dimarts, 29 de novembre de 2016

NÚVOLS DE NOVEMBRE

Fa temps que no escric perquè darrerament ja no sé de què escriure i al mateix temps també he perdut l'ànim per escriure. Únicament escriuria que els dies cada vegada són més foscos i freds i que això no té res a veure amb l'oratge ni que estiguem ja a tocar de l'hivern.

Escriuria sobre que ja no tinc amics, o matisant, que sols tinc amics virtuals, que són eixos amb els quals parles de tant en tant, sempre a l'altra banda d'una pantalla, i veus, amb sort, una volta a l'any. Però ja comence a tindre més persones en el meu passat que en el meu present i això m'angoixa.

Escriuria que tinc quasi trenta anys i no sé què fer amb la meua vida, que ja no m'il·lusiona res ni tinc cap pla de futur que em motive per alçar-me cada dia, que no em sent útil ni que hi haja res allà fora que jo puga fer. Que ja ni per a treballs elementals em volen perquè tinc 30 anys i no sé fer res.

Escriuria que després d'encadenar males experiències laborals amb caps maltractadors i maganxes legals comencen a tindre fòbia a la gent, a conéixer noves persones, a començar nous projectes perquè no vull tornar a errar.

Escriuria que no vull sentir parlar d'esperances ni de temps millors perquè per a mi esperança és sols el nom d'un vaixell enfonsat en la mar de la realitat. No és qüestió d'uns mesos, són ja més de sis anys de no saber cap on tirar, d'esperances trencades, d'il·lusions perdudes. S'ha convertit en un mode de vida, la realitat que m'ha tocat viure.

Però com tot això no és bonic de llegir, preferisc no escriure res.

divendres, 11 de novembre de 2016

COMO, LA CARA A

Resultat d'imatges de como
www.lagodicomo.com
Como o Còm, en llengua llombarda, és una ciutat de huitanta mil habitants situada a la vora d’un llac alpí al nord de la Llombardia, a tocar de la frontera amb Suïssa. La ciutat ha acabat per donar nom al seu llac, el llac de Como, si bé el seu nom real és Lario. No gaire lluny de Milà, en els darrers segles ha esdevingut un centre turístic important des que primer l’aristocràcia i després la burgesia industrial milanesa, elegiren el llac i les seues ribes com a destí d’estiueig.

La tralla històrica

L’origen del llac cal buscar-lo milions anys enrere quan la vall del Po no hi era tal i la Mediterrània llepava els Alps amb la seua llengua salada. Però la mar es tancà i l’elevada concentració salina provocà una dessecació quasi completa.  En aquell moment s’originaren molts dels llacs alpins. Més tard s’obrí l’Estret de Gibraltar i les aigües de l’Atlàntic tornaren a ocupar el desert salat, ara però lluïa un poc diferent, ja no arribaria als peus dels Alps. I què passà llavors amb eixes depressions? Després de les glaciacions i quan els gels es retiraren al nord eixe espai restant fou ocupat per valls glacials que esdevingueren en els actuals llacs.

Des de sempre el medi aquàtic ha marcat la vida dels seus habitants, de fet una de les primeres cultures que habità aquest territori construia les seues cases sobre l’aigua a manera de palafits. Diferents cultures prehistòriques i protohistòriques es van succeir gràcies al paper estratègic que tenia la regió com a nòdul de comunicacions entre el món etrusc i les valls alpines.  Atrets per eixa importància arribaren primer els celtes, segle IV aC, i els romans, segles III-II aC. Els romans arribaren mentre transcorria de la Segona Guerra Púnica, sembla que els habitants de l'àrea s'havien aliat amb Hanníbal i això no era admissible.