RUTINES, VELLES I NOVES

La setmana passada la meua rutina consistia a què venia un senyor i em deia:
-Explica'm això del penyal.
-Jo: El parc natural està obert tot el dia i l'entrada és gratuïta.
-Senyor: Però a quina obrin?
-Jo: Està obert tot el dia.
-Senyor: Ah, d'acord. I a quina hora el tanquen?
-Jo: No el tanquen perquè està obert tot el dia.
-Senyor: Però si vaig a les 7 del matí, estarà obert?
-Jo: Sí, perquè no el tanquen.
-Senyor: Ah, però fulanet m'ha dit que està tancat i no deixen pujar.
[Jo em visualitze pegant-me cabotades contra el taulell]


Ara la meua rutina consisteix a què entre en classe, explique la lliçó del dia, mane un exercici, el mig faig perquè tinguen un exemple i els mane acabar-lo. Perquè no es distraguen, els done 10 minuts de marge.
[...]
-Comencem tema nou?
-Ho podem fer al llibre?
-Jo no duc la llibreta, ho puc fer en un full?
-Escrivim l'enunciat?
-Puc escriure en roig?
-Fiquem el títol primer?
-Jo no sé què cal fer.
-La pregunta dos també la fem?
-En el llibre hi ha una errada.
-Podem fer-ho en parelles?
-Això ho preguntaràs a l'examen?
-El meu llibre està en castellà.
[...]
-Vos queda un minut.

És la història una cadena evolutiva d'esdeveniments que ens han dut a un punt de no retorn, una sort de Xambala on la història es deté i ja no tenim dret a continuar fer-la rodar? L'estat actual de les coses s'ha de mantindre per secula seculorum fins que desaparega l'ésser humà,  i amb ell la història? Sentirem molt en els mitjans que el temps de les revolucions i de les nacions ja ha passat, que tot acabà en la Transició i que ara és el moment de les trivialitats però pretendre que la història deixe d'avançar és com intentar aturar un ferrocarril en marxa amb les mans.

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (VII)

غَرْب

Garb vol dir oest i prové del verb غَرَبَ garaba, posar-se o anar-se'n.

Llavors el vent que prové de l'oest és el garbí. Algarbia és una alqueria que apareix en documents medievals en terme de Sumacàrcer. Així mateix Xilvella de Lalgarbia era el nom amb què apareixia Xirivella a les fonts medievals.

Segurament del vent garbí provenen altres noms com la Garbina d'Onil, el Garbí d'Estivella i d'Albalat dels Tarongers i el Garbinet d'Alacant.

Algarb era el nom d'una de les quatre quadrelles amb què es dividia l'illa d'Eivissa, justament la situada a la banda occidental. A Màlaga trobem l'Algarbia i Los Algarbes a Córdova i a Tarifa i també a Portugal, l'Algarve, que curiosament és la regió més meridional de Portugal però el nom prové de la seua posició dins d'Al-Andalus.

En una entrada anterior ja vam veure que el prefixe ma- s'empra per a formar participis i adjectius i  sovint per a designar llocs on es desenvolupa una activitat. Doncs bé, quin és el lloc per on és pon el sol? El Magreb. Hui emprem Magreb per a designar els països del Nord d'Àfrica occidental: el Marroc, Algèria i Tunísia però Magreb és el nom àrab del Marroc. El nom de Marroc prové d'una de les seues antigues capitals, Marràqueix. 

شرق

Xarq significa est, nàixer.

L'est Al-Àndalus era anomenat el Xarq-al Andalus en contraposició al Garb al-Andalus. L'Aixarquia era una alqueria del terme de Sumacàrcer. L'Eixarc és una partida de Bocairent i una séquia d'Alfafar. A la Todolella hi ha el Mas d'Eixarch però aquest ha de provindre del cognom més que de la seua orientació geogràfica. També l'Eixarc era el quadrell oriental de l'illa d'Eivissa. A Màlaga l'Aixarquia es troba a llevant de la ciutat. En Aragó trobem sengles poblacions anomenades Exarc, Exarc de Moncayo en Saragossa i Exarc de la Val, Mezquita d'Exarc i Finollosa d'Exarc en Terol. Alguns d'aquests és l'origen probable del cognom Eixarc, Eixarch.

قبلة

Qibla a banda de designar el mur de la mesquita des del qual l'imam dirigeix l'oració, també vol dir direcció i per extensió en la península Ibèrica, la direcció vers on es troba la Meca, el sud-est. N'estan relacionats mots com cabila, tribu del nord d'Àfrica, i càbala, una doctrina religiosa hebrea i un càlcul o pensament supersticiós en valencià. Encara hi ha una altra paraula relacionada, la gabella, un impost sobre articles de primera necessitat com l'oli o la sal.

Pel que fa a la toponímia, Alquibla és una partida de Beniarjó i de Castellnou, també ho era en l'Alzira medieval. La séquia d'Alquibla rega diverses alqueries del Baix Segura fins a Múrcia. Trobem l'Alquible en Alfarb i l'Hort d'Alquible en Navaixes. No és clar però Alcubles i Cubla, aquest en Terol, podrien vindre de la forma plural de qibla. En Osca hi ha la Plaça d'Alquibla, una de les antigues portes de la ciutat medieval.

كدية

Kudia o kedia és un mot de l'àrab dialectal marroquí i el trobem ben estés a la península i significa puig o tossal. 

L'Alcúdia a la Ribera Alta, l'Alcúdia de Crespins a la Costera i l'Alcúdia de Veo a la Plana Baixa són municipis. També trobem diverses partides Alcúdia com a Elx, la Vall de Gallinera, Cocentaina, Callosa d'En Sarrià, Fontanars dels Alforins, el Ràfol de Salem, Miramar, Nules, Xilxes, Vilamalur, Algímia d'Almonacid i Fanzara. A Villalonga hi ha una séquia de l'Alcúdia i també a Guardamar de Segura i Rojals. 

Pel que fa als derivats, trobem el diminutiu Alcudiola a Tavernes de la Valldigna, Rafelcofer, Navarrés. En la forma plural trobem els Alcudions a Xilxes, les Alcúdies a Benidoleig, i les Alcudioles a Xilxes.

Fora del País Valencià hi ha l'Alcúdia a Mallorca, l'Alcudia a Granada, l'Alcudia de Monteagud a Almeria. En Ciudad Real hi ha Valle de Alcudia a Ciudad Real.  Finalment trobem a Menorca Sa Cudia amb l'article adaptat a la pronúncia balear i Navalcudia en Albacete.

SOBRE FÒBIES I AL·LÈRGIES

Enguany, la paraula que s'han tret de la màniga els mitjans de comunicació per a pixar-nos damunt i dir-nos que plou és turismefòbia. Segons els mitjans, que sempre en saben més que per això han estudiat i tu no, turismefòbia és qualsevol crítica als efectes negatius que se'n deriven de l'activitat turística. Si critiques les emissions de fums d'una fàbrica, supose que diran que tens industriafòbia o algun mot semblant. Res de nou sota el sol llavors, els mitjans que sempre han sigut d'amo, intenten criminalitzar qualsevol lluita social. L'efecte papallona, en Barcelona es fan unes pintades clamant contra els lloguers turístics que dificulten l'accés a l'habitatge i en Benidorm una empresa obliga els seus treballadors a regalar clavells i fer abraçades als turistes.Uns han entés el problema, els altres prefereixen tancar els ulls, matar el missatger i millorar l'arc de les seues reverències mentre diuen sí, bwana.

L'activitat turística a banda de resultar beneficiosa, comporta una sèrie d'efectes secundaris sobre els quals cal parlar-ne. Acusar les veus crítiques de fer apologia del terrorisme és detestable i una actitud que s'està tornant massa habitual en els mitjans de comunicació i certs sectors de la societat i no és un fenòmen nou però com passa amb molts, fins que no arriben a determinades ciutats, no existeixen. El fet positiu de tot és que comence a parlar-se d'eixa vaca sagrada que ha sigut el turisme.

Entre les qüestions que més hi afecten trobem l'habitatge, que s'ha convertit en un objecte especulatiu més. Se'n construeixen de nous per a reinvertir els beneficis en la construcció de nous habitatges dins d'una espiral-bambolla que tornarà a esclatar-nos. Però encara és pitjor que malgrat l'abundància d'habitatges, molts d'ells estan buits i hi ha molta gent que no pot accedir-ne a un bé perquè els preus dels lloguers representen entre un 40% i un 70% d'un salari, bé perquè no es lloguen a llarg termini i es prefereix deixar-los per al lloguer estacional que és molt més rendible. Municipis com Xàbia o com Calp ja tenen més habitatges de segona residència que de primera i elevats percentatges d'habitatges buits.

Un altre problema se'n deriva de l'afluència d'un gran nombre de població en poques hores. Municipis que veuen créixer la seua població tres vegades sense que s'acompanye en una millora corresponent dels serveis ni de les infraestructures. Segons les dades que ofereix la Secretaria d'Estat per a les Administracions Territorials, Calp multiplica per 6 la seua població, dels 28.000 habitants empadronats, passa als 164.000 habitants. Xàbia ho fa quasi per quatre, dels 32.000 als 113.000 habitants i Dénia quasi per cinc, en passar dels 42.000 als 200.000 habitants. Són xifres que fan pensar sobretot en embossaments, pressió sobre els recursos i serveis sanitaris que es queden curts.

Tot això ha alimentat una construcció excessiva que ha esgotat el sòl urbanitzable i ha hipotecat el futur de molts municipis costaners, condemnats a fer malabarismes en el futur si necessiten terreny disponible. Això ja s'ha vist en Calp, l'última gran bossa de sòl disponible estan atacant-la ja, això sí ara amb una construcció vertical que intente rendibilitzar el sòl disponible. Allò crític és que el sòl es troba en un terreny inundable, on hi ha les Salines, i que repercutirà negativament sobre la biodiversitat d'aquest espai. Xàbia ha anat ratant els penya-segats mentre llança globus sonda, adés un macroprojecte en el Saladar, ara un complex en la falda del Montgó, per veure com respon la societat mentre un sector defensa que s'ha de continuar construint perquè això és menjar per a hui. Sempre el mateix amb l'etiqueta que estiga de moda en el moment, com eixe altre complex per a turisme gay del Campello.

Un altre problema que en va de la mà és la precarització del treball en el sector serveis. En zones on s'ha apostat tot pel turisme la tònica general és una forta estacionalitat i elevades taxes d'atur, a banda de condicions laborals pèssimes amb jornades que superen el límit, hores extres no retribuïdes, salaris baixos i drets laborals que no es respecten. La sorpresa és que Alacant on s'aposta tant pel turisme, és de les províncies més empobrides de l'Estat Espanyol.

Tot plegat són assumptes molt a tindre en compte abans de censurar qualsevol crítica i si és cert que no en són una conseqüència del turisme, també ho és que s'ha emprat per sistema el turisme com a justificant.

DE TORNADA A MACONDO

Sempre havia tingut per costum no llegir un llibre dues vegades. I dic havia perquè en passar la barrera dels trenta anys, crec que és moment per a deixar enrere velles manies i que així quede espai per a noves. Llavors aquest estiu he decidit tornar a visitar els carrers de Macondo i reviure les vicissituds de la família Buendía. La primera vegada que vaig llegir Cent Anys de Solitud em va agradar molt tot i que la genealogia dels personatges es feia difícil de seguir a vegades, em deixà un bon sabor de boca. Tanmateix aquesta bona impressió és la que m'impel·lia a no tornar-hi, no fóra cas que em decebera la relectura. Per sort no ho ha fet i ha sigut com tornar a un lloc conegut on tot segueix com sempre, amb l'afegit de trobar nous matisos que en la primera lectura no vaig veure. Per descomptat que no es llig igual amb vint-i-pocs anys que amb trenta i ara he comprés que m'agrada perquè empatitze molt amb eixa solitud que acompanya i arrosseguen tots els membres de la família. En definitiva el temps passa, però no tant.

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (VI)

Els topònims de hui tenen en comú que són construccions defensives. 

قصر

Qasar significa castell. És un mot pres del llatí castrum, de manera que és cognat del mot castell.

Apliquem el nom d'alcàsser a un palau fortificat situat als afores d'una població important i on habitava bé el rei, bé el governador del lloc. És un concepte provinent del Nord d'Àfrica i per tant el trobem als països del Magreb i la península Ibèrica i també a Sicília. L'alcàsser de València hui ja no existeix, es trobava al voltant de la plaça de l'Almoina. A la península els exemples millor conservats són els de Sevilla i Còrdova mentre que el nom acabà passant també a la cultura cristiana i per això trobem també alcàssers a Toledo i Segovia. 

 En la toponímia trobem un bon grapat d'alcàssers com Alcázar de San Juan a Ciudad Real o Alcácer do Sal al baix Alentejo. A casa nostra el més destacat és el municipi de l'Horta Alcàsser. També tenim una partida del Poble Nou de Benitatxell, fitant amb Teulada, anomenada Alcassar (Ascassar en la pronúncia local) i que l'horteritat urbanitzadora ha transformat en El Alcázar. Fora de la península trobem l'alcàsser o Cassaro (sense l'article) de Palerm, Kasr al-Kabir o Alcàsser Quibir al Marroc, Ksar al Boukhari en Algèria, Ksar Hellal a Tunísia, etc.

No està clara l'etimologia d'Albocàsser però pot ser, hi estiga relacionada. El diminutiu de qasar és qusayr, d'on tenim Alcosser, sengles municipis de la Plana i del Comtat. 

قصبة,

Qasaba  és la part fortificada dins d'una ciutat coneguda també com a ciutadella o acròpolis. Del diminutiu qossaib tenim l'Alcossaiba a Borriana i Alcossebre a Alcalà de Xivert. També tenim el mot casba referit al nucli històric de les ciutats del nord d'Àfrica.

قلعة 

Qal'a

Vol dir castell i és un mot que prové del persa. A la toponímia en tenim un bon grapat: Alcalà de Xivert al Baix Maestrat, Alcalà de la Jovada (que forma part de la Vall d'Alcalà i que dóna nom a un riu) a la Marina, el Barranc d'Alcalà entre Estivella i Serra al Camp de Morvedre, sengles partides Alcalà al Castell de Guadalest i a Olocau.

Pel que fa al riu d'Alcalà hi ha un fet curiós. El riu naix a pocs quilòmetres del riu de Castells. Ambdós tenen el mateix nom però en llengües diferents, mentre que el riu d'Alcalà desemboca a Dénia amb el nom de riu Girona (i pel camí també se'l coneix com a riu Bolata), el riu de Castells desemboca a Xàbia amb el nom de Gorgos (i pel camí rep el nom de riu Xaló). A la Marina tenim rius curts però de molts noms.

Després d'aquest excurs, per la península abunden els Alcalà: Alcalà de Fenars i Alcalà de Xúquer a Castella, Alcalà d'Ebro i de la Selva a Aragó, Alcalá de Guadaíra i de los Gazules a Andalusia. Altres semblants són Calataiud (o Qal'at al-Ayyud), Calatrava (Qal'at Rabah), Calamocha (Qal'at Musa) o La Calahorra que tanmateix i malgrat l'homografia, el municipi de la Rioja Calahorra no ve en aquest cas de l'àrab el mateix origen. En Sicília també en trobem però el Qal'at s'ha convertit en Qalt'a: Caltanissetta, Caltabellotta, Caltagirone...

El diminutiu de Qala és Qulay'a i llavors tenim Vilanova d'Alcolea a la Plana i la Pobla d'Alcolea a Morella. En Alcolea de Còrdova tingué lloc el 1868 la victòria dels contraris a Isabel II contra els seus partidaris. Alcoleya de Zinca a Osca o Alcolea de Calatrava a Castella són d'altres exemples.

Finalment hi ha un fenomen curiós de l'àrab, l'existència del gènere dual. És a dir, en àrab els mots poden ser singular, plural o dual quan són dues coses que formen una parella. El dual de qal'a és qal'atayn d'on tenim el nom de la comarca de l'Alcalatén.

برج

Burkh significa torre i no està clar l'orígen d'aquest mot que no és àrab. Podria vindre del persa burga, del grec pirgos o del germànic burgz amb el significat sempre de torre o fortalesa. Com que l'antecedent de les tres llengües és el protoindoeuropeu berg, sens dubte aquest és l'orígen, amb el sentit de lloc elevat i per extensió, ben protegit (en alemany per exemple hi ha el duet Burg (castell) i Berg (muntanya). I afirmen els lingüistes, el mot berg evolucionà a fortis en les llengües itàliques de manera que el nostre fort o fortalesa en seria cognat. 

Tornant a l'àrab, en la toponímia deixà Burjassot o Borj as-sad, la torre de l'assut. En Sueca, el Borx i en Alzira, Alboix. En Catalunya va donar nom a un tipus d'edifici de pedra seca, la borja i dos topònims Borges Blanques i Borges del Camp. En Aragó tenim el poble de Borja d'on prové el nom homònim del llinatge papal.

El diminutiu de burkh és burakhi d'on tenim Alboraig a la Foia de Bunyol. 

رباط 

Un ribat pot ser un hospici o hospital per atendre viatgers i acabà per designar un edifici característic del nord d'Àfrica i la península Ibèrica, el ribat, una mena d'institució monàstica que al mateix temps s'encarregava de la vigilància del territori especialment en la frontera (incloent-hi la frontera marina). Així abunden les ràbites o ràpites com a Guardamar de Segura (on s'ha trobat l'únic ribat conservat de la península), Benissa, Cullera, Xérica o Algímia d'Almonacid. A Pilar de la Foradada tenim el Rebate i entre l'Alqueria de la Comtessa, Rafelcofer i la Font d'En Carròs a la Safor hi ha el Rabat. 

En Catalunya és ben conegut Sant Carles de la Ràpita, el Monestir de la Rábita de Huelva on s'hostatjà Cristòfol Colom, la Rábita de Granada o Arrabida en l'Alentejo. Rabat és la capital del Marroc i també un municipi de Malta. Com a curiositat el ribat més important que se'n conserva es troba a la ciutat de Tunísia anomenada Monastir, un intercanvi lingüístic de direcció contrària.

Derivat de ribat és el mot morabit, un ermità i també una ermita. Els morabits eren santons i en morir les seues ermites esdevenien centres de pelegrinatge. A Marxuquera conservem el Moràbit tot i que del segle XVII. A Finestrat i a Teulada hi ha sengles partides anomenades Moràbit i al Poble Nou de Benitatxell tenim el Roabit, encara que no està clar el seu significat. Uns monjos-cavallers molt coneguts foren els almoràvits (els ermitans) que acabaren per aconseguir el poder i contruir un imperi que abraçava el Magreb i la península Ibèrica amb capital a Marràqueix. De la paraula almoràvit tenim el morabatí, un impost d'època foral que s'aplicava a les monedes. En el regne de Castella donaren nom a una moneda, el maravedí.  

DIARI D'UN DIARI

Fa anys vaig començar a escriure un diari, era l'últim any de carrera i clar, hi havia moltes coses a contar. També va ser un any dur per altres motius. Hi vaig escriure intermitentment durant tres anys i mig i després el vaig abandonar en un calaix. Ara l'he retrobat i el que llig em fa sentir un poc de vergonya i un poc, d'haver perdut el temps en aquells anys. També és cert que la vida és com un camí, cap avant cobert per la boira densa del futur i cap enrere com una senda lògica. No sé si conservar-lo o cremar-lo en sacrifici a alguna divinitat. Però per altra banda he recordat coses que ja havia oblidat, com que quasi em donen una beca per a anar a Suïssa o que vaig sopar en un restaurant grec de València.