diumenge, 21 d’agost de 2011

RÉQUIEM PER UN PANDORINO.

Recorde una de les primeres vegades que hem vaig indignar, tindria 5 anys, era estiu i segons l'ordre normal de les coses estava de vacances, però em vaig quedar amb un pas de nas, en ser confinat en una guarderia que oferia servei estival. Podeu imaginar-ho, en una guarderia! però si havia acabat el primer any escolar i ara em forçaven a retrocedir en l'escala social, havia de tornar  amb els pàries de guarderia! El meu estupor era creixent al veurem allí, abandonat, amb unes reixes de color roig que em separaven del meu món, desposseït de les meues propietats. Passejava pel pati mentre intentava esbrinar com escapar d'allà, o en el seu defecte, trobar la fórmula que el temps passés ràpid així que sense adonar-me havia entrat en cèrcol traçat sobre l'arena del pati quan vaig sentir a l'esquena
-eh, tu, baixa't del meu núvol!

Vaig girar la vista i vaig veure un xiquet amb els cabells desfets, assenyalant-me amb el dit, amb gest amenaçador. Si el fet que un estrany t'increpe no és suficientment inquietant, per postres va afegir que es tractava de Son Goku i que havia envaït el seu núvol, que si no recorde mal s'anomenava Kinton (el núvol, no el xiquet esperpèntic). Ara no recorde la meua reacció, però posem que me'n vaig anar alabaix, pensant que en menut psiquiàtric m'havien anat a tancar. I així passava l'estiu entre gent pertorbada i iogurts de pera Clesa. Solament trobava conhort en els pandorinos de dulcesol que portava de casa per esmorzar, representaven d'alguna manera el meu contacte amb el món exterior i tot el que havia deixat.

Hui he recordat aquesta història perquè me n'he adonat que fa temps que no he vist pandorinos en cap lloc i em pregunte si han desaparegut o han deixat de fabricar-se, si hem comés la injustícia de condemnar-los a l'oblit després de tot el que ens han donat o simplement ja no troben lloc en un mercat cada vegada més saturat d'aliments sans, dinàmics i que molen amb simpàtiques i enrotllades mascotes carents de qualsevol personalitat.

Tal vegada ara sols quede en tota la galàxia un petit pandorino amagat, tremolós i trist, esperant ser assaborit i poder reunir-se amb la seua espècie en el cel de productes comestibles. Els pandorinos representen tot allò bò i bell que ha sigut capaç de crear l'ésser humà, concentrat en una esfera farcida de xocolate. Quan definitivament els pandorinos hagen mort i les ments humanes hagen oblidat com ressuscitar-los, desapareixerà el món tal i com el coneguem. La revolució francesa fou el començament del nostre temps, però aquesta extinció serà l'avantsala d'una nova era de destrucció, barbàrie i caos. 



dijous, 18 d’agost de 2011

I DANSAVEN ALIENS AL MÓN QUE ELS ENVOLTAVA


La vesprada feia tota la pinta de ser anodina, no podia sospitar-se que anés a passar res mínimanet digne del record, fora de la normalitat, al cap i a la fi,  la vesprada d'ahir era difícil de superar. Voreu, ahir a l'estacionament del supermercat hi havia un home barbut pidolant diners als clients que entraven i sortien. Al cap d'una estona, una senyora erigida en defensora de la moral pública, va vindre sufocada a dir que cridarem a la policia, perquè hi havia un hippy amb un ganivet increpant a la gent. La veritat és que de portes cap a dins i des de la meua privilegiada posició  jo sols podia veure un home brandant un ganivet, no escoltava el que deia, era com veure la tele amb la veu llevada, pots intuir el que està passant però no ho saps cert. Una de les dones afirmava rotundament que insultava la gent, una altra asseria que era un home foraster i que parlava una llengua estrangera, una tercera dona repetia que l'havia amenaçada. I entre tot aquest núvol de mitges veritats jo vaig decidir pensar que era un il·luminat que venia a redimir la humanitat o a destruir-la i que anunciava la fi de la civilització. La meua versió era i és  igual de vàlida que la resta, car no seria el primer boig perseguit per les autoritats al voltant del qual s'organitza tot un culte de masses embogides, diguem-li cristianisme, budisme, mitraisme o islamisme. Després va vindre la policia i quan em vaig adonar ja havien desaparegut.

El cas és que estava pensant que res superaria els fets del dia anterior quan ha entrat un xic jove però de rostre espatlat, cabells rossos i despentinats, d'ulls blaus i mirada perduda en l'infinit,  com una mènada en estat d'èxtasi (o intoxicació etílica) que malgrat el seu aspecte descuidat transmetia una gran pau. Anava bandejant de costat a costat, ha comprat el seu kykeon particular i ha sortit a l'estacionament per compartir-lo amb la resta de bacants que l'esperaven a fora. Allà mentre un d'ells, es dedicava a fer bambolles gegants de sabó amb una corda, els altres s'entregaven arravatadament, a una dança circular al voltant del seu Dionís. Mentre els observava saltironar i perdre's en el seu propi univers de llums i colors he pensat que aquella estampa era com una metàfora del nostre món, un quadre barroc amb clarsobscurs, on es representa tant el luxe com la pobresa, la vida i la mort, la misèria i la grandesa humanes, omplert tot de petits detalls que inunden l'escena, de moviments vertiginosos i teatrals, aparents més que reals,  un quadre en el què la racionalitat es dilueix en una galleda d'aigua i detergent i les ànimes salten desordenadament, deixant-se portar per la música, els colors i els narcòtics. 


dimecres, 10 d’agost de 2011

EL DIA QUE VAIG SOBREVIURE A LA MORT


Perdoneu que ho diga però hui en dia els xiquets estan sobre protegits i malcriats. Context: supermercat en el què últimament passe la major part del meu temps; situació: xiquet què no sap estar-se quiet i es dedica a empinar-se sobre el carro fins que cau de cul, el carro a fer la mà contra una prestatgeria, algunes coses pel terra i la mare del xiquet esmentat histèrica. Què haguera fet una mare dels nostres temps? El xiquet s'ha fet mal i la mare li pega dos galtaes per a que torne a fer-ho. Què fa una mare avui en dia? Responsabilitza el carro, el supermercat i a dos ancianes angleses que miraven sense impedir l'accident. Això si, el xiquet pobret meu, no té la culpa de res. On vull arribar és que nosaltres teníem un quasi total grau de responsabilitat sobre les coses que fèiem, ens feríem? Si. Era greu? Si. Però la responsabilitat era nostra.

Quin xiquet o xiqueta no ha intentat desafiar a la mort alguna vegada en la seua infantesa? Tots ho hem intentat, excepte els "RoddiToddFlanders" repel·lents. Jugàvem a bous embolats botant foc a unes banyes amb paper, ens llançàvem amb carros del masymas per la pendent del Port, jugàvem en parcs on hi havia yonkis, etc. Però recorde una vegada que vaig veure la mort cara a cara, era a principi dels anys 90....Avís per navegants, arriba el moment nostàlgic-cuentamé. La idea general ja està exposada, si no voleu no cal que continueu llegint. Si continueu, per favor premeu l'enllaç per tal d'ambientar el context:
Com deia, recorde a principi dels anys 90, pot ser l'any 1993, la URSS s'havia enfonsat i la guerra freda havia acabat, tot era pau i harmonia, en València fins i tot no manava el PP (i sobrevíviem), Espanya vivia la seua ressaca olímpica i Curro i Cobi se n'havien anat a fer companyia a Naranjito a la cua del Ínem, secció "Mascotes esportives i/o culturals". Per cert, recorde que tenia un paraigües de Curro i fins i tot una gorra, vaja animal més grotesc. De Cobi no tenia res, mai m'ha inspirat confiança eixe gos xafat. 

Dues icones dels anys 90. 

Com deia, en la finca en la que vivia feia poc que havien instal·lat una porta de ferro automàtica per a l'estacionament, era de les que es tanquen lateralment. Aleshores el joc consistia en bota un costat i l'altre de la porta abans que es tancara del tot i apuràvem fins l'últim badall, amb tanta mala sort que em vaig quedar amb el coll enganxat entre la porta i el ferro que la tancava, a mode de guillotina. Era estiu i cap a migdia, el carrer estava desert. Els xiquets amb els que estava jugant havíem fugit i la porta comença a dificultar-me la respiració, per davant de mi passaven escassos 6 anys, llavors tampoc tenia molt que veure en aquell moment. I haguera mort allí si no arriba a ser per uns misteriosos salvadors que passaven per allí i subjectaren la porta mentre avisaven algú que tingués un comandament per obrir. 

Davant eixa situació que faria una mare actual? Haguera denunciat la porta, el propietari de la porta i el de la finca. En el Congrés dels Diputats es debatiria sobre les portes. La culpa seria de Zapatero. Ana Rosa faria un programa en directe junt a la porta "pressumpta" assassina i finalment totes les portes serien prohibides en el món, excepte en Iran què els EEUU bombardejarien per ser les portes armes de destrucció massiva. Però no, en els anys 90 els histerismes li'ls reservàvem a Cristal i jo em vaig endur dos galtaes i una nit de tortura psicològica per haver trencat la porta, què segons els meus pares havia de pagar jo. 

PD: Repudiada i menyspreada per tots, la porta marxà i va ser substituïda per una altra que es tancava com s'han tancat les portes tota la vida. Encara hui, en passar per davant de la porta pense que la meua vida haguera pogut acabar ahí. Així que ja sabeu, el dia que siga famós, els guies turístics poden assenyalar la porta i dir: i en aquest punt va resucitar!

dijous, 4 d’agost de 2011

L'HERBA CANTA

Un dels últims llibres que he llegit és "The Grass is Singing" de l'escriptora britànica Doris Lessing. És una de les poques novel·les que he llegit últimament que m'ha agradat de veritat. La novel·la comença amb l'assassinat de la seua protagonista, la senyora Mary Turner, en una petita granja sud-africana, i a partir d'aquí viatgem des de l'inici de la història fins els fets que desencadenen l'assassinat. Però no es tracta d'una novel·la policíaca, aquí l'assassinat és un fet insignificant, a més es sap l'autor de l'assassinat des de la primera pàgina, el seu boy o criat domèstic africà. Però tampoc es tracta d'una novel·la sobre l'apartheid i la societat colonial britànica. Es més un viatge a la follia de la senyora Turner, com un ésser independent que empentat per les normes socials es llança als braços d'un granger i de la nit al matí canvia la vida urbana per una granja en mig de la sabana sud-africana mentre poc a poc va perdent la raó, però tampoc es tracta d'un drama psicològic. El matrimoni viu en la més absoluta pobresa perquè el veld (explotació agrícola) no rendeix; el seu propietari es nega a plantar tabac i cuidar ramat com el seu veí el multimilionari Charlie Slatter; però tampoc es tracta d'una novel·la que tracte la lenta mort de l'agricultura tradicional front a una agricultura capitalista. És un còctel de tot.

El fil conductor és la insatisfacció de l'ésser humà amb el món que el rodeja, el desig de canviar tot allò que ens envolta per adaptar-ho als nostres gustos, el desig en que el canvi ens durà sempre una vida millor però  al no poder-ho realitzar es cau en una espiral de fracàs i decepció. La característica comuna de tots els personatges és la inadaptació als esquemes socials, a la vida que es té, al clima, al sistema econòmic. I una de les coses més sorprenents que se'ns mostra es la complexitat i heterogeneïtat d'una societat que a priori es definiria per una dicotomia entre el blanc i el negre. Però aquesta és la superfície, quan grates un poc comença a florir un sistema on trobem al colon anglès front al colon holandès, al colon nouvingut que busca aventures al colòn que ha viscut durant molts anys a la colònia, l'habitant de la ciutat front al del camp, el nadiu que viu en la tribu al nadiu educat a les missions religioses, el camperol pobre front al ric, la dona independent front a la típica dona burgesa.

També ens conta la història d'un personatge que viu fugint d'allà d'on prové, en una cursa autodestructiva i circular que la du, com se n'adona al final, al punt que tractava d'evitar, a la línia de sortida.

En definitiva és un llibre lleugeret (unes 200 pàgines) però al mateix temps molt profund i de ritme ràpid on es conten moltes coses però sembla que el temps passe lentament, metàfora del que deu ser la vida al camp.

dilluns, 1 d’agost de 2011

HORES EXTRA



Per fi ha arribat agost i amb ell les hores extra:
-extra de repetir el mateix
-extra de "senyor Aitor acuda a su caja"
-extra de rodar més que una trompa
-extra del foc creuat entre dos bàndols
-extra de tensió en l'ambient
-extra de "pues esto en Valencia si que está"
-extra de "pues no pienso pagar un céntimo por una bolsa"
-extra de "yo soy un buen cliente" exijo "trato preferencial/no me cobres las bolsas y me importa un bledo lo que te manden"
-extra de pagaments amb billetacos
-extra de tensió perquè la caixa no quadra
-extra de cames que deixes de sentir
-extra de "pues Jávea cada vez está peor"
-extra de "ponmelo en bolsas que para algo cobras"
-extra d'un fil musical que es repeteix cada hora i dels mateixos metaanuncis
..... iuhuuuu quin més divertit, ballem!