divendres, 23 de novembre de 2012

LA NOSTRA PÀTRIA MEDITERRÀNIA



Tal dia com hui de fa 90 anys va nàixer a Sueca Joan Fuster, per això, he volia reproduir algunes línies del seu llibre Diccionari per a ociosos, referents a l'entrada del mot mediterrani, eixe vague patriotisme marítim. 

Quan ja estava disposat a la feina, he recordat, però, que està prohibit, el copyright i eixes mamandurries. Així m'aconformaré en paraules volades què cauran d'aquí i allà esguitant-ho tot amb la prosa fusteriana. El suecà ens parla d'una mar què entre ona i ona podria parlar-nos de mil moments brillants de la història de la humanitat esdevinguts al Mare Nostrum i què al remat fomenten aquest patriotisme. Ens parla de Venus i d'Ulisses, de Sofia Loren i Sòcrates, de Napoleó i les Quatre Estacions, de Botticelli, dels Bòrgia, del Partenó, de Camús, de Salamina, de Virgili, de Miró, d'Èuclides, de les Termòpiles, de Virgili, de Sant Pau, de Venècia, de la Dama d'Elx, de Sant Agustí. Tots noms representants d'un geni forjat amb la calor, la sal i la llum de la Mediterrània. Fora millor ampliar la llista i parlar també de Gaudí, de Picasso, d'Atenes, de Lluís Vives, de Tomàs d'Aquino, de Maquiavel, de Plató, del Renaixement, de Troia, del David, de la Bíblia, d'Hannibal, de Séneca, de Cèsar, d'Ausias March, del Tirant, d'Alexandria, d'Averroes, de Ramón Llull, del pare Gassendi, de Leonardo, de Pompeia, d'August, d'Aristòtil, de la Divina Comèdia, dels fenicis, de Constantinoble, de Muhammad Alí Paixà... la llista no acabaria mai. 

Encara que fa molts segles que  la conca mediterrània ha deixat de monopolitzar les inicials virtuts creadores, [...] ho podem afirmar sense embuts: la resta del món, en el fons, no és sinó colònia mediterrània. Malgrat això, certes humanitats ens obsequien amb certa disciplència. La mediterrània ha donat a la humanitat moltes llums, ha mostrat tindre un gran ingeni, però això no és més que l'obra de nosaltres, els mediterranis, una colla d'envejosos, pagans, inclinats a l'obscenitat jocunda, racionalistes, avars, xerraires, alegres i llibertins, litigants, dividits en petites tribus inconciliables [...] fem olor d'oli fregit i -vergonya de vergonyes- d'all, som uns histrions insuportables, tenim una aparença totalment plebea -segons com, excessivament aristocràcia- i a penes amaguem el bandoler què tots portem dins. 

I això que a Fuster no li ha tocat viure aquests dies, sinó hagués afegit: corruptes, lladres, revoltats, mafiosos, terroristes, malfaeners...Però tan se dona que opinen de nosaltres: un estranger- un bàrbar- mai no té raó: tindrà més diners, és universitats, més màquines, més menjar; però en tant que bàrbar poc o molt redimit, mai no té raó contra nosaltres. Que hi farem!

Perquè malgrat ens miren per damunt del muscle, cada any arriben a les nostres costes en peregrinatge per intentar bronzejar-se i acabar rojos com gambes. Fins i tot alguns esperits nòrdics no serien el mateix si no haguessen passat per la Mediterrània: Goethe, Stendhal, Chopin. Byron, Shelley...

Nosaltres som així i s'ha acabat.

diumenge, 18 de novembre de 2012

LA PRESÓ D'URALITA



De vegades el temps es calça patins de línia i corre com el vent de ponent. Ja fa més de dos anys discutia amb una professora del màster sobre la vocació laboral. Ella ens venia la burra què per a treballar de professor s'ha de tindre vocació. Jo li replicava que el treball solament era un mitjà per adquirir diners amb els quals satisfer totes eixes necessitats materials què ens hem dibuixat com a necessàries i per a pagar els impostos, naturalment.

Fa un any vaig aprendre com d'equivocat estava i diantre, que la professora tenia raó, però espere que no se n'assabente mai. No vull ser eixe seu antic alumne imaginari què es va trobar un dia en un pont de València i què li va servir per justificar tot el seu esquema de valors. De segur que em va llançar una maledicció, jo tenia un pla de vida ben muntat, una escala perfecta de graons ben segurs... uns mesos més tard estava sota un sostre d'uralita sostenint llargues converses existencials amb un braç mecànic, què al remat va ser un dels pocs què realment m'entenia.

Duia tres setmanes en Alemanya i ja tenia treball, a més l'entrevista l'havia superada en anglès. Era com entrar tard al casino i cantar bingo en cinc minuts. Què féiem en aquella fàbrica perduda al bell mig de la vall del Ruhr? Bé, ho he explicat tantes vegades què ja em costa repetir-me, llavors diré que fabricàvem somnis, de textura metàl·lica, fets amb bronze i níquel. Ningú pot imaginar-se com embruta i la pudor que fan els somnis.

Al principi jo era poc més que ningú; la piràmide de càrrecs l'encapçalava el cap, després una sèrie de persones què no sé ben bé a que es dedicaven, les secretàries, els treballadors, les plantes, la màquina de café i per últim jo. És clar és molt difícil competir amb una màquina de café, especialment d'eixes que igual fan un cafè, un té o una sopa de verdures. Podien passar hores i hores i ningú era capaç de manar-me cap tasca, així que m'amagava per tal que no em veiés el cap. Arribà un moment en el què pensava que havia mort i era un fantasma purgant algun crim, passaven els dies i jo no existia o millor dit solament existia fora d'aquell recinte, era un esperit, absort en el meu món de fantasia. Hi vaig aprendre però, que quan el cos es troba encadenat, la ment pot recórrer distàncies inimaginables, vagar pel món i pel passat i permetre't ser lliure entre quatre parets d'uralita.

Tot començà a millorar, paradoxalment en el moment en què em vaig rendir. Un dia qualsevol, la gespa del jardí estava coberta de blanc i el cel s'havia pintat de gris, el sol havia desaparegut en combat, els corbs grallaven i jo vaig tindre una epifania. Vaig decidir que ja no volia seguir treballant allí, que allò era un infern en el què jo mateix em tancava, que no m'importava que em fessen fora. Des d'ençà, tot començà a anar com la seda. Quan hom perd la por és quan realment les coses comencen a canviar, quan és més senzill sentir-se còmode en el món. La por és un dels grans frens de la humanitat i un dels principals coartadors de la llibertat. Així vaig suportar 6 mesos més i vaig veure una desfilada de treballadors què se n'anaven fora. Jo vaig tindre el privilegi de dir "fins aquí he arribat, esta experiència ja no pot ensenyar-me res més" i ser jo mateixa qui s'acomiadés.

El més dur de tot, però era el pas de les hores. La ment em jugava males passades i alguns dies, quan pensava que devien haver passat dues hores, solament havien transcorregut vint minuts. Tanmateix, fins i tot això començà a canviar quan vaig aprendre que la ment no és solament un magatzem de dades. Imaginava històries, fins i tot algunes les posava per escrit però els papers acabaven tan emmascarats pel sutge del níquel què són illegibles. Feia viatges introspectius i retrospectius, tenia epifanies, cantava. A un alemany li vaig ensenyar a cantar la cucaracha, d'un altre vaig aprendre algunes paraules en romanés. Reflexionava. Vaig arribar a comprendre millor la societat alemanya i què l'herba a cal veí no és sempre més verda.

Però el que més vaig aprendre d'una presó d'uralita és que mai més em tancaré en una presó d'uralita.

divendres, 2 de novembre de 2012

UNA MÀQUINA DEL TEMPS




Tot i que l'estiu no té molta gana d'abandonar-nos, va apropant-se Nadal, llavors és un bon moment per començar a escriure la carta als Reis d'Orient. Un regal què volguera tindre és una petita màquina del temps, no importa si és una cadira plegable amb un para-sol multicolor o un Delorean del 82, però m'encantaria poder enderrocar la barrera del temps i avançar o retrocedir a voluntat.

Sempre he pensat que seria l'arma definitiva d'un historiador, la millor manera de respondre'ns tots els interrogants. Quan fem la història sempre tenim el mateix dubte: tot allò què dic és real? fou així? És com una espasa de Dàmocles que ens penja sobre el cap, ja que hi ha tantíssimes variables a considerar cada cop què formulem una pregunta al temps que mai la coneixerem amb certesa 

Per això m'agradaria poder visitar el passat. El futur no tant, perquè li llevaria la intriga al moment present, sense la qual no seria més que una sala d'espera diàfana i avorrida, a més a més hauríem de carregar amb l'afligiment d'una possible decepció de les coses què ens esperen. Així que el futur no m'interessa. Em captiva el passat, perquè és el rastre de les coses què ja hem viscut i no recordem, són les petjades de les nostres sabates sobre la terra enfangada què ens diuen per quin camí hem vingut. Són les marques dels nostres dits greixosos què ens diuen quines portes hem obert, quins llibres hem llegit, quines coses hem tocat. 

Seria meravellós poder observar a través d'una espitllera els esdeveniments passats. Poder contemplar els grecs enderrocant les inexpugnables muralles de Troya. Els romans plorant la pèrdua del seu imperi o altres tants regnes de noms desconeguts, oblidats o impronunciables. La humanitat esbalaïda davant dels progressos de la ciència en descobrir la gravetat, l'evolució, l'electricitat, els primers ferrocarrils marxant a través de les planures, milers d'éssers humans en continu moviment, d'aquí cap allà, poblant tot el planeta frenèticament, creuant oceans, deserts i selves, arrossegats sempre per l'ambició i la fam.

Mes quedar-se observant no seria suficient. Per què no interactuar amb el passat? Passejar sota els pòrtics de l'àgora d'Atenes una xafogosa vesprada d'estiu i trobar-se de sobte amb Sòcrates, duent un cresol a la mà i que et pregunte si has vist algun home savi. Presenciar com un obrer babiloni esculpeix sobre una estela de diorita les lleis d'un tal Hammurabi i dir-li: escolta esborra això d'ull per ull, altrament condemnes la humanitat a quedar-se cega. Com de genial seria creuar la frondosa selva mexicana solament per advertir Moctezuma que vaja alerta amb eixos déus barbats acabats d'arribar de l'altre extrem de la mar, perquè no són més que uns impostors i entabanadors. Intercedir davant de milers de persones condemnades a vagar per la terra pel caprici d'uns quants fanàtics.

Seria possible recórrer les pàgines del llibre del passat tractant d'esmenar totes les errades de la humanitat? En principi seria esgotador, encara que al mateix temps gratificant, poder regalar als éssers humans un futur millor. Tot i que segurament cada modificació dels actes passats donaria peu a altres actes nous, probablement noves injustícies. A la fi modificar el passat seria com arrancar-li una nota a una peça musical. Escalabraríem tota la composició.

Bé, tal vegada els homes no estiguen destinats a modificar les seues empremtes i tal vegada així fora millor. Aleshores solament demane una màquina del temps què em permeta observar el passat com un esperit intangible, què ningú pogués veure però que al mateix temps fos omniscient, poden escodrinyar totes les ments humanes per a finalment, poder desentranyar eixos misteris del passat, grans i petits què a molts ens lleven la son.