DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

L'última série que he vist és Good Omens basada en una novel·la de Terry Pratchett, auto de la saga del Discmón i Neil Gaiman, també autor de fantasia però a qui no li conec cap obra. Els protagonistes són un àngel i un dimoni que gairebé des del Gènesi han treballat junts i han desenvolupat una amistat. Després de mil·lennis vivint en la Terra, no volen que aquesta siga destruïda i per això s'uneixen per a fer boicot a l'Harmagedon, tot això assaborit amb una mitologia molt rica de bruixes, caçadors de bruixes, els genets de l'Apocalipsi i altres personatges que pul·lulen per les escriptures sagrades. La série és molt breu, sis capítols d'una hora cadascun i és una llàstima perquè s'hi inclouen molts personatges i moltes històries que a penes poden desenvolupar-se llargament però també és una reflexió simpàtica sobre els principis del bé i del mal que hem heretat de la civilització judeocristiana i com de vegades no hi ha uns límits clars entre uns i altres.

Fa uns anys vaig estar amb uns amics fent la ruta dels 8 pobles de la Vall de Gallinera en bici. Si no els coneixeu, són Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili. Fa segles hi havia molt més, una quinzena més de poblacions al llarg del riu Gallinera. L'expulsió dels moriscos primer i l'èxode rural més modernament han condemnat a molts a l'extinció. De fet, dels 8 pobles Llombai fa anys que està deshabitat, hauria de ser considerat també un despoblat. L'últim habitant de Llombai va morir fa més de quaranta anys i era un personatge prou fosc, arribat d'algun punt del centre d'Europa després de la guerra i vinculat al partit Nazi. D'aquella visita fa gairebé huit anys, va començar a gestar-se una novel·la que no acaba de vore la llum. L'he reescrit moltes vegades, l'he començat de nou, l'he esborrat i pareix que no s'acabe mai perquè sempre que la llig em pareix brossa en algunes parts. El que més em va c

De les poques coses bones que ens ha dut el confinament és el fet de no haver-se d'alçar amb despertador, quan encara és de nit, cada dia. Ja van gairebé tres mesos de l'última volta que va sonar i no ho trobe a faltar. En canvi ara em desperte amb el tràfec dels teuladins i de les oronelles matineres, amb el sol fora. També esmorze sense pressa, sense estar pendent del rellotge, podent contemplar el paisatge, la garrofera que hi ha a vora camí, el xiprer del veí, que d'ençà que la dona se'l va deixar està un poc descuidat, el xiprer em referisc, els plàtans que flanquegen l'avinguda, els eucaliptus que donen ombra a les caravanes i tendes d'un càmping, un altre arbre el nom dels qual no sé, que hi ha de vora l'església i que em recorden als que hi havia al pati d'escola i sota els quals trobàvem recer quan pegava fort el sol, una figuera de fulles amples que guarda l'entrada del bancal del veí, el gesmiler i l'hedra que repten pels murs del pati

                                             Aquesta entrada versarà sobre els punts cardinals i els vents, un camp semàntic en què l'àrab va influir atesa la importància que el comerç i la navegació tingueren dins de la Mediterrània.  L' est és el شرق ( sharq) d'on tenim les terres situades a l'est de la península Ibèrica, aproximadament l'actual País Valencià i Múrcia, amb el nom de Xarq-al Àndalus. L'Axarquia és també el nom d'una comarca a l'est de Màlaga derivat del mot jarquía , que en castellà s'emprava per a designar el territori al ponent d'una ciutat. Aquesta denominació és una herència andalusina car a la Ribera també trobem l'alqueria de Xarquia (hui Antella), a Terol Jarque de la Val i Jarque de Moncayo a Saragossa. Finalment, el Maixriq és el conjunt de països a l'orient de la Mediterrània: el Líban, Iraq, Palestina, Jordània, Síria i Kuwait tot i que de vegades també s'hi inclou la península Aràbiga, Egipte i el Sudan.

D'ençà que va començar la quarantena els meus somnis són cada volta més estranys i guarde un record més vívid d'ells en despertar. De vegades són una barreja de coses que he viscut al llarg del dia i d'altres hi apareixen persones o situacions que ni recordava. També hi ha una modalitat de somni en què he de fer alguna tasca però mai puc acabar-la. Dani em diu que és el subconscient cridant perquè mai acabe res i potser té raó. Se m'amuntonen les tasques, ja siga netejar casa, preparar coses de classe, estudiar idiomes, llegir, fer esport...coses totes que no tenen cap final i alguns dies fins i tot em sent estressat per totes les coses que voldria fer i no puc: acabar una novel·la que tinc pendent de fa anys, organitzar tots els arxius de l'ordinador, aprendre a tocar la guitarra per a donar-li ús a una que tenim en casa, aprendre noves receptes per a cuinar, pintar les reixes de casa que ja tenen rovell, netejar a fons casa...Acabe tan presoner de la rutina que qu

El cap de setmana vam estar en Benidorm, el primer poble que visite en mesos i bé pot ser l'ocasió mereixia alguna cosa més memorable que la panòplia d'edificis i elements kitsch que resulta del turisme de masses. Com que anàrem a la Cala en el mateix viatge estiguérem en Finestrat i en la Vila Joiosa perquè la cala és un cocó a penes mig quilòmetre de llarg, compartit entre els tres municipis com qui reparteix la gallina dels ous daurats. Pel costat de Benidorm la flanqueja l'ermita, un tossal estratègic sobre el qual els romans de Sertori construïren una fortificació que es comunicava amb Ifac i que més tard es va edificar una ermita tota envoltada per una urbanització. Pel costat de la Vila hi ha la torre de l'Aguiló, una torre de guaita construïda en el segle XVI per a vigilar l'arribada de pirates.  Aquests mesos de confinament però, no li han llavat la cara al món, tot segueix com sempre. Bé, tot no, ja no existeix els peatges de l'autopista, per fi els ha

No m'he llegit tota la bibliografia d'Isabel-Clara Simó (1945-2020, va faltar el dia del meu aniversari), algunes obres com Joel , la Salvatge , el Caníbal , Una ombra fosca com un núvol de tempesta i la més recent El gust amarg de la cervesa , però sempre hi he trobat un eix comú, comencen com un relat anodí, de gent normal fent coses normals i en un moment determinat peguen un gir i et llancen a la novel·la negra de malsons horrorosos amb reminiscències a altres novel·les ( la Salvatge sempre m'ha paregut una barreja de My fair lady amb una història de terror). Així que amb El gust amarg ...estava esperant eixe gir, com en una muntanya russa quan ascendeixes lentament fins al cim, el carro es deté i després del clic, t'espitja cap a baix. Tanmateix en esta novel·la no hi ha clic, ni ascens, ni baixada. Comença com una sort de la Finestra indiscreta de Hitchcock i a meitat es desunfla en altres històries com si originalment foren tres relats breus embastats de mane

He anat a la biblioteca per a canviar uns llibres i ha sigut sorprenent trobar-se amb la nova normalitat. Encara que alguns vicis de la nova normalitat són més propis de la vella normalitat, com el fet de no poder trobar mai estacionament al poble o que la gent estacione en doble filera (total, són cinc minuts) de manera que un carrer de doble sentit esdevé un carrer amb un únic i estret carril.  Caminar amb la mascareta fa calor, imagine que els pèls del bigot creixeran més llustrosos amb la humitat i l'efecte hivernacle facial. Això sí, cal recordar no menjar all o altres verdures que retornen, abans d'eixir al carrer. La biblioteca es troba en el segon pis de la Casa de Cultura, per a accedir-hi toca fer el ritual de netejar-se les mans amb gel hidroalcohòlic, i una altra volta en accedir a la biblioteca. Aquesta però, sols té habilitat un xicotet rebedor per al públic, la resta roman tancat amb cinta d'eixa que fa servir la policia per a delimitar la zona d'un crim.

"Oh València, tu ja no eres tu ni les teues cases són les teues cases" Aquest vers d'Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1138) forma part d'una elegia a València composta després de la destrucció deixada per les tropes del Cid que l'any 1102 abandonaren la ciutat. Khafaja que hauria estat exiliat al Marroc, trobaria la ciutat en tal estat lamentable que va fer seues una elegia del poeta sirià Abu Tammam (805-845) "Tu ja no eres tu ni ta casa és ta casa. L'amor s'ha esvaït i els desitjos han desaparegut". L'alzireny després se n'anà a la cort de Saragossa fins a l'any 1118, data de la conquesta de la ciutat per Alfons, el Bataller. Els últims anys els passaria a les seues propietats d'Alzira recopilant la seua obra o Diwan. El número 354 és el que anomenem Elegia de València. Aquesta elegia és molt popular al món àrab perquè parla de la nostàlgia per la pèrdua d'allò que es vol. Però pareix que el poema no està complet i sols ens ha arr

Una de les coses de la Mediterrània que més m'agraden són les petites comunitats més o menys aïllades que al llarg de la història s'han anat conformant: els tabarquins d'Alacant, els maltesos i els genovesos de la Safor, els occitans de la Calàbria, els grecs i albanesos de Sicília, els sefardites de Salònica, els moriscos del nord d'Àfrica, els catalans d'Alguer... són testimonis silenciosos del temps però que la modernitat ha decidit que no caben en els estats uniformes que s'han desenvolupat. Moltes d'aquestes comunitats acaben per extingir-se i deixar darrere algun cognom o manlleu lingüístic, d'altres sobreviuen amb escasses perspectives de futur. L'última d'aquestes comunitats de què he sentit parlar és la dels maronites de Xipre. Els maronites formen un vessant del catolicisme que reconeix el Papa de Roma però que ha desenvolupat un ritu propi segurament molt influït per l'ortodòxia. Es troben a Síria, el Líban o Jordània però la inest

En la twitter una dona es plantejava si existia una identitat mediterrània i el fil de comentaris era per a emmarcar. Des d'europeistes convençuts que la negaven ("com podem tindre res a vore amb africans i gents del pròxim orient si som europeus i molt europeus?") a d'altres que se'n reien perquè l'associen a coses negatives, els típics prejudicis que fan els de dalt cap avall i que patim els valencians, els andalusos, els sicilians o els grecs, vist sempre des d'una perspectiva nòrdica i que nosaltres conscientment o inconscient, repetim més cap al sud amb la vana esperança de desllapissar-nos-en.  D'ençà que vaig viure en Europa i en el Perú vaig reforçar la meua identitat mediterrània. Per a mi qualsevol lloc seria bo per a viure sempre i quan puguera veure la mar i per coherència em sent més a prop culturalment d'un algerià o d'un albanés que d'un finés o d'un islandés per posar exemples extrems. Les identitats es construeixen, no

El meu estimat Dani em va recordar l'existència d'este mapa del diari El Diario ( https://www.eldiario.es/economia/MAPA-dinero-vecinos-ingresos-calle_0_955405289.html ) sobre el nivell de renda mitjà per districtes electorals. Ara que ve una crisi econòmica i els ajuntaments ens vendran les receptes de sempre (turisme, lloguers turístics, hostaleria, construcció) caldria reflexionar perquè la Marina és una de les comarques valencianes més pobres, amb menor nivell de renda mitjana per habitant. A municipis com Benissa, Calp o Xaló la mitjana de renda és de 16.000/17.000 euros, molt lluny dels 30.000 euros que trobem a viles no enfocades al turisme com Ontinyent i a una distància sideral dels 90.000 euros de mitjana que tenen al barri dels egoistes de les cassoles i els pals de golf. Des dels anys 60 estem abocats a un model econòmic que crea pobresa i desigualtats i amb cada crisi econòmica, la solució és persistir més en el model. Indubtablement el model genera beneficis ben su

Amb tota aquesta circumstància pandèmica ha passat prou desapercebut que m'han donat una plaça fixa a l'institut que volia. Això vol dir que la plaça ja és meua fins a la jubilació, a no ser que circumstàncies demogràfiques obliguen a retallar places i la meua, en ser l'última del departament, desaparega o que circumstàncies vitals em facen anar-me'n a viure a un altre lloc. És un gran pas sens dubte, tenint en compte que fa tres anys l'única font d'ingressos que tenia eren les classes en una acadèmia, mal pagades i en negre i que després d'haver-me quedat dos vegades fora per les oposicions i amb una situació econòmica precària, ni esperava arribar a treballar de professor. I aquí estem tres anys després. No sóc jo de discursos motivacionals però persistir i no tirar la tovallola tenen la seua recompensa. Amb la tranquil·litat que dona saber que no he d'estudiar per a unes oposicions més, ara m'agradaria dedicar el temps lliure a estudiar una altra

Des de fa uns pocs anys m'havia aficionat a vore el festival d'Eurovisió fins al punt que l'esperava amb ganes i després ho comentàvem a classe. Però enguany no l'he vist, tampoc he vist les semifinals ni les cançons que hi participaven. He vist per damunt un poc de la gala final però era prou decebedora. Enguany ha faltat tot, el comboi, el mes de maig, el final del curs, els memes del twitter. El corona virus ens ha furtat la primavera i és la segona que perd. Ja serà en el 2021.

Des de fa més d'un any vaig decidir reduir el meu consum d'alcohol. No és que abans tinguera problemes d'alcoholisme com un cantant oblidat, sols bevia una copa de vi negre en el sopar però ja em pareixia massa. Ara sols em prenc una cervesa a la setmana, excepte en reunions socials, que tampoc són massa perquè visc en la marginalitat. La cervesa del divendres a la nit simbolitza la fi de la setmana laboral i l'inici del descans. Divendres passat mentre em prenia la cervesa, vaig començar a intentar organitzar el bloc, afegint-hi etiquetes per a classificar la informació. Com que igual parle de la vida diària, de llengua, de toponímia o de llibres, pareix això un circ de varietats. La bona qüestió és que em vaig entretenir llegit les primeres entrades de fa deu anys i enyore aquell estil barroc que tenia però ben estructurat. No sé en quin moment escriure va començar a provocar-me més mandra que satisfacció. 

Jo teletreballe però sovint pareix que estiga sol. El que més trobe a faltar de l'aula és la interacció amb els alumnes. Comunicar-me amb ells a través d'un correu i llegir un treball mig plagiat, mig copiat i pegat de la vikipédia em resulta tediós i totes les correccions que els faig cauen en un sac buit. Educar és interactuar, dialogar, que un comentari estúpid esdevinga una reflexió sobre la realitat. Quan en classe jo parlava per exemple de Carlemany o de Colom i fulanet deia que havia dinat el dia anterior i menganeta acabava per concloure sobre la vida del seu cactus i entremig hi havien hagut un refilall de comentaris sense sentit però que parlen del dia a dia, de la situació econòmica, de política, d'ecologia, de religió, de peixos de la mar, de cultura, de cantants de Corea del Sud, del romanticisme o de les relacions personals...tot això no cap en una aplicació d'internet.

En el 2007 vaig anar a Malta a estudiar anglés i llavors els noms dels llocs em feien la impressió de ser ben estranys. Ara que vaig aprenent més sobre la llengua maltesa, m'apareixen més clars. Per exemple, al sud de l'illa hi ha el port de Marsaxlokk que vol dir el port del sud-est o el port de xaloc. És ben curiosa però no casual la relació entre xlokk i el nostre xaloc. Xaloc o eixaloc és un arabisme شَلُوق (shalawq), amb el significat de vent de la mar. També el trobem en aragónes saloc o esaloc o en castellà jaloque però desplaçat per l'italianisme siroco. L'italià scirocco prové també de l'àrab però ha fet més fortuna i s'ha expandit a llengües com l'anglés, el francés, el portugués, l'alemany, el rus... Tradicionament s'havia atribuït l'etimologia a l'àrab شرق (sharq), llevant, però l'arabista F. Corriente va proposar l'origen en l'àrab andalusí més que en el clàssic i el remunta al grec, amb el sentit general de vent

He estat netejant a fons per casa, buidant armaris, obrint calaixos, regirant coses. La pols s'acumula en els llocs on no passem i ho recobreix tot amb una pel·lícula grisosa, aspra al tacte i colonitzada per milers d'àcars. En un dels calaixos vaig trobar un sobre buit i el primer impuls va ser de fer-lo una pilota i llançar-lo a la paperera però la part de mi més supersticiosa em va fer clavar-hi la mà i en vaig traure com un miracle, un bitllet de cinquanta euros oblidat. El sobre en qüestió tenia gairebé quatre anys, de quan treballava o millor dit, sobrevivia en aquella acadèmia de classes particulars on vaig acabar després de quedar-me en l'atur. Tractava d'estalviar tant que a penes tenia despeses i les que tenia (la compra, les factures, la gasolina) les pagava amb la targeta. Abans, fa molts anys, recelava del pagament en targeta perquè hom mai és conscient dels diners que gasta però entre que visc prou lluny del caixer automàtic i que el banc m'amenaçava d

He començat a vore la série Upload que parla sobre un futur més o menys distòpic en què existeix la vida en el més enllà. Quan algú mor, els seus arxius de la memòria es carreguen en un avatar que habita en una espècie de conjunt residencial virtual. Ara bé, això no és gratis i sols els rics poden accedir-hi. Mentrestant en el món dels vius amb cotxes intel·ligents i mòbils incorporats a la mà, que et puguen concedir una hipoteca depén de les valoracions que fa la gent sobre el teu treball. Este sistema de valoracions també és extensible al sexe, la gent es puntua amb estrelles de l'u al cinc i escriure ressenyes sobre l'amant en les pàgines de contactes. Un futur en què perviu la lluita de classes i les persones valen tant com les valoracions que obtinguen. 

Estic llegit l'última part de la Caiguda de l'imperi romà de Gibbon, la que arreplega els segles XI al XV (sí, per a Gibbon l'imperi romà va desaparéixer l'any 1453 i no el 476 com t'havien ensenyat en escola) i sí poguérem viatjar en el temps, hi ha un lloc i un temps al qual m'agradaria acudir: la ciutat de Roma en el segle VIII o IX mateix, quan era una xicoteta població i les glòries imperials ja havien sigut engolides pel temps. Caminar pels seus carrers fantasmagòrics amb molts edificis de l'època clàssica a mig caure o espoliats per a construir altres edificis, oblidats i considerats sense cap mena de valor pels seus habitants, el Fòrum cobert d'herba i el Coliseu habitat per gent desarrapada sense tots eixos monuments renaixentistes i barrocs ni les hordes de cotxes i visitants que tot ho omplin. 

Estos dies que hem estat passejant per l'avinguda, he vist com a poc a poc va omplint-se de guants de plàstic, guants que algú llança i el vent se'ls endú i els diposita aquí i allà, enredats amb l'herba del carrer, penjats d'alguna branca o d'alguna rama. La gent gossa que és incapaç de tirar el fem al seu lloc em provoca molta malíccia perquè l'avinguda de què parle són uns pocs metres amb tres contenidors i quatre papereres. I no són sols guants, són també pots, vidres, mocadors, plàstics, bosses amb residus del gos...per no parlar de la gent que tira al contenidor del plàstic menjar o envasos al del cartó. Jo trobe que eixa gent se sent molt transgressora actuant així. Si un dia sorprenc algú que llança fem pel carrer em veig capaç d'arrancar a córrer darrere per a tornar-li'l com una Bette Midler de la vida. 

Hem passat a la fase I! No sé encara ben bé que significa però em fa il·lusió perquè mai he guanyat cap concurs. Supose que podrem moure'ns per dins de la comarca i vore familiars i amics. Però ja han eixit els infeliços que no han passat a plorar i tractar de menystenir la resta. Que si hi ha favoritismes, que si ens han passat de fase pel turisme, que si només som la platja de Madrid...fins i tot algú s'atreveix a afirmar que tenim unes estructures sanitàries sobredimensionades pel turisme, tot un fil d'atacs que serien graciosos si no fóra perquè de normal ja som l'últim forat del món. En fi, que tots aquells que s'omplin la boca parlant de país, han tardat poc a carregar-se'l perquè no són els beneficiaris. Jo en canvi ni m'apeteix viatjar, ni anar a fer esport ni reunir-me amb un grapat de gent ni passar-me la vesprada en una terrassa. A mi sols m'apeteix menjar-me una pizza.

De vegades em passa que una cosa insospitada de sobte em recorda a un moment o a una persona o que un pensament s'encadena a un altre i a un altre. Són els mecanismes inescrutables de la memòria. Ara bé, en eixe divagar mental em pregunte per què totes les persones ocupen un únic espai de la memòria com a arxius estancs, és a dir hi ha poques persones amb què compartisca records al llarg d'un temps prolongat, la major part corresponen a un moment determinat en el temps i en l'espai i també amb persones amb què he travat amistat. No sé en quin moment el contacte diari es converteix en cada poques setmanes, cada pocs mesos, un parell de voltes a l'any, cada x anys...i sincerament, em desapegue molt prompte, com més temps perda contacte amb una persona, més gossera em provoca tornar a contactar, és com si insistirem a deixar-nos arrere.

Parlant l'altre dia de galfins, em va fer curiositat saber com una d- evoluciona en una g- i he estat investigant. Podria tractar-se d'un lusisme atés que en portugués aquest animal s'anomena golfinho  però també se'n pot dir toninha , no entenc res. Sobre l'etimologia del primer terme, pareix que va evolucionar del llatí delphinus  contaminant-se amb el mot golfo que bé pot ser un golf o també alta mar, lloc on és freqüent vore aquests simàtics cetacis. El cas és que en castellà també existeix la paraula golfín, que ha acabat per designar una persona pòtola, poca vergonya, perduda però a més en sard tenim gorfinu. Però no té res a veure ni amb els golfos (del grec, gómfos, pern) ni amb les golfes (de l'àrab, gurfa, cambra). En canvi sí que podria tindre relació amb el golfàs, un peix paregut a l'aladroc. Un poc al marge, m'ha agradat la paraula en sicilià, tummareddu (que també dona nom a l'escabussonet, un tipus d'ànec)   o fera. 

Estos dies que s'ha reduït el tràfic marítim s'han començat a vore fenòmens tan estranys hui com la presència de galfins o d'altres cetacis. Malauradament tan bon punt com tornen a obrir els clubs nàutics i s'incremente el tràfic inútil d'embarcacions d'esbarjo se n'aniran. Esta és una bona oportunitat per a posar límits a una activitat que no aporta res més que als clubs i que ens deixa contaminació per tot arreu. Ara però, ens trobem sempre amb la muralla del turisme, el turisme vult.

Ahir era el primer dia que es podia eixir a passejar i que ja no calia que férem torns per a traure a Dana i com que ja fa massa calor a les vesprades, aprofitarem el passeig a les 20.00, per l'avinguda del costat de casa, res d'excessos. Ens vam sorprendre de vore tanta gent pel carrer, no sabíem que hi vivia tanta gent perquè de normal per l'avinguda sols es veuen turistes que van a missa o al restaurant, a més pensàvem que els pocs que hi vivien eren majors i residents europeus però no, vam vore molta gent jove i molta gent valencianoparlant. Pot ser que tota aquesta gent abans no isquera pels voltants de casa i agarrara el cotxe i ara que no poden, caminar pel barri s'ha convertit en un luxe. Calia que vinguera una pandèmia per a descobrir el veïnat.

Els meus somnis són cada dia més extravagants. En el d'anit, després de guanyar un concurs de talents, em nomenaren alcalde de Budapest però en una situació molt complicada perquè hi havia una plaga i havia de prendre la decisió de tancar o no la ciutat. I venia un senyor major i començava a cridar-me en polonés i jo li responia: per què parla en polonés? Estem en Budapest, parle alemany! I així l'home em replicava en alemany que la meua gestió era nefasta i jo li contestava que si ell podia fer-ho millor, que es presentara a les oposicions a alcalde. Llavors ell em mostrava el seu butlletí de notes per a demostrar que ja ho feia però sempre suspenia. Es veu que la meua gestió no era molt bona perquè en l'escena següent estava treballant en la cabina de canvi de moneda d'un aeroport i llavors venia un avió de Madrid i tot el món volia canviar diners i traure'n i jo no donava abast. També venia un home demanant la clau del bany i no li la podia donar perquè estava

Encara no he fet i per això no sé si acabaré el confinament però també em té igual. Dec patir això que ara diuen-era ahir a la premsa- la síndrome de la cabana. Però sí que m'he animat i m'he atracat a fer coques, tot i que no n'estava convençut perquè no hi havia rent als supermercats i he hagut d'emprar rent en pols, que no havia fet servir mai però he de dir que el resultat ha quedat acceptable. A la pròxima provaré de posar sorra i sangatxo perquè siguen coques amb 100% Marina realness . Però el millor de tot ha sigut l'oloreta de coques que s'ha quedat per tota la casa i que m'ha recordat la meua veïna Cati, que va morir ja fa anys, quan feia coques i l'olor ens entrava a casa pel terrat. Fi de la cinquena jornada

Ahir van aparéixer tres pardalets morts en el pati. Pareix que han caigut del niu espitjats pel vent de ponent maligne. No tenien plomes ni ningú que els plorara però això poc importa ara perquè les formigues, tan prompte com els han guipat, s'han posat en formació i a poc a poc se n'han anat fent jas d'ells. Em recorda a l'escena que conclou Cent anys de Solitud, quan les formigues se'n duen a l'últim membre de la família Buendia. La naturalesa és pertorbadora.

Fa tres hivers em van regalar per Nadal un trencaclosques i el vaig deixar sobre la lleixa de la xemeneia. Allà si ha estat, oblidat per mi que sols el tenia en compte per a llevar-li la pols fins que m'he decidit a posar-me mans a l'obra. Crec que no feia trencaclosques d'ençà que anava a l'institut perquè mai he tingut paciència però la veritat que les vesprades que de moment li he dedicat m'han fet passar les hores volant. Té mil peces i és una foto en blanc i negre de París, trobe que això té molt de mèrit perquè per a distingir unes peces de les altres és qüestió de matisos cromàtics sense ser jo res d'això però coixo-coixando vaig fent-lo. Quan l'acabe, l'emmarcaré i el penjaré a la paret com un objecte votiu a la deessa paciència.