Quan arriba maig, muntar a Laguar, a la Gallinera o a Ebo és un espectacle per als sentits perquè les Valls s'inunden amb el roig dels cirers prenyats que s'esgolen barranc avall pels marges de pedra. Pels carrers, davant de cada portella amb una tauleta de platja, una cadira de bova i un cartó escrit a mà, les famílies venen les seues caixetes de cireres als excursionistes. Però els més ambiciosos no s'esperen a a l'arribada de visitants i amb el cotxe carregat, baixen al litoral a buscar-los.
En el Mascarat, el congost que separava irremissiblement les dos Marines i que a penes fa un segle que es pot salvar gràcies als túnels, es col·loca un d'estos venedors. Seu dins del cotxe i espera pacient hores. pensarà en la collita d'enguany, en si el València guanyarà la lliga o en què farà en tornar a casa. El veig cada dia a la tornada del treball. Em recorda a eixos perennes venedors que hi ha a la carretera d'Oliva, a les barraquetes amb l'estanquera i taronges amerades del fum del tràfic constant.
El venedor de cireres no hi és sol perquè d'un temps ençà com les roselles que floreixen a la vora dels camins, també ha aparegut una dona que, abillada amb vaquers curts i samarreta de tirants, ven el seu cos a granel, segurament perquè una màfia guanye diners. Ha de suportar el sol, la calor i les mirades ara reprovadores, ara vicioses dels conductors que circulen per davant. Pensarà en la seua família o recordarà quan en l'escola li venien que amb l'educació mai passaria penúries.
Espera durant hores de peu i per un únic descans té una cadira d'alumini que en seure li deixa marcada l'empremta del seient sobre les cuixes nues. Llavors entre la prostituta i el venedor de cireres s'estableix una competició per a atraure clients. De vegades un cotxe para. Quin dels dos fruits voldrà? Únicament, fer un gir i canviar el sentit de la direcció. Els dos es queden despagats.
Alguns dies en tornar sols està la xica i no sé si el venedor s'ha desfet de tota la mercaderia o no vol romandre sota el rigorós sol del migdia. Pareix que situar-se en eixa corba és un negoci rendible en vista de què a mesura que s'acosta l'estiu, proliferen les xiques en la carretera. Una espera a l'entrada d'una urbanització fantasma, asseguda sobre un tamboret de plàstic, d'eixos que els xiquets fan servir per a poder arribar a la pica, i s'amaga del sol amb un paraigua de Frozen. Elsa i Olaf se'n riuen, no sé ben bé de què o de qui, si de la situació grotesca o dels conductors que hi passen. Una altra xica espera al costat d'una botiga de lloguer de cotxes abandonada, en un sofà entapissat de ronya, llàgrimes i suor i mira fastiguejada la vida de fantasia que conegudes seues aboquen a les xarxes socials. Cada dia passen centenars de conductor per davant i fan els ulls grossos, hi veuen sols una mercaderia mal exhibida. És el sistema.Hi ha una demanda, ha d'haver-hi una oferta. Això diuen.
Cap a mitjan juny la temporada de cireres acaba i el venedor ja no hi baixarà més. Les xiques poden estar ara ben amples. D'altres negocis pareix que no tenen un final.
divendres, 13 de juliol de 2018
dimecres, 27 de juny de 2018
LA NIT DE SANT JOAN
La vida moderna. La Nit de Sant Joan baixem a la platja a vore la Foguera, res comparable amb eixes fogueres que planten en Alacant. És una foguera més tradicional, de branques, l'enramada de murta i mobles vells, com s'ha fet tota la vida, si no fóra perquè no té tirada entre la societat local i pareix un costum implantat de fa poc per a omplir el calendari d'esdeveniments turístics.
Una tanca separa la gent del foc, per seguretat. Abans les festes eren participatives, ara són sols un espectacle. Per això no es pot jutjar lleugerament que ara el paisatge festiu es poble de desenes de braços en alt amb el mòbil gravant vídeos que al sendemà ningú recordarà. És l'únic element de participació que hi queda.
La policia aparta la concurrència però encara trobem una bona posició, darrere d'una família de russos. Els seus noms no importen però si haguérem de batejar-los, a ell li diuen Raskólnikov i a ella Sònia. I als fills? No ho sé, posem que es diuen Olga, Tatiana, Maria i Anastasia. Els seus noms no són importants per a la història. Es dediquen a llançar bombetes entre la gentada mentre la xicalla s'aferra a les tanques de la diputació.
Falten deu minuts per a les 12. A la nostra esquena, una orquestra canta cançons coentes que animen el guiram. La multitud ha anat fent-se més gran al voltant de la foguera i llavors apareix un comboi de dones majors que es fan lloc a colzades fins a situar-se en primera fila, per davant de la família russa que se les mira disgustada. Raskólnikov els llança bombetes però no s'immuten. En el vagó de cua del comboi va una xica jove que du damunt una caixa de papers. Són els apunts de Dret de la carrera, anuncia, i vol llançar-los a la foguera però les tanques li barren el pas i es queda despagada. Llavors el comboi de dones intenta cridar l'atenció dels municipals que van aquí i allà fent els últims preparatius.
Falten cinc minuts per a les dotze. Al nostre costat, un matrimoni major comenta la jugada. En un gir sorprenent dels esdeveniments, Sònia sap parlar el castellà i li inquireix a la xica que per a què tanta insistència a passar. La xica li explica que aquí és tradició cremar els apunts de la carrera perquè du sort [invent] i la russa de sobte també vol participar de la fantasia. Li demana un paper per a escriure i uns altres fulls per a les filles i l'home. Com a xiquets de bolquers, escriuen comboiats desitjos en els papers que mai no es compliran perquè l'evidència científica d'això és 0. Ara passar a la foguera ha esdevingut un afer internacional i els russos s'uneixen a la cridòria del comboi de dones majors.
Toquen les dotze, la música cessa però allò no fa pinta de començar. La gent es despaciència. La parella major es lamenta que quina poca vergonya, que al seu poble la foguera la cremen a les dotze en punt de la nit, no a les dotze i tres minuts, que així no es compleixen els desitjos. Ningú els fa callar.
Per fi fa acte de presència una regidora de l'ajuntament. Camina amb mandra, com si no l'esperaren a ella per a començar el foc. Però davant de tot toca la foto amb la regina de les festes. Per a alguns això del govern transparent consistir a realitzar un reportatge fotogràfic de cada acte a què s'acudeix. La gent xiula. Sobre la foguera, una altra família observa l'espectacle des del seu balcó mentre menja pipes. Ja són quasi les dotze i cinc.
I què fan mentrestant la família russa i la xica universitària? Després de cridar i cridar infructuosament, finalment Sònia decideix sacrificar la vida de la seua filla més jove i l'envia amb tot el grapat de papers a què bote la tanca i reballe de braç els papers a la foguera. La xiqueta obeeix i in extremis hi aterren els papers. Per fi li boten foc. La foguera crema en un silenci contingut, sense masclets ni sense música. El matrimoni major se'n va indignat, allò no és una foguera ni és res. Després se'n va el comboi de senyores majors amb la xica universitària darrere i la satisfacció d'haver acomplit una missió. Els segueixen la família russa, que se sent un poc més com Hemingway participant d'absurdes tradicions del sud. Finalment ens n'anem nosaltres i allà encara queda la foguera solitària cremant-se a poc a poc. L'orquestra reprèn la música i els pocs espectadors que hi quedaven, es giren.
La vida moderna és eixe espai buit que hi ha entre un món vell que es resisteix a morir i un món nou que naix.
Una tanca separa la gent del foc, per seguretat. Abans les festes eren participatives, ara són sols un espectacle. Per això no es pot jutjar lleugerament que ara el paisatge festiu es poble de desenes de braços en alt amb el mòbil gravant vídeos que al sendemà ningú recordarà. És l'únic element de participació que hi queda.
La policia aparta la concurrència però encara trobem una bona posició, darrere d'una família de russos. Els seus noms no importen però si haguérem de batejar-los, a ell li diuen Raskólnikov i a ella Sònia. I als fills? No ho sé, posem que es diuen Olga, Tatiana, Maria i Anastasia. Els seus noms no són importants per a la història. Es dediquen a llançar bombetes entre la gentada mentre la xicalla s'aferra a les tanques de la diputació.
Falten deu minuts per a les 12. A la nostra esquena, una orquestra canta cançons coentes que animen el guiram. La multitud ha anat fent-se més gran al voltant de la foguera i llavors apareix un comboi de dones majors que es fan lloc a colzades fins a situar-se en primera fila, per davant de la família russa que se les mira disgustada. Raskólnikov els llança bombetes però no s'immuten. En el vagó de cua del comboi va una xica jove que du damunt una caixa de papers. Són els apunts de Dret de la carrera, anuncia, i vol llançar-los a la foguera però les tanques li barren el pas i es queda despagada. Llavors el comboi de dones intenta cridar l'atenció dels municipals que van aquí i allà fent els últims preparatius.
Falten cinc minuts per a les dotze. Al nostre costat, un matrimoni major comenta la jugada. En un gir sorprenent dels esdeveniments, Sònia sap parlar el castellà i li inquireix a la xica que per a què tanta insistència a passar. La xica li explica que aquí és tradició cremar els apunts de la carrera perquè du sort [invent] i la russa de sobte també vol participar de la fantasia. Li demana un paper per a escriure i uns altres fulls per a les filles i l'home. Com a xiquets de bolquers, escriuen comboiats desitjos en els papers que mai no es compliran perquè l'evidència científica d'això és 0. Ara passar a la foguera ha esdevingut un afer internacional i els russos s'uneixen a la cridòria del comboi de dones majors.
Toquen les dotze, la música cessa però allò no fa pinta de començar. La gent es despaciència. La parella major es lamenta que quina poca vergonya, que al seu poble la foguera la cremen a les dotze en punt de la nit, no a les dotze i tres minuts, que així no es compleixen els desitjos. Ningú els fa callar.
Per fi fa acte de presència una regidora de l'ajuntament. Camina amb mandra, com si no l'esperaren a ella per a començar el foc. Però davant de tot toca la foto amb la regina de les festes. Per a alguns això del govern transparent consistir a realitzar un reportatge fotogràfic de cada acte a què s'acudeix. La gent xiula. Sobre la foguera, una altra família observa l'espectacle des del seu balcó mentre menja pipes. Ja són quasi les dotze i cinc.
I què fan mentrestant la família russa i la xica universitària? Després de cridar i cridar infructuosament, finalment Sònia decideix sacrificar la vida de la seua filla més jove i l'envia amb tot el grapat de papers a què bote la tanca i reballe de braç els papers a la foguera. La xiqueta obeeix i in extremis hi aterren els papers. Per fi li boten foc. La foguera crema en un silenci contingut, sense masclets ni sense música. El matrimoni major se'n va indignat, allò no és una foguera ni és res. Després se'n va el comboi de senyores majors amb la xica universitària darrere i la satisfacció d'haver acomplit una missió. Els segueixen la família russa, que se sent un poc més com Hemingway participant d'absurdes tradicions del sud. Finalment ens n'anem nosaltres i allà encara queda la foguera solitària cremant-se a poc a poc. L'orquestra reprèn la música i els pocs espectadors que hi quedaven, es giren.
La vida moderna és eixe espai buit que hi ha entre un món vell que es resisteix a morir i un món nou que naix.
divendres, 22 de juny de 2018
ESTIU
Vaig repartir les notes a la xicalla ansiosa i se n'anaren corrents i sense mirar arrere. Algun d'ells encara es va acomiadar mentre desapareixia pel corredor i em vaig quedar a soles en aquelles quatre parets nues. Els pòsters que les cobrien jeien sobre una taula. Els calaixos buits. La pissarra neta. Però encara podia vore'ls, més de cent cabets amb les seues històries, cadascun diferent: les bregues, els plors, les decepcions, les alegries...Tot començava a esvair-se per a sempre. Jo també me'n vaig anar i en rodar la clau, em va vindre al cap com, nou mesos abans i a molts kilòmetres d'allà, en un altre centre, la cap d'estudis m'explicava ràpidament quatre coses abans de llançar-me dins d'una aula.
No feia ni vint-i-quatre hores que estava explicant per enèsima vegada com pujar al Penyal i de sobte vaig haver de deixar-ho tot, fer les maletes i anar-me'n. De la Mariola a la Serra Gelada passant pel Montgó i el Mondúber, ha sigut un any intens, de molts viatges amb el cotxe, de sentir-me frustrat, ansiós, de no saber per a on tirar però també de vore com a poc, a poc anava fent. Ara de nou la incertesa i tornar a esperar, a vore quina muntanya m'acollirà.
No feia ni vint-i-quatre hores que estava explicant per enèsima vegada com pujar al Penyal i de sobte vaig haver de deixar-ho tot, fer les maletes i anar-me'n. De la Mariola a la Serra Gelada passant pel Montgó i el Mondúber, ha sigut un any intens, de molts viatges amb el cotxe, de sentir-me frustrat, ansiós, de no saber per a on tirar però també de vore com a poc, a poc anava fent. Ara de nou la incertesa i tornar a esperar, a vore quina muntanya m'acollirà.
dissabte, 7 d’abril de 2018
APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (III) INDUMENTÀRIA
Barnús o embarnús: peça de vestit llarga amb teixit de tovalla que s'utilitza per a eixugar-se després d'un bany. També és una peça de vestir per als xiquets quan són batejats. Encara té un altre significat, peça de vestir amb caputxa emprada sobretot en viatges. Aquest és el més proper al significat original de barnús, en àrab burnus (بُرْنُس). Originalment era una capa que feien servir els pastors i beduïns per a protegir-se del fred nocturn del desert. Els berbers eren anomenats al baranis o ashaab al baranis per dur aquesta peça. Sobre el seu origen etimològic, uns apunten que és un préstec del grec, altres opinen que és berber: abernus (ⴰⴱⵔⵏⵓⵙ).
 |
| www.hipertextil.com |
Gasa: tela molt clara, amb molta separació entre els fils i que té usos mèdics a banda d'emprar-se en la confecció de peces de vestir. S'ha considerat que venia de la ciutat palestina de Gaza (غزة), regió molt coneguda per l'elaboració d'aquesta tela. Però també pot ser que vinga de la paraula àrab qaza (قَزّ) un tipus de seda de baixa qualitat i que alhora és un préstec del persa kaz (کز)
 |
| palmasalud.com |
Jupa: peça de vestir que cobreix des del coll fins a la cintura i modernament, una jaqueta o abric. Deriva de l'àrab jubba (جُبَّة). L'aljuba era una peça de vestir que duien els moriscos i que alguns cristians també feien servir. Aquesta paraula ve de la mateixa que ens dóna aljub, que originalment significava "cavar o fer una cisterna" i acabà tenint el significant d'"embolicar o cobrir". Com a curiositat, d'aquí també prové el col·loquialisme castellà "chupa" per a referir-se a una jaqueta. El diminutiu de jupa és jupetí, que no té mànigues. Un altre derivat és el gipó, una peça estreta i amb mànigues. La mateixa paraula ha donat el francés "jupe"o l'italià "giubba".
 |
| La jupa, font: Floreal Indumentaria Valenciana |
 |
| Jupetí; font: biodiversidadcultural.org |
 |
| Gipó; font: belcolom.com |
Jac: peça de vestir que es posa sobre la roba per a cobrir. Prové de l'àrab shak (شَكَّ), una mena d'armadura que es col·loca sobre el pit. El francés jacque esdevingué jacquette com una peça de vestir d'abric que s'obri per davant i d'aquí passà a moltes llengües com l'anglés jacket, l'alemany Jacke, l'italià giachetta, el castellà chaqueta i la nostra jaqueta. Fins i tot en àrab, que ja tenien la paraula, els torna via francés com a jakit (جاكيت). Encara més, bé derivat de jac o a través de l'italià giacca, tenim el mot jaca com una jaqueta d'estil americana. També del francés ens arriba jaqué, que és la jaqueta amb faldons.
Mandil: davantal, peça de vestir que es col·loca davant del cos per a protegir, per a fer certes faenes. També pot tindre el significat de torca-mans, que és el que més l'aproxima al sentit de l'àrab mandil (مَنْدِيل), mocador. Els àrabs prengueren el mot del llatí mantellum, per tant mandil i mantell formen un doblet, tenen un mateix origen etimològic però han evolucionat de manera diferent.
 |
| neoferr.com |
Saragüells: calçons amples que arriben fins als genolls. De l'àrab sarawil (سِرْوَال), pantalons. Han sigut una peça tradicional del camp a la zona oriental de la península, no sols a València, també a Aragó, a Múrcia, a Granada, a les terres de l'Ebre, a Mallorca però també al Magreb, al Marroc. Durant el segle XIX, en un corrent estètic que agradava de tot allò que tenia a vore amb Orient, els francesos popularitzen el sarouel, el mateix tipus de pantaló que aquí s'emprava a l'horta i que ells havien vist en l'Imperi Otomà. Més tard en el segle XX, els hippies els rescataren i serveixen d'inspiració per a eixos pantalons que s'estilen hui en dia que són estrets pel turmell i que paren penjollosos per dalt.
dimarts, 3 d’abril de 2018
VACANCES
Bé, ja ha començat el drama de la temporada, tal com em temia. Estic de vacances i no sé què fer, em sent com un lleó engabiat. Podria estudiar les mil coses que duc en dansa però a més temps disponible tinc, menys productiu sóc, així que no puc estudiar més temps del que ja li dedique quan treballe, paradoxes de la contemporaneïtat.
De tota la vida m'ha passat que he gaudit més d'esperar les coses que de les coses en si i en el cas de les vacances, la setmana passada l'eufòria era real però esta setmana m'embarga el tedi. Quan anava a l'escola era igual, per a mi l'estiu acabava el dia de sant Joan, des d'aleshores i fins que començaven les classes no era més que un llarg i avorrit camí d'angoixa pensant en què les vacances acabaven.
El Nadal passat em va passar una cosa semblant i vaig decidir posar-li remei però la realitat m'ha impedit complir el programa electoral. Per què no viatges ara que tens temps i treball? Em pregunte jo també. No ho sé, la bona qüestió és que volia anar-me'n a Polònia a visitar a un amic però em feia tan poca il·lusió això de viatjar sol i la maror d'agafar un avió, fer l'equipatge, passar milanta controls de seguretat..., que quan vaig mirar vols era massa car. De fet he estat mirant per a este estiu perquè no em torne a passar i la il·lusió segueix sent 0. En quin moment m'he convertit en una persona de 60 anys?
També havia pensat pujar a València a fer no sé què exactament però per fer alguna cosa però de nou, pensar a agarrar cotxe, conduir dos hores, clavar-me dins de València amb el trànsit serril, intentar infructuosament buscar estacionament... o les alternatives per a no agarrar cotxe, l'Alsa, el bla-bla car, deixar el cotxe i pujar en tren... cadascuna em fa més mandra que l'anterior.
Divendres Sant baixarem a Cartagena a passar el dia i crec que és la cosa més emocionant que m'ha passat en els darrers mesos. Voldria haver escrit alguna coseta sobre les impressions que em causà la ciutat però vos remitisc a la idea general del post: mandra.
Estic instal·lat en la inacció i l'anhedonia i no sé per què. Però la setmana que ve quan torne a la rutina, m'haurà passat tot. L'últim llibre que m'he llegit és la Mel i la Fel de Carme Miquel i vaig trobar una frase que deia molt una veïna meua que va morir ara fa sis anys i que em serveix bé a concloure qualsevol cosa: no res i avant.
De tota la vida m'ha passat que he gaudit més d'esperar les coses que de les coses en si i en el cas de les vacances, la setmana passada l'eufòria era real però esta setmana m'embarga el tedi. Quan anava a l'escola era igual, per a mi l'estiu acabava el dia de sant Joan, des d'aleshores i fins que començaven les classes no era més que un llarg i avorrit camí d'angoixa pensant en què les vacances acabaven.
El Nadal passat em va passar una cosa semblant i vaig decidir posar-li remei però la realitat m'ha impedit complir el programa electoral. Per què no viatges ara que tens temps i treball? Em pregunte jo també. No ho sé, la bona qüestió és que volia anar-me'n a Polònia a visitar a un amic però em feia tan poca il·lusió això de viatjar sol i la maror d'agafar un avió, fer l'equipatge, passar milanta controls de seguretat..., que quan vaig mirar vols era massa car. De fet he estat mirant per a este estiu perquè no em torne a passar i la il·lusió segueix sent 0. En quin moment m'he convertit en una persona de 60 anys?
També havia pensat pujar a València a fer no sé què exactament però per fer alguna cosa però de nou, pensar a agarrar cotxe, conduir dos hores, clavar-me dins de València amb el trànsit serril, intentar infructuosament buscar estacionament... o les alternatives per a no agarrar cotxe, l'Alsa, el bla-bla car, deixar el cotxe i pujar en tren... cadascuna em fa més mandra que l'anterior.
Divendres Sant baixarem a Cartagena a passar el dia i crec que és la cosa més emocionant que m'ha passat en els darrers mesos. Voldria haver escrit alguna coseta sobre les impressions que em causà la ciutat però vos remitisc a la idea general del post: mandra.
Estic instal·lat en la inacció i l'anhedonia i no sé per què. Però la setmana que ve quan torne a la rutina, m'haurà passat tot. L'últim llibre que m'he llegit és la Mel i la Fel de Carme Miquel i vaig trobar una frase que deia molt una veïna meua que va morir ara fa sis anys i que em serveix bé a concloure qualsevol cosa: no res i avant.
dijous, 22 de març de 2018
MALABARISMES
El temps és allò que s'escorre entre les mans sense poder retindre'l encara que en anteriors entrades hom puga llegir-me que el temps és més qüestió de voluntat que de disponibilitat. Bé, el temps sempre ens posa al lloc i tenim dret a canviar de pensaments. El temps no existeix, és una barreja de records i d'anhels. Els records s'escriuen en passat i els anhels, en futur. El present és tan efímer que costa ser descrit abans que no es convertisca en passat. El temps és un recompte d'èxits, fracassos i moments mediocres. També és un talonari de xecs que van signant-se sense tindre fons.
El temps lliure és tot aquell temps que ens queda després de descomptar les obligacions i que ens resistim a utilitzar sense sentir una mena de plaer culpable. Últimament m'atabala no dedicar aquest temps a fer coses útils. Voldria dedicar-me a seure mirant la mar i mirant com passen les persones i deixar la ment en blanc, per a mi això és el dolce far niente que diuen els italians o hacer el nada que diu una amiga, que no és italiana però té la mateixa autoritat. Va ser primer l'oci o el treball? Bé, si ens fiem de les etimologies, el negoci és l'absència d'oci així que l'oci aniria per davant segons els romans, que eren molt intel·ligents i feien ponts i edificis que han resistit l'inexorable pas del temps. Tanmateix després de preparar classes, estudiar per al B2 d'alemany, la capacitació d'anglés, cursets de reciclatge i les ineludibles obligacions domèstiques, em sent culpable de no fer més coses de profit. Tal vegada aquest sentiment ve del fet que de totes les coses que faig, les faig totes més per obligació que per devoció. M'agradaria tornar a escriure però llig més que escric.
El temps lliure és tot aquell temps que ens queda després de descomptar les obligacions i que ens resistim a utilitzar sense sentir una mena de plaer culpable. Últimament m'atabala no dedicar aquest temps a fer coses útils. Voldria dedicar-me a seure mirant la mar i mirant com passen les persones i deixar la ment en blanc, per a mi això és el dolce far niente que diuen els italians o hacer el nada que diu una amiga, que no és italiana però té la mateixa autoritat. Va ser primer l'oci o el treball? Bé, si ens fiem de les etimologies, el negoci és l'absència d'oci així que l'oci aniria per davant segons els romans, que eren molt intel·ligents i feien ponts i edificis que han resistit l'inexorable pas del temps. Tanmateix després de preparar classes, estudiar per al B2 d'alemany, la capacitació d'anglés, cursets de reciclatge i les ineludibles obligacions domèstiques, em sent culpable de no fer més coses de profit. Tal vegada aquest sentiment ve del fet que de totes les coses que faig, les faig totes més per obligació que per devoció. M'agradaria tornar a escriure però llig més que escric.
dissabte, 3 de març de 2018
APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (II) RECIPIENTS
Les paraules de hui tenen en comú el fet de ser recipients.
Cassa: utensili amb mànec llarg que s'empra per a escudellar o separar líquids de sòlids. En l'escaldat de la pansa és una ferramenta fonamental. Prové de l'àrab qas'a (قصعه ), escudella fonda o bol. Se'n deriven molts mots per exemple: cas, casset, cassola, cassó. La presència d'aquesta paraula en altres llengües romàniques com el francés casserole, l'italià cazzuolo o l'occità caçòla han suggerit també un origen llatí però ambdues possibilitats podrien ser vàlides.
Garrafa: utensili de cos ample i coll curt que serveix per a contindre líquids com ara vi o oli. Préstec de l'àrab gharrafa (غرافة) present també en el castellà i en el portugués. Els comerciants italians conegueren les garrafes en el nord d'Àfrica i les dugueren al continent però la paraula es convertí en caraffa i d'aquí passà al francés (caraffe), l'anglés (carafe) o l'alemany (Karaffe) amb un canvi de sentit perquè fa referència més bé a un decantador de vi.
Gerra: recipient ceràmic més ample en la meitat i que s'estreteix cap a la base o també un got alt amb ansa. Provindria de l'àrab jarra (جُرَة) que té també ambdós significats. Les variants algerra o angerra han retingut l'article aràbic. Molt estés també: en portugués jarra, en castellà jarra, en aragonés charra, en francés jarre, en anglés jar, en italià giara.
Marraixa: recipient de cos ample i coll curt per a guardar líquids com ara aigua, vi, oli, molt similar a la garrafa. Prové de l'àrab marraixa (مرشة) amb el significat de regadora o recipient per a regar, del verb raixa (رَشَّ) regar. A certs indrets de Catalunya es celebra el ball de l'almorratxa i podria estar-hi relacionat perquè en determinat moment del ball les joves que hi participen són esguitades amb aigua.
Safa: recipient baix i ample circular que s'utilitza en la llar, per exemple per a tindre-hi la bugada o per a rentar-se. Prové de l'àrab sahfa (صحفة) un recipient per a menjar.
Safata: Recipient gran i molt pla que es fa servir per a transportar coberts, plats, gots, etc o per a presentar aliments. En àrab safat (سفط) significa cistella. En castellà va mantindre l'article així existeix la paraula azafate ja quasi en desús. En canvi sota la forma azafata ha cobrat vitalitat per a dessignar una persona que atén els passatgers d'un avió, paraula presa d'un antic càrrec de la cort reial.
Setra: recipient amb una ansa i un broc que serveix per a vessar líquids. Provindria de l'àrab satl (سطل) poal. D'aquí prové la variant setrill, recipient per a contindre i servir oli. L'àrab va prendre el mot del llatí situla amb el mateix significat.
Tassa: recipient xicotet de ceràmica o vidre per a prendre líquids com ara café, te o infusions. Prové de l'àrab tassa (طَاسَة) amb el mateix significat. És també una paraula molt estesa a llengües europees: en castellà taza, en portugués taça, en francés tasse, en italià tazza, en anglés tass o en alemany Tasse. Els àrabs prengueren la paraula del persa tassat (طَسْت). En tant que el persa és una llengua indoeuropea, tenim altres mots d'origen comú com test (del llatí testum) o tècnica (del grec tekhné)
Cassa: utensili amb mànec llarg que s'empra per a escudellar o separar líquids de sòlids. En l'escaldat de la pansa és una ferramenta fonamental. Prové de l'àrab qas'a (قصعه ), escudella fonda o bol. Se'n deriven molts mots per exemple: cas, casset, cassola, cassó. La presència d'aquesta paraula en altres llengües romàniques com el francés casserole, l'italià cazzuolo o l'occità caçòla han suggerit també un origen llatí però ambdues possibilitats podrien ser vàlides.
 |
| font: DCVB |
Garrafa: utensili de cos ample i coll curt que serveix per a contindre líquids com ara vi o oli. Préstec de l'àrab gharrafa (غرافة) present també en el castellà i en el portugués. Els comerciants italians conegueren les garrafes en el nord d'Àfrica i les dugueren al continent però la paraula es convertí en caraffa i d'aquí passà al francés (caraffe), l'anglés (carafe) o l'alemany (Karaffe) amb un canvi de sentit perquè fa referència més bé a un decantador de vi.
 |
| font: www.calfuster.net |
 |
| font: Museu de la Ceràmica d'Alcora. |
Safata: Recipient gran i molt pla que es fa servir per a transportar coberts, plats, gots, etc o per a presentar aliments. En àrab safat (سفط) significa cistella. En castellà va mantindre l'article així existeix la paraula azafate ja quasi en desús. En canvi sota la forma azafata ha cobrat vitalitat per a dessignar una persona que atén els passatgers d'un avió, paraula presa d'un antic càrrec de la cort reial.
Tassa: recipient xicotet de ceràmica o vidre per a prendre líquids com ara café, te o infusions. Prové de l'àrab tassa (طَاسَة) amb el mateix significat. És també una paraula molt estesa a llengües europees: en castellà taza, en portugués taça, en francés tasse, en italià tazza, en anglés tass o en alemany Tasse. Els àrabs prengueren la paraula del persa tassat (طَسْت). En tant que el persa és una llengua indoeuropea, tenim altres mots d'origen comú com test (del llatí testum) o tècnica (del grec tekhné)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)