DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Ara que comença a baixar el ritme de treball, i sempre que ve un període de descans, els pensaments em corren desaforadament per la ment tot escampant i deixant-hi un rastre de negror i melangia, vetlada per nits en blanc, acompanyades de la calor apegalosa dels llençols que fa xorrar per tot el cos, com petits rierols, gotes de suor que van a morir a la mar de cotó i el brum incessant dels mosquits assedegats que sobrevolen la cambra i esperen el moment més òptim per a atacar. És a la nit quan la ment es troba més cansada i la cavalleria dels pensaments negatius troben una menor resistència, que aquests poden  campar i apoderar-se de tot per a després, amb el trenc d'alba morir. El que queda és un camp erm d'autocompassió i una imatge desdibuixada traçada amb la comparació continua respecte dels altres. Tant de bo poder vindre de fàbrica amb un botó que al vespre permetera d'apagar el cervell i descansar de la calor, dels mosquits i dels mals pensaments  i tornar a encendr

Ara per ara fa 100 dies vaig entrar a classe a les 08.00 del matí sense saber que seria l'últim d'una bona temporada. Ja hi havia indicis d'anormalitat, en Madrid havien suspés les classes i nosaltres havíem cancel·lat totes les eixides programades però a les 09.00 tot seguia en ordre. Ara bé, a l'hora del pati es va confirmar el rumor que anava des de les 10, havíem de plegar tots. Eixe dia ens n'anarem per última volta, sense saber-ho, amb l'esperança que serien dos setmanes, com a molt fins a passar Pasqua. 100 dies després tornaré demà per a atendre uns pares i això és tot. Pareix que va ser fa una eternitat, els cotxes de protecció civil passant pel carrer amb el missatge de què no podíem eixir de casa, aquelles setmanes en què no parava de ploure, els grups de whatsapp bollint fins que els vaig silenciar tots, tota la gent que s'ha quedat pel camí. Ara, com si no haguera passat res, donen la benvinguda al turisme amb banderetes i aplaudiments mentre el

A qui no té faena, Déu li'n busca. Com que no tenia prou amb la faena i un parell de llibres pendents, ara m'he comboiat amb un amic per a fer un podcast d'història per a una ràdio de Xàbia. No sé què eixirà d'esta aventura però és un repte nou i diferent. El presentàrem ahir, de moment tenim un parell de programes gravats i encara hem de polir detalls, no és el mateix escriure, on tens la comoditat d'esborrar i reescriure, a gravar-te parlant, has de vigilar l'entonació, evitar quedar-te en blanc, pronunciar de manera clara i improvisar quan t'adones que igual has dit una burrada. 

Tinc una llista musical anomenada Evolució de la Música (Occidental) en què tinc diferents tipus de peces musicals des de cants gregorians fins als hits de l'any passat. La idea era arreplegar la música "popular", en el sentit de la música que se sent(ia) més corrent i no en el sentit de música del poble, per això acceptem cants gregorians i música clàssica com a música popular tot i no ser-ho. La idea la vaig prendre d'un museu alemany, en Gronau, poble on va nàixer un dels membres de The Skorpions, on es pot sentir tot classe de música. Allà diuen que la música com a fet popular naixeria amb els valsos i a poc a poc va evolucionant prenent gèneres que en principi estan fora de la norma i acaben sent mainstream, com el jazz, el rock, el reggae, el metall o més modernament el trap i l'electro llatí, tot gènere que el capitalisme acaba prenent i escorrent-li tot el suc fins a esgotar-lo. La llista l'he de treballar ara que la tinc acabada, hi he inclòs cançons

Comencen les nits tropicals. L'aire es queda quet, l'ambient es troba carregat d'humitat, el gesmiler fa olor més intensa i els mosquits estan potrosos i piquen amb ganes. Tenia cita amb el dentiste i aprofitant, he decidit de passar per la biblioteca i bescanviar uns llibres. La dentista veu la bossa de llibres i mentre l'obri em pregunta, de manera retòrica, clar: quins llibres estàs llegint? Puc vore'ls? És un llibre d'Isabel-Clara Simó  i un altre de Manuel de Lope, li dic. Ah, lliges en català? T'agrada llegir en català? Recalca massa voltes català i no sé per què. Isabel és, o era perquè ha faltat enguany, d'Alcoi- li explique . Ai, vaja, no la conec. És que soc de la rama castellana, però també soc llegidoreta . I llavors em conta en un monòleg, perquè jo no hi puc participar més que assentint amb un aparell dins la boca, que és de la Vall de Laguar però que fa molts anys que viu a Dénia i açò i allò i que si m'havien agradat els llibres i m

Rellegisc els Mites grecs de Robert Graves i mamprenc les Noces de Cadmo i Harmonia de Calasso. La mitologia grega m'encisa d'ençà que anava a l'escola. Sempre he associat etapes de la història amb parts del dia i així per a mi Grècia és el matí, cap a les 10.00 d'un dia lluent, quan el sol encara no pega prou fort i la brisa és fresca i barrejada amb l'optimisme d'aquell que té tot el dia per davant. I també ho associe amb colors. Grècia és el blau, el blau de la mar, el blau del cel, el blau de la seua bandera, el blau de la Mediterrània. Vaig descobrir a Graves el primer any d'universitat i llavors em va fascinar la seua proposta, l'intent de donar-li una explicació a cada mite. Per això m'he sentit sempre més proper a les propostes de l'historiografia estructuralista. Amb el temps però Graves ha anat decebent-me, al cap i a la fi ell era poeta, no historiador i les seues explicacions sempre són sota, cavall i rei. Cada mite grec és una prefig

En donar les notes, el temps s'expressa com una oració condicional irreal: si m'hagueres dit que... si jo haguera sabut que el meu fill...Ens encanta lamentar-nos per les coses que no podem canviar perquè ens donen una sensació de comoditat, de sentir-se completament irresponsable del mateix esdevenir i per altra banda ens encanta lliurar-li la culpa a l'altre. El que deia uns posts arrere, alguns pares es prenen les notes dels fills com una ofensa personal i un atac al seu sistema de valors i en lloc de parar esment en què alguna cosa no acaba de funcionar, prefereixen la victimització perquè és més còmoda. Si no és el telèfon, és el correu, la web, les dates d'exàmens, el material, l'assignatura o la Mare de Déu que no fa prou miracles. 

"La història és la que és". El Ministerio del Tiempo ho han tornat a fer, repeteixen com un mantra que la història que tenim és l'única que podríem haver tingut, amb una perspectiva lineal de la història molt característic de les cultures monoteistes. La història comença en un punt i es dirigeix cap a una estació final que ve predeterminada per algun tipus d'entitat sobrenatural per tant tot el que ocorre passa per algun motiu i per la mateixa raó, cal preservar la seua integritat. Aquesta concepció òbvia que d'històries hi ha tantes com persones perquè la història són records subjectius que poden anar modificant-se. Per fer un símil, tota la vida hem pensat que l'art clàssic era monocrom, blanc, amb la pedra com únic ornat cromàtic. Ara però anem trobant una série d'edificis policromats que canvien completament la seua imatge. Ara bé, sospite que aquest ideari finançat per la televisió pública té el propòsit de consolidar un estat monàrquic, catòlic i uni

Ha acabat un nou curs, d'una manera descafeïnada, sense actes ni festes, de manera discreta perquè ens siga més fàcil d'oblidar este any. Jo pensava que res superaria la fi de l'any passat, amb eixa tristesa infinita d'aquell buc a la deriva i afonant-se del qual tots voldrien fugir. Enguany anava tot bé fins que a mitjan curs tot es va tòrcer i de pressa i corrents haguérem de tancar. L'experiència de la docència online no la desitge més, la docència no sols és manar faena i sense la comunicació i el diàleg diari, bona part de l'acte docent es perd i no té sentit. Comentaris al marge mereixen tota la burocràcia que hem hagut de fer, omplir papers i més papers per justificar la mateixa exsistència, com si la culpa fóra nostra i hi guanyarem alguna cosa, d'haver suspés les classes o tal volta, perquè els cunyats de barra de bar no tinguen arguments per a criticar. Pobrets que no els coneixen prou, sempre troben alguna cosa per a criticar.  Vorem com serà el p

Estem d'avaluacions i toca sentir els mateixos comentaris que acaben sent una remor de fons en la pràctica educativa i en la societat, en general: este xic ha tret tot 10 i vol fer el batxillerat humanístic, quina llàstima o este xic vol fer el batxillerat científic però les seues notes són molt fluixes, millor que se'n vaja a l'humanístic. Les humanitats han quedat com un espai sense valor al qual la gent acudeix a passar el temps mentre que la gent que estudia de veritat, fa ciències. La societat té un prejudici molt gran cap a les humanitats, no es valoren i en molts casos són preses com una cosa inútil o com a molt, accessòria però mai essencial. Molts dels científics acaben estudiant alguna ciència humana quan es jubilen i volen una distracció. Però tornant a la idea inicial, per la mateixa regla de tres és vist com un ultratge que un alumne no promocione per haver suspés alguna assignatura d'humanitats mentre que en les matemàtiques o en la física això es veu amb 

Hi ha un esquirol que estos dies va amunt i avall pels fils de la llum. Em recorda a eixa teoria conspiranoica que diu que els ocells són mecànics i que quan es posen damunt dels fils, és per a carregar-se la bateria. Amb els esquirols deu passar el mateix. És un animalet de pèl roig i per la carretera que va Moraira no és gens estranys de vore'ls aixafats contra l'asfalt per algun conductor a la fuga. La premsa diu que són una plaga. Últimament qualsevol animal del qual se'n veja una dotzena, se'n diu plaga. Es veu que els animals han de viure a la vora de l'extinció perpètua. Per a mi plagues són altres coses, eixos grups que apareixen en qüestió d'hores i ho depreden tot. Ara recorde com un company de treball em contava que, per a no haver de fer la mili, el posaren a treballar per a un home que criava esquirols per a alliberar-los i com l'home falsejava els informes sobre la salut dels animals per a alleugerar els tràmits burocràtics. L'home és la pi

Tot el món té raó, o millor dit, tot el món creu tindre raó. Trobe que ningú actua pensant què ho fa mal, fins i tot les animalades més grosses es justifiquen amb alts ideals, i això és el que ens converteix als humans en animals molt perillosos perquè com destinem milions de diners a investigar malalties i protegir el medi ambient, també podem aniquilar pobles sencers en nom d'un bé comú. Ara bé, el que ens diferencia és el grau d'adhesió als nostres ideals, si entenem que hi ha límits que venen determinats per uns drets universals o que en algunes ocasions diverses opinions poden ser igual de vàlides. Però aquesta postura no ens ha de fer caure en el relativisme moral ni en el manysides. Sí, és un terreny difícil de llaurar però per a això tenim ferramentes com l'ètica. Però hi ha gent que és incapaç d'entendre que en la vida tot no és blanc ni negre i tan prompte com s'estimen algú, el condemnen a l'oblit per un comentari o una acció sense importància. Són de

Llig La pell de Curzio Malaparte (1898-1957) situada en el Nàpols de 1943, quan un exèrcit estranger ocupava la ciutat per enèsima volta, aquesta vegada el nord-americà. La descripció que fa de la capital del sud és la d'un lloc hostil i brut, la mateixa imatge que pot ser, comparteix el comú dels mortals hui gràcies als mitjans de comunicació. És una ciutat acostumada a ser ocupada i acostumada a sobreviure. A través dels diàlegs entre Malaparte i els oficials nord-americans es dibuixa un retrat pessimista d'Europa enfront de l'optimisme que es respira als EUA. Jo trobe que la contraposició entre Europa i Amèrica grinyola un poc perquè no són dos mons homogenis. Per tant prenc la idea del pessimisme i la faig privativa de la Mediterrània, que té poc a vore amb el nord d'Europa. Per tant, és cert que vivim en un entorn pessimista? Ens ha fet la història pessimistes o caldria millor dit, resignats a viure? La Mediterrània va ser el centre del món i el lloc on es trobaven

Una nova polèmica recorre les xarxes. Hem d'eliminar qualsevol producció cultural que entre en contradicció amb els valors actuals? Podem amagar els episodis més vergonyosos de la nostra història i fingir que no han tingut lloc? Podem tapar el sol amb un dit? Tot arran de la decisió d'una distribuïdora de continguts audiovisuals de retirar de la seua oferta de pel·lícules l'obra Gone wind the wind  (1939) perquè té un missatge racista. No sé què esperaven d'una pel·lícula ambientada en la Guerra de Secessió americana i feta en un període en què Europa es matava a la població pel seu origen racial. Amagar una cosa perquè ens incomoda no elimina el problema. Això és com quan volien prohibir l'ús del hijab en públic per a protegir les dones musulmanes. Novament invisibilitzar el problema i no tractar-lo. Un conegut defensa, sense donar més arguments, que cal reescriure el relat de la guerra civil americana, un de nou que se situe al costat dels esclaus. Serà més aïna u

Hui he eixit a passejar per primera volta després de molts mesos. Passejar amb el sentit de caminar sense rumb fixe ni cap objectiu en ment. Estos mesos he eixit naturalment a passejar la gossa, a comprar, al dentista o a la biblioteca però no havia anar a seure al costat de la mar, per exemple. Ha sigut estrany, sentir que trenques una barrera invisible, caminar per llocs que no havies vist des de fa molt de temps i acompanyat pel sentiment de culpabilitat. I si para la policia? Ah, no que ja estem en la fase 2. És normal eixe sentiment de culpabilitat? O per què vivim en una societat que fa sentir culpable per tot? La qüestió és que mentre caminava, pels pèls he sortejat un projectil de guano de gavina disparat a traició des del cel, i mai millor dit pels pèls perquè en caure a terra m'ha esguitat els pèls de les cames i sense paper per a torcar-me, he hagut de continuar el passeig amb eixes gotetes brillant per damunt dels turmells. Un segon arrere i haguera empomat tot el proje

En estos temps de pandèmies i quarantenes als ajuntaments que no han volgut tocar el seu model econòmic, basat en el sol i en la platja, se'ls planteja un exercici difícil. Atés que les platges són espais d'usdefruit estacionari i que els indígenes hem de compartir amb hordes de turistes, amb un somriure als llavis, natural, fingit o imposat, què podem fer quan ara s'insisteix a evitar la massificació? Bé, de fa anys que denunciem esta massificació però ara és la biologia, virus mitjançant la que imposa la reducció. L'ajuntament que no sols gasta els diners en banderes i lletres també ha fet ara una despesa de més de 90.000 euros per a desenvolupar una aplicació que ens dirà si la platja ja és plena o no. S'imposarà haver de fer nit en el passeig per a poder agarrar lloc? No m'imagine a la gent que ve a passar l'estiu, restant en el seu apartament de mobles de vímet i estances claustrofòbiques perquè així els ho aconsella una aplicació. Llavors s'imposar

En esta llista de coses per a fer en què ha esdevingut la quarantena, he desblocat gairebé al final, entrant de gaidó, com els treballs dels meus alumnes, la panificació. No és que haja decidit estendre la meua afició rebostera a altres camps de la cuina, és més aïna que volia provar una màquina panificadora vella que teníem guardada a un armari. I, si l'invent funcionava, provar de fer el meu pa perquè és força difícil trobar pans que no continguen farines refinades de blat, pa integral, com el que és tan comú a altres indrets més enllà dels Pirineus. Aquí no sé si és que arrossega l'estigma de la Postguerra o és una altra estratègia comercial per a donar gat per llebre i incrementar els beneficis a costa de reduir inversió de fabricació però la qüestió és que els pans integrals tenen entre els seus ingredients principalment farina de blat refinada, un engany de venda que ara per ara la llei del consumidor no sanciona. Bé, tornat al pa, no donava un dur per l'èxit de l'

El turisme crea esclavitud. El poble que es ven al turisme deixa de ser seu i passa a ser propietat de tots els que hi tenen interessos econòmics. Com a mostra aquí hi ha cert ajuntament de la Marina Alta que es pixa damunt de l'oficialitat del nom perquè creïlles amb tomaca. Col·locar el nom d'un poble en lletres gegants em pareix coent, damunt afegir-li un coret plagiat la marca de la capital del món occidental és coent i mig però damunt que no es qüestione cap coma del model turístic que tenim, que esta inoperància ens situe en la misèria i en la pobresa i que encara més l'únic que se'ls ocórrega siga posar el nom del poble per tot arreu amb moltes banderes roges i grogues per tot arreu és el premi de consolació que ens enduem per no haver fet desaparéixer el caciquisme. 

     A principis del segle XXI Xàbia, immersa en plena bambolla immobiliària va vore aparéixer com a bolets urbanitzacions per tot arreu, vinculades a la burgesia rendista i al llavat de diners. Complexos residencials que prometien somnis de vi i roses a la classe obrera per un preu unflat i hipoteques bancàries mitjançant.   La necessitat de construir més i més ens ha deixat tot una munió de cases de nul valor arquitectònic i poques concepcions urbanístiques i una gran taca de formigó que ho ofega tot. Eren temps en què el promotor feia l’obra i després si volia, feia el carrer, i al seu gust. Aquesta filosofia també va proporcionar a Xàbia la isigne que vista des de les Planes es revetla com un projecte de recta feta a pedaços. En Xàbia mai passà la Via Augusta però eren dies de grandiloqüències.   Tanmateix hi ha alguna urbanització que destaca pel seu exotisme. Per exemple, Puerta Fenicia, que per a la seua inauguració dugueren fins i tot actors de Terra Mítica per a fer la com

Amb juny arriben les avaluacions, moment de conversions paulines, treballs d'última hora i ball de notes. Si de normal ja és un moment tens, en una situació tan atípica com la que vivim són pitjors. El correu trau fum amb les instruccions que corregeixen instruccions que corregeixen instruccions des de Conselleria per a dur endavant l'avaluació. Arriben missatges per correu, pel mòbil i fins i tot per la torradora. Informes i més informes de cadascun dels alumnes alhora que s'amuntonen els treballs manats de fa mesos que ara han eixit de l'oblit i has de preparar més de cent discursos en què els pares sàpiguen com ha sigut el rendiment del seu fill i intentes disfressar amb bones paraules el veredicte final. És curiós com, rellegint entrades de fa deu anys, el que més m'atemoria de l'ensenyament són els alumnes menfots però hui puc dir que no, el pitjor són els pares, eixos pares que intenten compensar la desatenció d'anys amb un proteccionisme exagerat en e

Ivan em va regalar pel meu aniversari el llibre Apòcrifs de l'Antic i del Nou Testament, un compendi del filòleg Antonio Piñeiro d'aquests escrits que han quedat fora del corpus canònic cristià (o caldria dir catòlic? Tampoc soc teòleg). Els textos són molt curiosos perquè obeixen a la necessitat dels fidels de completar informació sobre Jesucrist, els Apòstols o la Mare de Déu entre d'altres, sobre la seua infantesa, sobre episodis en què actuen de manera més humana. Si els Evangelis canònics hagueren sigut obra d'un únic autor, podríem comparar-los amb els fanfics que escriuen sobre personatges de la literatura, del cinema o de la televisió fans que tenen la necessitat de mostrar els seus ídols en situacions diferents. Però en realitat els mateixos Evangelis canònics tenen eixa naturalesa, atés que sorgeixen per la necessitat de compil·lar per escrit els ensenyaments que Jesucrist va transmetre de manera oral.  L'Església els considera apòcrifs o no canònics per e

Una de les coses que menys m'agrada de la modernitat són les xarxes socials, sobretot en dos aspectes: un, en el qual tot el món sap de tots sense interactuar-hi. Quan trobes un amic després d'anys i està al dia de la teua vida malgrat no haver-te escrit ni una línia en tot el temps i clar amb el retrobament ja no saps de què parlar. L'altre aspecte és la toxicitat que hi regna, hi ha molta gent que no sap fer-ne ús i es passa el dia pegant la matraca amb els mateixos temes, que dona difusió a coses sense saber si són certes o no o que col·labora a donar ressò a moviments feixistes i conservadors amb l'excusa de fer-ne burla. Ens pot el meme i sé més sobre la presidenta de certa comunitat autònoma que sobre el de la meua i la gent que està tot el dia donant-ne la vara, no és conscient d'allò que deia Juli Cèsar: que parlen bé o mal d'un però què en parlen. Encara com les crítiques foren raonades però la majoria són de pati d'escola, al·lusions a trets físics

D'ençà que entràrem en la fase 0, la gent s'ho va prendre molt a fort. A les 20.00 per l'avinguda es podien vore moltes persones passejar, tot veïnat que no havíem vist mai, adolescents en bicicleta, famílies, parelles. Després entràrem a la fase 1, obriren les terrasses dels bars i la proporció de gent va anar reduint-se i l'avinguda ha anat quedant-se de nou deserta. On se n'han anat tots els veïns? És un misteri que mai esbrinarem. Els restaurants han tornat a obrir i estan de gom a gom, com si aquestes setmanes hagueren quedat esborrades. Quin deliri té la gent amb les terrasses i els bars. En canvi jo continue teletreballant, alié als canvis de fases i sense la necessitat d'anar-me'n a les terrasses. Va ser agradable però, sentir que vivíem a un barri amb vida i no a un ressort de vacances amb cases buides i tancades esperant la temporada turística.

"Xicotetes caixes sobre la falda del tossal, xicotetes caixes fetes de materials barats, xicotetes caixes sobre la falda del tossal, xicotetes caixes totes iguals..." He tornat a Agrestic, aquella urbanització dels suburbis californians on habita la classe mitjana wannabe que viu atrapada en una série de convencions socials que no importen a ningú i de les quals intenta inhibir-se a través de les drogues. El somni americà, el somni que volen tots aquells que se sacrifiquen per travessar la frontera, eixe mirall de vida idíl·lica i perfecta que amaga darrere una ombra molt fosca d'esclavitud, desesperança, drogodependència i racisme com poden vore aquests dies en la tele. Ara per ara fa set anys que vaig acabar Weeds i he decidit tornar-la a vore i comprovar com hem envellit tots. Fa 15 anys que va començar la série i pareix ja una altra època, amb televisors de tambor, mòbils sense internet, ordinadors sense xarxes socials i samarretes d'eixes que feien l'efecte d

S'acosta juny i pareix que el fantasma de la pandèmia s'ha esvaït enfront de la força del gremi d'hostalers que van plorant pels racons el desastre de la temporada turística i al govern també li corre pressa fer-los callar i de sobte la butxaca d'uns pocs és molt més important que la salut de tots i si ja les condicions al voltant de l'hostaleria eren precàries, ara amb el pretext de la crisi serà una barra lliure de contractes en negre, jornades maratonianes, sous precaris, més dels que ja hi havia, vull dir. I en l'àmbit mediambiental la recepta passarà per més formigó, que és la solució universal que hi apliquen d'ençà els anys 50. Els ajuntaments ho tenen tot sota control o així ho volen vendre, ja saben com encabiran les hordes que s'atraquen per a bufar-se i cremar-se al sol. Ens volen fer creure que municipis que en estiu tripliquen i quadripliquen la seua població, hi haurà lloc per a tots evitant les aglomeracions. A la tardor estarem de nou con