.00. El sol es pon i la gent desapareix dels carrers, pareix que ningú gosara a aventurar-se després de l'ocàs. Els segons repten sobre un sòl greixós, passen com a minuts i els minuts com a hores. I per fi arriba el moment de l’esperada manumissió, però sempre hi ha alguna cosa a fer a l’hora de tancar. 10, 15 minuts després des que has deixat de treballar per diners, prens la bici i fas camí cap a casa, sempre algun runner despistat que a dures penes tens temps d’esquivar. Canvies un poc la ruta, dos o tres minuts més llarga, l’única decisió conscient que et queda prendre i passes vorejant les salines. Veure els flamencs sobre l’aigua, il·luminats pels rajos de la lluna és l’únic exotisme que et pots permetre últimament.

Per fi en casa, fer el sopar, un poc d’esport i si tens una hora per a seure i escriure, el teu cervell està cansat, embotat, els ulls es tanquen i el dic es seca. La inspiració se n’ha anat a dormir. La tele és més temptadora. Després de tot un dia no queden forces per a intentar salvar el món o ponderar sobre la naturalesa humana. És més fàcil responsabilitzar de la desmobilització social a la tele.  Demà serà un altre dia, i al sendemà també, i a l’altre, i així de dilluns a dissabte, perquè el dissabte també es treballa, això sí, de gràcia, per amor a l’empresa. I aquest era el futur, benvingut, posa't còmode que encara queda viatge. No era el que imaginaves, és el que t’ha tocat.


I aquest text no parla de llampugues però era el títol d’una entrada  a la qual no he aconseguit donar-li vida, m’agradava el títol i el mantinc, perquè és de les poques coses en què encara puc decidir. 

divendres, 13 de novembre de 2015

RETROSPECTIVA DE MITJA DÈCADA (II)

La tardor de 2011 em va sorprendre preparant-me oposicions. No es que fora la il·lusió de la meua vida, ser funcionari, tindre un treball per sempre i una vida predissenyada, problemes del primer món en definitiva, és cert, però no per això menys més mereixedors de ser ignorats. Continuava sense saber què fer amb la meua vida i llavors era una manera més de procastinar eixa decisió. No sé si esperava a què s'obrís el cel i baixés entre els núvols en forma d'epifania, però quasi. 

 El preu d'actuar per inèrcia fou un estiu perdut entre el pressupost municipal i el procediment administratiu. Una festa. Això després d'estar una jornada suportant wannabes en el supermercat. "No saber què fer amb la teua vida no et dóna permís per a fer malgastar-la alegrement, hauria d'haver-me dit algú".  "Haver estudiat" diran alguns, "haver anat al club de camp adequat", voldran dir. El cas és que jo anava a vore si sonava la flauta i l'atzar decidí que sonaren unes quantes notes, això sí, insuficients per a completar la melodia. Tanmateix el soroll del concert m'impedí adonar-me'n de què estava construint-me un castell d'arena. Òbviament l'ona no tardà a arribar i arrasà torres, merlets i barbacanes, deixant-me una lliçó valuosa impresa sobre l'arena: No vengues la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat. O com dirien els alemanys, que sobre óssos han de saber-ne més que nosaltres, encara no hem mort l'ós i ja estem disputant-nos la seua pell. Aquests refranys els ha de crear per força el gremi de pelleters.

Vaig caure en l'última prova i dies més tard xafava per primera vegada sòl alemany, en l'estació de Düsseldorf, entre un grup d'alemanys que fumaven amb ànsia després de 24 hores de viatge en tren i comentaven la mort de Gaddafi. Novament era la vida la que em conduïa  a mi. Fins aquell moment Alemanya no m'havia interessat gaire, o no més que qualsevol país de l'Europa Central, l'Europa plana, gris i monòtona. Si m'hagueren donat a elegir, haguera triat el Canadà. Però bé, el destí m'havia dut a la ribera del Rin, de les ciutats de Colònia i Aquisgrà i més important, encara estava dins dels limits de l'Imperi Romà.

En molts sentits 2011 va ser l'any de viure amb vides no viscudes com què haguera passat si haguera triat una carrera amb eixida (TM) per sobre d'una carrera que m'interés. Com que mai vaig fer l'Erasmus, era una bona manera d'experimentar-ho. Ara que ho pense, sense mili i sense Erasmus! No sé de què parlaré quan tinga 70 anys.  Me n'haguera anat a un país europeu a no aprendre la llengua local, a viure en un gueto d'estudiants, a passar el primer dia per classe i no tornar-hi més i m'haguera obert un bloc per abandonar-lo poques setmanes després de tornar-hi. Sembla un relat de Lovecraft. Sense tanta promiscuïtat i amb més treball dur, aquell any alemany podrien convalidar-me'l per l'Erasmus. 

Poc després d'arribar-hi,  vaig trobar treball en una fàbrica. Sobre aquest tema no m'estendré més, ja li he dedicat prou línies. El treball en una fàbrica és rutinari, desmoralitzant i en un exercici d'història empàtica acabes comprenent els artesans ludites, si bé el meu enemic no eren les màquines de filar, sinó els braços. Encara gràcies que eixa fàbrica no era un antre tret d'una novel·la de Dickens. He fet una referència a Lovecraft i una altra a Dickens, amb una tercera em faran columnista d'El País Setmanal. 

D'eixa experiència m'enduc que la societat industrial és la pitjor cosa que li ha passat a la humanitat, juntament amb el feudalisme, l'esclavisme, el neolític...fa 4000 anys que estem cagant-la amb un llaç escorredor que ens asfixiarà tard d'hora. Ei però els pilars de la nau estaven pintats de taronja i groc i les bigues de verd i blau perquè algun buròcrata del Reichstag d'alguna família de classe mitjana-alta va tindre la brillant idea que eixa era la gran solució als problemes de la societat industrial.

El clima tampoc era bo, pluja un dia sí, un dia també, núvols perpetus, fred...És el preu a pagar per tindre una vegetació verda i exuberant. I sabeu una altra cosa bona de tindre un clima penós? Que l'especulació urbanística és menor, no hi ha constructors regint ajuntaments ni cases en qualsevol barranc i penya-segat, tampoc hi ha un excés de capital provinent del rajol invertit en milers de locals de restauració i treball precari.

M'està quedant una entrada amb molts tocs nihilistes però no vull fer la impressió que Alemanya és un país negatiu i que bonica és Espanya i el pernil i la tapa i el clima i que açò parega un anunci panxacontent de Campofrío. En eixa etapa vaig arrossegar dos grans problemes, un el fet de sentir-me sol en una mar d'ànimes estranyes. El segon va ser adonar-me'n  que no es pot fugir dels fantasmes propis perquè allà on vages en trobaràs de nou. A la fi cada pedreta es va convertir en un mur sòlid que semblava barrar-me, em vaig sentir derrotat per un país però des de la distància del temps és clar que a pesar de sentir-me perdut,  estava en el camí, on havia d'estar i quan havia d'estar.

dilluns, 2 de novembre de 2015

L DE LORETO

Parlar de la Mare de Déu del Loreto és parlar de Duanes de la Mar, el barri mariner de Xàbia i també, és cert, una manera barroera d'introduir el tema de hui, què li farem. La Mare de Déu del Loreto és la patrona dels mariners de Xàbia i es caracteritza per estar representada sobre una casa minúscula com una sort de Gulliver en Lil·liput. Segons la llegenda, quan els mamelucs amenaçaven Palestina, arribaren uns àngels del departament de reformes celestials i volant, traslladaren la casa de la Mare de Déu al sud d'Itàlia, a un turó amb llorers (lauretus en llatí, d'on ve Loreto) [En realitat els àngels assajaren quatre o cinc ubicacions distintes abans de decidir-se pel santuari actual, eren molt exigents]. Per això el Papa Benet XV la va convertir el 1920 en patrona de l'aviació. Vistes les circumstàncies també haguera pogut ser la patrona dels transportistes o de les cases voladores o dels àngels insatisfets.

El nom oficial del barri és Duanes de la Mar, per diferenciar-les d'aquelles que hi havia a la vila, però per a la gran majoria de gent el seu nom és La Mar, per antonomàsia, perquè durant molt de temps fou l'únic nucli de població a la vora de la mar. També se'n diu el Port i  encara algun despistat l'anomena Aduanas del Mar o pitjor, Aduanes. 

La Mar i el Poble es troben separats per dos quilòmetres i fins fa no res, també per bancals i alguna casa dispersa que accentuaven la distància entre ambdós nuclis. Hui en dia hom pot anar-hi saltant de bungalou en bungalou, gràcies al creixement urbanístic desmesurat i incontrolat. I malgrat aquesta lenta fusió, la Mar ha mantingut el seu propi caràcter independent del Poble, sense arribar això sí, als extrems dramàtics de la veïna Teulada-Moraira, vila amb què podríem establir alguns paral·lelismes.

En l'actualitat el barri de la Mar es troba entre la desembocadura del riu Gorgos i el recer del Cap de Sant Antoni que formava un petit port natural, però això no ha sigut sempre així. Des de la conquesta cristiana de Xàbia i fins al segle XIX, els mariners van habitar dins la vila, en concret al Raval de la Mar. Aquest es trobava entorn del Portal homònim i actual carrer Loreto. Aquesta situació era deguda a l'amenaça constant de la pirateria, no obstant això, no vol dir que al voltant de l'actual port no existís ja algun habitatge temporal i edificació per guardar estris i barques. Per motius de seguretat era més raonable habitar dins la protecció de les muralles, especialment per a les famílies dels mariners.

En el dit raval de la mar fou bastit entre els segles XV-XVI un oratori per a la Mare de Déu del Loreto. Sobre aquest oratori, hui desaparegut, tenim la següent descripció feta per Pascual Madoz en el seu Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar: 

Dentro de la v[illa]. existen 3 oratorios públicos; el de la Virgen de Loreto que se ve á la parte del E[ste]. junto á la puerta del Mar, edificado en 1515 por haber cedido su casa á dicho fin Luis Sapena; en el que hay un gran pórtico de 3 naves sostenido por 8 columnas, donde se efectúa la enseñanza de primera educación, y está la casa habitación para el director de ella […] Ninguno tiene rentas para sostener su culto, debiéndose éste á la piedad de los vec[inos].

L'oratori, que també funcionà com a escola, hagué de ser enderrocat al segle XIX perquè el grau d'abandó era tal que caigué part de la coberta. Tanmateix l'historiador Roc Chabás es mostra més contundent sobre les raons del seu enderroc: se había convertido en un burdel. L'oratori es trobava on hi ha el parc de Loreto, una petita zona enjardinada a la qual s'afegí durant el Franquisme una creu sota un baldaquí ornamentat amb iconografia feixista i que la caverna de Xàbia es nega a eliminar. Diuen que els pobles de mar són oberts i tolerants. El que llançà el rumor no coneixia Xàbia.


En la imatge es mostra, a banda que sóc historiador lowcost, la secció est de la vila vella de Xàbia: en groc s'observa el traçat de la muralla; en blau, el Portal de la Mar; en roig, l'oratori del Loreto; en verd, el raval de la Mar. Possiblement la muralla fóra ampliada per incloure-hi el raval de la Mar i anteriorment el traçat anés pel carrer Roques.

A principis del segle XIX l'activitat del petit port havia incrementat a causa de l'exportació de la pansa. S'hi construïren alguns magatzems de pansa al voltant de l'actual plaça Adolfo Suárez-Almirall Bastarreche i de fet en algun mapa apareix el nom Almacenes del Mar. Sembla que els mariners elegiren instal·lar-se al sud del riu Gorgos, al voltant dels actuals Marina Espanyola i Mare de Déu del Loreto. Un moment, al sud del Gorgos? Si això es troba en la riba nord del riu! Bé, guardeu les forques i les torxes que cal una explicació. Antigament el Gorgos desembocava uns 300 metres al nord, en l'Avinguda de Jaume I però després d'una riuada fou desplaçat. A la part habitada pels mariners se l'anomenà Triana, mentre que l'altra banda s'anomena Sevilla, pel paral·lelisme amb la ciutat del Guadalquivir. A mi aquesta versió no em convenç però és l'explicació més difosa. 

En traslladar-se els mariners, s'endugueren la seua patrona. De nou Madoz ens informa que un tal D.José Ramos havia edificat un petit oratori. Pot ser fora el mateix edifici que esdevindria la Casa del Cable encara que també hi ha referències a una ermita en el solar de l'actual església, les informacions de vegades són confuses i contradictòries. L'actual església es construí als anys 60, un edfici sense precedents a la Marina pel seu estil avantguardista encara que pot ser, un poc deslluït per la seua situació encaixonada entre edificis de cases.

Un altre element que no ocupava la situació actual és el port. És que a Xàbia ens agrada canviar les coses de lloc quan ens avorrim. El port inicial era més modest i hostatjava les humils naus de pesca. Segurament ja era utilitzat en època romana, tal com suggereixen les troballes fetes en Duanes. Aquest port de dimensions reduïdes ocupava l'esplanada on ara hi ha un estacionament, alguns restaurants, el pòsit, la gasolinera i el moll. Però a mesura que s'incrementava el trànsit per la pansa, la necessitat d'ampliar-lo és feu més urgent i les demandes al govern eren reiterades, sempre obstaculitzades pels empresaris pansers de Dénia que no volien perdre la seua posició preeminent en l'exportació de pansa. S'hi feren algunes millores per a rebre embarcacions de major calat i la reforma definitiva es dugué a terme als anys 50. S'arrancà un bon tros del Cap de Sant Antoni que és la mossa que s'hi veu i per a la seua inauguració vingué el cap de l'Estat i tot per a goig i joia de la caverna. 



En la imatge anterior podem veure en blau fosc el traçat actual del riu Gorgos; en blau cel, el traçat anterior; en groc, el barri de Triana; en taronja, la situació dels magatzems de pansa; en verd, l'espai que ocupava inicialment el port; l'estrella morada representa el possible primer oratori del port i posterior Casa del Cable; el triangle marró mostra la situació actual de l'Església del Loreto.

No m'agradaria acabar sense comentar alguna cosa sobre el culte de la Mare de Déu del Loreto. En primer lloc a tot el món és la patrona de l'aviació però tant a Xàbia com a altres indrets com Santa Pola ho és dels mariners. Bé que a causa de la modernitat de l'aviació abans pogués exercir altres patronatges i que aquests tampoc són universals). En segon lloc la seua festa és el 10 de desembre però a Xàbia es celebra el 8 de setembre (també a altres indrets valencians). En tercer lloc la Mare de Déu del Loreto original és negra, la nostra és de color rosat. En quart lloc s'afirma que el seu culte a Xàbia prové de l'Edat Mitjana però aquest no es va expandir fora d'Itàlia fins a la Contrareforma com demostra el fet que la majoria de Loretos apareixen al voltant dels segles XVI i XVII. 

Deixant a banda el Loreto, a Xàbia tenim l'ermita de la Mare de Déu del Pòpul, construïda al segle XIII-XIV i que no té imatge pròpia, sinó que és la mateixa del Loreto de la Mar. El Pòpul és un culte nascut al segle III en Roma ciutat sobre un antic santuari precristià on hi havia àlbers (populus en llatí) i que no té res a veure amb el poble o amb vocacions democràtiques com s'afirma en molts llocs. Aquest culte sembla estar molt estés a l'edat mitjana però perd influència cap a l'època de la Contrareforma. Ambdues Mare de Déus es celebren en Xàbia en la primera quinzena de setembre. El Loreto ja hem vist que té el seu dia canònic a desembre, però el Pòpul sí que es celebra arreu en setembre. La meua insinuació, que no diré hipòtesi per manca de proves, és que es va produir una confusió de cultes amb el temps.