LA NOSTRA PÀTRIA MEDITERRÀNIA

Tal dia com hui de fa 90 anys va nàixer a Sueca Joan Fuster, per això, he volia reproduir algunes línies del seu llibre Diccionari per a ociosos, referents a l'entrada del mot mediterrani, eixe vague patriotisme marítim. 

Quan ja estava disposat a la feina, he recordat, però, que està prohibit, el copyright i eixes mamandurries. Així m'aconformaré en paraules volades què cauran d'aquí i allà esguitant-ho tot amb la prosa fusteriana. El suecà ens parla d'una mar què entre ona i ona podria parlar-nos de mil moments brillants de la història de la humanitat esdevinguts al Mare Nostrum i què al remat fomenten aquest patriotisme. Ens parla de Venus i d'Ulisses, de Sofia Loren i Sòcrates, de Napoleó i les Quatre Estacions, de Botticelli, dels Bòrgia, del Partenó, de Camús, de Salamina, de Virgili, de Miró, d'Èuclides, de les Termòpiles, de Virgili, de Sant Pau, de Venècia, de la Dama d'Elx, de Sant Agustí. Tots noms representants d'un geni forjat amb la calor, la sal i la llum de la Mediterrània. Fora millor ampliar la llista i parlar també de Gaudí, de Picasso, d'Atenes, de Lluís Vives, de Tomàs d'Aquino, de Maquiavel, de Plató, del Renaixement, de Troia, del David, de la Bíblia, d'Hannibal, de Séneca, de Cèsar, d'Ausias March, del Tirant, d'Alexandria, d'Averroes, de Ramón Llull, del pare Gassendi, de Leonardo, de Pompeia, d'August, d'Aristòtil, de la Divina Comèdia, dels fenicis, de Constantinoble, de Muhammad Alí Paixà... la llista no acabaria mai. 

Encara que fa molts segles que  la conca mediterrània ha deixat de monopolitzar les inicials virtuts creadores, [...] ho podem afirmar sense embuts: la resta del món, en el fons, no és sinó colònia mediterrània. Malgrat això, certes humanitats ens obsequien amb certa disciplència. La mediterrània ha donat a la humanitat moltes llums, ha mostrat tindre un gran ingeni, però això no és més que l'obra de nosaltres, els mediterranis, una colla d'envejosos, pagans, inclinats a l'obscenitat jocunda, racionalistes, avars, xerraires, alegres i llibertins, litigants, dividits en petites tribus inconciliables [...] fem olor d'oli fregit i -vergonya de vergonyes- d'all, som uns histrions insuportables, tenim una aparença totalment plebea -segons com, excessivament aristocràcia- i a penes amaguem el bandoler què tots portem dins. 

I això que a Fuster no li ha tocat viure aquests dies, sinó hagués afegit: corruptes, lladres, revoltats, mafiosos, terroristes, malfaeners...Però tan se dona que opinen de nosaltres: un estranger- un bàrbar- mai no té raó: tindrà més diners, és universitats, més màquines, més menjar; però en tant que bàrbar poc o molt redimit, mai no té raó contra nosaltres. Que hi farem!

Perquè malgrat ens miren per damunt del muscle, cada any arriben a les nostres costes en peregrinatge per intentar bronzejar-se i acabar rojos com gambes. Fins i tot alguns esperits nòrdics no serien el mateix si no haguessen passat per la Mediterrània: Goethe, Stendhal, Chopin. Byron, Shelley...

Nosaltres som així i s'ha acabat.