diumenge, 29 d’abril de 2012

MÍSTER HYDE FENT DE LES SEUES.

La vida consisteix a provar cada vegada coses diferents, coses que en el passat vas pensar que mai faries, però arriba una edat, en torn als 25 anys, en la què et planteges explorar nous camins i també donar segones oportunitats a coses que ja tenies descartades.

Era un divendres de finals d'hivern. De tornada cap a casa, sols m'acompanyaven les constel·lacions. Quan vaig entrar per la porta ja devien ser passades les 23.00 i jo anava arrossegant-me cansat, després de 8 hores d'estar de peu. I malgrat el cansament al dia següent tenia pensat baixar-me'n a Bonn de visita turística. Però vaig haver de canviar de plans. Encara no m'havia deixat caure sobre el sofà quan em digueren: Udo i Sienna han vingut aquesta vesprada per a convidar-te a anar amb ells demà a Essen per a ballar salsa. La Ventafocs se n'anava al ball i ningú li havia preguntat si tenia gana. Canviaria Bonn per un matí amb la bici.

Al matí següent, després d'alçar-me, anava arrossegant-me cap a la cuina quan, en obrir la porta, em van dir a tret de canó: 
-Ania passarà a arreplegar-te cap a migdia per anar a Dortmund a comprar el peix que han de fumar. 
-Espera, que van a fumar peix? i no poden fumar tabac com tot el món?
-Nicht rauchen, räuchen. (verbs que en català es tradueixen igual, però per exemple en castellà es diferencien: fumar i ahumar i que en alemany es diferencien en els dos puntets de l'a i la pronunciació).
Mmm em vaig quedar pensat que tenia que veure jo amb tot allò, que fumaren el que vulgueren però perquè m'havien d'involucrar.quina era la meua aportació que feia imprescindible anar.
-No te'n recordes? La setmana passada li vas dir a Wolfgang què t'agradaria veure com fumava el peix.
Moment de flashback. Estàvem sopant i el tal Wolfgang va dir que anava a fumar peix, aleshores Mr. Hide, la meua versió etílica, va dir que li encantaria presenciar eixe procés. Vaja, les inquietuds ictícoles de Mr.Hyde anaven a costar-me el cap de setmana. No puc deixar-lo solt. 

Així que ni Bonn ni bici. A migdia va vindre la veïna a arreplegar-me. Vam anar amb el descapotable, el cel estava gris i feia fred però li feia il·lusió anar a lo thelma i luis i va retirar el sostre. Va encendre la calefacció. Visca el balafiament energètic. No recorde de que parlàvem en el trajecte, sé que tenia una llengua de camioner que feia escridassar a qualsevol vehicle que s'interposés al seu camí. Després es clavà en l'autopista a 200 quilòmetres per hora. "Que encara no duem peix" però el vent s'enduia les meues paraules.

Vam arribar a una espècie de granja de peixos. Allà hi havia una gran piscina en la què es criaven peixos, també es pot anar a pescar i després pagar la captura. Ja em veia jo arromangant-me amb la canya però afortunadament Ania havia encomanat el peix, truites què solament havíem d'arreplegar. Cada cop que isc de casa amb algun alemany insisteix a passejar-me com a un animal exòtic. Normalment diuen el que segueix: "ell ve d'Espanya així que has de parlar lentament". Quan algú em diu això és com si anés amb una campana pregonant: "ei, mireu tots, no és alemany, és un ésser exòtic, observem els seus moviments i comentem-los".

La valquíria que regentava allò va insistir a ensenyar-me totes les instal·lacions com si jo no hagués mai vist un peix en la meua vida. "Que no fa falta, de veritat, que he treballat en restaurants, he desbudellat peixos amb aquestes manetes" deia en un intent de desllepissar-me d'aquella dona. Però la teutònica es va eixir amb la seua i em va passejar per un seguit d'habitacions que pudien a peix, en les què hi havia peixos i anguiles engabiats en basses de mesures claustrofòbiques, tenia tot un toc soviètic sobrecollidor.

A la fi, quan vam eixir, Ania em va preguntar "i en Espanya teniu coses semblants?". "Si, vaig dir-li, però  li diem mar i pescar-hi és gratis". Em va mirar amb cara de "doncs ara en tornar per l'autopista anirem a 300 per hora, per graciós" i ens anàrem d'allà. No entenen el meu humor. Després anàrem a sa casa, rentarem el peix i el deixarem eixugar-se a la banyera. Vam quedar per al dia següent per a continuar el procés.

Per la nit tocava ballar amb Udo i Sienna. No entenc quin interès tenien en mi, Udo és el carter i solem coincidir a les 5.30 quan me'n vaig a treballar, però a banda del Morgen no havíem intercanviat més paraules. Sienna no sé a què es dedica, em va contar que era berlinesa i que havia estat vivint un any en la República Dominicana. La primera vegada que vam parlar fou el dia de cap d'Any, em va dir que ella parlava castellà, perfectament afegia l'home. "Yo bien el español hablar", "yo mucho tiempo en Dominicana Republik vivir". El castellà diu que l'aprengué en el carrer, què no havia estudiat en cap acadèmia. Jo crec que li van ensenyar els indis arapahoes. Ben bé no vaig aclarir que feia a República, vaig entendre les paraules xiringuito de platja, prostitució i ONG. Les vostres ments malignes poden resoldre l'equació. (És cosa meua o últimament en cada entrada apareix almenys una vegada la paraula "prostitució" i derivats?)

Una vegada en la salsoteca. Va ser agradable entendre el que la gent deia al voltant: dominicans, cubans, porto-riquenys. No sóc un admirador de la música caribenya, després d'haver viscut 5 anys al costat d'un veí que li agradava que tot el carrer l'escoltés, vaig arribar a avorrir-la i a odiar-la, sobretot els dissabtes i diumenges a les 8 del matí. Però eixa nit em van ensenyar a ballar salsa, bachata i merengue, tot i que ja no me'n recorde. La meua veïna em va traure a ballar, una valquíria que em dobla l'alçada i l'amplària i em deia: "agafa't sense por!" i jo no sabia on agafar-me mentre l'home ens mirava divertit des de la barra. Després de moltes cerveses dominicanes, la Presidente, ens anàrem a casa. Encara tinc pendent anar a sa casa a prendre cafè i practicar castellà.

I al dia següent va tocar fumar el peix amb un aparell semblant a una estufa en el que es posa el peix i es cremen fustes oloroses que deixen un aroma agradable. Jo a part de mirar no vaig fer res, també pensava que el procés seria més artesanal i intricat i vaig maleir a Mr.Hyde per clavar-me en aquells jardins. La pròxima vegada que em veja en una d'eixes situacions em bufaré i serà ell el què torege el bou. Tot i que en acabar em vaig endur una truita que estava boníssima i una experiència més a l'esquena.




dimecres, 25 d’abril de 2012

EL CLUB DE FUMADORS

La primera regla del club de fumadors és no parlar del club de fumadors. Bé, aquesta és plagiada d'El Club de la lluita.

La segona regla és que no es necessari fumar en el club dels fumadors, a diferència del Club de No fumadors en el què la primera regla és no fumar.

Em vaig fer del club de fumadors un matí de finals d'hivern. Havia deixat de gelar per les nits i el sol començava a escalfar, el paisatge anava vestint-se de primavera i no tenia gana de passar els 15 minuts de descans tancat en la fàbrica, així que vaig decidir canviar-me de club. Tot i que no va ser ben bé així. La història va ser que feia un dia estranyament calorós a principis de març i el meu supervisor italià ens va convidar "amablement" a eixir tots al carrer. I allà em vaig quedar. El club de fumadors està situat en un petit jardí fora de la fàbrica, és una caseta de fusta què al principi jo pensava que era una sauna. Palets amuntonats fan de seients improvisats i put a cendra i fum per totes bandes, tanmateix té un aire encantador. En el club de fumadors la gent conversa, es parla del temps, dels resultats de la Bundesliga i la Lliga italiana amb referències al Barça, es reflexiona sobre la vida, sobre les coses del dia a dia. Es parla de tot menys del treball, és un nirvana cendrós de reflexió. A més em permet practicar l'alemany.

En el club de fumadors hi ha un parell d'italians, les dones de la secció d'embalatge, algun estudiant de pràctiques, un rus, un macedoni de recent incorporació i el Sàtrapa del Just for Men. Aquest ha canviat molt la seua forma de ser, ha canviat el talent prepotent del què feia gala feia un mes i tot degut a un sicilià què fart li va dir en poques paraules que s'estava rifant una hòstia i ves per on ell tenia totes les paperetes. Això t'ho diu un sicilià i et cagues damunt. Ell, el sicilià, diu que no li va dir tal cosa, segons em va dir un dia sopant després del treball, sols li va dir que devia tractar la resta amb un poc més de respecte si volia que algú el respectés.

El club de no fumadors està situat en la cantina de la fàbrica, té dues grans taules blanques amb còmodes seients, una màquina de cafè a 0.35 cèntims la tassa, una màquina expenedora i dues petites neveres.  I un rellotge omnipresent que va assassinant els minuts de pausa. S'estava bé quan feia fred, però amb la fi de l'hivern comença a ser asfixiant. El sostre està format per finestres que absorbeixen els magres rajos solars i que confereixen a la sala l'aspecte d'un hivernacle. També fa la sensació d'estar un hivernacle. I aquesta sala vidriada es degut a una llei federal què obliga a que en tots els llocs de treball es puga veure el cel. Però allí no es parla, forçant els paralelisme amb un hivernacle, l'únic que es fa allí és estar en silenci i fer la fotosíntesi. Mai he entés perquè els fumadors són més sociables, però els fets són així.

Canviant de tema aprofitant la confusió, l'altre dia em vaig veure al bell mig d'una voràgine conversacional entre alemanys, tots eren d'origen alemany, algun era de pares croates però em va servir per adonar-me'n com d'estúpida és la raça humana. Dona igual que hom haja nascut en Berlín, en Madrid o en la Xina Popular, al ramat tots parlen per parlar, sense coneixement i guiats pels seus prejudicis.

I de que parlaven? Deien que en Alemanya cada vegada hi ha més gent estrangera, que per postres no es volen integrar i per integració volen dir que veuen la tele dels seus països d'origen. Jo els comprenc, la tele alemanya oscil·la entre la mediocritat i l'espanyadirectisme i aquest adjectiu vol dir que és una tele buida de contingut, farcida de notícies amables que viuen d'esquena a la realitat, en la què qualsevol estupidesa alemanya sempre tindrà més valor que qualsevol cosa que succeïsca fora de la frontera i que cada vegada que la Merkel du a terme una mesura impopular o insulta algun país europeu, eixe mateix dia  ves per on troben l'enèsima banda neonazi i fan especials i tot. 

Quan parlen d'integració també volen dir que es neguen a fer les coses a la manera alemanya, no lligen el periòdic en alemany, viuen tots junts, parlen en la seua llengua i damunt cometen l'heretgia d'ensenyar-lo als seus fills i això quan no són musulmans i es neguen a convertir-se al catolicisme / protestantisme. Imagineu-se quin panorama més dantesc si ells feren el mateix: viure en Balcón al Mar, llegir el Costa Blanca News, tindre satèl·lit per veure la tele alemanya, comprar en els seus supermercats, contractar els serveis dels seus compatriotes, no parlar valencià i ofendre's si algú el parla...Aquesta situació, si no fos tan real, seria fins i tot graciosa.

Però jo podia estar tranquil, segons ells, em consideraven alemany, jo no sóc cap estranger. Gràcies per la consideració, però Nein, danke, vaig dir, serà un honor però jo ni em considere alemany ni m'identifique en aquestes converses anacròniques. 

Una parella d'aquesta conversa va passar a relatar-nos a continuació el seu viatge a la Normandia. Pluja de crítiques contra els francesos. Què si el clima francès és roin (li diu el mort al degollat), que si en França no pots comprar menjar alemany, que si el pa francès no val res. És a dir, els francesos no han sigut mai sant de la meua devoció i els podrem acusar de moltes coses: de xovinistes, de viscerals, de reduccionistes, de ser francesos. Però criticar el seu menjar? Això es rebalsar la línia i que ho faça un alemany ja em pareix de jutjat de guàrdia. 

Després va vindre la traca final: els francesos, segons aquesta parella, són uns ignorants perquè saben parlar alemany però es neguen. S'haurà vist tanta poca vergonya junta? Què en França es parle francès i no alemany? Fins aquí podíem arribar, que paren el món que jo m'abaixe. I els francesos que s'han cregut? Els permetem aprendre alemany i després es neguen a parlar-lo? Vivim en un món de bojos.

És graciós riure's dels alemanys, però mutatis mutandi en aquest espill es podria veure reflectida la humanitat sencera, cada cop que pretenem creure'ns més diferent, més per damunt de tot, del bé i del mal, més iguals a la resta som. Anem endavant cada vegada més ràpid solament per tornar enrere. I jo callava i apurava la meua copa de cava. 


diumenge, 22 d’abril de 2012

WUPPERTAL: UN COMUNISTA I UN MONORAIL

Panoràmica de la ciutat de Wuppertal

Comunament es diu que les ciutats més lletges del centre d'Europa es troben a la vall del Ruhr. I als què ho diuen no els manca raó. Una zona en la què abans del segle XIX sols s'hi podien trobar llogarets, granges i monestirs. Al segle XIX i degut a la revolució industrial, la zona va créixer espectacularment fins a convertir-se en l'actualitat en l'aglomeració urbana més poblada d'Alemanya i la cinquena d'Europa, amb més de 5 milions d'habitants. Ens trobem llavors davant de ciutats industrials, d'edificacions modernes i un paisatge poblat de xemeneies.

Tanmateix jo he trobat la ciutat més lletja un poc més al sud, fora de l'àrea del Ruhr i en la zona del Bergischeland. Aquesta ciutat és Wuppertal. Coneguda amb el nom de la San Francisco alemanya, l'orografia de la ciutat destaca pels turons i els carrers que pugen i baixen per tot arreu. I aquí acaben les semblances amb la ciutat californiana. Perquè no anem a trobar ni un clima agradable ni bohemi, ni carrers encantadors pels quals passejar.



La ciutat de Wuppertal fou fundada el 1929 com una aglomeració de petits nuclis urbans al bell mig de la vall del riu Wupper. L'arquitectura dels seus carrers ens revela un origen industrial en el què predominen les façanes d'estil modernista, mentre que les esglésies tendeixen cap al neogòtic. En canvi, l'estat dels carrers ens indica un estat d'abandó considerable. És un procés que s'està donant arreu d'Europa, les classes mitjanes tendeixen a fugir de les grans aglomeracions, cap a petits barris de cases unifamiliars on els xiquets juguen pel carrer, totes les cases tenen un jardinet i en cada garatge hi ha estacionat un cotxe. Els centres urbans queden per aquells que tenen un nivell d'ingressos menors: ancians, joves, immigrants. L'equació és senzilla, si és en els barris perifèrics on es concentren els potencials votants, aleshores tots els recursos municipals van destinats a aquests barris, mentre que la resta queda a la voluntat de Thor.



Així les coses, caminar pels carrers de Wuppertal no és agradable, no sols pel fem que hi ha i que xoca tant en un país com Alemanya. Encara fa la ciutat menys agradable la invasió de coloms, per totes bandes aquestes rates voladores van deixant els seus excrements àcids que allegen i destrueixen el patrimoni. Els coloms obliguen també a que tots els edificis estiguen coronats amb punxes per espantar-los però què com a efecte col·lateral, produeixen una sensació agressiva a la vista.




Aleshores que havia anat a fer allà? Dues coses m'havien portat a la ciutat. Sovint m'agrada seleccionar un parell de coses i que siga la ciutat la que em mostre la resta. M'agrada perdre'm entre els carrers i passejar per aquells espais més allunyats dels circuits turístics que són on s'amaga la veritable essència. Així des de l'estació, vaig divisar el meu primer objectiu, però vaig passar d'ell per seguir l'avinguda principal. Una vegada darrere una altra totes les esglésies que hi vaig trobar estaven tancades en pany i clau.

Vaig continuar caminant fins la plaça del Mercat, on hi és l'ajuntament.



Després vaig continuar pujant i pujant trobant de nou esglèsies tancades.


M'agrada la combinació de neorromànic i neogòtic en aquesta església

Si no fos perqué de tant en tant anava trobant gent pel carrer, hagués pogut pensar que estava en una ciutat abandonada després d'un apocalipsi zombi.




A la fi, vaig arribar a un parc grandíssim, però tampoc hi havia ningú. Certament el dia no convidava a seure en la gespa. Caminant, caminant vaig arribar al Jardí Botànic. Algú pot pensar que anar a un botànic en hivern és un poc estúpid, perquè no hi ha flors i la majoria d'arbres estan nus. Però en la meua defensa he de dir, que vaig entrar sense adonar-me'n. Anava caminant quan m'hi vaig fixar que les plantes començaven a dur etiquetes que les identificaven. L'entrada al Jardí és gratuïta, solament s'ha de pagar per entrar a l'hivernacle.

Jardí Botànic

Quan vaig arribar al cim del parc, vaig baixar per un altre carrer. Vaig continuar per una avinguda llarguíssima. A més quasi tots els cartells dels comerços que anava trobant estaven escrits en turc. Pot ser havia arribat a través d'algun portal estel·lar a Istambul? Pot ser és una de les coses que més m'agradaren de la ciutat, l'aspecte turc.

Com que ja no hi tenia més a fer, vaig encaminar-me cap al meu primer objectiu, el Schwebebahn o Monorail (monorail, monorail). L'únic monrrail del món, o això diuen, que va suspès sota la via. El seu trajecte escàs de 13 quilòmetre, recorre la ciutat suspés sobre el riu Wupper, des que fora construït l'any 1901.

Monorraíl


Pujar-hi no és car, el bitllet senzill costa 2.40 euros (el preu normal del transport per aquestes contrades) i si es vol sempre es pot pujar sense pagar. Si apareix un revisor, que rarament ho fan, sempre pot llançar-se un al riu i escapar després de fer un riure malèfic. A mi personalment no em va agradar, allò es movia molt i marejava.

L'anècdota la va protagonitzar Tuffi, un elefant. A l'estiu de 1950 el circ va arribar a la ciutat, llavors algú va tindre la idea de bomber de pujar un elefant al monorail. A meitat trajecte i espantat pels flaixos dels fotògrafs, l'elefant va obrir una de les portes i es va llançar al riu. Es desconeix si abans de saltar hi va fer un riure malèfic o si saltà perquè hi va veure al rei.

I amb el monorail vaig poder arribar a l'estació d'Adlerbrücke, on es trobava el meu segon objectiu, la casa natal de Friedrich Engels.



Friedrich Engels (1820-1895) és a Marx el mateix que els Beatles a John Lennon. Pocs saben que és coautor del Manifest Comunista, del qual tota la fama, totes les alabances i tot l'odi s'ho ha endut Marx. Engels era d'una família jueva d'industrials tèxtils de Wuppertal. A pesar del seu origen burgés, el seu pas per la Universitat de Berlín el va fer més sensible als problemes de la classe obrera què per aquell temps s'estava formant a Alemanya. Enviat a Anglaterra per tenir cura dels negocis familiars, va poder entrar en contacte amb la cara menys amable de la industrialització anglesa, aquella que tan bé va denunciar Dickens a les seues obres. Amb totes aquestes imrpesions que recollí, va escriure la Situació de la classe obrera a Anglaterra. 

Casa natalícia d'Engels en la Engelsstrasse.

A la seua tornada a Alemanya es va interessar cada vegada més pel socialisme i així conegué a Marx. Marx i Engels són el Pere i Pau del comunisme, Manifest què redactaren a Brussel·les. De fet a la Grande Place de la capital belga hi ha un placa que ens diu que el manifest fou escrit en una de les cases què formen la plaça. Participà en les revoltes liberals del Ducat de Baden (actuals Baden-Wurtemberg i Renània Palatinat) el 1848 i quan fracassà el moviment hagué d'exiliar-se a Anglaterra, on participà activament amb altres moviments obrers com el cartisme i el socialisme utòpic. També el trobarem involucrat en la Primera Internacional Obrera (1869) i en la Segona (1889) i perviuria el seu llegat en molts dels fonaments inicials de la revolució soviètica.


La casa de la família Engels és en l'actualitat un museu dedicat a la revolució industrial, però respectant la filosofia del seu il·lustre habitant, també denuncia les misèries i merdes que arrossega la industrialització: l'explotació laboral, el treball infantil, la destrucció del paisatge, el capitalisme desaforat, la contaminació, el conflicte de classes, la desaparició de la societat tradicional... D'aquest museu, regentat per una valquíria de dos metres, destacaria dues coses: en primer lloc, quan s'entra sobre la pared hi ha impreses aquestes paraules "Das Zeit ist Geld" o "El temps és or", màxima de la filosofia de la industrialització, d'Alemanya i de la filosofia protestant del treball. L'altra cosa a destacar és una sala petita en la què el sol vibra mentre sobre la pared es projecten escenes d'una fàbrica tèxtil amb telers mecànics. Crec que el que s'intenta és que el visitant puga sentir com s'estaria dins d'una fàbrica d'aquest estil.

En conclusió, a pesar d'un inici horrible i tal vegada mereixeria una segona oportunitat però a dia de hui em segueix semblant la ciutat més lletja que he vist mai, la ciutat de Wuppertal va pagar la pena pel Museu d'Engels i per aquest simpàtic policia.



Així, a la Renània hi ha ciutats molt més boniques que són de visita obligada: Colònia, Bonn, Düsseldorf, Aquisgrà, Magúncia, Tréveris...

dimecres, 18 d’abril de 2012

DESCENS CAP A LA FOLLIA

Després de fer el check-in en l'aeroport de l'Altet, vaig anar amb els meus pares a prendre un cafè, mentre esperàvem l'hora d'embarcament. En la taula del costat hi havia una família que no sabria dir d'on eren. Un matrimoni jove amb un xiquet i dos persones majors que devien interpretar els sogres de la família. Tots els membres alternaven indistintament amb el xiquet, el català, l'alemany i el castellà. El cas és que també estaven prenent cafè quan de sobte, el marit què tenia pinta d'anglosaxó, va traure d'una bossa tot un regiment de carmanyoles amb sandvitxos i altres menjars preparats. Aquella situació era tan típicament alemanya que vaig estar a punt d'alçar-me i cridar: No, no i no, deixeu-me gaudir dels últims minuts a la terreta. També vaig estar temptat de llançar tot el que hi havia sobre la taula al terra. Com s'atrevien? Havien de ser tan alemanys? Aquella innocent estampa va ser com una galtada de realitat, les vacances s'havien acabat i tocava tornar cap al país dels teutons. Ja no hi havia volta de fulla. Vaig observar per última vegada a través del cristall de l'aeroport. A l'altra banda quedava la Mediterrània, la llibertat, tot allò reconegut. A aquesta banda hi havia tot allò que amargament coneixia.

Instants més tard, ja dalt de l'avió vaig acabar assegut entre dos alemanys. A la meua esquerra l'adolescent incompresa tancada en el seu propi món i amb un i-pod shuffle i amb un llibre d'autor alemany que tenia l'exòtic nom d'Alhambra. A la meua dreta l'executiu amb la síndrome de multitasca i amb un portàtil amb el què s'organitzava la tasca de treball d'un parell de mesos. Vaig sospirar. Després vaig alçar la vista i m'hi vaig fixar que les portes dels porta-equipatges anaven folrades amb imatges de Girona pagades pel Departament de Turisme de Catalunya. Just d'enfront de mi, notava la mirada del Crist Pantocràtic del Monestir de Boi Taüll. Si recordeu aquesta imatge, va flanquejada per una alfa i una omega. El principi i el final.
-Sabies que aquestes dues lletres són una de les poques mostres d'escriptura llatina romànica que tenim a la Península Ibèrica? Vaig dir-li a l'executiu en un va intent de trencar el gel.
Em va mirar com si li acabés de dir que el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels seus catets o com si li hagués anunciat que a l'estiu fa calor.
-No t'importa veritat? Podries haver continuat vivint sense saber-ho, no? De fet, la teua existència no hagués variat el més mínim si desconeguesses aquesta informació. Pot ser si t'ho hagués dit en alemany li donaries més valor.
En eixe moment vaig tindre una nova epifania. Ja estava en un altre país, a ningú importava el que pogués dir, les meues aportacions puntuals sobre dates curioses de la història ja no interessaven a ningú. Havia de tornar a la conversa banal sobre l'oratge, que havia menjat o quina roba m'havia comprat a la botiga. 

Mai de la vida m'havia sentit atrapat dins d'un avió. Ara era conscient que aquell aparell podia trencar-se fàcilment, de fet podia estavellar-se en qualsevol moment i jo no volia morir en aquella caixa de sabates, rodejat de gent desconeguda, adolescents incompreses i executius i amb el meu cos desintegrat sobre França. Mentre, el Jesucrist de l'anunci em mirava amb ulls acusadors, jutjant els meus pecats. Després em va tranquil·litzar. No m'estava acusant, però l'havien dibuixat així. El que sentia realment era indignació, per veure's reduït a ser un reclam publicitari penjat en un avió de Ryanair, venent el seu país com si fos una vulgar ramera. Em va somriure.

En arribar-hi tot era com sempre, pluja, fred, cel gris. Vaig desfer la maleta, vaig guardar cada cosa al seu lloc respectiu. Després vaig seure sobre el llit. Vaig mirar l'hora, les 15.00. Duia tres hores en Alemanya i ja no podia més. Sentia que em faltava l'aire, que la cambra començava a pegar voltes sobre si mateixa. Sentia vertigen i una sensació de buit interior que mai havia sentit i que era inexplicable. Les imatges dels darrers dies viscuts s'acumulaven a la meua ment i em provocaven molt de dolor. Volia córrer però no sabia quina direcció prendre. Era conscient que no anava a poder suportar tres mesos més. M'havia equivocat, però des del principi i en tot el que havia fet últimament. Vaig sentir por. Després tot passà, de nou la calma, una sensació d'optimisme adrenalínic, la calma que segueix la tempesta i que precedeix la següent. Supose que aquí comença el descens cap a la follia.

dissabte, 14 d’abril de 2012

ZURÜCKKOMMEN

Què en alemany vol dir "tornar", però agafant-t'ho literalment significa "vindre cap enrere", desfer els passos per tornar al mateix punt. Com de sàvies són les llengües.

Parlant amb un conegut alemany em pregunta:
-Tens ganes de tornar-te'n cap aquí [Alemanya]
-No, li dic jo.
-Aleshores perquè tornes?
-Perquè he de treballar. O això és el que m'han dit. A més, és això o la prostitució. I en Alemanya no hi ha redones.
-Pot ser t'agradaria més eixe treball, però en Alemanya no he vist cap redona amb prostitutes.
-No, perquè teniu els barris rojos.
-O els polígons industrials.
-Veritat? Jo treballe en un i no n'he vist encara cap. Tot i que el meu treball és molt semblant a la prostitució. Per cert, com va la vida?
-Jo passe tots els dies per un "Eros Park"...la meua vida? No va especialment excitant, tal vegada deuria prostituir-me i donar-li un poc més d'emoció.
-No vull saber que és això d'un "Eros Park" però el capitalisme és prostitució en si mateixa.
-Aleshores la prostitució també deu ser avorrida.
-Jo compartisc l'opinió d'un amic: no podria dedicar-me a la prostitució perquè acabaria sent un addicte al treball.
-A la prostitució? No, encara eres massa jove.
-Massa jove per prostituir-me?
-No, massa jove per esdevenir un adicte al treball.
-Aleshores, esperem i veurem.
-D'acord, mantén-me informat.

Tota aquesta anada d'olla és per a dir que no tinc gens de ganes de tornar, m'agradaria fer-li la volta al calendari i que tornés a ser 31 de març. Fent paral·lelismes, la primera vegada que me'n vaig anar, aquell 20 d'octubre de fa 6 mesos (que a mi m'han semblat molts més), tenia més il·lusió per tot allò desconegut que podia trobar-me. No sabia si anava a ser positiu o negatiu, però almenys me n'anava content. Ara les coses són totalment distintes, me'n vaig com si em portassen cap a l'escorxador, tement tot el que ja conec: la soledat, la rutina i un treball que no m'aporta res. Jo em ria de dues professores del màster que sempre parlaven de la vocació, em semblava que eren massa fantasioses per a viure en aquest món i com sempre la vida em fa tragar-me les meues paraules. Són eixes petites coses de la vida. 

dimecres, 11 d’abril de 2012

L'HOME DEL RIU

Un dia de vesprada anava corrent pel riu quan al girar una corba em trobe un huelet que em feia gestos amb la mà per tal que m'acostés a ell. Quan m'hi vaig apropar em digué:
-No hauràs vist de casualitat, una rubia ben templà (i quan deia ben templà s'agafava dos pits turgents invisibles) que anava corrent com tu?
-Home, una he vist jo- vaig dir, un poc confós per aquella situació estranya- no sé si serà la mateixa.
-No, no, ixa mateixa seria, i cap on se n'anava?
-Jo l'he vist en l'encreuament de les Sorts.
-Aniria cap al poble, clar.
-No, no, se n'anava direcció cap al riu.
Donant per acabada la conversa, vaig fer la intenció d'allunyar-me, vaig avançar unes passes i anava a posar-me de nou la música quan vaig sentir:

-Ahhh i tu què? també vas a la marxeta de córrer?
-Si, si - jo ja estava mosca, allò tenia visos d'esdevindre una conversa eterna.
-Això és bo, el deport és lo més gran que hi ha -deia mentre alçava la veu en un to que em va recordar a la senyora Elvira de Montesa- Aixina has de fer,  deport i no beure ni prendre drogues.
-Si, si, hi ha que cuidar-se- pensava que donant-li la raó en tot acabaria abans.
-Home -va afegir- tot en mesura és bo, un gotet de vi de ves en quan però hi ha gent que s'ho agarra en deliri.
-Si, tot en mesura, com deien els romans.
-Els romans sabien molt, van construir ponts i carreteres.
Ai mare, aquell home s'havia posat a parlar dels romans i si començava a parlar dels moros ja no tindria escapatòria.
-Vaig a continuar que em gelaré. Ja continuarem xarrant un altre dia.
-Au, au, ves rei.

I mentre m'allunyava lliure, anava cavil·lant si coneixia d'algun lloc eixe home o simplement és la típica persona que li agrada abordar desconeguts. La primera opció implicaria que començava a desenvolupar alzheimer. Vaig arribar a la conclusió que aquell home vivia com volia,  passejant tranquil·lament, prenent el sol, predicant a desconeguts, sense cap altra ocupació més que alegrar-se la vista.

dimarts, 10 d’abril de 2012

COGNOMS ALEMANYS

Com diu un amic, l'alemany és una llengua "rasposa, feridora i agra" però també vivim amb ella des de fa anys, en paraules i noms que estan per tot arreu. Aquí arreplegue alguns cognoms alemanys coneguts que tenen la seua traducció al català.

Martí Luter o Martin Luther és tal vegada el segon alemany més conegut, el frare benedictí que engegà la reforma protestant i indirectament provocà un cisma en l'església catòlica, s'anomenava de cognom Luder, però se'l va canviar, tal vegada perquè a ningú li agrada que li diguen Martí Fulanet o Martí Sotanet que és el que significa Luder en alemany.

Altra alemanya universal i que a més és quasi veïna meua, és Claudia Schiffer, la Barquera. Jo ara sempre la imagine navegant pel Rin amb una barca, com si fos Caront per l'Estígia, demanant diners a les ànimes incautes. 

Els músics alemanys i austríacs són coneguts a tot arreu, entre ells per exemple Richard Strauss (Ramell), Félix Mendelssohn (el fill de Mendel), Richard Wagner (Cotxer), Robert Schumann (l'Home sabata o Sabater), Johann Sebastian Bach (Rierol), Gustav Mahler (Farina). Tanmateix un dels músics alemanys més universals té cognom holandés, Ludwig van Beethoven.

Altres músics que no són alemanys també porten un cognom d'origen tedesc, per exemple l'argentí Ariel Roth (Vermell o Roig), el vocalista de The Rolling Stones, Mick Jagger (Miquel, el Caçador) o l'infame cantant canadenc Justin Bieber (Castor). 

En el camp de la ciència tindríem a l'inventor de la psiquiatria Sigmund Freud, tot i que la quantitat de traumes que tenia sembla molt irònic que el seu cognom signifique Alegria o Joia. El filòsof co-escriptor del Manifest Comunista Friedrich Engels (Àngels), l'introductor de la impremta a Europa Johanes Gutenberg (Bona Montanya), el sociòleg Max Weber (Teixidor), el creador del krausisme, idea que defensa la llibertat de càtedra i pensament front al dogmatisme, Karl Krause (Rull). Per últim el científic alemany més conegut però nacionalitzat als EEUU, Albert Einstein o Una Pedra. 

Pel que fa a les lletres, trobem el Premi Nobel de Literatura Thomas Mann (Home), l'escriptor austríac Stefan Zweig (o Esteve Branca), el nord-americà creador de Snoopy, Charles Schulz (Conestable, una classe de policia medieval). Un cas curiós és el del poeta andalús Gustavo Adolfo Bécquer, que va adoptar el cognom dels seus avantpassats, comerciants flamencs instal·lats a Sevilla al segle XVI, però escrit a la francesa, ja que el cognom original seria Becker o Bäcker, Flequer o Sucrer. Finalment ultrapassant les lletres tindríem el personatge del Doctor Frankestein o Doctor Pedra Franca, que amb el temps s'ha confós amb el de la seua criatura, el Monstre de Frankestein.

En quant als esportistes, trobariem el pilot Michael Schumacher o Miquel el Sabater, la tenista Steffi Graff o Estefania la Comtessa, el jugador d'escacs Bobby Fischer o Pescador. 

Molts alemanys han emigrat a Amèrica, perquè tot i que la Merkel ho dubte, Alemanya no ha sigut sempre una potència econòmica i era freqüent que els germànics anassen a colonitzar les terres inhòspites dels EEUU. Per això hi trobem molts cognoms alemanys entre els nord-americans, entre ells el president Eisenhower (1953-1961) (Treballador del ferro). És freqüent que els cognoms al creuar l'oceà s'adapten a la fonètica anglesa, així Eisenhauer passà a ser Eisenhower. De toa manera fos més graciós una traducció completa, haguéssem tingut el President Iron Man lluitant contra els comunistes en plena guerra freda. 

Un cas semblant és el dels Huber (Terratinent) que es convertiren en Hoover, el president Herbert Hoover (1929-1933). Més americans són el creador de Facebook Zuckerberg que enlloc de viure sobre una Muntanya de Sucre, reposa sobre una de dòlars. O l'actriu californiana Michelle Pfeiffer, la Gaitera. Parlant d'actors, un dels què té el nom impronunciable Schwarzenegger, el senyor Fletxes Negres. Una altra actriu alemanya que esdevingué nord-americana fou Marlene Dietrich, què amb el seu cognom (Rossinyol) és indubtable que se li obriren totes les portes de Hollywood.

Però amb tant de cognom alemany, quins són els López, Fernández, Rodríguez? Dels més comuns solen ser Meier (Administrador), Bauer (Granger), Maurer (Obrer), Schneider (Sastre) i Müller (Moliner). 

Un altre dia parlaré dels missatges críptics que amaguen marques alemanyes com Bayer, Schwarzkopf, Loewe, Braun...











divendres, 6 d’abril de 2012

PÍNDORES PASQÜERES

Passejar, cafenets, cervesetes, retrobades amb grans amics, llegir, escriure, fer el gos...en això invertisc el meu temps de vacances. Encara tinc alguns pendents, volia prendre el sol i tornar negre però de moment no ha pogut ser. També volia anar a la mar, però el temps no acompanya. 

De moment vaig acoblant-me de nou a la mediterrània, sembla que no però hi ha un xoc cultural que em costa assimilar. Per exemple: la gent menja molt, la gent és més sorollosa, la gent és més caòtica. Crec que són els tres punts que més m'han xocat. Fins a quin punt m'havia acostumat al silenci, a la frugalitat i a l'ordre alemanys que he arribat a la conclusió que Alemanya m'està perjudicant. Serà qüestió de no allargar-ho molt.

Per una altra banda m'ha agradat tornar a trobar-me amb tota eixa gent que fa la vida més gran. M'he retrobat amb amics que feia anys que no veia. També m'he retrobat amb amics admiradors de les tonteries que escric i que m'han animat a començar projectes més ambiciosos, més enllà d'un bloc. Bé, doncs en això ja vaig en camí. I d'altres amics què no he pogut veure perquè a l'igual que jo també han agafat la via de l'expatriació. I després de tants cafès i cerveses i tota la filosofia que sols acompanyar-los, hem quedaré amb aquesta reflexió que em va dir una gran amiga i millor torrentina: "perquè no és la distància la que separa les persones". Think about it!

I demà a menjar-se la mona.






diumenge, 1 d’abril de 2012

AFAITANT-ME AMB OCCAM

Davant dues explicacions a un mateix interrogant és l'explicació més senzilla la més probable. Aquest principi filosòfic (conegut com la Navalla d'Occam) s'atribueix a Guillem d'Occam, un monjo franciscà anglès del segle XIV. Fent ús del minimalisme explicatiu, si un dia a la porta de casa ens trobem una bassa d'aigua podem pensar que a) ha plogut o b) uns animalets han vingut i han dipositat l'aigua. L'opció "a" seria en aquest cas la més probable, en tant que és la més senzilla.

Quina vida més bonica tindríem si això fos sempre així, però ara arribem els humans i ho capgirem tot amb la nostra res cogitans, la nostra substància pensant que per ociosa, ens complica l'existència. Llavors ens pega per pensar que l'opció "b" és la certa, perquè si, perquè ens agrada imaginar uns animalets vessant aigua davant casa nostra o perquè el simple acte de ploure ens sembla anodí i avorrit, perquè acabem imposant els desitjos secrets a la raó pura.

Plató deia que els sentits ens enganyen, que existeix una realitat objectiva i perfecta però que som incapaços de percebre, perquè els sentits ens transmeten una imatge equivocada. Jo crec que els sentits són prou objectius, la vista, el tacte, l'oïda, l'olfacte i el gust fan el seu treball com poden, el problema arriba quan tota eixa informació arreplegada es transmesa a la ment i aquesta ens ho capgira tot. De sobte blanc és negre i negre és blanc, quan la vista havia captat perfectament que blanc és blanc i negre és negre.

Arribats a aquest punt ens disposem a criar una quimera, un petit cadell que alimenten amb l'esperança de complir els nostres desitjos perversos que ens transmuten una realitat objectiva en una realitat subjectiva. Llavors la quimera va fent-se més i més gran fins a arribar a un punt en que ens devora. Mentre vas a lloms de la quimera, el món és meravellós, els pardalets canten i fins i tot els alemanys semblen persones però quan caus de la muntura, et trobes sol i desemparat en la realitat. L'aterratge és fred i traumàtic. Curiosament eixe moment sempre serà un dia gris i plujós i els alemanys tornaran a ser robots.

Aquests darrers dies en Alemanya he estat pensant molt en la navalla d'Occam. La tenia en ment constantment i quan la realitat inventada anava alimentant la quimera jo em repetia: pensa en la navalla d'Occam ...pensa en l'explicació més senzilla... ...la navalla d'Occam...la navalla d'Occam...

Secretament hostatges l'esperança que la tal navalla siga de mala qualitat i acabe trencada, però la molt puta té la qualitat de les navalles d'Albacete. És d'acer inoxidable i acaba per degollar la teua quimera. Xopat de sang i vísceres, reconeixes que la batalla la tenies perduda de bestreta. La realitat i tu no es dueu bé. Però sempre pots posar terra pel mig. Foc i fugim?