Entrades

SETANTÉ DIA: EL DE SENA QUE VA TORNAR DEL MÉS ENLLÀ

He anat a la biblioteca per a canviar uns llibres i ha sigut sorprenent trobar-se amb la nova normalitat. Encara que alguns vicis de la nova normalitat són més propis de la vella normalitat, com el fet de no poder trobar mai estacionament al poble o que la gent estacione en doble filera (total, són cinc minuts) de manera que un carrer de doble sentit esdevé un carrer amb un únic i estret carril. 
Caminar amb la mascareta fa calor, imagine que els pèls del bigot creixeran més llustrosos amb la humitat i l'efecte hivernacle facial. Això sí, cal recordar no menjar all o altres verdures que retornen, abans d'eixir al carrer. La biblioteca es troba en el segon pis de la Casa de Cultura, per a accedir-hi toca fer el ritual de netejar-se les mans amb gel hidroalcohòlic, i una altra volta en accedir a la biblioteca. Aquesta però, sols té habilitat un xicotet rebedor per al públic, la resta roman tancat amb cinta d'eixa que fa servir la policia per a delimitar la zona d'un crim.…

SEIXANTA-NOVÉ DIA: LES TRES DEMANDES A LÍDIA

Imatge
"Oh València, tu ja no eres tu ni les teues cases són les teues cases" Aquest vers d'Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1138) forma part d'una elegia a València composta després de la destrucció deixada per les tropes del Cid que l'any 1102 abandonaren la ciutat. Khafaja que hauria estat exiliat al Marroc, trobaria la ciutat en tal estat lamentable que va fer seues una elegia del poeta sirià Abu Tammam (805-845) "Tu ja no eres tu ni ta casa és ta casa. L'amor s'ha esvaït i els desitjos han desaparegut". L'alzireny després se n'anà a la cort de Saragossa fins a l'any 1118, data de la conquesta de la ciutat per Alfons, el Bataller. Els últims anys els passaria a les seues propietats d'Alzira recopilant la seua obra o Diwan. El número 354 és el que anomenem Elegia de València. Aquesta elegia és molt popular al món àrab perquè parla de la nostàlgia per la pèrdua d'allò que es vol. Però pareix que el poema no està complet i sols ens ha ar…

SEIXANTA-HUITÉ DIA: LA FALSA ESPOSA

Imatge
Una de les coses de la Mediterrània que més m'agraden són les petites comunitats més o menys aïllades que al llarg de la història s'han anat conformant: els tabarquins d'Alacant, els maltesos i els genovesos de la Safor, els occitans de la Calàbria, els grecs i albanesos de Sicília, els sefardites de Salònica, els moriscos del nord d'Àfrica, els catalans d'Alguer... són testimonis silenciosos del temps però que la modernitat ha decidit que no caben en els estats uniformes que s'han desenvolupat. Moltes d'aquestes comunitats acaben per extingir-se i deixar darrere algun cognom o manlleu lingüístic, d'altres sobreviuen amb escasses perspectives de futur.
L'última d'aquestes comunitats de què he sentit parlar és la dels maronites de Xipre. Els maronites formen un vessant del catolicisme que reconeix el Papa de Roma però que ha desenvolupat un ritu propi segurament molt influït per l'ortodòxia. Es troben a Síria, el Líban o Jordània però la inest…

SEIXANTA-SETÉ DIA: L'AMO I EL CRIAT COMPARTEIXEN AMANT

En la twitter una dona es plantejava si existia una identitat mediterrània i el fil de comentaris era per a emmarcar. Des d'europeistes convençuts que la negaven ("com podem tindre res a vore amb africans i gents del pròxim orient si som europeus i molt europeus?") a d'altres que se'n reien perquè l'associen a coses negatives, els típics prejudicis que fan els de dalt cap avall i que patim els valencians, els andalusos, els sicilians o els grecs, vist sempre des d'una perspectiva nòrdica i que nosaltres conscientment o inconscient, repetim més cap al sud amb la vana esperança de desllapissar-nos-en. 
D'ençà que vaig viure en Europa i en el Perú vaig reforçar la meua identitat mediterrània. Per a mi qualsevol lloc seria bo per a viure sempre i quan puguera veure la mar i per coherència em sent més a prop culturalment d'un algerià o d'un albanés que d'un finés o d'un islandés per posar exemples extrems. Les identitats es construeixen, no …

SEIXANTA-SISÉ DIA: ELS DOS AMANTS

Imatge
El meu estimat Dani em va recordar l'existència d'este mapa del diari El Diario (https://www.eldiario.es/economia/MAPA-dinero-vecinos-ingresos-calle_0_955405289.html) sobre el nivell de renda mitjà per districtes electorals. Ara que ve una crisi econòmica i els ajuntaments ens vendran les receptes de sempre (turisme, lloguers turístics, hostaleria, construcció) caldria reflexionar perquè la Marina és una de les comarques valencianes més pobres, amb menor nivell de renda mitjana per habitant. A municipis com Benissa, Calp o Xaló la mitjana de renda és de 16.000/17.000 euros, molt lluny dels 30.000 euros que trobem a viles no enfocades al turisme com Ontinyent i a una distància sideral dels 90.000 euros de mitjana que tenen al barri dels egoistes de les cassoles i els pals de golf. Des dels anys 60 estem abocats a un model econòmic que crea pobresa i desigualtats i amb cada crisi econòmica, la solució és persistir més en el model. Indubtablement el model genera beneficis ben suc…

SEIXANTA-CINQUÉ DIA: CASA DE DOS PORTES, MALA ÉS DE GUARDAR

Amb tota aquesta circumstància pandèmica ha passat prou desapercebut que m'han donat una plaça fixa a l'institut que volia. Això vol dir que la plaça ja és meua fins a la jubilació, a no ser que circumstàncies demogràfiques obliguen a retallar places i la meua, en ser l'última del departament, desaparega o que circumstàncies vitals em facen anar-me'n a viure a un altre lloc. És un gran pas sens dubte, tenint en compte que fa tres anys l'única font d'ingressos que tenia eren les classes en una acadèmia, mal pagades i en negre i que després d'haver-me quedat dos vegades fora per les oposicions i amb una situació econòmica precària, ni esperava arribar a treballar de professor. I aquí estem tres anys després. No sóc jo de discursos motivacionals però persistir i no tirar la tovallola tenen la seua recompensa. Amb la tranquil·litat que dona saber que no he d'estudiar per a unes oposicions més, ara m'agradaria dedicar el temps lliure a estudiar una altra…

SEIXANTA-QUATRÉ DIA: L'ESPOSA DEL BUFAT

Des de fa uns pocs anys m'havia aficionat a vore el festival d'Eurovisió fins al punt que l'esperava amb ganes i després ho comentàvem a classe. Però enguany no l'he vist, tampoc he vist les semifinals ni les cançons que hi participaven. He vist per damunt un poc de la gala final però era prou decebedora. Enguany ha faltat tot, el comboi, el mes de maig, el final del curs, els memes del twitter. El corona virus ens ha furtat la primavera i és la segona que perd. Ja serà en el 2021.