SEIXANTA-SETÉ DIA: L'AMO I EL CRIAT COMPARTEIXEN AMANT

En la twitter una dona es plantejava si existia una identitat mediterrània i el fil de comentaris era per a emmarcar. Des d'europeistes convençuts que la negaven ("com podem tindre res a vore amb africans i gents del pròxim orient si som europeus i molt europeus?") a d'altres que se'n reien perquè l'associen a coses negatives, els típics prejudicis que fan els de dalt cap avall i que patim els valencians, els andalusos, els sicilians o els grecs, vist sempre des d'una perspectiva nòrdica i que nosaltres conscientment o inconscient, repetim més cap al sud amb la vana esperança de desllapissar-nos-en. 

D'ençà que vaig viure en Europa i en el Perú vaig reforçar la meua identitat mediterrània. Per a mi qualsevol lloc seria bo per a viure sempre i quan puguera veure la mar i per coherència em sent més a prop culturalment d'un algerià o d'un albanés que d'un finés o d'un islandés per posar exemples extrems. Les identitats es construeixen, no les va baixar Moisés de la muntanya i cadascú s'emmiralla en la identitat que vol i ja serà l'experiència l'encarregada de reforçar-la o desdibuixar-la. Però arran dels comentaris pareixeria que totes les identitats es construeixen menys l'europea, la catalana i l'espanyola que ja estaven aquí quan arribaren els Sapiens. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL