Com en l'entrada anterior vos vaig parlar sobre Jan Janszoon, un pirata holandés convertit a l'islam i que operà des de les costes de Barbaria, hui parlaré sobre un dels seus fills, Antony Janszoon van Salé. Antony fou el fill que tingué Jan amb una dona morisca i va nàixer a Cartagena l'any 1607. La identitat de sa mare és un misteri, alguns diuen que era una princesa, filla del soldà del Marroc però això té més visos de ser llegenda que realitat.
Els primers anys de la seua vida els passà amb la seua família, vivint entre Salé i Alger i dedicant-se al lucratiu negoci de la pirateria. La família es mudà a les Províncies Unides i el 1629 Antony es casà en Àmsterdam amb una alemanya anomenada Grietse Reyniers. L'any següent el matrimoni se n'anà cap al nou continent i s'instal·là com a colons de la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals en Nova Àmsterdam, fundada a penes uns anys abans, el 1625. La ciutat fou conquerida pels anglesos l'any 1664 i rebatejada amb el nom de Nova York.
Amb l'herència acumulada gràcies al pillatge marítim, Antony esdevingué un dels principals terratinents de la colònia. La seua finca es situava en la banda septentrional de l'assentament, on hui es troben Wall Street i Broadway, ja que en aquesta època Nova York es reduïa a una part de l'illa de Manhattan. Però malgrat ser un potentat, ni Antony ni la seua esposa eren ben vistos pels seus conciutadans. Ell era conegut amb el malnom del Turc, en referència a la seua vida anterior. Antony també era musulmà, tal vegada el primer musulmà a xafar el continent americà i la societat colonial era molt conservadora. Ben coneguts són els processos de persecució de bruixes que acabaren en aquells infausts fets de Salem ocorreguts el 1692.
Com a exemple de les difícils relacions dels Van Salé-Reyniers, l'any 1638-1639, una dècada després de la seua arribada, concentraven un 10% dels plets judicials de la colònia. A Grietse Reyniers se l'acusava de ser una dona llibertina i de vida llicenciosa, alguns fins i tot asseguren que va introduir la prostitució en Nord Amèrica. Conten que una nit intentà mesurar amb una vara els penis dels clients d'una taverna, encara que això sembla més invenció malintencionada. Per això les autoritats decidiren expulsar-los. No se n'anaren gaire lluny, adquiriren uns terrenys d'enfront de l'illa i l'anomenaren Nova Utrecht, coneguda hui en dia amb el nom de Brooklyn. Malgrat les adversitats, es mantingué com a gran terratinent, de fet l'illa de Coney Island arribà a ser coneguda amb el malnom de l'Illa del Turc com a mostra de la quantitat de terrenys que hi posseïa.
Tal vegada per la manera com els havien tractat els altres colons, Antony tingué una especial sensibilitat cap a les minories que hi habitaven. L'any 1669 Grietse va morir i Antoni es tornà a casar, ara amb Metje Grevenraet una holandesa però de religió quàquera. Els quàquers representen una vessant del protestantisme que rebutja qualsevol intermediari entre el creient i Déu, per això no accepten les jerarquies sacerdotals i això els comportà molts conflictes amb els calvinistes i els anglicans. Van Salé, que continuà sent musulmà fins que morí l'any 1676, esdevingué padrí de l'església quàquera a Nova York.
Antony i el seu germà menut, Abraham, que també hi vivia, són els iniciadors d'una important nissaga familiar novaiorquesa, els Van Salees. Entre els descendents d'aquesta nissaga trobem el president republicà Warren Harding (1921-1923), l'esposa del president Kennedy, Jacqueline Onassis o l'actor Humphrey Bogart. Abraham Van Salé tingué un fill amb una esclava africana i d'aquesta branca provenia Jacqueline Onassis, llavors conten l'anècdota que durant la presidència de Kennedy i amb tot el conflicte de la lluita pels drets civils dels afroamericans, la Societat Genealògica de Nova York li va proposar a la primera dama que fera gala de la seua sang africana però ella per descomptat va negar que això fos cert. I un d'eixos dubtes que se m'ocorren a mi, quan Humphrey Bogart va rodar Casablanca, en seria conscient de què la ciutat marroquina on se situa l'acció es troba ben a prop de Salé, l'assentament on els seus avantpassats iniciaren la seua fortuna?
I ja està, esa es la noticia.
dimecres, 21 de juny de 2017
dimecres, 14 de juny de 2017
MURAT RAIS, UN PIRATA HOLANDÉS A LES COSTES DE BARBARIA
Jan Janzoon va nàixer en el port de Haarlem, al nord de Flandes l'any 1570. A penes dos anys abans havia començat la rebel·lió de les províncies del nord contra Felip II d'Habsburg per aconseguir la independència. Els rebels holandesos empraren el corsarisme per a atacar les embarcacions que navegaven sota el pavelló dels Habsburg i així tenia uns 30 anys quan començà a atacar les naus hispàniques que s'aventuraven vers els ports flamencs. Ben prompte aquestes aventures se li quedaren curtes i descendí cap al sud, cap a les costes de la temuda Barbaria.
El 1595 s'havia casat amb una dona holandesa i havien tingut dos fills, tanmateix en marxar-hi va conéixer una altra dona, una morisca de Cartagena, amb qui tingué altres quatre fills. L'any 1618 mentre es dedicava a assetjar algunes poblacions de l'illa de Lanzarote, fou capturat per una nau barbaresca i dut com a captiu a Alger. Per aquell temps hi vivien tota classe de gents: berbers, àrabs, turcs, jueus, europeus (italians, francesos, anglesos, holandesos...). La Treva dels Dotze Anys entre els rebels holandesos i Felip III i l'entronització dels Estuard en Anglaterra havien deixat sense feina a molts corsaris de la Mar del Nord que llavors decidiren provar fortuna en Àfrica. Com feien molts europeus, Jan es va convertir a l'Islam i es canvià el nom pel de Murat Rais, dit el Jove per distingir-lo del Vell, un pirata albanés ben conegut a la Marina i que esmenten Cervantes i Lope de Vega en diverses obres.
El negoci de Jan o Murat va ser pròsper fins que el bei d'Alger decidí que la pirateria no era rendible. Acabava de signar un tractat comercial amb el rei Lluís XIII de França i entre les condicions posades, el bei havia de deixar de donar suport als pirates. Per aquell temps el soldà de Marroc havia decidit estimular el port de Salé com una base corsària, justament on s'acabava d'instal·lar una comunitat morisca important. Allà també arribà Jan amb la seua família i alguns hòmens fidels. El 1619 els pirates van prendre el control del port i declararen la República de Salé, independent del soldà del Marroc, el qual acabà per reconéixer més o menys la independència per a evitar enfrontaments i perquè se'n beneficiava igualment de la seua existència gràcies al comerç.
Des de Salé Jan i els seus hòmens es dedicaren a atacar els ports de l'Estret de Gibraltar i eventualment també anaren més cap al nord, més enllà del Canal de la Mànega atacaren ports anglesos, irlandesos i flamencs i fins i tot arribaren a Islàndia. D'Islàndia s'endugueren entre 400 i 900 captius i els veneren en distints mercats del nord d'Àfrica, aquest episodi es coneix com el Tyrkjaránid o Raptes turcs. La tripulació de Jan estava formada per una barreja de barbarescos, turcs, jueus sefardites, moriscos, holandesos renegats i altres, era una mena de coalició de gents agreujades d'una manera o una altra per la monarquia dels Habsburg, cosa que també fa plantejar-se quina classe de política feien els Àustries.
Cap al 1627 les tensions creixents entre els moriscos de Salé i el soldà del Marroc motivaren a Jan a tornar a Alger. Des d'allà es dedicà a llançar atacs sobre les Illes Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília, Creta i altres illes gregues que per aquell temps eren propietat de la República de Venècia. El 1635 fou capturat pels pirates de Malta i romangué com a captiu durant cinc anys i fins que va poder fugir gràcies a l'ajuda del Bei de Tunísia. En recobrar la llibertat, s'instal·là en Marroc com a funcionari del soldà però després de la visita de la seua filla, la que havia tingut en el seu primer matrimoni, decideix tornar a Holanda on morirà anys després.
Un altre dia vos contaré la història d'un dels fills de Murat Rais, que té una biografia igual o més interessant.
El 1595 s'havia casat amb una dona holandesa i havien tingut dos fills, tanmateix en marxar-hi va conéixer una altra dona, una morisca de Cartagena, amb qui tingué altres quatre fills. L'any 1618 mentre es dedicava a assetjar algunes poblacions de l'illa de Lanzarote, fou capturat per una nau barbaresca i dut com a captiu a Alger. Per aquell temps hi vivien tota classe de gents: berbers, àrabs, turcs, jueus, europeus (italians, francesos, anglesos, holandesos...). La Treva dels Dotze Anys entre els rebels holandesos i Felip III i l'entronització dels Estuard en Anglaterra havien deixat sense feina a molts corsaris de la Mar del Nord que llavors decidiren provar fortuna en Àfrica. Com feien molts europeus, Jan es va convertir a l'Islam i es canvià el nom pel de Murat Rais, dit el Jove per distingir-lo del Vell, un pirata albanés ben conegut a la Marina i que esmenten Cervantes i Lope de Vega en diverses obres.
El negoci de Jan o Murat va ser pròsper fins que el bei d'Alger decidí que la pirateria no era rendible. Acabava de signar un tractat comercial amb el rei Lluís XIII de França i entre les condicions posades, el bei havia de deixar de donar suport als pirates. Per aquell temps el soldà de Marroc havia decidit estimular el port de Salé com una base corsària, justament on s'acabava d'instal·lar una comunitat morisca important. Allà també arribà Jan amb la seua família i alguns hòmens fidels. El 1619 els pirates van prendre el control del port i declararen la República de Salé, independent del soldà del Marroc, el qual acabà per reconéixer més o menys la independència per a evitar enfrontaments i perquè se'n beneficiava igualment de la seua existència gràcies al comerç.
Des de Salé Jan i els seus hòmens es dedicaren a atacar els ports de l'Estret de Gibraltar i eventualment també anaren més cap al nord, més enllà del Canal de la Mànega atacaren ports anglesos, irlandesos i flamencs i fins i tot arribaren a Islàndia. D'Islàndia s'endugueren entre 400 i 900 captius i els veneren en distints mercats del nord d'Àfrica, aquest episodi es coneix com el Tyrkjaránid o Raptes turcs. La tripulació de Jan estava formada per una barreja de barbarescos, turcs, jueus sefardites, moriscos, holandesos renegats i altres, era una mena de coalició de gents agreujades d'una manera o una altra per la monarquia dels Habsburg, cosa que també fa plantejar-se quina classe de política feien els Àustries.
Cap al 1627 les tensions creixents entre els moriscos de Salé i el soldà del Marroc motivaren a Jan a tornar a Alger. Des d'allà es dedicà a llançar atacs sobre les Illes Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília, Creta i altres illes gregues que per aquell temps eren propietat de la República de Venècia. El 1635 fou capturat pels pirates de Malta i romangué com a captiu durant cinc anys i fins que va poder fugir gràcies a l'ajuda del Bei de Tunísia. En recobrar la llibertat, s'instal·là en Marroc com a funcionari del soldà però després de la visita de la seua filla, la que havia tingut en el seu primer matrimoni, decideix tornar a Holanda on morirà anys després.
Un altre dia vos contaré la història d'un dels fills de Murat Rais, que té una biografia igual o més interessant.
dimecres, 7 de juny de 2017
APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA II
Aquí vos presentaré, com vaig fer en l'anterior entrada, topònims que deriven de l'àrab i que en l'àrab estàndard encara guarden un significat.
Abans de res, en l'anterior entrada vaig dir que no havia trobat topònims valencians amb l'element jabal (muntanya) llevat del Cavall Verd (i se li donen altres interpretacions). Però com quan no busques, trobes, l'altre dia encara vaig ensopegar amb dos a la Valldigna: Gebalcobra i Gebalsogra. Amb l'element جبل (jabal= muntanya) més كبير (kabyr) gran i صغير (saguyr) petit en el comparatiu superlatiu tenim "la muntanya major i la muntanya menor, els dos promontoris que formen la foia on es va desenvolupar la vila de Tavernes.
'In, la primera lletra no es transcriu però és una barreja entre una a i un so gutural. Significa brollador d'aigua o font i a la Serra d'Espadà en trobem un, d'Aín. És un topònim freqüent que trobem als Emirats Àrabs Units, Oman, Tunísia, el Líban o Algèria.
Wadi significa vall i en la península Ibèrica acabà designant els rius per si mateixa. D'exemples n'hi ha molts i són molt coneguts: Guadiana (el riu Anas), Guadalquivir (quivir= kabir, el riu gran), Guadalaviar, l'antic nom del Túria i com es coneix encara en Terol (Wadi al-Abiar, el riu dels pous, o Wadi al-Abyad, el riu blanc), Guadalupe (Wadi al-Luben, el riu amagat), Guardamar i Guadarrama que ja he esmentat abans. Guadasséquies (Wadi as-Sakiyas) és el riu de les séquies (i com la lletra sin és solar, és Guadasséquies i no Guadalséquies). Guadassuar, el riu negre (Wadi as-Swad) o Guadalest, un nom format amb l'element aràbic wadi més un element que probablement és mossàrab o preromà.
Fawara vol dir font i el tenim també ben representat en el poble de la Ribera Baixa, també dit Favareta i en partides, llocs o barris diversos a Beniardà, la Nucia, Pego, València, Benetússer, Llaurí. En el Matarranya en trobem una altra i també en Sicília. No és un topònim però té idèntic significat l'editorial Alfaguara.
Finalment tenim Jazira que vol dir illa. A casa nostra la més coneguda és Alzira, l'illa del Xúquer. A Andalusia trobem Algesires i en altres llocs trobem Gzira en Malta o l'illa de Gezira a Egipte. Aljazira, a banda del canal de notícies àrab, també és el nom amb què es coneix l'Alta Mesopotàmia perquè la posició dels rius Tigris i Eufrates fa una mena de terra rodejada d'aigua. En època andalusina Madina al Jazira (la ciutat de l'illa) era el nom amb què els àrabs conegueren Ciutadella de Menorca. El plural de Jazira és Jazair, d'on rep el nom la ciutat d'Alger i per extensió, el país sencer Algèria.
Abans de res, en l'anterior entrada vaig dir que no havia trobat topònims valencians amb l'element jabal (muntanya) llevat del Cavall Verd (i se li donen altres interpretacions). Però com quan no busques, trobes, l'altre dia encara vaig ensopegar amb dos a la Valldigna: Gebalcobra i Gebalsogra. Amb l'element جبل (jabal= muntanya) més كبير (kabyr) gran i صغير (saguyr) petit en el comparatiu superlatiu tenim "la muntanya major i la muntanya menor, els dos promontoris que formen la foia on es va desenvolupar la vila de Tavernes.
 |
| La Valldigna. Font: By Espencat - Treball propi, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3846849 |
| رَمْل |
Ramla s'empra per a designar un terreny on sol dipositar-se l'arena. També pot emprar-se per a anomenar l'arena o el mateix curs d'aigua que la diposita. Amb aquest sentit nosaltres hem heretat la paraula rambla. De rambles hi ha moltes, les més conegudes, les de Barcelona. A casa tenim de nord a sud un rosari de rambles, rambletes, ramblaretes, ramblíssos o ramblars. A Xàbia justament tenim els Ramblars, a la riba sud del Gorgos i més conegut per ser l'abocador del fem. Exceptuant els noms obvis, un altre ramla és el del nom Guardamar que provindria de Wadi ar-Ramla o Riu de l'Arena, ambdós Guardamar es troben en la desembocadura de sengles rius (el Segura i el Riuet de Daimús) i hi ha dunars. Fora del País Valencià, un topònim semblant al de Guardamar és el del riu Guadarrama.
Abans de continuar cal comentar una cosa per a entendre la formació de certs mots. En àrab les lletres es poden classificar en dos grups, solars i lunars en funció de si l'article determinat al es manté íntegre en la pronúncia o si la l es fon amb la consonant següent. En castellà, que ha conservat major quantitat d'arabismes amb l'article, es veu millor aquest fenomen, pel qual es diu atún i no altún, azúcar i no alzúcar, arrabal i no alrabal, aceite i no alceite, etc. Per això, Guadarrama i no Guadalrama.
Khandaq, pronunciat amb la j castellana suau. En àrab modern significa trinxera o solc fet en el sòl però antigament, o almenys en àrab andalusí, també podia donar nom a una depressió del terreny en forma de barranc. Així trobaríem la Vall d'Alfàndec (un altre nom redundant) que anant el temps canvià el nom pel de Valldigna. A Jesús Pobre trobem un Miralfàndec en què mira- podria ser binna (penya arabitzat) en referència a algun tossal al costat d'un dels barrancs que baixen del Montgó. Alfinac el trobem a la Llosa de la Plana i a Puçol Finalment trobem la partida de Benissa coneguda com a Fanàdics (escrit Fanàdix). Si handaq és barranc, hanadiq n'és el plural i si coneixeu la zona, sabreu per què. Sobre Fanàdics vaig considerar un temps que vingués de l'àrab fanàdiq, que és el plural de funduq o lloc d'allotjament (d'on ve el nostre mot "fonda") però la zona no és un lloc de pas que justifiqués alguna edificació d'aquest tipus.
Abans de continuar cal comentar una cosa per a entendre la formació de certs mots. En àrab les lletres es poden classificar en dos grups, solars i lunars en funció de si l'article determinat al es manté íntegre en la pronúncia o si la l es fon amb la consonant següent. En castellà, que ha conservat major quantitat d'arabismes amb l'article, es veu millor aquest fenomen, pel qual es diu atún i no altún, azúcar i no alzúcar, arrabal i no alrabal, aceite i no alceite, etc. Per això, Guadarrama i no Guadalrama.
 |
| Dunes i desembocadura del riu Segura a Guardamar. |
| خندق |
Khandaq, pronunciat amb la j castellana suau. En àrab modern significa trinxera o solc fet en el sòl però antigament, o almenys en àrab andalusí, també podia donar nom a una depressió del terreny en forma de barranc. Així trobaríem la Vall d'Alfàndec (un altre nom redundant) que anant el temps canvià el nom pel de Valldigna. A Jesús Pobre trobem un Miralfàndec en què mira- podria ser binna (penya arabitzat) en referència a algun tossal al costat d'un dels barrancs que baixen del Montgó. Alfinac el trobem a la Llosa de la Plana i a Puçol Finalment trobem la partida de Benissa coneguda com a Fanàdics (escrit Fanàdix). Si handaq és barranc, hanadiq n'és el plural i si coneixeu la zona, sabreu per què. Sobre Fanàdics vaig considerar un temps que vingués de l'àrab fanàdiq, que és el plural de funduq o lloc d'allotjament (d'on ve el nostre mot "fonda") però la zona no és un lloc de pas que justifiqués alguna edificació d'aquest tipus.
Igual que les f- llatines en castellà acabaren aspirant-se fins a desaparéixer, en català les h aspirades es convertiren en f- per això diem Alfàndec i no Alàndec.
| عين |
وادي |
Wadi significa vall i en la península Ibèrica acabà designant els rius per si mateixa. D'exemples n'hi ha molts i són molt coneguts: Guadiana (el riu Anas), Guadalquivir (quivir= kabir, el riu gran), Guadalaviar, l'antic nom del Túria i com es coneix encara en Terol (Wadi al-Abiar, el riu dels pous, o Wadi al-Abyad, el riu blanc), Guadalupe (Wadi al-Luben, el riu amagat), Guardamar i Guadarrama que ja he esmentat abans. Guadasséquies (Wadi as-Sakiyas) és el riu de les séquies (i com la lletra sin és solar, és Guadasséquies i no Guadalséquies). Guadassuar, el riu negre (Wadi as-Swad) o Guadalest, un nom format amb l'element aràbic wadi més un element que probablement és mossàrab o preromà.
Una altra característica de l'àrab és que el complement directe (un mot que completa un altre) s'expressa juxtaposant ambdós elements sense cap preposició (el riu les séquies= el riu de les séquies), mentre que en valencià necessitaríem la preposició de (el riu de les séquies). Tanmateix en l'àmbit oral el valencià també prescindeix d'eixa de per exemple quan diem me cague'n la cara'l dimoni (i no del dimoni) o la figa ta tia (i no, la figa de ta tia).
| فوارہ |
 |
| La font de Favara a la Nucia |
بحر
Bahar significa mar, riu o un cos d'aigua, però m'interessa més el seu diminutiu بحيرة (buhaira) d'on ve l'Albufera o la petita mar. A banda de la de València, en trobem d'altres a Mallorca, a Menorca, a Adra (Almeria) i a Portugal, Albufeira. A més en Alacant tenim l'Albufereta (una doble redundància= la la mar xicoteta xicoteta) i també hi ha una altra a Pollença.
 |
| L'Albufera de València |
| جزيرة |
 |
| La muralla d'Alzira. Els dipòsits del riu han anat fent-les xates. Font: unedvalencia.es |
dimecres, 31 de maig de 2017
APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA
Arran d'anar mirant cosetes sobre etimologia aquests mesos, vaig trobar que hi ha nombrosos noms d'origen àrab i que en l'actualitat continuen tenint un significat en l'àrab estàndard. D'altres no, bé perquè s'han perdut eixos mots o perquè els topònims serien d'origen àrab hispànic, unes varietats de l'àrab que ja no existeixen. Per això voldria posar aquí algunes d'eixes paraules perquè la toponímia també pot ser una ferramenta per aprendre llengües.
Davant de tot cal fer un breu apunt gramatical. En àrab l'article determinat (el nostre el, la) és al, per això hi ha tants arabismes que comencen per eixes dues lletres perquè en passar a la nostra llengua, l'article va quedar fossilitzat en el mot. Això és sobretot més freqüent en castellà i en portugués que en català, per exemple: algodón < cotó; azúcar > sucre; albornoz > barnús; alcachofa > carxofa (i en menys casos succeeix al revés: berenjena > albergínia).
Ghar significa cova i tenim el riu Algar (al-ghar, la cova) que naix en la Serra de Bèrnia i desemboca en Altea, o el municipi d'Algar de Palància en el Camp de Morvedre. Altres Algars els trobem a Montaverner, Beneixama, Benassal, Tuéjar o Gandia. A les Illes Balears també trobem diversos S'Algar (amb la redundància de l'article definit). A fora del país també trobem Algars a Guadalajara i a Cadis. Es diu sovint que el topònim Laguar ve d'aquest mot, essent el plural i volent dir les coves però personalment no em convenç perquè coves en àrab es diu ghiran.
Davant de tot cal fer un breu apunt gramatical. En àrab l'article determinat (el nostre el, la) és al, per això hi ha tants arabismes que comencen per eixes dues lletres perquè en passar a la nostra llengua, l'article va quedar fossilitzat en el mot. Això és sobretot més freqüent en castellà i en portugués que en català, per exemple: algodón < cotó; azúcar > sucre; albornoz > barnús; alcachofa > carxofa (i en menys casos succeeix al revés: berenjena > albergínia).
| غار |
 |
| Les fonts d'Algar, font: enciclopedia.cat |
غور
Kuma, elevació de poca alçada, coma. És un nom bastant prolífic, a tots els pobles hi ha una coma o una cometa.
Marj, marjal, lloc on s'estanca l'aigua. És un topònim també molt prolífic: el barri de Marxalenes a València, on antigament s'estancarien les aigües que baixaven del Túria, la Marjaleria a Castelló de la Plana, Marjaletes a Alacant, la Marjal que uneix Pego i Oliva, la Marjaleta de Daimús...A Finestrat hi ha L'Almarjalet, un altre cas de topònim amb l'article redundant. També tenim l'Almorig a Faura, l'Almaig a Callosa d'En Sarrià i l'Almoraig a Xixona, nom que es repeteix al Poble Nou de Benitatxell en la cala del Moraig o de l'Almoraig.
Altres dos que podrien ser-ne derivats són la Marxuquera i el Marxucal, ambdós a la Safor. Encara que es discuteix aquesta etimologia.
Tornant breument a Marxalenes, no sé si caldria que el nom oficial fos amb j, és a dir Marjalenes, ja que com està ara sembla una valencianització del castellà Marchalenes o una transcripció de la pronúncia local.
Ghur (pronunciat també ghaur) significa vall profunda o depressió, podria ser d'on vinguera el topònim de la Vall de Laguar en referència al Barranc de l'Infern que la recorre. A tots els registres apareix Laguar com a plural de gar cova però com ja he esmentat abans, el plural de gar no és gwar. Pel que fa a aquesta interpretació hi ha el problema de com ghaur es converteix en ghuar i que el topònim siga Laguar (antigament Alauar) i no Alguar.
 |
| Barranc de l'Infern a la Vall de Laguar. Font: By Joanbanjo (Own work) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons |
| عُقاب |
Uqab (pareix que depenent del dialecte pot pronunciar-se aqab, auqab, oqab) significa altura, lloc elevat i per assimilació, també àguila. D'al-uqab trobem dos topònims valencians, Olocau i Olocau del Rei, ambdós construïts en alt, el primer en la Serra d'Espadà i el segon als Ports. D'uqab se'n derivaria el diminutiu uqayba, donant com a resutlat Olocaibe o Ocaive, el castell de Pedreguer que controla l'accés des de Dénia cap a les valls de l'interior.
 |
| Olocau des del jaciment del Puntal dels Llops. Font: By Alcavó (Own work) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons |
| جَبَل |
Jabal, muntanya. Al País Valencià sols tenim dos exemples, Benigebel, una partida de Tàrbena i que voldria dir la penya de la muntanya i possiblement el Cavall Verd en què cavall és una adaptació de jabal feta pels cristians i per un fenomen en què s'intenta donar un sentit a un topònim que ja no diu res. Fora tenim Javalambre, la muntanya roja, el riu Jabalón, Gibraltar i Gibraleón. En Sicília també apareix, per exemple en Mungibeddu (gibeddu > jabal), el nom sicilià del volcà Etna, nom que es recupera a partir del Renaixement. En català antic el volcà encara s'anomenava Montgibell.
 |
| Serra de Javalambre. Font: Sierra_de_Chabalambre {{Flickr by-nc-sa|http://www.flickr.com/photos/depredator007/6291773467}} |
| كَومة |
|
Altres dos que podrien ser-ne derivats són la Marxuquera i el Marxucal, ambdós a la Safor. Encara que es discuteix aquesta etimologia.
Tornant breument a Marxalenes, no sé si caldria que el nom oficial fos amb j, és a dir Marjalenes, ja que com està ara sembla una valencianització del castellà Marchalenes o una transcripció de la pronúncia local.
 |
| Marjal dels Moros a Montcada. Font: http://www.paisatgesculturals-rsm.org/01V/la-marjal-dels-moros/ |
قلة
Qola, cim o petita muntanya. Tenim al Maestrat Culla i a la Ribera, el diminutiu Cullera o el redundant Benicull, la penya de la muntanyeta. A Granada hi ha dos Cúllar i a Almeria trobem Escúllar. A fora de la península el trobem en Síria, Marroc o Malta. Aquí en concret trobem Colla Safra, una muntanyeta de color groguenc, nom que trobem en la nostra paraula safrà (asfar> groc).
 |
| La muntanya de Cullera que dóna el nom a la població. Font: CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=236790 |
dijous, 25 de maig de 2017
DE VISITA PER L'ILLA
El darrer cap de setmana vaig estar a Mallorca amb amics i he de dir que em va recordar molt al País Valencià pel que fa al paisatge. La impressionant Serra de Tramuntana amb les cales, els barrancs i els penya-segats em va semblar com estar a la Marina però tot molt millor conservat. Ajuda a imaginar com seria el litoral de la Marina si no estigués plagat de xalets. Al cap i a la fi és la continuació del sistema Bètic, les nostres muntanyes emergides de nou després de precipitar-se a la mar en el Montgó i el Cap de la Nau.
En canvi, en l'arquitectura sí que hi vaig trobar diferències. Lluny de les cases emblanquinades, totes les façanes estan recobertes amb pedra de tova, en un estil molt semblant al d'altres illes mediterrànies com Sicília o Malta. A més a més hi ha les omnipresents mallorquines.
Una altra cosa que em va cridar l'atenció fou l'ampla presència del mallorquí per tot arreu, fins i tot a Palma. En altres llocs s'invisibilitza la llengua pel turisme. Al principi pot costar fer-se al mallorquí, conseqüències de la quasi inexistent presència del balear als mitjans del País Valencià. Però únicament cal acostumar-se a la diferent flexió verbal, a la desaparició de les -r finals, com fan a Xàbia, a l'ús de l'article salat i a algunes diferències lèxiques. A baix de tot deixaré algunes paraules que diuen diferents.
La visita fou molt curta, tot i això poguérem visitar uns quants llocs. Estiguérem a Palma on tenen una llotja com la de València però més menuda i un centre comercial molt punk. També passàrem per davant del Palma-Arena i la rampa dels jutjats de la ciutat. Després pujàrem cap a la Serra de Tramuntana. Valldemossa és un xicotet poble de la serra i és conegut perquè hi visqueren una temporada Chopin i l'escriptora francesa George Sand. En realitat s'anomenava Amandine però havia d'escriure sota el pseudònim d'un home per tal que li publicaren obres. A Valldemossa totes les cases tenen mallorquines verdes i una maniseta amb la santa local Caterina Tomàs, es veu que si no la tens, et pugen l'IBI.
Més tard anàrem a Deià que és encara més menut i està a la vora d'un barranc. Hi visqué l'escriptor anglés Robert Graves, conegut per la seua obra Jo, Claudi i que també escrigué un diccionari de mitologia grega molt recomanable. A sobre del poble hi ha un xicotet cementeri des del qual s'albira la vall que baixa fins a la mar. Fou curiós perquè a les tombes hi havia alguns cognoms de la Marina com Rosselló o Vives. Visitàrem la Cala de Deià i després veiérem la posta de sol des de la Foradada. És impressionant veure com el sol es pon dins de la mar, al País Valencià no hi ha llocs on poder veure una posta així. Ara bé, al voltant s'hi ha construit una mena de baret amb música chill-out i música d'Andrea Boccelli sonant en el moment climàtic de l'ocàs, coses del turisme.
A la nit tinguérem un sopar mallorquí: pamboli, que és pa amb oli i tomaca i de fet hi ha fins i tot pamboleries, camaiot, sobrassada i trempó. Estava tot molt bo, molt bo, jo no sé què li posen però estava tot molt bo.
Al sendemà visitàrem Manacor que és on nasqué el pare Alcover, creador del Diccionari Català-Valencià-Balear. De Manacor marxaren molts emigrants al segle XVII per a instal·lar-se en pobles de la Marina com Alcalalí, Llíber, Murla, Ondara, Orba, Pedreguer o Xaló. En acabant tornàrem a Palma i visitàrem el Castell de Bellver, on estigué presoner el ministre Jovellanos. És un edifici del segle XIV i fou la residència dels reis de Mallorca (compartida amb Perpinyà) entre els segles XIII i XIV.
Finalment visitàrem S'Arenal que és com Benidorm però pitjor. Hordes d'alemanys bufats pel carrer bevent i fent cas omís de les normatives municipals, una imatge del que som per a Europa, un bordell gegant on fer el que no s'atrevirien a fer en casa. En definitiva ha sigut una visita molt agradable. Hi tornarem.
Bonus track:
L'exic mallorquí-valencià
Horabaixa - vesprada
Berenar - esmorzar (o berenar)
Padrins - avis
Moix - gat
Ca - gos
Al·lot - xiquet
Tomàtiga - tomaca
En canvi, en l'arquitectura sí que hi vaig trobar diferències. Lluny de les cases emblanquinades, totes les façanes estan recobertes amb pedra de tova, en un estil molt semblant al d'altres illes mediterrànies com Sicília o Malta. A més a més hi ha les omnipresents mallorquines.
Una altra cosa que em va cridar l'atenció fou l'ampla presència del mallorquí per tot arreu, fins i tot a Palma. En altres llocs s'invisibilitza la llengua pel turisme. Al principi pot costar fer-se al mallorquí, conseqüències de la quasi inexistent presència del balear als mitjans del País Valencià. Però únicament cal acostumar-se a la diferent flexió verbal, a la desaparició de les -r finals, com fan a Xàbia, a l'ús de l'article salat i a algunes diferències lèxiques. A baix de tot deixaré algunes paraules que diuen diferents.
La visita fou molt curta, tot i això poguérem visitar uns quants llocs. Estiguérem a Palma on tenen una llotja com la de València però més menuda i un centre comercial molt punk. També passàrem per davant del Palma-Arena i la rampa dels jutjats de la ciutat. Després pujàrem cap a la Serra de Tramuntana. Valldemossa és un xicotet poble de la serra i és conegut perquè hi visqueren una temporada Chopin i l'escriptora francesa George Sand. En realitat s'anomenava Amandine però havia d'escriure sota el pseudònim d'un home per tal que li publicaren obres. A Valldemossa totes les cases tenen mallorquines verdes i una maniseta amb la santa local Caterina Tomàs, es veu que si no la tens, et pugen l'IBI.
Més tard anàrem a Deià que és encara més menut i està a la vora d'un barranc. Hi visqué l'escriptor anglés Robert Graves, conegut per la seua obra Jo, Claudi i que també escrigué un diccionari de mitologia grega molt recomanable. A sobre del poble hi ha un xicotet cementeri des del qual s'albira la vall que baixa fins a la mar. Fou curiós perquè a les tombes hi havia alguns cognoms de la Marina com Rosselló o Vives. Visitàrem la Cala de Deià i després veiérem la posta de sol des de la Foradada. És impressionant veure com el sol es pon dins de la mar, al País Valencià no hi ha llocs on poder veure una posta així. Ara bé, al voltant s'hi ha construit una mena de baret amb música chill-out i música d'Andrea Boccelli sonant en el moment climàtic de l'ocàs, coses del turisme.
A la nit tinguérem un sopar mallorquí: pamboli, que és pa amb oli i tomaca i de fet hi ha fins i tot pamboleries, camaiot, sobrassada i trempó. Estava tot molt bo, molt bo, jo no sé què li posen però estava tot molt bo.
Al sendemà visitàrem Manacor que és on nasqué el pare Alcover, creador del Diccionari Català-Valencià-Balear. De Manacor marxaren molts emigrants al segle XVII per a instal·lar-se en pobles de la Marina com Alcalalí, Llíber, Murla, Ondara, Orba, Pedreguer o Xaló. En acabant tornàrem a Palma i visitàrem el Castell de Bellver, on estigué presoner el ministre Jovellanos. És un edifici del segle XIV i fou la residència dels reis de Mallorca (compartida amb Perpinyà) entre els segles XIII i XIV.
Finalment visitàrem S'Arenal que és com Benidorm però pitjor. Hordes d'alemanys bufats pel carrer bevent i fent cas omís de les normatives municipals, una imatge del que som per a Europa, un bordell gegant on fer el que no s'atrevirien a fer en casa. En definitiva ha sigut una visita molt agradable. Hi tornarem.
Bonus track:
L'exic mallorquí-valencià
Horabaixa - vesprada
Berenar - esmorzar (o berenar)
Padrins - avis
Moix - gat
Ca - gos
Al·lot - xiquet
Tomàtiga - tomaca
dimecres, 17 de maig de 2017
LES OLORS DE L'ESTIU
De què fa olor l'estiu? zimzum zimzum, de què fan olor els núvols?
Hi ha una sèrie d'olors que relacione amb l'estiu, l'olor de lleixiu, per exemple o el del clor, la gespa acabada de tallar, la crema solar, la suor, les algues en descomposició, l'arena, el fregitório en cadena dels bars. L'arena fa olor? Sí, fa olor de sol, a vidre i a terra. En canvi l'olor de la mar no és un que em recorde a l'estiu perquè t'acompanya tot l'any. Tot i que no és la mateixa mar la de l'hivern que la de l'estiu. No, va canviant amb les estacions i mostra un color diferent. Però el que sí que em recorda a l'estiu és l'olor de la panotxa dels pins, és una olor que t'omple el nas i que et satura els conductes respiratoris i quasi sempre va associada al cant de les xitxarres. No vos passa que en sentir una xitxarra fa com més calor? Les xitxarres també em recorden a eixes llarguíssimes vesprades d'estiu, caloroses, avorrides, mortes en què si tens sort, pots passar-te-les vegetant en qualsevol racó fresc i si no, et toca pencar i et costa lluitar contra l'amodorramenta que provoca la calor.
Hi ha una sèrie d'olors que relacione amb l'estiu, l'olor de lleixiu, per exemple o el del clor, la gespa acabada de tallar, la crema solar, la suor, les algues en descomposició, l'arena, el fregitório en cadena dels bars. L'arena fa olor? Sí, fa olor de sol, a vidre i a terra. En canvi l'olor de la mar no és un que em recorde a l'estiu perquè t'acompanya tot l'any. Tot i que no és la mateixa mar la de l'hivern que la de l'estiu. No, va canviant amb les estacions i mostra un color diferent. Però el que sí que em recorda a l'estiu és l'olor de la panotxa dels pins, és una olor que t'omple el nas i que et satura els conductes respiratoris i quasi sempre va associada al cant de les xitxarres. No vos passa que en sentir una xitxarra fa com més calor? Les xitxarres també em recorden a eixes llarguíssimes vesprades d'estiu, caloroses, avorrides, mortes en què si tens sort, pots passar-te-les vegetant en qualsevol racó fresc i si no, et toca pencar i et costa lluitar contra l'amodorramenta que provoca la calor.
dimarts, 2 de maig de 2017
AMOR D'AMO
Darrerament he estat llegint la novel·la de Carme Miquel Aigua en Cistella, que és una expressió que sempre diu ma mare: Amor d'amo, aigua en cistella. I què vol dir? Bé, agafa una cistella d'eixes de llata o de vímet i ompli-la d'aigua. Al principi vessarà alegre però tan bon punt com deixe de rajar la font, l'aigua anirà colant-se ràpidament entre les vetes fins a no quedar-ne ni rastre. I em recorda a moltes situacions de la vida laboral, als cafés gratis, als colpets a l'esquena, a les felicitacions, als dinars de Nadal, als dies de permís, a les propines, als dons que concedeixen graciosament els caps però que sempre tenen una cara B. Ah sí! En la majoria de caps totes les accions tenen una cara B, especialment pel que fa a allò de declarar els ingressos. Colpets a l'esquena i salari mínim, felicitacions i si estàs malalt no cobres, café gratis però vine a treballar els dissabtes sense cobrar i quan deixes de ser necessari, patada i a casa. I no intentes alçar el cap perquè llavors ja tens a la tropa mediàtica parlant de sacrifici i de capital emocional i que "és que hui en dia la gent no vol treballar (sense cobrar)" Conegueu cap ricot que done duros a pessetes? I nosaltres sí que hauríem de fer-ho? També et diuen que això de protestar està molt bé però és del passat, que marxisme, sindicalisme, lluita obrera, tot això ja està superat, no com el feixisme que sembla cada dia més viu i de color de rosa.
Encara que la novel·la parla més dels senyorets que sempre buscaven xiques de classe baixa, sovint empleades amb les quals gitar-se, sense compromís, m'ha recordat a moltes situacions de la vida laboral i és que el treball i el sexe sempre acaben trobant-se. I que treballem per diners, que el café i els colpets estan molt bé però són accessoris i no substitueixen els diners, que fins a on jo conec, encara no he vist a ningú fer-se ric treballant debades, que debaes els frares peguen cabotaes, i que sí que n'he vist fer-se'n a costa dels treballadors.
Encara que la novel·la parla més dels senyorets que sempre buscaven xiques de classe baixa, sovint empleades amb les quals gitar-se, sense compromís, m'ha recordat a moltes situacions de la vida laboral i és que el treball i el sexe sempre acaben trobant-se. I que treballem per diners, que el café i els colpets estan molt bé però són accessoris i no substitueixen els diners, que fins a on jo conec, encara no he vist a ningú fer-se ric treballant debades, que debaes els frares peguen cabotaes, i que sí que n'he vist fer-se'n a costa dels treballadors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)