POSTALS ESTIUENQUES

Diumenge, la platja ressacosa i endormiscada. Ella arriba amb la mirada perduda, desorientada, amb esforç manté les parpelles obertes, els ulls clucs. Li fan mal els peus, diu, no troba el seu apartament. No sap on està, s'acomiada, tens un bonic somriure, s'allunya pel passeig fent tombs. Ensopega amb Soca, el venedor de cupons, parla i parla i parla, i decideix comprar-li. Li cau la bossa de mà a terra i sobre les lloses escampades, caixes de medicaments. Es perd darrere d'un carreró.

Reapareix amb els cabells mullats, els ulls desperts i un nou pareo, du el barret a la mà i es venta sense parar. No sap què fer, què busca o de qui fuig, escapa del sol i s'amaga a l'aixopluc de la minsa ombra que ofereix la caseta, no m'agrada el sol, no sé ni per a què vinc a la platja. Al mig del passeig la troba un home, on estaves? Estàvem buscant-te. No contesta, parla coses sense sentit, li cau tot a terra, l'home intenta fer-li un bes, una vegada, dues vegades, al tercer intent fa diana. L'agafa de la mà i s'allunyen.

No sé com, torna a aparéixer per la caseta. Li han aparegut unes ulleres de sol gruixudes. Xampa per davant una parella de policies en bicicleta i els diu que s'ha barallat amb algú, amb unes xiquetes franceses que li han fet fotos i s'han rist del seu cul gros. Je parle vous français també i I speak English, sap? Sóc professora d'anglés, això diu, parla mal l'anglés a propòsit, això diu. Parla d'una infantesa esguitada de bullying, acompanya el seu monòleg amb cops de ventall, jo faig por, però no sóc mala. Per què vinc a la platja si ni m'agrada? Parla en un argot dels huitanta. 

Amagada sota l'ombra, una cambrera fuma i descansa mentre veu telenovel·les romaneses en la diminuta pantalla del seu mòbil. Passa pel seu costat, li cau el barret, l'arreplega, li cau una bossa, l'arreplega, la cambrera s'apiada d'ella, mal fet, adéu al descans i ella s'acobla al seu costat, s'autoconvida al cigarret i li forada les oïdes amb el relat inconnex de la seua vida. La cambrera s'alça, prefereix mil vegades un treball on l'exploten a força d'alcoholitzar turistes. 

No es queda gaire temps a soles, camina i desapareix en el xiringuito de Paqui, la cubana, els millors mojitos de la platja i cervesa Mahou, on es reuneix el més selecte de cada casa, els cabells oxigenats, la cubana impostada, més del poble que el campanar. S'ajunten la fam i les ganes de menjar. 

SOBRE RELATS I HISTÒRIA

Tot relat està format per dos vessants, un és el que l'autor evidencia amb les seues paraules i l'altre, el que amaga a sota. L'autor pot ser-ne més o menys conscient, d'aquesta situació però en allò que escriu sempre deixa la seua ideologia com una marca indeleble. És una de les coses que aprens de la història, que aquesta com a relat no és neutra. Per això cal conéixer molt bé qui hi ha darrere d'aquest relat i quines intencions du, altrament pot ser un cavall de Troia farcit de guerrers bel·licosos que ens envaïsquen.
En la sèrie de la 1 El Ministerio del Tiempo el relat de fons de tota la narració és que la nostra història, la història actual, la historia que nos dimos todos en la Transición©, és la millor que podríem tindre. "La historia es la que es" diu un dels seus personatges quan un altre li comenta que per què no canvien el passat. Que les coses podrien ser diferents és clar i fins i tot millors però Espanya és així amb els seus atavismes i les seues idiosincràsies i per a què calfar-se el cap plantejant alternatives si aquí comptat i debatut el que funciona és la burrera i posar els collons sempre damunt de la taula. La imatge del Spain is different assimilada pel mateix col·lectiu i com a justificació de totes les desigualtats que anem arrossegant.
La idea es veu en el mateix funcionament del ministeri, la principal missió del qual és que no canvie res i que tot seguisca igual. Es podrien evitar les guerres i els genocidis, episodis com el bombardeig de Gernika o les caceres de bruixes per la Inquisició, desllepissar-se de governants corruptes. Però no, les missions del ministeri són entre d'altres, que Goya pinte la Maja desnuda i que Cervantes escriga el Quixot. Les morts innocents no importen tant com eixos típics sobre explotats en el que es complau una identitat de velles glòries. Els episodis més negres són sacrificis necessaris per a arribar a una sana transició de silenci.
Els relats ficticis necessiten les seues pròpies regles per a funcionar i delimitar el seu funcionament, d'això no hi ha cap dubte, però tota eixa idea que s'hi troba a sota fa olor de ranci. Es va veure molt bé en l'últim capítol emés quan un català, per a més inri, intenta assassinar a Alfons XII per a instaurar una República. Català i republicà, per a arrodonir-ho els guionistes l'hagueren pogut fer votant de Podemos o alguna cosa semblant. A més a més l'arc argumental d'aquesta temporada és que hi ha un grup d'extrema dreta que també està viatjant pel temps fent malifetes (esgarrar la Maja per exemple) i uneix amb un altre argumentari de la transició, "els extrems són roïns", què és extrem i qui reparteix carnets d'extremitat són qüestions que no s'hi tracten. Per a la pròxima temporada criticaran els cotxes oficials o les autonomies.
En conclusió és una sèrie interessant dins del repertori actual de ficció espanyola però cal tindre en compte que eixe missatge que converteix la història en una cosa poc més que inevitable li resta molts punts. Deixe al marge una altra qüestió, la invisibilitat del poble valencià en la sèrie després de trenta-quatre capítols.

APRENDRRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (IV)

Les paraules de hui tenen en comú que són participis passius, amb la característica de què indiquen també llocs. L'àrab té dos participis, el participi passiu es forma en afegir el prefixe ma- al verb.

عصر

asar- esclafar i d'aquí معصرة (masar) esclafat i també, premsa per a fruits, relacionat amb la premsa d'oli màssera, amb l'article Almàssera. És un municipi de l'Horta Nord. També és un mot d'ús comú, a Mallorca per exemple en diuen tafona, mot que també prové de l'àrab طاحونة (tahuna) . També se'n pot dir trull i en castellà també existeix eixe triplet almazara/tahona/trujal.

Almàssera

ضرب

darab- colpejar i d'aquí madarab (مضربة) o lloc on es colpeja una cosa, amb l'article Almadrava, és un art de la pesca de la tonyina que consisteix a col·locar xarxes pels llocs de pas i colpejar-les. Com que la tonyina era un peix molt valuós, les almadraves solien ser propietat dels senyors i cobraven pel seu ús, és un nom que apareix a molts indrets de costa com els Poblets-Dénia, el Campello, Alacant, Benicàssim o la Vila Joiosa. Però resulta que també el trobem a llocs allunyats de la mar com a Petrer (on diuen també la Madrava), Beniarbeig o Orxeta, hi pescaven tonyines en aquests llocs també? No, com expliquen a aquest bloc http://almadravaxavierbrotons.blogspot.com.es/2010/05/lalmadrava-la-madrava.html una almadrava també pot ser un lloc de matoll espés que ha de ser esclafat o abatut per a ser netejat.

La platja de l'Almadrava, els Poblets

دَيْن

dyn- significa ordenar, regular i d'ací s'entén, ordre, religió, norma on llei. El lloc on té lloc la llei i l'ordre és  مَدِينَة la madina o ciutat. Medina és una partida d'Ontinyent però no està clar que hi hagués una ciutat, tal vegada prengués el nom d'una casa de camp que pertanyés a algú amb eixe cognom. No he trobat més topònims al País Valencià. Medina és la ciutat on nasqué Mahoma, la ciutat per antonomàsia en un entorn desèrtic. Medina Azahara (la ciutat de les flors) és el palau que manaren fer els Omeia a prop de Córdova, Medinaceli en Sória potser fóra Medina Ocelis, una tribu celtíbera que vivia pels voltants. Hi ha un bon grapat de Medines escampades com Medina del Campo o Medina-Sidónia. Amb l'article trobem Almedina en Ciudad Real. Però el que ens interessa és un derivat de medina, mudayna, la xicoteta ciutat o la ciutadella. Així trobem en el Comtat Almudaina, que és el nom que rep també el palau dels reis de Mallorca i un municipi de Múrcia, Almudema.

Almudaina

.

نزل

Del verb nazal- baixar, descendir (del cavall) i per extensió hostatjar-se, trobem un element molt prolífic manzil, el lloc on hom descendeix del cavall, que seria el mateix que el lloc on hom s'hostatja. De manzil més un nom propi trobem Massanassa, Massarrojos, Massalavés, Massalfassar, Massamagrell, Massalet (Carlet), Massamardà, Massasselí (Alzira), Massasseit (Vilamarxant), Massalarí (Tavernes de la Valldigna) i probablement també ho siguen Mislata, Masserof (Xaló) i Manises. En efecte es troben sempre a la vora de camins i molts d'ells, dels camins que duien a Balansiya. A Catalunya trobem Massalcoreig i  Massaluca i Massalió a Aragó. A Mallorca, Massanella i Maxalari. Menzel Bouzaïne, Menzel Jemil, Menzel Temim, Menzel Burguiba, Menzel Buzelfa a Tunísia o El Menzel al Marroc.                



                     معادن
Ma'dan és un mineral i per antonomàsia, el lloc d'on s'extrau, és a dir, una mina. En Xixona tenim la Serra dels Almaens amb la pèrdua de la -d- intervocàlica característica de l'alacantí. En Ciudad Real trobem Almadén, municipi conegut per les seues mines i en Sevilla, Almadén de la Plata. En Portugal trobem Almada, municipi proper a un ric jaciment d'or.

La serra dels Almaens

ملح

Malah vol dir sal i per extensió, mallaha és el lloc on es recull la sal o una salina. Sols he trobat la partida d'Almalafa entre Castelló de la Plana i Almassora i que era un antic saladar.   La Malahá és un municipi de l'interior de Granada conegut per les seues salines. En Sicília trobem Millaga en la província d'Agrigent, en Malta hi ha Mellieha i en Palestina,  el canal al Mallaha.

نَصْر

Nasar, vol dir véncer i al-massar el lloc de la victòria. En Castelló trobem Almassora i en Almeria el riu Almanzora, que dóna nom a diversos municipis. Pel que fa al poble de Castelló, hi ha moltes interpretacions, des de la poètica (hi tingué lloc una victòria) a d'altres més profanes (es tractaria d'un lloc ben irrigat). 

EL MARINER II

Fa un any vaig publicar aquesta entrada  en què em preguntava sobre la relació d'una cançó tradicional valenciana, A la voreta de la mar amb un conte dels germans Grimm El fidel Joan. Com o millor dit per què una cançó oral, documentada almenys des del segle XVII, acaba inserida dins d'un conte alemany del segle XIX? El dubte no podia quedar així, he continuat investigant i aquí, algunes de les coses que he trobat.

Primer que tot, el fet que siga una cançó tradicional no significa que siga exclusiva, ja que també la trobem a molts altres indrets com Suècia, Escòcia, el País Basc i fins i tot a Sud-amèrica. Per exemple en basc s'anomena Nesko Ontziratua (la Xiqueta raptada) i en llocs com Andalusia, Cuba, Argentina o Uruguay es coneix com el Marinero Raptor mentre que en Itàlia rep el nom de Il Marinaio  o Il Marinaro. El filòleg Menéndez Pidal va arreplegar la versió en castellà i digué que moltes cançons tradicionals arriben des de França a través de Catalunya. Pel que fa a les versions escocesa i sueca no les he trobades però resultaria interessant poder comparar-les. Llavors la cançó està tan estesa que no fóra inversemblant pensar que també es conegués en Alemanya i que els germans Grimm l'arreplegaren.

Qui eren els Grimm? Foren dos germans alemanys que visqueren a principis del segle XIX, la invasió napoleònica i l'efervescència del nacionalisme alemany. Llavors es dedicaren a recopilar contes tradicionals, històries que es transmetien oralment de generació en generació buscant les arrels i l'esperit de la nació alemanya. Els Grimm hi inclogueren contes que anant el temps esdevindrien molt populars com la Ventafocs, Blancaneu i la Bella Dorment. En canvi la història que aquí ens interessa, la del Fidel Joan ha sigut menys coneguda.

És interessant conéixer que la majoria dels contes els arreplegaren d'un territori al voltant de l'actual estat d'Hesse, en el centre-oest de l'actual Alemanya. La banda nord, al voltant de la ciutat de Kassel havia sigut un refugi per a hugonots, protestants francesos que havien hagut de fugir a causa de les persecucions que realitzà Lluís XIV. De fet algunes de les dones informants dels Grimm eren d'aquest entorn hugonot, un detall sense importància però que explica perquè alguns d'aquests contes ja els havia recollit a finals del segle XVII Charles Perrault.

Perrault fou un escriptor francés que visqué en l'entorn de la cort de Versalles. Va escriure un llibre anomenat Contes de ma mare l'oca en què recollia moltes històries que es contaven en aquest ambient cortesà. Aquests contes tenen indubtablement un origen oral perquè els els contaven als aristòcrates les dides i criades que provenien d'ambients rurals de França. Tal vegada podria establir-se alguna mena de relació entre la França rural i les tradicions hugonotes que arriben a Alemanya. De fet, que algunes històries siguen iguals apunten a aquesta idea o a què els Grimm s'inspiraren en Perrault amb molt de detall.

Retrocedim encara un poc més arrere en el temps per a conéixer a Giambattista Basile, un escriptor napolità que visqué entre el 1566/1575 i el 1632. A banda d'escriptor també fou militar i treballà com a mercenari de la República de Venècia que per aquell temps tenia possessions al llarg de la costa Adriàtica fins a l'illa de Creta (l'illa de Creta fou una possessió veneciana entre 1212 i 1669 aproximadament). Entre 1634 i 1636 va escriure en napolità  Lo cunto de li cunti oveor lo trattenemiento de peccerille o Conte dels contes per a l'entreteniment dels més menuts. S'inspirà en l'estructura del Decameró de Boccaccio i per això l'obra també rep el nom de Pentameró i malgrat el títol, l'escriu per a l'entreteniment de la cort napolitana, fent una arreplega de contes i històries que havia sentit pel regne de Nàpols i durant els seus viatges per la mar Adriàtica. En els seus contes trobem històries com la de Ventafocs (la Gatta Cenerentola), la Bella Dorment (Sole, Luna e Talia), el Gat amb botes (Cagliuso) o Rapunzel (Petrosinella).

Així doncs, una d'aquestes històries s'anomena Il Corvo o el Corb i conta com Milluccio, rei de Fratta Ombrosa era un addicte a la caça. Un dia va trobar sobre una pedra de marbre un corb que acabaven de matar. La sang del corb amerava la pedra i Milluccio va demanar tindre algun dia una esposa amb els cabells tan negres com el plomatge del corb i roja com la sang i blanca com el marbre. Aquest pensament el tenia tant a dins que la seua família començà a preocupar-se'n. El seu germà Jennariello llavors va decidir recórrer el món i trobar eixa dona. Disfressat de mercader es va embarcar en Venècia rumb a El Cairo on trobà una xica anomenada Liviella. Es va fer passar per comerciant i li oferí mostrar-li totes les mercaderies que guardava en la seua nau. Allà i mentre la jove s'encantà mirant mercaderies, Jennariello va salpar i se l'endugué raptada de retorn  al seu regne. El conte continua en una manera similar al dels germans Grimm però la història del rapte és essencialment idèntic al de la cançó.

És llavors el Mariner una tradició oral de Nàpols o d'algun indret de la Mediterrània? Podria ser però si fem un pas més enrere, trobem que la cançó que ens ocupa fou posada per escrit en el poema Lo Mariner, abans que Basile publiqués el seu llibre, per un rector tortosí anomenat Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (1578-1623). Garcia i Ferrandis fou un dels principals representants de la literatura catalana barroca i a qui també se l'acusa injustament de ser l'iniciador de la decadència literària catalana. Malgrat tot, de ben segur que el poema era una tradició oral que ell es limità a recopilar. Caldrà continuar investigant.

Finalment deixe aquí la versió piemontesa.

Il marinaro.

—Son leva'-me na matin—bin da bonora.
Son andajta ant' ël giardin—cöje d' rosëte.
Mi rivolto anver al mar,—i' e' tre barchëte;
una l' era carià d' or—e l' auta d' seda,
una l' era d' röse e fjor,—l' e' la pi bela.
—Oh veni, bela, sül mar—à eampre' d' seda.
—Mi sül mar n' a vöj pa 'nde',—ch' i hai nen de moneda.

—Oh veni, bela, sül mar—faruma credit.
Cuand la bela l' e' sül mar,—largo la vela.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a riva!
—A riva pös pa tire',—che 'l mar s' artira.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a sponda!
—A sponda pös pa tire',—l' mar s' asprofonda.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a gjajra!
—A gjajra pös pa tire',—che 'l mar s' aslarga.
—Se me pare al lo savejs,—faria la guera.
—Se vos pare lo savejs—faria pa guera;
che mi son e' l fjöl dël re—de l' Inghiltera.

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA III

حمة

Hama designa un lloc d'aigües termals i s'hi deriva la paraula hammam que en àrab significa cambra de bany. Com que en català no existeix el so aspirat, trobarem una -f- al seu lloc, així hama es pronuncià fama i amb l'article Alfama. L'Alfama és una partida del terme de Benissa situada a la vora dels barrancs del Fantaixat i del Catnar. Tot i que no s'han trobat restes de canalització d'aigües, la proximitat de la partida del Catnar (qanat- canal) ha dut a pensar a alguns investigadors com Teodoro Crespo i Antoni Banyuls en què efectivament devia haver-n'hi. En la Vall d'Albaida, en terme de Bellús hi ha la Font d'Alfama. Aquestes aigües es convertiren en un balneari impulsat pel  marqués de Bèlgida a principis del segle XIX, malauradament en l'actualitat es troba dins del pantà de Bellús. Fora trobem el Desert d'Alfama a l'Ametlla de Mar (Tarragona) i el barri de l'Alfama a Lisboa (Portugal). En castellà la h aspirada emmudí i així hi ha Alhama, a Múrcia i a Granada.

Pantà de Bellús on descansa el balneari d'Alfama

         ولجة
Walaja es refereix a un meandre del riu o a una planura al costat del riu, o més ben aviat als camps que es conreaven en la terra depositada dels rius.  Al-Walaja o Algoleja és un topònim molt freqüent, apareix en Albalat de la Ribera, Algemesí, Alginet, Alzira, Antella, Beniarbeig, Callosa d'En Sarrià, Calp, Carlet, Castellonet de la Conquesta, el Genovés, Llutxent, Montitxelvo, Murla, la Nucia, Polop, Sumacàrcer, Terrateig, Vallada o Vallés. El poble Alcoleja podria haver sigut Algoleja i canvià la pronúncia per la presència de la torre senyorial (ja en parlaré, d'Alcoleja). És un topònim que apareix sempre al costat de rius o barrancs. Les terres d'algoleja solien ser de propietat comunal i les conreava aquell que volguera car per la seua ubicació, sempre hi havia el risc que alguna vinguda de riu arrasés tota la feina invertida. A l'altra banda de la Mediterrània hi ha Al-Walaja,  una població de Palestina.

L'Algoleja de Calp dóna nom també a una platja en la desembocadura del Quisi. Com a curiositat dues imatges de com ha evolucionat en els darrers cent cinquanta anys.

Platja de l'Algoleja de Calp en un mapa del segle XIX

Platja de l'Algoleja hui amb un elevat grau d'urbanització

بِئْر

Bir, pou. Trobem l'Albir (redundant) a l'Alfàs del Pi. Penyes de l'Albir també és el nom amb què es coneix la Serra Gelada, encara que els pescadors mallorquins, diuen,  ho canviaren per Penyes de l'Arabí i així apareix en certs mapes. A Cortes de Pallás hi ha la partida dels Pous de l'Albir (els pous del pou) i és el nom d'una altra partida de la Iessa (els Serrans). Albir també és el nom d'un barranc i els pous de l'Albir a Cortes de Pallars (Vall d'Aiora). En Eslida (la Plana Baixa), l'Horta de la Font d'Albir i Albir a Alfafara (el Comtat).

 El plural d'Albir és Abiar i l'Abiar és una partida que comparteixen Teulada i el Poble Nou de Benitatxell, fou una antiga alqueria que quedà despoblada a finals de l'Edat Mitjana. En el Repartiment hi ha un rahal abbiar a l'Horta de Gandia.

Finalment dos topònims discutits: un és Biar, a l'Alt Vinalopó, que podria ser els pous amb la pèrdua de la a-encara que altres li donen el significat d'Apiarum (lloc d'abelles) o de Vial (per estar en la Via Augusta). L'altre és el nom de Guadalaviar, nom del riu Túria. Guadalaviar podria ser Wadi al-Abiar o riu dels pous, però també s'interpreta com a Wadi al-Abyad, riu blanc (en favor d'aquesta hipòtesi, riu Blanc és un altre dels noms que rep el riu).

Penyes de l'Albir

مَزْرَعَة

Mazra'a, pot definir una explotació agrícola, una granja o un camp sembrat. En la Safor trobem Almiserà, dit també popularment Miserà. Un topònim semblant fou. Un poc més al sud, en l'Alt Vinalopó, en Almiçra la Corona d'Aragó i el regne de Castella signaren el 1244 el tractat que establia els límits del regne de València. Anant el temps Almiçra o Almirra perdé l'article i es quedà solament com a Mirra i Camp de Mirra (popularment en valencià també es coneix com  el Campet) com es coneix hui en dia. El Camp de Mirra és per tant redundant però ja anem veient que això no és cap problema, observem llavors que els noms perden significat però el sentit es manté al llarg del temps.

Camp de Mirra

فحص

Fahs, és una altra manera de dir camp sembrat. Amb l'article tenim Alfàs i els tenim a la Marina Baixa (l'Alfàs del Pi), l'Alt Palància (Altura-el Alfás), l'Alcoià (el Fondó de l'Alfàs-Castalla) i finalment a la Safor (l'Alfàs a Ador). En Tunísia trobem El Fahs, una ciutat propera a Tunis.

Al-fahs o Alfàs. Alfàs o El Fahs és una ciutat de Tunísia. Hi ha a Altura i el Fondó de l'Alfàs a Castalla i una partida a Ador (un altre topònim àrab en què ja entrarem). 

Abans de seguir voldria fer una reflexió. Altura és un poble castellanoparlant i el mot és el Alfás i no invents com Alfaz que veiem al sud,  això hauria de fer pensar sobre eixa dèria de traduir els mots sense cap sentit per a fer-los menys valencians.

Alfàs del Pi

منية

Munya és una paraula curiosa perquè significa anhel, desig però en la península Ibèrica adquirí el significat de jardí o hort i s'aplicava per a designar sobretot, jardins que pertanyien a membres de la reialesa. D'Almúnies en trobem per tot arreu, el Ràfol d'Almúnia (Marina Alta), l'Almúnia de Castellnou (l'Alt Palància) a Castelló, l'Almúnia d'Alzira (la Ribera Alta) i diverses  Almunia, Almuinha, Almuíña, Almuña escampades per la península. Una evolució d'aquest mot és Almoines, a la Safor encara que la semblança amb el mot almoina fa dubtar-ho. 

El Ràfol d'Almúnia

ELS VAN SALÉ, PIRATES BERBERISCOS A NOVA YORK

Com en l'entrada anterior vos vaig parlar sobre Jan Janszoon, un pirata holandés convertit a l'islam i que operà des de les costes de Barbaria, hui parlaré sobre un dels seus fills, Antony Janszoon van Salé. Antony fou el fill que tingué Jan amb una dona morisca i va nàixer a Cartagena l'any 1607. La identitat de sa mare és un misteri, alguns diuen que era una princesa, filla del soldà del Marroc però això té més visos de ser llegenda que realitat.

Els primers anys de la seua vida els passà amb la seua família, vivint entre Salé i Alger i dedicant-se al lucratiu negoci de la pirateria. La família es mudà a les Províncies Unides i el 1629 Antony es casà en Àmsterdam amb una alemanya anomenada Grietse Reyniers. L'any següent el matrimoni se n'anà cap al nou continent i s'instal·là com a colons de la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals en Nova Àmsterdam, fundada a penes uns anys abans, el 1625. La ciutat fou conquerida pels anglesos l'any 1664 i rebatejada amb el nom de Nova York.

Amb l'herència acumulada gràcies al pillatge marítim, Antony esdevingué un dels principals terratinents de la colònia. La seua finca es situava en la banda septentrional de l'assentament, on hui es troben Wall Street i Broadway, ja que en aquesta època Nova York es reduïa a una part de l'illa de Manhattan. Però malgrat ser un potentat, ni Antony ni la seua esposa eren ben vistos pels seus conciutadans. Ell era conegut amb el malnom del Turc, en referència a la seua vida anterior. Antony també era musulmà, tal vegada el primer musulmà a xafar el continent americà i la societat colonial era molt conservadora. Ben coneguts són els processos de persecució de bruixes que acabaren en aquells infausts fets de Salem ocorreguts el 1692.

Com a exemple de les difícils relacions dels Van Salé-Reyniers, l'any 1638-1639, una dècada després de la seua arribada, concentraven un 10% dels plets judicials de la colònia. A Grietse Reyniers se l'acusava de ser una dona llibertina i de vida llicenciosa, alguns fins i tot asseguren que va introduir la prostitució en Nord Amèrica. Conten que una nit intentà mesurar amb una vara els penis dels clients d'una taverna, encara que això sembla més invenció malintencionada. Per això les autoritats decidiren expulsar-los. No se n'anaren gaire lluny, adquiriren uns terrenys d'enfront de l'illa i l'anomenaren Nova Utrecht, coneguda hui en dia amb el nom de Brooklyn. Malgrat les adversitats, es mantingué com a gran terratinent, de fet l'illa de Coney Island arribà a ser coneguda amb el malnom de l'Illa del Turc com a mostra de la quantitat de terrenys que hi posseïa.

Tal vegada per la manera com els havien tractat els altres colons, Antony tingué una especial sensibilitat cap a les minories que hi habitaven. L'any 1669 Grietse va morir i Antoni es tornà a casar, ara amb Metje Grevenraet una holandesa però de religió quàquera. Els quàquers representen una vessant del protestantisme que rebutja qualsevol intermediari entre el creient i Déu, per això no accepten les jerarquies sacerdotals i això els comportà molts conflictes amb els calvinistes i els anglicans. Van Salé, que continuà sent musulmà fins que morí l'any 1676, esdevingué padrí de l'església quàquera a Nova York.

Antony i el seu germà menut, Abraham, que també hi vivia, són els iniciadors d'una important nissaga familiar novaiorquesa, els Van Salees. Entre els descendents d'aquesta nissaga trobem el president republicà Warren Harding (1921-1923), l'esposa del president Kennedy, Jacqueline Onassis o l'actor Humphrey Bogart. Abraham Van Salé tingué un fill amb una esclava africana i d'aquesta branca provenia Jacqueline Onassis, llavors conten l'anècdota que durant la presidència de Kennedy i amb tot el conflicte de la lluita pels drets civils dels afroamericans, la Societat Genealògica de Nova York li va proposar a la primera dama que fera gala de la seua sang africana però ella per descomptat va negar que això fos cert. I un d'eixos dubtes que se m'ocorren a mi, quan Humphrey Bogart va rodar Casablanca, en seria conscient de què la ciutat marroquina on se situa l'acció es troba ben a prop de Salé, l'assentament on els seus avantpassats iniciaren la seua fortuna?

I ja està, esa es la noticia.

MURAT RAIS, UN PIRATA HOLANDÉS A LES COSTES DE BARBARIA

Jan Janzoon va nàixer en el port de Haarlem, al nord de Flandes l'any 1570. A penes dos anys abans havia començat la rebel·lió de les províncies del nord contra Felip II d'Habsburg per aconseguir la independència. Els rebels holandesos empraren el corsarisme per a atacar les embarcacions que navegaven sota el pavelló dels Habsburg i així tenia uns 30 anys quan començà a atacar les naus hispàniques que s'aventuraven vers els ports flamencs. Ben prompte aquestes aventures se li quedaren curtes i descendí cap al sud, cap a les costes de la temuda Barbaria.

El 1595 s'havia casat amb una dona holandesa i havien tingut dos fills, tanmateix en marxar-hi va conéixer una altra dona, una morisca de Cartagena, amb qui tingué altres quatre fills. L'any 1618 mentre es dedicava a assetjar algunes poblacions de l'illa de Lanzarote, fou capturat per una nau barbaresca i dut com a captiu a Alger. Per aquell temps hi vivien tota classe de gents: berbers, àrabs, turcs, jueus, europeus (italians, francesos, anglesos, holandesos...). La Treva dels Dotze Anys entre els rebels holandesos i Felip III i l'entronització dels Estuard en Anglaterra havien deixat sense feina a molts corsaris de la Mar del Nord que llavors decidiren provar fortuna en Àfrica. Com feien molts europeus, Jan es va convertir a l'Islam i es canvià el nom pel de Murat Rais, dit el Jove per distingir-lo del Vell, un pirata albanés ben conegut a la Marina i que esmenten Cervantes i Lope de Vega  en diverses obres.

El negoci de Jan o Murat va ser pròsper fins que el bei d'Alger decidí que la pirateria no era rendible. Acabava de signar un tractat comercial amb el rei Lluís XIII de França i entre les condicions posades, el bei havia de deixar de donar suport als pirates. Per aquell temps el soldà de Marroc havia decidit estimular el port de Salé com una base corsària, justament on s'acabava d'instal·lar una comunitat morisca important. Allà també arribà Jan amb la seua família i alguns hòmens fidels. El 1619 els pirates van prendre el control del port i declararen la República de Salé, independent del soldà del Marroc, el qual acabà per reconéixer més o menys la independència per a evitar enfrontaments i perquè se'n beneficiava igualment de la seua existència gràcies al comerç.

Des de Salé Jan i els seus hòmens es dedicaren a atacar els ports de l'Estret de Gibraltar i eventualment també anaren més cap al nord, més enllà del Canal de la Mànega atacaren ports anglesos, irlandesos i flamencs i fins i tot arribaren a Islàndia. D'Islàndia s'endugueren entre 400 i 900 captius i els veneren en distints mercats del nord d'Àfrica, aquest episodi es coneix com el Tyrkjaránid o Raptes turcs. La tripulació de Jan estava formada per una barreja de barbarescos, turcs, jueus sefardites, moriscos, holandesos renegats i altres, era una mena de coalició de gents agreujades d'una manera o una altra per la monarquia dels Habsburg, cosa que també fa plantejar-se quina classe de política feien els Àustries.

Cap al 1627 les tensions creixents entre els moriscos de Salé i el soldà del Marroc motivaren a Jan a tornar a Alger. Des d'allà es dedicà a llançar atacs sobre les Illes Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília, Creta i altres illes gregues que per aquell temps eren propietat de la República de Venècia. El 1635 fou capturat pels pirates de Malta i romangué com a captiu durant cinc anys i fins que va poder fugir gràcies a l'ajuda del Bei de Tunísia. En recobrar la llibertat, s'instal·là en Marroc com a funcionari del soldà però després de la visita de la seua filla, la que havia tingut en el seu primer matrimoni, decideix tornar a Holanda on morirà anys després.

Un altre dia vos contaré la història d'un dels fills de Murat Rais, que té una biografia igual o més interessant.