Els topònims de hui tenen en comú
que són construccions defensives.
قصر
Qasar significa
castell. És un mot pres del llatí castrum, de manera
que és cognat del mot castell.
Apliquem el
nom d'alcàsser a un palau fortificat situat als afores d'una població important
i on habitava bé el rei, bé el governador del lloc. És un concepte provinent del Nord
d'Àfrica i per tant el trobem als països del Magreb i la península Ibèrica i també a Sicília. L'alcàsser de València hui ja no existeix, es trobava al
voltant de la plaça de l'Almoina. A la península els exemples millor conservats
són els de Sevilla i Còrdova mentre que el nom acabà passant també a la cultura
cristiana i per això trobem també alcàssers a Toledo i Segovia.
En la toponímia trobem un bon grapat d'alcàssers com Alcázar de San Juan a Ciudad Real o Alcácer do Sal al baix Alentejo. A casa nostra el més destacat és el municipi de l'Horta Alcàsser. També tenim una partida del Poble Nou de Benitatxell, fitant amb Teulada, anomenada Alcassar (Ascassar en la pronúncia local) i que l'horteritat urbanitzadora ha transformat en El Alcázar. Fora de la península trobem l'alcàsser o Cassaro (sense l'article) de Palerm, Kasr al-Kabir o Alcàsser Quibir al Marroc, Ksar al Boukhari en Algèria, Ksar Hellal a Tunísia, etc.
No està clara l'etimologia d'Albocàsser però pot ser, hi estiga relacionada. El diminutiu de qasar és qusayr, d'on tenim Alcosser, sengles municipis de la Plana i del Comtat.
قصبة,
Qasaba és la part fortificada dins d'una ciutat coneguda també com a ciutadella
o acròpolis. Del diminutiu qossaib tenim l'Alcossaiba a Borriana i Alcossebre a Alcalà de Xivert. També tenim el mot casba referit al nucli històric de les ciutats del nord d'Àfrica.
قلعة
Qal'a
Vol dir castell i és un mot que
prové del persa. A la toponímia en tenim un bon
grapat: Alcalà de Xivert al Baix Maestrat, Alcalà de la Jovada (que forma part
de la Vall d'Alcalà i que dóna nom a un riu) a la Marina, el Barranc d'Alcalà
entre Estivella i Serra al Camp de Morvedre, sengles partides Alcalà al Castell
de Guadalest i a Olocau.
Pel que fa al riu d'Alcalà hi ha un fet curiós. El riu naix a pocs quilòmetres del riu de
Castells. Ambdós tenen el mateix nom però en llengües diferents, mentre que el
riu d'Alcalà desemboca a Dénia amb el nom de riu Girona (i pel camí també se'l
coneix com a riu Bolata), el riu de Castells desemboca a Xàbia amb el nom de
Gorgos (i pel camí rep el nom de riu Xaló). A la Marina tenim rius curts però
de molts noms.
Després d'aquest excurs, per la península abunden els Alcalà: Alcalà de Fenars i Alcalà de Xúquer a Castella, Alcalà d'Ebro i
de la Selva a Aragó, Alcalá de Guadaíra i de los Gazules a Andalusia. Altres
semblants són Calataiud (o Qal'at al-Ayyud), Calatrava (Qal'at Rabah), Calamocha
(Qal'at Musa) o La Calahorra que tanmateix i malgrat l'homografia, el municipi de
la Rioja Calahorra no ve en aquest cas de l'àrab el mateix origen. En Sicília també en trobem però
el Qal'at s'ha convertit en Qalt'a: Caltanissetta, Caltabellotta, Caltagirone...
El diminutiu de Qala és Qulay'a i
llavors tenim Vilanova d'Alcolea a la Plana i la Pobla d'Alcolea a Morella. En Alcolea de Còrdova tingué lloc el 1868 la victòria dels contraris a Isabel II contra els seus partidaris. Alcoleya de Zinca a Osca o Alcolea de
Calatrava a Castella són d'altres exemples.
Finalment hi ha un fenomen curiós
de l'àrab, l'existència del gènere dual. És a dir, en àrab els mots poden ser
singular, plural o dual quan són dues coses que formen una parella. El dual de
qal'a és qal'atayn d'on tenim el nom de la comarca de l'Alcalatén.
برج
Burkh significa torre i no està clar l'orígen d'aquest mot que no és àrab. Podria vindre del persa burga, del grec pirgos o del germànic burgz amb el
significat sempre de torre o fortalesa. Com que l'antecedent de les tres llengües és el protoindoeuropeu berg, sens dubte aquest és l'orígen, amb el sentit de lloc elevat i per extensió, ben protegit (en alemany per exemple hi ha
el duet Burg (castell) i Berg (muntanya). I afirmen els lingüistes, el mot berg
evolucionà a fortis en les llengües itàliques de manera que el nostre fort o
fortalesa en seria cognat. Tornant a l'àrab, en la toponímia deixà Burjassot o Borj as-sad, la torre de l'assut. En Sueca, el Borx i en Alzira, Alboix. En Catalunya va donar nom a un tipus d'edifici de pedra seca, la borja i dos topònims Borges Blanques i Borges del Camp. En Aragó tenim el poble de Borja d'on prové el nom homònim del llinatge papal.
El
diminutiu de burkh és burakhi d'on tenim Alboraig a la Foia de Bunyol.
رباط
Un ribat pot ser un hospici o hospital per atendre viatgers i acabà per designar un edifici característic del nord d'Àfrica i la península Ibèrica, el ribat, una mena d'institució monàstica que al mateix temps s'encarregava de la vigilància del territori especialment en la frontera (incloent-hi la frontera marina). Així abunden les ràbites o ràpites com a Guardamar de Segura (on s'ha trobat l'únic ribat conservat de la península), Benissa, Cullera, Xérica o Algímia d'Almonacid. A Pilar de la Foradada tenim el Rebate i entre l'Alqueria de la Comtessa, Rafelcofer i la Font d'En Carròs a la Safor hi ha el Rabat.
En Catalunya és ben conegut Sant Carles de la Ràpita, el Monestir de la Rábita de Huelva on s'hostatjà Cristòfol Colom, la Rábita de Granada o Arrabida en l'Alentejo. Rabat és la capital del Marroc i també un municipi de Malta. Com a curiositat el ribat més important que se'n conserva es troba a la ciutat de Tunísia anomenada Monastir, un intercanvi lingüístic de direcció contrària.
Derivat de ribat és el mot morabit, un ermità i també una ermita. Els morabits eren santons i en morir les seues ermites esdevenien centres de pelegrinatge. A Marxuquera conservem el Moràbit tot i que del segle XVII. A Finestrat i a Teulada hi ha sengles partides anomenades Moràbit i al Poble Nou de Benitatxell tenim el Roabit, encara que no està clar el seu significat. Uns monjos-cavallers molt coneguts foren els almoràvits (els ermitans) que acabaren per aconseguir el poder i contruir un imperi que abraçava el Magreb i la península Ibèrica amb capital a Marràqueix. De la paraula almoràvit tenim el morabatí, un impost d'època foral que s'aplicava a les monedes. En el regne de Castella donaren nom a una moneda, el maravedí.
