DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

La garrofa és un fruit de polpa carnosa i coberta coriàcia que prové del garrofer i que en l’antiguitat era valorat per a l’alimentació dels animals. En època d’escassesa també ha sigut emprada per al consum humà. Alfarroba en portugués, algarroba en castellà i algarrofa en aragonés és un mot àrab خربة (kharruba) d’origen bé acadi o bé siri. De l’àrab també passà a altres llengües com el francés caroube, l’anglés carob, l’italià carrubo, el grec χαρούπι (haroupi), l’alemany Karobe, el romanés carub... és a dir que està prou estés pel continent europeu on arribaria pel temps de les Croades.
Tal vegada n'és una mostra de la seua importància, l'existència d'abundants paraules derivades: l’arbre de les garrofes és la garrofera, un garroferal és el camp de garroferes, una garrofina és una garrofa xicoteta que s’està formant, garrofejar és l’acció de collir i arreplegar la garrofa, garrofó un tipus de fesol, garrofí és la llavor de la garrofera, garrofal és allò que es pareix a u…

Les guies venen l’espectacular lluminositat que travessa els finestrals de la Oude Kerk o Església Vella d’Amsterdam com un espectacle digne de ser contemplat en aquelles terres on la llum es fa de pregar. Jo en canvi vaig trobar una atmosfera rogenca que em feia davallar a l’avern. No estava vivint cap situació paranormal, és que l’església, també espai d’art, formava part d’una performance artística que volia simbolitzar la Passió de Crist i llavors tots els finestrals havien sigut coberts amb una espècie de paper de xarol roig. En acostumant-se’m els ulls a la penombra rogenca, la visita es féu més agradable tot i que no vaig poder llegir els motius que havien empentat l’artista a fer tot allò, clar, que era un text a lletra onze sobre paper de diari no era agradós de llegir.

Esta velada crítica a l’art contemporani em permet de fer una introducció a l’edifici més antic d’Amsterdam, l’antiga basílica de Sant Nicolau, coneguda hui amb el nom de Oude Kerk.  Un poc abans que Amsterdam …

No gaire lluny de la plaça Dam hom troba la plaça Spui, un antic braç d’aigua (en neerlandés spui vol dir reclosa) que en el segle XIX fou reblit amb terra i esdevingué una plaça. Són famoses les seues llibreries que s’hi arrepleguen AL VOLTANT però a banda d’això no té res que a primera vista puga cridar l’atenció del visitant. Ara bé, si ens hi fixem, hi veurem que en una de les frontereshi ha una porta amb arc de mig punt sobre el qual una imatge en pedra de Santa Úrsula ens convida a travessar-lo. Si així obrem,  arribarem al Begijnhof o pati de les Beguines.


Per a saber qui foren estes beguines cal que viatgem arrere en el temps fins al segle XIII. Europa vivia un moment d’efervescència religiosa. Les doctrines medievals ja no satisfeien a gran part dels fidels, llavors molts buscaren noves fórmules i així proliferaren nous ordes religiosos i també, heretgies. Les beguines formaven part del primer grup tot i que foren sempre sospitoses de formar-ne part del segon i sovint haguer…

Les paraules de hui fan referència a ocupacions. 
Un torsimany (i les seues varietats trujamà i dragoman) és aquell que fa entendre dos persones que parlen llengües diferents, allò que hui anomenem traductor o intèrpret.La paraula ve de l’àrab clàssic ترجمان (turjman)si bé la variant dragoman ens arriba pel francés. Mentre que un intèrpret o un traductor posseïx una major formació, un torsimany es dedicava a fer traduccions més ràpides i improvisades per a satisfer les necessitats immediates d’una comunicació breu, sobretot en l’àmbit comercial. Es reduïa molt als intercanvis comercials i relacions d’altres tipus amb el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Per exemple, l’escriptor mallorquí, autor d’entre altres obres La disputa de l’ase, Anselm Turmeda (1355-1423) que va morir a Tunis, era conegut en convertir-se a l’islam com a Abdal·la at-Tarjuman, és a dir Abdal·là, el Torsimany.

Assassí (i la seua variant axixí) és la persona que rep l’encàrrec de matar qualcú per diners (o que mata …

Quan hom pensa en els Països Baixos o en Holanda, un dels símbols indelebles que sempre hi va associat és la flor de la tulipa. De color taronja, grogues, roges o morades han esdevingut en flor representativa, malgrat que no en són originàries. Com moltes altres coses que hui en dia ens pareixen europees de tota la vida, la tulipa és nativa de l’Orient, se la pot trobar des dels Balcans fins a l’altiplà del Pamir a l’Àsia Central. Ja hi existien en al-Àndalus però no deixava de ser una raresa, així la seua introducció es produeix en Europa al segle XVI a través de l’imperi Otomà. Als soldans els agradava adornar-se amb estes flors i de fet la paraula tulipa prové del turc tülpen que és el nom que rep el turbant que hi utilitzaven.


 A finals d’aquella centúria, en plena guerra per a alliberar-se del domini Habsburg, els holandesos buscaren estretir les relacions amb els otomans, per allò de “els enemics dels meus enemics són els meus amics” i a través d’estos contactes comercials, polít…

Els carrers de la ciutat antiga d’Amsterdam són estrets i irregulars, bé, gairebé com en la majoria de ciutats antigues que no han patit un pla Hausmann. Aquí però, s’entén que atesa la importància dels canals per al transport, els carrers foren un element secundari, eixe tros de terra que separa els edificis de l’aigua. Endinsar-se per estos carrers és llavors sempre un goig i també entropessar amb raconets amagats que no apareixen a les guies turístiques. Però compte, si arribeu a uns carrers en què totes les portes són roges i es pareixen les unes a les altres, heu arribat al famós Districte Roig o Rosse Buurt, barri que té el nom oficial de De Wallen (els murs). Hom esperaria trobar-lo als afores de la ciutat, allà on les ciutats amaguen les seues vergonyes tanmateix es troba al bell mig de tot, fins i tot l’església antiga d’Amsterdam hi és al centre d’aquesta zona.


Amsterdam que va créixer al caliu d’una guerra religiosa, ha sigut sempre famosa per la seua tolerància  cap a totes…