dijous, 25 de maig de 2017

DE VISITA PER L'ILLA

El darrer cap de setmana vaig estar a Mallorca amb amics i he de dir que em va recordar molt al País Valencià pel que fa al paisatge. La impressionant Serra de Tramuntana amb les cales, els barrancs i els penya-segats em va semblar com estar a la Marina però tot molt millor conservat. Ajuda a imaginar com seria el litoral de la Marina si no estigués plagat de xalets. Al cap i a la fi és la continuació del sistema Bètic, les nostres muntanyes emergides de nou després de precipitar-se a la mar en el Montgó i el Cap de la Nau.

En canvi, en l'arquitectura sí que hi vaig trobar diferències. Lluny de les cases emblanquinades, totes les façanes estan recobertes amb pedra de tova, en un estil molt semblant al d'altres illes mediterrànies com Sicília o Malta. A més a més hi ha les omnipresents mallorquines.

Una altra cosa que em va cridar l'atenció fou l'ampla presència del mallorquí per tot arreu, fins i tot a Palma. En altres llocs s'invisibilitza la llengua pel turisme. Al principi pot costar fer-se al mallorquí, conseqüències de la quasi inexistent presència del balear als mitjans del País Valencià. Però únicament cal acostumar-se a la diferent flexió verbal, a la desaparició de les -r finals, com fan a Xàbia, a l'ús de l'article salat i a algunes diferències lèxiques. A baix de tot deixaré algunes paraules que diuen diferents.

La visita fou molt curta, tot i això poguérem visitar uns quants llocs. Estiguérem a Palma on tenen una llotja com la de València però més menuda i un centre comercial molt punk. També passàrem per davant del Palma-Arena i la rampa dels jutjats de la ciutat. Després pujàrem cap a la Serra de Tramuntana. Valldemossa és un xicotet poble de la serra i és conegut perquè hi visqueren una temporada Chopin i l'escriptora francesa George Sand. En realitat s'anomenava Amandine però havia d'escriure sota el pseudònim d'un home per tal que li publicaren obres. A Valldemossa totes les cases tenen mallorquines verdes i una maniseta amb la santa local Caterina Tomàs, es veu que si no la tens, et pugen l'IBI.

Més tard anàrem a Deià que és encara més menut i està a la vora d'un barranc. Hi visqué l'escriptor anglés Robert Graves, conegut per la seua obra Jo, Claudi i que també escrigué un diccionari de mitologia grega molt recomanable. A sobre del poble hi ha un xicotet cementeri des del qual s'albira la vall que baixa fins a la mar. Fou curiós perquè a les tombes hi havia alguns cognoms de la Marina com Rosselló o Vives. Visitàrem la Cala de Deià i després veiérem la posta de sol des de la Foradada. És impressionant veure com el sol es pon dins de la mar, al País Valencià no hi ha llocs on poder veure una posta així. Ara bé, al voltant s'hi ha construit una mena de baret amb música chill-out i música d'Andrea Boccelli sonant en el moment climàtic de l'ocàs, coses del turisme.

A la nit tinguérem un sopar mallorquí: pamboli, que és pa amb oli i tomaca i de fet hi ha fins i tot pamboleries, camaiot, sobrassada i trempó. Estava tot molt bo, molt bo, jo no sé què li posen però estava tot molt bo.

Al sendemà visitàrem Manacor que és on nasqué el pare Alcover, creador del Diccionari Català-Valencià-Balear. De Manacor marxaren molts emigrants al segle XVII per a instal·lar-se en pobles de la Marina com Alcalalí, Llíber, Murla, Ondara, Orba, Pedreguer o Xaló. En acabant tornàrem a Palma i visitàrem el Castell de Bellver, on estigué presoner el ministre Jovellanos. És un edifici del segle XIV i fou la residència dels reis de Mallorca (compartida amb Perpinyà) entre els segles XIII i XIV.

Finalment visitàrem S'Arenal que és com Benidorm però pitjor. Hordes d'alemanys bufats pel carrer bevent i fent cas omís de les normatives municipals, una imatge del que som per a Europa, un bordell gegant on fer el que no s'atrevirien a fer en casa. En definitiva ha sigut una visita molt agradable. Hi tornarem.


Bonus track:
L'exic mallorquí-valencià
Horabaixa - vesprada
Berenar - esmorzar (o berenar)
Padrins - avis
Moix - gat
Ca - gos
Al·lot - xiquet
Tomàtiga - tomaca




dimecres, 17 de maig de 2017

LES OLORS DE L'ESTIU

De què fa olor l'estiu? zimzum zimzum, de què fan olor els núvols?

Hi ha una sèrie d'olors que relacione amb l'estiu, l'olor de lleixiu, per exemple o el del clor, la gespa acabada de tallar, la crema solar, la suor, les algues en descomposició, l'arena, el fregitório en cadena dels bars. L'arena fa olor? Sí, fa olor de sol, a vidre i a terra. En canvi l'olor de la mar no és un que em recorde a l'estiu perquè t'acompanya tot l'any. Tot i que no és la mateixa mar la de l'hivern que la de l'estiu. No, va canviant amb les estacions i mostra un color diferent. Però el que sí que em recorda a l'estiu és l'olor de la panotxa dels pins, és una olor que t'omple el nas i que et satura els conductes respiratoris i quasi sempre va associada al cant de les xitxarres. No vos passa que en sentir una xitxarra fa com més calor? Les xitxarres també em recorden a eixes llarguíssimes vesprades d'estiu, caloroses, avorrides, mortes en què si tens sort, pots passar-te-les vegetant en qualsevol racó fresc i si no, et toca pencar i et costa lluitar contra l'amodorramenta que provoca la calor.

dimarts, 2 de maig de 2017

AMOR D'AMO

Darrerament he estat llegint la novel·la de Carme Miquel Aigua en Cistella, que és una expressió que sempre diu ma mare: Amor d'amo, aigua en cistella. I què vol dir? Bé, agafa una cistella d'eixes de llata o de vímet i ompli-la d'aigua. Al principi vessarà alegre però tan bon punt com deixe de rajar la font, l'aigua anirà colant-se ràpidament entre les vetes fins a no quedar-ne ni rastre. I em recorda a moltes situacions de la vida laboral, als cafés gratis, als colpets a l'esquena, a les felicitacions, als dinars de Nadal, als dies de permís, a les propines, als dons que concedeixen graciosament els caps però que sempre tenen una cara B. Ah sí! En la majoria de caps totes les accions tenen una cara B, especialment pel que fa a allò de declarar els ingressos. Colpets a l'esquena i salari mínim, felicitacions i si estàs malalt no cobres, café gratis però vine a treballar els dissabtes sense cobrar i quan deixes de ser necessari, patada i a casa. I no intentes alçar el cap perquè llavors ja tens a la tropa mediàtica parlant de sacrifici i de capital emocional i que "és que hui en dia la gent no vol treballar (sense cobrar)" Conegueu cap ricot que done duros a pessetes? I nosaltres sí que hauríem de fer-ho?  També et diuen que això de protestar està molt bé però és del passat, que marxisme, sindicalisme, lluita obrera, tot això ja està superat, no com el feixisme  que sembla cada dia més viu i de color de rosa.

Encara que la novel·la parla més dels senyorets que sempre buscaven xiques de classe baixa, sovint empleades amb les quals gitar-se, sense compromís,  m'ha recordat a moltes situacions de la vida laboral i és que el treball i el sexe sempre acaben trobant-se. I que treballem per diners, que el café i els colpets estan molt bé però són accessoris i no substitueixen els diners, que fins a on jo conec, encara no he vist a ningú fer-se ric treballant debades, que debaes els frares peguen cabotaes, i que sí que n'he vist fer-se'n a costa dels treballadors.


dimarts, 18 d’abril de 2017

TANTALITZAT

Passat el primer trimestre de l'any és moment de revisar la llista de propòsits anuals. L'únic que tenia jo enguany era escriure més i mireu, han passat gairebé quaranta dies des de l'última entrada, ja puc passar a 2018. Cert és que en determinats moments he oblidat l'existència d'aquest diari interactiu  i també en part l'última entrada em va deixar extenuat i en part perquè la meua vida és tan interessant com un quilo de creïlles. No es pot negar que aquest blog ha viscut la seua època daurada vivint fora i com eixa etapa ja està tancada eixos dies no tornaran. És com si aquella època d'esplendor fora l'imperi romà i aquesta decadent, l'imperi bizantí. Però ei, l'imperi bizantí va durar el doble en el temps així que poseu-vos còmodes.

Per a explicar el títol he de contar una historieta de la mitologia grega així que esperaré mentre recolliu les vostres coses i fugiu...

...bé, per als supervivents, Tàntal era rei dels frigis i fill de Zeus i per això freqüentava els sopars dels déus de l'Olimp. Però va ocórrer que no era gens discret i contava a tot aquell que volguera escoltar-lo, les coses de què els déus parlaven. A més resulta que sempre baixava de l'Olimp amb les butxaques carregades de nèctar i ambrosia del rebost olímpic. No era Tàntal llavors, una persona estimada en els dominis celestials però clar per molt Zeus que fóra Zeus i anés fent fills a tiri bandiri, havia de respectar el règim de visites i tocava aguantar un convidat tan peculiar.

Conten també que en una altra ocasió els déus havien eixit a fer bolos per Frígia i van decidir hostatjar-se en Ca Tàntal. Bé fóra perquè els déus menjaven més que una revolta de riu i els rebosts ja tremolaven de buits com estaven o perquè volia impressionar els seus convidats, Tàntal va decidir matar el seu fill Pèlops i clavar-lo dins de l'olla del sopar. Arribats a aquest punt ja tinc la sensació de repetir-me i és que part d'aquest mite ja l'he contat abans: clica ací. Al final es va descobrir el crim i Zeus va traure el xiquet viu, van haver de reconstruir-li una espatlla amb ivori perquè la seua se l'havia menjada Demèter, qui tenia el cap en la seua filla Persèfone raptada per Hares. Un crim d'eixa magnitud mereixia una pena exemplar però Posidó s'enamorà de Pèlops, se l'endugué al seu palau submarí i tots contents.

Finalment Tàntal acabà veient-se involucrat en el segrest d'un dels gossos de Zeus i ara sí que sí, el senyor de l'Olimp el va matar i el va enviar de cap al Tàrtar, on fou sotmés a diverses tortures. Fou condemnat a passar l'eternitat lligat dins d'un llac amb aigua que li arribava fins a la barbeta i sobre ell penjaven les branques d'un arbre carregades de fruits. Cada vegada que Tàntal intentava beure, l'aigua es retirava i quan intentava agarrar un fruit per a menjar, les branques s'elevaven, així el condemnaren a perpetuïtat a patir gana i set. I per allà deu continuar encara.

Tot això és per a dir que els anglesos, que tenen paraules per a tot, van inventar el verb tantalize. Tantalitzar consisteix a turmentar algú amb la visió de quelcom desitjat però fora d'abast o també, burlar-se despertant unes expectatives que són repetidament defraudades. Així m'he vist jo els darrers mesos, cada setmana tantalitzat, a les portes d'aconseguir una adjudicació que em tragués del pou de l'atur  però quedant-me cada setmana com la nóvia de Pinet, amb la cara llavà i el monyo fet, aka despagat. Jejeje, haber estudiao. Clar, cada setmana es reincorporen aquells companys que han acabat la seua substitució i van per davant per tindre experiència. I és molt frustrant tot això perquè al cap i a la fi la posició que ocupes en la bossa la determina com puntua el tribunal i l'atzar i no hi ha res que pugues fer durant l'any per a millorar-la  i et quedes amb la sensació de ser un simple número.

Però jo no pense passar-me l'eternitat esperant i darrers esdeveniments en les últimes setmanes m'han permés aconseguir per fi un treball, temporal, això sí però a diferència de Tàntal jo podré fugir del Tàrtar, més que siga uns mesos.

dijous, 9 de març de 2017

U D'URBANISME

En aquesta entrada no parlaré de la manera en què s'ordena el territori xabienc ni els problemes que comporta, ja ho vaig tractar un poc en parlar del turisme. Ara però, preferisc parlar de la vessant patrimonial i sobretot, d'un breu resum de l'arquitectura xabienca dels darrers dos segles (i poc). 

Si haguérem de definir l'arquitectura contemporània de Xàbia (i de la Marina Alta) amb poques paraules, diríem que és una arquitectura conservadora i desconnectada d'allò que es fa a les grans ciutats properes com València o Alacant. Això no vol dir que no trobarem exemples però sí que aquests destaquen per la seua singularitat. Aquest conservadorisme es deu primer al tradicional aïllament respecte a la resta del país per la xarxa de transport i l'orografia i més endavant per les mateixes dinàmiques del Franquisme.

El primer estil que vull mostrar és el neoclassicisme. Aquest estil nascut a França al segle XVIII apareix per un esgotament del Barroc i també pel desig de tornar al món clàssic que tenien el seu paral·lel en la Il·lustració i en el liberalisme polític. No menys important, la descoberta de les runes de Pompeia en aquest temps també esperonà un revival del classicisme. Per no intimidar amb una llista infinita de característiques, diré breument que és un art que recupera les característiques de l'art clàssic grec i romà: línies rectes, ornamentació sòbria, llindes en compte d'arcs, etc. Com veurem a Xàbia, més que una arquitectura neoclàssica plena trobem elements parcials. Donat que l'art gòtic es troba vigent fins al segle XVII, aquest neoclassicisme bé podria ser una evolució de caràcter acadèmic per la forta influència que exerceix l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. 

L'Ajuntament de Xàbia és l'antiga Sala de Jurats i Justícia que se situa davant de l'església de Sant Bartomeu. L'interior està molt transformat però l'exterior manté els trets del segle XVIII i començaments del XIX, una façana simètrica amb pedra tosca, omnipresent a l'arquitectura xabienca, tres plantes i una portalada amb dues pilastres, arquitrau, fris i frontó amb l'escut municipal i coronat per dues esferes. Trenca la simetria eixa línia de tosca que en realitat uneix dos edificis, l'Ajuntament i l'antiga ermita de Sant Cristòfol que feia de capella del fossar medieval. Per la banda de darrere trobem quatre arcs cegats que formaven una antiga llotja a l'estil de les que hi havia al Regne de València i que hui podem veure encara a Benissa o a Teulada. El cinqué arc comunica la Plaça de Baix i la de Dalt mitjançant una escala.

 

 a) By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=21127077
 b) www.javea.com

La Capella del Santíssim s'afegeix a finals del segle XVIII en la banda nord de l'església de Sant Bartomeu. Malgrat l'ús de la pedra tosca, no és difícil veure aquesta edificació annexada que destaca per la seua portada amb llinda, encoixinat lateral i un frontó rematat amb esferes. Té ressemblances amb la portalada de l'església del convent franciscà de Jesús Pobre i la porta de l'església de Santa Caterina de Teulada que són contemporànies. 

By Joanbanjo (Own work) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)

L'Ermita del Calvari es construeix a mitjans del segle XIX sobre una anterior del segle XVIII per a guardar la imatge del Nazareno (veure: N de Nazareno). La façana apareix com una pantalla que oculta un edifici de planta grega, per sobre del qual destaca la cúpula octogonal sobre petxines i amb ceràmica vidrada de color blau, per cert molt característica de les esglésies valencianes de l'època.

By CTHOE - Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=20141185

Abandonem el neoclassicisme i abans de prosseguir, no podríem deixar de fer una ullada al riurau un dels edificis més característics de la Marina i símbol de l'època de la pansa. Els riuraus consten d'una sola planta i poden trobar-se exempts o annexats a una casa, amb coberta d'una o dues aigües i una sèrie d'ulls que en les primeres èpoques eren amb llindes i després esdevingueren adovellats. Sobre el nombre d'arcs o d'ulls, trobarem des de riuraus amb un únic arc fins a d'altres que arriben a tindre'n 14. S'orienten cap al migdia i pocs cap a l'orient, mai cap a ponent o cap al nord, ja que la seua funció era preservar la pansa de la humitat de la nit o dels dies de mal oratge. Destaquen el dels Català d'Arnauda, el dels Cabrera, el dels Cruanyes o el dels Colomer. 

Passat el temps de la pansa, el riurau exercirà una influència posterior en la definició de la naia, una terrassa porticada característica de les cases de camp i dels xalets. Aquesta naia va tindre un gran predicament als anys 60 i 70 per a algunes construccions turístiques que buscaven l'element local com a exotisme a vendre. En les imatges següents tenim el riurau dels Cabrera, el de Benitzaina (tècnicament no està en terme de Xàbia) i el d'Arnauda. 

 By Joanbanjo - Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=16137132

By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=39545022
www.xabia.org

Continuem ara amb l'eclecticisme, un moviment arquitectònic del segle XIX que més aviat és una barreja i suma d'estils diferents. Pren elements de l'arquitectura clàssica però també de la historicista i de l'oriental i és un paraigua sota el qual s'amaguen molts neos: neogòtic, neoromànic, neobizantí, neobarroc, neoàrab...a banda d'arquitectures exòtiques com l'àrab, la persa o l'índia. Per eixe caràcter divers no adopta una forma única i trobem moltes escoles regionals. També caldria afegir a l'eclecticisme la utilització de nous materials com el ferro de forja o el vidre. 

A Xàbia, com que coincideix amb l'auge de la pansa el trobem sobretot en cases de la burgesia i en l'arquitectura popular que acabà per imitar aquest art. En les cases burgeses trobem en el seu interior tots els refinaments de l'època: sales de ball, menjadors, despatxos. Exemples els trobem a la Casa Bolufer, la Casa Primícies, la Casa Montalban, la Casa Arnauda o de la Senyoreta Josefina, la Farmàcia de Tena, la Casa Badia (la casa del rector). Són cases amb façanes simètriques i austeres, amb plantes dividides per motllures de pedra tosca i com ja he dit, presenten molta diversitat, així en la Casa de la Senyoreta Josefina trobem motllures de guix de l'arquitectura romàntica i en la Farmàcia de Tena, trets neoclàssics. O els trets orientalitzants amb eixos arcs lobulats de la finca La Sultana. En les imatges trobem la Casa Bolufer, la Casa de la Senyoreta Josefina, la Farmàcia de Tena i la finca La Sultana.

Bolufer By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=37208102
www.construccionscholbi.com

www.xabia.org

By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=21767727
El desig modernitzador que es viu en este període condueix a l'enderrocament de les muralles i la construcció del camí de la mar que havia de comunicar la vila amb el port. Com una prolongació de la vila apareix l'avinguda d'Alacant a l'estil d'un bulevard francés o una arbreda, un espai ample per a passejar en temps d'oci, bé a peu, bé en carruatge i amb altres elements com el teatre,  les restes del qual  es poden veure en un solar buit. A ambdós costats trobem petits palaus, com per exemple el de la casa on hi ha la Creu Roja. 



Dins de l'eclecticisme faré una menció especial al neogòtic. El neogòtic, no cal dir-ho, recupera els elements característics de l'estil gòtic com els arcs apuntats, les rosasses, les nervadures, etc. A Xàbia trobarem dues execucions diferents, una d'estil gòtic europeu com l'Asil dels Germans Cholbi. Aquesta institució de caritat es construeix entre finals del segle XIX i principis del segle XX i destaca pel seu cos central, on hi ha la capella. Hi veiem els dos petits campanars a la capçalera amb pinacles, la rosassa, l'arc apuntat (que és més decoratiu que sustentant) i a l'interior fins i tot trobarem arcs flamígers. Com ja he dit és un gòtic europeu, estrany a aquell que s'havia desenvolupat aquí. 


Per altra banda trobem el mercat municipal. Sobre el seu solar hi havia un convent de monges carmelitanes que fou enderrocat durant la guerra del 1936-1939. Acabat el conflicte, les monges foren traslladades a l'antic convent de monjos mínims en el Raval de la Ferreria mentre que en aquest solar es va construir el mercat municipal. Convé l'aclariment perquè es pot llegir en certs llocs que el mercat era un antic convent i no ho era. Per fortuna es va tindre la idea de fer un edifici que casés bé amb la resta de l'arquitectura de la vila i el resultat és aquest edifici neogòtic inspirat en el gòtic català del país.

By Joanbanjo - Own work, Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=10956484
www.montgoradio.es
No deixarem aquest estil sense comentar breument el xalet El Castell. Aquest edifici no té res a veure amb el gòtic valencià i salta a la vista que pareix més aviat tret d'un conte de fades centreeuropeu. Aquesta casa que era propietat d'una família d'Albaida s'inspirava en el Palau de Ripalda de València i en la Torre dels Brunos d'Albaida. Per desgràcia cap de les tres construccions existeix ja. 

www.construccionescholbi.com

Abans de prosseguir amb el tercer gran estil, ens detindrem breument en les Cases Noves o Cases Barates del Freginal, un tipus d'habitatge social que emparat en la Llei de Cases Barates desenvolupa un tipus d'edificació de baix cost. Són cases de dues plantes amb pati exterior davanter que es disposen sobre un plànol hipodàmic al voltant d'un espai central que vertebra i afavoreix les interrelacions del veïnat. Es va construir el barri als anys 60 després que la riuada del 57 destruís part del Raval Nou o Ravalet. L'expansió de la vila de Xàbia ha anat integrant el barri en la trama però durant molts anys es va trobar aïllat, separat per un barranc i més modernament per la carretera CV-734.




Ara sí, passem al racionalisme, un corrent arquitectònic que naix en Europa als anys 20 i que a Xàbia arriba als anys 60. Això és degut al fet que  tota aquella efervescència arquitectònica que es vivia a València als anys 20 i 30 queda detinguda per la guerra i després pel franquisme. El racionalisme, els majors exponents del qual foren Le Corbusier i Mies Van der Rohe, busca la funcionalitat de l'edifici per sobre de l'estètica, prefereix les formes geomètriques simples com el cub o el prisma, la decoració és escassa i  empra nous materials constructius com el vidre, el formigó i l'acer. També cal esmentar que es caracteritza per una integració de l'edifici en la trama urbana, és a dir que el mateix edifici esdevé un element de pas per això abunden les plantes baixes porticades i obertes. 

En Xàbia trobem els Apartaments La Nao de l'arquitecte Santiago Artal i que va treballar sobre una obra anterior que havia fet a València, l'edifici de la cooperativa Santa Micaela de València. Es tracta d'una illa oberta, amb corredors que s'aboquen a l'exterior. Fou l'última obra d'aquest arquitecte qui després d'acabada, va renegar d'ella. L'ús de materials barats ocasiona que aquest tipus d'edificacions envellisquen mal, fet que se suma al cert estat d'abandó que presenta la zona. 


El racionalisme també el trobem en edificacions individuals, com la caseta Ca l'Avi d'una família de Carcaixent. Aquesta casa que es desenvolupa en dues plantes vertebrades per l'espai exterior, ha estat a punt de ser enderrocada per a construir una promoció d'apartaments turístics. En l'actualitat és un restaurant però ara que torna a començar la dèria constructiva, qui sap quant de temps més durarà en peu? Segons l'arquitecte Josep Ivars aquest edifici és molt original perquè no presenta continuació en l'arquitectura de Xàbia, motiu més encara per a què fóra protegit per la seua singularitat. No he trobat una imatge millor que aquesta.


D'estil similar i ja en un context en què el règim franquista volia mostrar-se com a modern, trobem la Finca de San Rafael o Xalet del Ministre, del ministre Navarro Rubio i el Parador Nacional de Turisme. Ambdós construïts sobre la punta de l'Arenal i el jaciment romà. En la finca de San Rafael veiem de nou eixa funcionalitat i preferència per les figures geomètriques.

By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=40091271

Finalment no podem acabar aquest viatge sense esmentar l'església de la Mare de Déu del Loreto del grup GO.DB. Ja hem abandonat el racionalisme (no és cert, la Casa Badia annexa és continuadora de Le Corbusier) perquè estem davant d'un edifici de planta el·líptica, sense capelles laterals i amb parets de formigó que es corben cap al cel sostingudes per uns pilars de formigó gegants. Es construeix com una metàfora nàutica gegant, el sostre de fusta representa la quilla d'una embarcació, els murs són les ones i els pilars, els àngels que sostenen la nau. Es va construir a finals dels 60 en una línia en què la jerarquia eclesiàstica buscava la modernització mitjançant l'adopció d'un nou llenguatge. En aquest sentit guarda semblances amb l'església de Sant Nicolau del Grau de Gandia. 


De Joanbanjo - Trabajo propio, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=24233573

I per acabar vos deixe una casa de la qual a penes he aconseguit informació però que m'encanta, Villa Consuelo situada sobre la caleta del port de Xàbia.



Per si voleu saber un poc més sobre arquitectura contemporània a la Marina Alta i a la Safor, vos deixe aquest article de Josep Ivars: http://www.raco.cat/index.php/Aguaits/article/viewFile/66217/85627

dimecres, 1 de març de 2017

ESMIRNA

No acostume a llegir dues vegades el mateix llibre, és una de les manies que tinc. Però darrerament estic rellegint-ne un que vaig llegir fa tres anys i que m'encisa, La Gran Mar una història de la Mediterrània per David Abulafia. Abulafia és un historiador anglés descendent de sefardites i tot i que la seua història se centra sobretot en les ciutats i en els intercanvis comercials és una de les obres sobre aquesta temàtica que més m'agrada. Com que Marx deia que la història sempre acaba per repetir-se, vull dur aquí una d'eixes històries tristes que caracteritzen el segle XX i que hui en dia tornen a estar d'actualitat, la massacre d'Esmirna.

Esmirna era el nom que rebia antigament la ciutat turca d'İzmir, situada a la vora de la Mar Egea, en la costa occidental de la península d'Anatòlia. Des que fóra colonitzada per immigrants eolis allà pels remots temps del 1000 aC, havia sigut una ciutat de cultura grega, fins i tot encara després de ser conquerida pels turcs en el segle XIV. Des del segle XVII s'havia desenvolupat com un important centre comercial portuari i a principis del segle XX a banda dels turcs i dels grecs també hi vivia una gran comunitat sefardita, armenis, àrabs i comerciants europeus: francesos, italians, britànics, etc. Esmirna era juntament amb Alexandria, Salònica i Jaffa una relíquia d'un altre temps, les últimes ciutats multiètniques que hi havia en Europa i en la Mediterrània. Curiosament, o no, totes en territoris de l'Imperi Otomà, un gegant que Europa mantenia amb vida de manera artificial perquè temia que en apagar-se l'estel de la Porta Sublim, Europa i la Mediterrània serien arrossegades a l'abisme de la destrucció, tal com acabaria passant. 

Molts estats es disputaven les despulles de l'Imperi Otomà, entre ells el regne de Grècia que poc abans de la Gran Guerra es reduïa al territori comprés entre el Peloponès i la planura de Tessàlia. Entre els grecs era popular la Megali Idea o unificació de tots els territoris de cultura grega. Poc després foren conquerides l'illa de Creta i Macedònia on hi havia Salònica. Ambdós territoris es caracteritzaven per una població musulmana nombrosa, en Creta però aquests musulmans eren d'ètnia grega, situació que no impedí que foren convidats a abandonar l'illa després de la incorporació.  També els grecs musulmans, turcs i búlgars de Salònica acabaren per marxar de la ciutat, la Megali Idea sols tenia en compte els grecs ortodoxos.

La Gran Grècia també incloïa l'illa de Xipre, llavors sota domini britànic, i la part occidental d'Anatòlia, la qual li havia de ser concedida d'acord a acords secrets amb el Regne Unit. Per als britànics una Grècia gran era interessant per poder mantenir l'equilibri a la Mediterrània Oriental i protegir l'eixida dels oleoductes que arribaven des de l'interior del Pròxim Orient a la mar. Tanmateix les comunitats d'Esmirna no eren partidaris d'aquesta integració, car temien perdre els privilegis imperials que havien afavorit la seua prosperitat. També influiria la manera com eren tractades les comunitats no gregues que anaven quedant integrades dins de Grècia. Així mentre el govern britànic recolzava la idea d'una Anatòlia dividida entre Grècia i l'Imperi Otomà, els britànics que residien en Esmirna s'hi oposaven. 

Contra l'oposició dels seus habitants i de la comunitat internacional, el Regne Unit va autoritzar l'annexió a Grècia el 1919. Ben prompte es va veure que els grecs no respectarien els tractes acordats i la Creu Roja va denunciar la neteja ètnica que estaven realitzant en el territori. El govern otomà que estava immers en una profunda crisi internacional, va restar impassible. El 1920 el moviment liderat per Atatürk es féu amb el poder i l'imperi és abolit. La nova Turquia renunciava a l'imperi i a tot allò que tingués a veure amb ell.

Turquia va organitzar la contraofensiva i va fer retrocedir les tropes gregues. El 1922 les tropes d'Atatürk entraven en Esmirna mentre actuaven amb la mateixa brutalitat que els invasors. Els barris grec i armeni de la ciutat foren arrasats i incendiats mentre més de 700.000 refugiats de tota la regió intentaven fugir-ne. Molts d'ells acabaren en camps de concentració mentre que la resta s'amuntegava en les plates d'Esmirna, atrapats entre el foc i l'aigua. Embarcacions de guerra del Regne Unit, França, Itàlia i els Estats Units romanien prop de la costa i es mantenien neutrals. En aquells temps ser neutral implicava mantenir-se al marge de tot, veure i callar. Es diu que el capità de l'armada britànica va ordenar que bandes de música tocaren dia i nit per a ofegar els crits esgarrifosos dels refugiats i evitar incomodar els seus soldats. 

Fou un buc japonés el primer a trencar la neutralitat i es va endur tants refugiats com va poder al Pireu, en una situació que es repetiria quasi vint anys després en el port d'Alacant i tots els refugiats de la Segona República que intentaven fugir de les tropes franquistes, nazis i feixistes. Vora 100.000 refugiats d'Esmirna van morir, entre els supervivents hi havia un xiquet Aristòtil Onassis. El 1922 Turquia i Grècia van signar la pau i el 1923 pel Tractat de Lausana es produí un enorme traspàs de població entre ambdues costes de la mar Egea, més d'un milió de grecs abandonaren Anatòlia i mig milió de turcs deixaren Grècia. Després de sis-cents anys d'història comuna era molt difícil determinar qui era grec i qui era turc així que s'emprà com a criteri la religió: eren grecs tots els ortodoxos i turcs, tots els musulmans. I encara no havia d'acabar aquí la qüestió, car els refugiats van ser tractats com estrangers pels seus compatriotes. Més de dos mil anys d'història es tancaven així, de manera barroera per uns protagonistes als quals la situació els havia superat. Grècia i Turquia encara no han sabut o pogut tancar les ferides cent anys després i això condiciona les relacions entre ambdós, tampoc cap dels dos s'ha fet responsable dels sengles genocidis i el més comú és el negacionisme. Mentrestant Occident no va saber gestionar una situació que en bona part era culpa seua i el seu imperialisme i acabà optant per una vergonyosa neutralitat. Cent anys després la història es repeteix. 

dimarts, 14 de febrer de 2017

T DE TURISME

El turismo es un gran invento
                                                   (Paco Martínez Soria)

Si voleu la versió resumida, vegeu estos dos fragments de la pel·lícula El turismo es un gran invento, 1968, crec que sintetitza molt bé tot. https://www.youtube.com/watch?v=_qXBkhatNzc
https://www.youtube.com/watch?v=6XL5IsJMAgE

La crisi de la pansa 
Anteriorment havíem vist que les primeres dècades del segle XX a la Marina foren de reconversió econòmica. La impossibilitat per competir amb altres productors havia conduït a una caiguda de les exportacions de pansa i el mercat sobrevivia d'una demanda interior que experimentava també dificultats. Llavors tres alternatives es barallaven, la taronja que donava molts bons rendiments en la Safor i en la Ribera Alta, la indústria o el manteniment del conreu de la vinya, orientat ara cap a la producció de vi i de raïm de taula. Al mateix temps creixia l'emigració i la conflictivitat social. La guerra de 1936-1939  i el període de l'autarquia (1939-1957) van alentir en molts casos aquesta reorientació.  De manera que cap als anys 50 l'economia xabienca es trobava endarrerida i era fonamentalment agrícola però d'escàs rendiment.

El primer turisme (1957-1997)
Mentrestant en Europa havia acabat la Segona Guerra Mundial i pel temor a un contagi soviètic, molts governs van haver de girar cap a la socialdemocràcia i això es traduí en una ampliació dels drets laboral dels obrers, per exemple majors sous i vacances retribuïdes. Aquest fet unit als avanços del transport conduïren a una democratització del turisme, activitat que fins al moment havia sigut un assumpte de privilegiats. Així la Mediterrània esdevingué un lloc popular en el nord d'Europa pel seu clima atemperat i el sol i reconeguem-ho, pels seus preus més barats.

La fi de l'autarquia el 1957 va seguida de l'accés al Ministeri de Turisme de Fraga el 1961 el qual va apostar pel turisme per a vendre una cara amable de la dictadura enfront d'Occident. En Xàbia va apadrinar els projectes del Parador i la urbanització del Tossalet ambdós molt ambiciosos dirigits a un turisme de les elits del règim i també per a europeus rics. El Tossalet mereixeria una entrada pròpia, no sols per ser l'únic model d'urbanització planificada que trobem a Xàbia (amb perdó de les Cases Noves del Freginal), sinó també pels que l'habiten, les històries sòrdides que hi tingueren lloc o els privilegis que encara gaudeix.

Per als xabiencs allò havia de ser el més semblant al mannà que envià Déu als israelites en el seu vagar pel desert. De sobte la terra valia molts diners i a més roïna fora, més cara era perquè penseu, quins són els llocs més estimats pels xalets? Penya-segats, vora mar, sobre tossals, justament les terres més complicades de treballar i que menor rendiment proporcionen pel fet que tenen poca terra, poca aigua i una excessiva exposició als vents salats de la mar. Prova d'això és que les millors terres, les que hi ha vora el Gorgos, continuen encara en conreu.

A finals dels 60 i començaments dels 70 el turisme nacional ja era quasi tan important com l'internacional i apareixen les torres d'edificis. Per fortuna se'n feren dos grans abans que la legislació municipal posés limitacions a la construcció vertical, però una de les torres es va construir sobre les restes del castell de la Fontana, una pèrdua per al nostre patrimoni. Que en Xàbia no hi haja gratacels és un motiu d'orgull i es repeteix com un mantra que  "Xàbia no és Benidorm". a manera de consolar-se. Tanmateix en absència d'una edificació vertical s'ha desenvolupat una edificació horitzontal que ocupa quasi tot l'espai edificable del terme, amb tots els problemes de desenvolupament d'infraestructures que això comporta. Efectivament Xàbia no és Benidorm perquè aquesta té un model més sostenible. Però la qüestió no ha de ser si construir cap amunt o cap als costats, hauria de ser, per a què construir? Hi ha una necessitat real al marge de l'especulació?

Aquesta expansió urbanística es va fer en molts casos sense ordre i el resultat és un plànol laberíntic, ple d'atzucacs i sense connexió amb transport públic. Les urbanitzacions més antigues no tenen il·luminació ni voreres, tampoc hi ha canalització d'aigües residuals, tot va a parar a pous negres que acaben contaminant els aqüífers i debilitant el subsòl i com a conseqüència, els freqüents lliscaments de terra que hi ha als penya-segats. Les cases  s'han erigit com a petites fortaleses, envoltades de tàpies i tanques que separen clarament l'espai privat del públic, sense espais intermedis ni llocs d'interacció social. Tot va dirigit a una ocupació individualista en què no hi ha gaire relació amb l'entorn, fet que també ha afavorit l'aïllament dels molts dels seus habitants.

El fenomen del turisme residencial necessitaria una entrada pròpia però millor vos recomane el llibre Un peu dins, un peu fora de Carles Simó i Jordi Giner que reflecteix tota la problemàtica de la qüestió. Aquesta Marina em recorda molt a l'Alexandria del protectorat britànic d'Egipte, la de la Justine de Durrell,  idealitzada com una ciutat multicultural en què convivien diferents cultures i religions. Clar que menys es parla de l'Alexandria de les elits de britànics, italians i grecs que dominaven clarament sobre una gran massa social  autòctona d'egipcis amb els quals no hi havia interrelació. Els egipcis eren els servents i habitaven en barris separats.  Era Alexandria ad Aegyptum, Alexandria al costat d'Egipte i no dins d'Egipte. Doncs bé, aquestes urbanitzacions prenen la mateixa forma, no estan dins la Marina perquè no participen d'ella, estan al costat i al marge.


El boom immobiliari 1997-2007
Arribem als noranta i l'escalada de la construcció ja és un cavall desbocat directe a l'abisme. En plena bambolla immobiliària la construcció de xalets es va mantindre estable, en part perquè ja no quedava molt més terreny on construir però proliferaren les grans promocions d'apartaments, adossats i bungalous de baixa qualitat i promocionats per musses del PP. És l'era de la producció fordista aplicada a la construcció d'habitatges. Es continua edificant sense planificació, cada promotor feia el seu tros de carrer i el resultat és ben visible, mireu la Via Augusta, l'exponent més gros d'aquesta construcció a pams. Cada illa de cases d'una manera i el traçat del carrer sobre un espai pla és una línia dibuixada per una persona èbria. Tot això acompanyat de corrupteles de tot tipus i una pressió assetjadora sobre el paisatge. I no, la fi d'aquesta època no va vindre marcada per cap política ecologista, sinó pel mateix mercat que fagocita els seus fills amb la mateixa ferocitat amb què els pareix. En vint anys, entre 1991 i 20011, Xàbia havia passat de  10.573 habitatges per a 16.473 habitants  a 25.934 habitatges per  a 28.936 habitants, és a dir, havien passat ja d'una proporció elevada d'un habitatge per a dues persones a una proporció d'un habitatge per persona.


Deu anys de respir 2007-2016
L'esclat de la bambolla va anar aparellada amb una crisi econòmica internacional que repercutí en una caiguda de la demanda, mentre l'ocupació queia en pica i de nou la gent havia d'emigrar. Com amb la pansa, s'havia jugat tot a una carta,  un tot o no res. Va haver tímids intents de reordenar el desastre: paralització de les llicències d'obra (ja era quasi inútil perquè s'havien paralitzat totes soles), planificació urbanística i intent de canviar el model turístic de sol i platja per un altre que buscara la qualitat. I en aquest aspecte s'ha millorat en tractar de recuperar la identitat pròpia de Xàbia, més enllà de la platja on passar el dia torrant-se al sol. Turisme de qualitat és la nova tendència tot i que per qualitat molts han entés un turisme classista, per a les elits. No, en Xàbia ja no es fan bungalous i apartaments per a obrers, ara sols es fan xalets de luxe per a les classes acomodades en llocs privilegiats del terme, llocs que s'havien salvat de la massacre de la bambolla. Fins que a finals del 2016 han tornat a fer acte de presència les grues i les promocions urbanístiques d'antics alcaldes. Ja estem de nou enganxats, no hem aprés res de la crisi ni de la bambolla. Aquesta tendència contrasta amb la retòrica de lluitar contra la massificació i els lloguers turístics il·legals perquè a més cases hi haja disponibles, més creixeran aquestes tendèncis.


El futur. Nova bambolla o el col·lapse total?

El futur és negre perquè és un sector econòmic que no produeix res i que té una empremta ecològica de difícil regeneració. Com es desenvolupa el Brexit serà un primer avís de per on aniran els tirs, car els britànics constitueixen els principals demandants del turisme residencial. També caldrà tindre en compte les legislacions laborals perquè l'Anglaterra o l'Alemanya dels mini-jobs difícilment poden generar demandants de residències a la Costa Blanca. La massificació i degradació del paisatge conduiran a un canvi de gustos cap a destins més virginals i el nord d'Àfrica pot ser un dur competidor. Finalment hi ha la qüestió ecològica, la Marina s'enfronta a un problema molt greu d'abastiment d'aigua i cap dels ajuntaments pareix voler enfrontar-se a eixa bèstia.

Enfront a les fotos boniques i els eslògans que busquen tornar a l'essència cal abordar una sèrie de problemes que origina el nostre model econòmic:
-És un model que fomenta el masclisme, en què la majoria de dones pareix que sols tinguen accés a servir, netejar i exposar-se al turista.
-És un model classista perquè serveix als interessos, els gustos i les necessitats de determinats grups socials enfront de la resta.
-És etnicista perquè ofereix tot un seguit d'avantatges a determinats grups socials exclusivament pel seu origen.
-És etnòfob perquè menysprea la cultura pròpia en aquells aspectes que no poden ser venuts al turista i la substitueix per una falsa cultura cosmopolita que pretén ser neutral i lliure però que no ho és.
-És destructiu, està pensat perquè capitals de fora empren el municipi com una vaca a la qual munyir fins a exhaurir-la i després marxar.
-No garanteix els drets dels treballadors. Fomenta la precarietat laboral, l'estacionalitat i el treball en negre.
-És antiecològic perquè destrueix recursos no renovables com l'aigua i el sòl, així com el paisatge.
-Amenaça els valors democràtics, dona major veu a determinats grups de pressió econòmics i afavoreix la corrupció.

Volia ser una entrada sobre el turisme i he acabat barrejant moltes coses però es troba tot tan intricat en Xàbia que és difícil separar unes coses de les altres. Vegem aleshores que moltes situacions no són una conseqüència directa de l'activitat turística però sí de la concepció del turisme que ens han venut durant anys, d'un turisme que es fonamenta en l'especulació immobiliària. No es tracta d'eliminar el turisme, ha tingut coses positives, per exemple  la revalorització del patrimoni de tota classe. Però sí que cal canviar l'orientació econòmica i començar a comprendre Xàbia com un municipi i no com un ressort de vacances.