DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Fa gairebé dos mesos que vaig tornar d’Atenes i encara no he decidit si em va agradar o tot el contrari. Tenia clar que la ciutat que trobaria no era aquella clàssica dels llibres d'història, de fet dubte que aquella haja existit mai fora de la ment i la imaginació dels romàntics. Però la ciutat que vaig trobar era lletja, bruta i grisa i em costaria pensar que alguna volta s'hi passejaren Soló, Plató, Aristòtil, Pèricles i tantes ments il·lustres. De la Grècia antiga hi ha poques restes, però és que eixes poques suposen molt més del que roman d’altres períodes històrics! És com si un vent haguera recorregut els seus carrers i s’haguera emportat amb ell qualsevol vestigi del passat. Atenes té més de mig milió d’habitants censats, que es dispara fins als 6 milions a la regió de l’Àtica, amb una superfície que és dalt baix la de la Comunitat de Madrid, mentre que la població de Grècia és de vora 12 milions d’habitants. És a dir que la meitat dels grecs habiten l’Àtica, és com si ...

  La paraula per a dir centre o mig en persa és میان [miyan], dit миён [mijon] en tadjik. En hindi s’ha convertit en la preposició में [me] i ha passat a l’àrab com a مَيْدَان [maydaan] que vol dir plaça i que es un mot prou estés a zones que han entrat en contacte amb esta llengua per exemple l’ucraïnés майдан i una de les places més conegudes de Kiev, Євромайдан , l’Euromaidan. El rus i l’ucraïnés межа i el serbi-croat међа / međa en són cognats, però amb el significat de frontera o vora d’un terreny. Entre les llengües goidèiliques tenim el nom de la ciutat de Milà, coneguda com a   Mediolanum en llatí adaptat del gal, que voldria dir en mig de la planura, destacant la seua ubicació en la vall del Po. Dins de les llengües germàniques trobem l’anglés i el suec mid , el neerlandés midden i l’alemany Mitte . El grec ens dona μέσος i el llatí medius d’on venen per una part mots patrimonials com el romanés miez, l’italià mezzo , el sicilià mezzu , el català mig ,...

 Per diversos motius, en el darrer any he assistit a més misses de les que m'agradaria i he pogut constatar com l'Església no és eixa institució moribunda que pareix des de fora, al contrari ha trobat noves maneres de sobreviure. Clar que s'ha apoderat de bona part dels nostres rituals socials,encara que el fet que tampoc hi haja una voluntat clara des de la societat civil per trencar-hi, ha de ser simptomàtic d'un fet molt més profund. De tota manera, la mort de l'Església no du aparellada la de la religió perquè també em farte de sentir cada dia eixa frase de "jo crec en Déu, no en l'Església" o "jo crec que existeix alguna cosa", és a dir que la secularització estricta no ens durà a l'ateisme social.  Podem diferenciar aquells que s'hi acosten per un tema d'espiritualitat i creences i d'altres que ho fan per a participar de les diferents performances que s'organitzen al seu voltant. Per una banda, trobe que és un fenome...

  E l caminant reprén la seua excursió per la Marina des de l’entrada al camí del barranc del Migdia, sota l’atenta observança del Montgó i segueix direcció cap a ponent, entre bancals d’oliveres i garroferes i fins a trobar un punt en què el camí es divideix en dues branques. A mà esquerra, el camí du a Gata però malauradament es dilueix en la carretera Nacional de perillosa travessera. Ara bé, paga la pena desviar-se un poc per a contemplar una resta viària curiosa, el pas que permet travessar la Barranquera. És la Barranquera o Barranc de les Valls un curs d’aigua constant que arreplega les aigües de les diferents depressions que baixen des del Montgó, com ara el de l’Hedra, del Garroferet o el del Migdia i que les condueix fins al riu Gorgos. La Barranquera tot i mai haver gaudit del privilegi d’anomenar-se riu, a servit als hòmens des d’antic bé per a regar, bé per a moure els molins hidràulics que a la seua vora es van construir, molins com el de Narret, el de Caselles, el de...

 Com que en unes setmanes me’n vaig a Grècia i m’agrada anar a llocs on puc parlar un poc de la llengua, he estat estudiant un poc de grec estos mesos arrere, des del mateix dia que em vaig comprar el bitllet d’avió. Ja sé que amb l’anglés es pot anar a molts llocs del planeta i això em pareix tan avorrit. No he volgut dedicar-li molt de temps, per al repte que em proposava calia invertir-hi moltes més hores, ara bé, també en soc conscient que el temps disponible l’he de repartir entre altres quefers i si no vull que em mate l’angoixa i m’enverine l’estrés, millor baixar el ritme perquè al cap i a la fi, hi vaig per plaer. La idea era traure deu minuts diaris tot fent malabarismes amb les altres obligacions, el necessari per a familiaritzar-me amb un vocabulari bàsic i algunes expressions. És cert que mentiria si diguera que he començat de zero, ja coneixia alguns rudiments. Finalment, he fugit de denses explicacions gramaticals, de llistes de conjugacions i verbs irregulars i dels...

Proceta o Procida (en italià) és una petita illa volcànica que tanca la badia de Nàpols pel nord, entre terra ferma i l'illa d'Ischia. En l'Antiguitat era visitada pels camperols que cultivaven les seues vinyes i pels patricis romans que hi tenien les seues vil•les de descans i en l’actualitat és un municipi que viu del conreu dels cítrics i del turisme, com no podia faltar en un territori mediterrani envoltat per aigua. Després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident, fou un domini dels bizantins i esdevingué un refugi per als habitants de terra ferma que fugien de les ràtzies dels pirates i de les incursions dels longobards, fins que al segle XI els normands la capturen i incorporen al regne de Sicília. Amb els normands arriba el feudalisme i a finals del mateix segle trobem una família de notaris, originaris de la ciutat de Salern, que adquireixen el senyoriu de l'illa i de la terra ferma que l'enfronta, el Monte Procida. Aquesta família amb l’objectiu d’en...