dimarts, 10 d’octubre de 2017

NAPS I COLS

Sí, ahir els del Ministeri del Temps ho van tornar a fer. Recolzats en la barra d'un bar, amb el furgadents a la boca i el solisombra en la mà tornaren a barrejar naps i cols. Políticament incorrectes, van dir alguns. No, mira, políticament incorrecte no és amollar la primera parida que et passe pel cap, que d'enfants terribles de la societat moderna en tenim a cabassos i no en necessitem tants. Visionaris, diran altres. Tampoc, obri un periòdic, encén la tele o la ràdio, la premsa espanyola fa mesos que gira en bucle sobre els mateixos eixos: independentisme català, Veneçuela i terrorisme islamista i això és el que ens va oferir el capítol d'anit del Ministerio del Tiempo. 

Dividit el capítol en dos fils argumentals, el primer girava al voltant de la figura de Simón Bolívar i una conspiració per a assassinar-lo. Per a salvar-lo, els agents del ministeri havien de viatjar a la Gran Colòmbia. Se suposa que una de les normes temporals de la mitologia de la série és que sols es pot viatjar a territoris "espanyols" però era molt golós situar l'acció en Veneçuela per a crear alarmisme sobre el règim polític, que total no era prou que els mitjans de comunicació es dedicaren dia i nit a fer això. A més Bolívar no sols és un veneçolà sinó també un independentista! ;) ;) ;) ;)

I en aquest escenari entra el personatge pitjor caracteritzat de tota la série, eixe soldat dels terços de Flandes que per la seua manera de pensar també passaria per ser director del País o del Mundo. Parlant d'honor, traïció, pàtria i orgull nacional, Alonso acusa els llibertadors de no ser més que espanyols (com els catalans) que volen la independència per a fer les seues pròpies mangarrufes i no per a alliberar els indígenes. Espereu que arriba l'indi Pachacútec desd'Espanya a defendre els drets dels indígenes. I fóra graciós si no fóra per l'esclavitud i l'espoli dels temps colonials.

De tota manera el subtext és el següent: com que els criolls són espanyols (qué pone en tu DNI?) tot el moviment emancipador americà queda invalidat perquè sí. Notícies fresques del segle XIX: els llibertadors no eren indígenes americans però tampoc eren espanyols metropolitans i molts d'ells eren burgesos, sorpresa, revolució liberal de principis del segle XIX, com els diputats de Cadis.  Els guionistes del Ministerio haurien de fer-li una llegida a Hobsbawm o a Anderson abans de començar a parlar de nacionalisme. Vull dir, que nacionalisme és molt més que orgull, pàtria i bonobos apallissant la gent pel carrer amb impunitat.

Per cert, que en l'ABC aprofiten el capítol per a recordar-nos que Bolívar és un traidor que ens furtà l'imperi. A vore si més de dos-cents anys després comencen a assumir-ho.

L'altre argument tractava sobre un grup de refugiats moriscos d'Elx que acaben en el segle XXI enganyats per un carlí que pretén infiltrar-se en el ministeri per a fer explotar una bomba. Refugiats musulmans fent de cavall de Troia del terrorisme, espera, d'on trauen els guions? De forocoches? El delegat del govern vol desfer-se d'ells però els agents del ministeri que són molt humanitaris diuen que no, que primer han de ser atesos i després ja els faran fora a patades. Evitar genocidis no entra dins de les missions del ministeri.

Crec que en cap moment es va fer referència a perquè els moriscos eren expulsats, com si fóra d'allò més normal i pareixia com si tot es deguera al caprici de Felip III, el mateix Felip III que entregà el govern a Uceda i a Lerma, vull dir que hi ha una tendència en la història a carregar les responsabilitats sobre individus concrets i a obviar la complicitat de la societat del moment o els grups d'interessos que es troben al darrere d'eixes decisions. El cas és que al final Felip III s'apiada dels refugiats d'Elx i els permet quedar-se en la seua terra  ofereix una nau per a anar-se'n a Itàlia. Dels milers de moriscos que foren expulsats de la seua terra i acabaren morts en la mar o en terra estranya no va haver-hi ni un esment.

I al final tot va lligat, a uns, que volen anar-se'n,  garrot, als que no se'n volen anar, garrot també.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

SETEMBRE BIS

L’últim mes ha sigut molt caòtic. Tot començà fa unes setmanes, llavors tenia un treball estable, això sí amb una data de caducitat a les portes de Nadal. No és la millor època per a quedar-se en l’atur? Sembla el guió d’un telefilm d’antena 3.
Però de sobte vaig emplenar la loteria de les adjudicacions contínues i em va tocar un premi. Vaig haver de deixar-ho tot, fer una maleta i anar-me’n. Havia arriscat i podia eixir-me mal la jugada. De fet el treball era per a tres setmanes però com que ja estic acostumat a cagar-la, no vaig fer cap drama. Al final la vida fa corfa.
L’experiència en Ontinyent ha sigut molt satisfactòria: el centre, els companys i els alumnes. Les coses bones s’acaben i sabia que estava ocupant el lloc d’una altra persona. Vaig acabar dilluns, dimarts de curses administratives per la capital i per sort, m’ha tocat un altre premi en la loteria. Novament, ocupant el lloc d’una altra persona que ha de tornar a reclamar-lo algun dia no molt llunyà. És com dur l’existència d’un liquen paràsit.


Tanmateix, com deia una veïna, que per cert ara per ara faltà fa cinc anys, “no res i avant”, després de tot, ja es veu la llum al final del túnel. 

dijous, 28 de setembre de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (VIII)

En aquesta entrada els mots tenen com a element comú que són colors.

أبيض / بيضاء

Abyad  vol dir blanc. Al Nahr al Abyad és un dels noms que tenia el riu Segura abans de la conquesta. El femení és بيضاء (bayda') i el trobem per exemple en Albaida (la Blanca) pel color de la seua terra o per ser terra de secà. També el nom del riu que travessa Albaida i que dóna nom a la comarca, encara que segurament és el riu el que dóna el nom al poble i no al revés.
En Menorca hi ha una alqueria anomenada S'Albaida. Albaida del Aljarafe és a Sevilla i en Màlaga Canillas de Albaida. Las Albaidas es troba en Albacete i ben a prop, Albaidel que es forma amb el nom àrab més un diminutiu llatí.

El riu Túria és conegut en la seua part inicial com a Guadalaviar, que ve a dir riu blanc (però també hi ha la hipòtesi que signifique wadi al-abiar o riu dels pous).


A fora de la península podem veure el barri de Dar el Beida en Alger, conegut en època colonial com la Maison Blanche. Un municipi d'Algèria s'anomena Zanat el Beida, molt semblant al nostre Adzaneta d'Albaida. En Síria, Minet el Beida, el port blanc. Zawiya el Beida és una de les ciutats més importants de Líbia.  En Marroc, Ad-dar el Beida, anomenada Anfa en llengua tamazight i que nosaltres coneixem pel nom que li donaren els portuguesos, Casablanca. Sense eixir de Marroc també hi ha El Koudia el Beida, el pujol blanc. Finalment a Palestina es situa Ein al-Beida o la Font blanca.



أسود / سوداء

(asud / suda') són respectivament, negre i negra. En tenim un grapat, de topònims que provindrien d'aquest adjectiu: Benimassot, Benissoda, Benissaudet, Busot. L'arabista Mikel Epalza afirmava que el mot era sinònim de "feliç" com un eufemisme per a referir-se a població de pell negra. Llavors la seua hipòtesi era que  aquestes alqueries estaven relacionades amb població d'origen africà i això perquè hi vingueren com a soldats en els darrers anys de la taifa de València i se n'apoderaren d'algunes en previsió d'un pagament que no anaven a rebre. En aquest enllaç es pot llegir la hipòtesi millor detallada: https://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/28_epalza.PDF

D'aquí també prové el nom Sudan amb el significat de País dels negres (bilad as-Sudan).



أحمر / حمراء

Ahmar i el femení hambra' signifiquen roig i roja. 
El femení el vegem per exemple en la partida d'Alfambra, a Ribesalbes, que es repeteix en un municipi i riu de Terol i que significa, la Roja. És l'equivalent d'Alhambra perquè les aspirades esdevenen -f- en terres nostres. També podria ser-hi en Javalambre, de l'àrab djabal, muntanya a pesar que djabal en àrab és masculí i hauria de donar alguna cosa semblant a Jabalimar, de la mateixa manera que tenim el topònim Guadalimar, en Jaén, wadi al-ahmar o riu roig. Finalment també pensava que el castell d'Ambra, a Pego, venia d'aquest mot però hambra haguera donat Fambra i no Ambra.
Fora de la península tenim diversos al Hamra en Tunísia, Oman, Israel, Síria o Aràbia Saudita. 


أزرق / زرقاء

Azraq és el color blau i zarqa' és el femení. El color era el malnom d'un dels cabdills musulmans que lideraren la resistència contra les tropes cristianes al segle XIII. D'azraq també prové, segons Coromines el nom del peix aladroc. La presència en la toponímia és minsa. En Xàbia tenim la partida Benimadrocs que podria estar-ne relacionada. O en la Vila Joiosa, la Torre del Xarco que podria vindre de zarqo.



Asfar i safra, groc i groga. No n'he trobat cap en la toponímia, no obstant tenia la mania que la Safor tenia a veure-hi. Sembla que l'únic rastre que tenim és en el safrà i pot ser, en el sofre, malgrat que en defensen l'origen llatí (sulphurum), la pèrdua de la -l- i l'article que té en castellà (azufre) units al color d'aquest mineral, fan pensar en un origen àrab també.

dimarts, 19 de setembre de 2017

RUTINES, VELLES I NOVES

La setmana passada la meua rutina consistia a què venia un senyor i em deia:
-Explica'm això del penyal.
-Jo: El parc natural està obert tot el dia i l'entrada és gratuïta.
-Senyor: Però a quina obrin?
-Jo: Està obert tot el dia.
-Senyor: Ah, d'acord. I a quina hora el tanquen?
-Jo: No el tanquen perquè està obert tot el dia.
-Senyor: Però si vaig a les 7 del matí, estarà obert?
-Jo: Sí, perquè no el tanquen.
-Senyor: Ah, però fulanet m'ha dit que està tancat i no deixen pujar.
[Jo em visualitze pegant-me cabotades contra el taulell]


Ara la meua rutina consisteix a què entre en classe, explique la lliçó del dia, mane un exercici, el mig faig perquè tinguen un exemple i els mane acabar-lo. Perquè no es distraguen, els done 10 minuts de marge.
[...]
-Comencem tema nou?
-Ho podem fer al llibre?
-Jo no duc la llibreta, ho puc fer en un full?
-Escrivim l'enunciat?
-Puc escriure en roig?
-Fiquem el títol primer?
-Jo no sé què cal fer.
-La pregunta dos també la fem?
-En el llibre hi ha una errada.
-Podem fer-ho en parelles?
-Això ho preguntaràs a l'examen?
-El meu llibre està en castellà.
[...]
-Vos queda un minut.

dimarts, 12 de setembre de 2017

És la història una cadena evolutiva d'esdeveniments que ens han dut a un punt de no retorn, una sort de Xambala on la història es deté i ja no tenim dret a continuar fer-la rodar? L'estat actual de les coses s'ha de mantindre per secula seculorum fins que desaparega l'ésser humà,  i amb ell la història? Sentirem molt en els mitjans que el temps de les revolucions i de les nacions ja ha passat, que tot acabà en la Transició i que ara és el moment de les trivialitats però pretendre que la història deixe d'avançar és com intentar aturar un ferrocarril en marxa amb les mans.

dimarts, 5 de setembre de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (VII)

غَرْب
Garb vol dir oest i prové del verb غَرَبَ garaba, posar-se o anar-se'n.
Llavors el vent que prové de l'oest és el garbí. Algarbia és una alqueria que apareix en documents medievals en terme de Sumacàrcer. Així mateix Xilvella de Lalgarbia era el nom amb què apareixia Xirivella a les fonts medievals.
Segurament del vent garbí provenen altres noms com la Garbina d'Onil, el Garbí d'Estivella i d'Albalat dels Tarongers i el Garbinet d'Alacant.
Algarb era el nom d'una de les quatre quadrelles amb què es dividia l'illa d'Eivissa, justament la situada a la banda occidental. A Màlaga trobem l'Algarbia i Los Algarbes a Córdova i a Tarifa i també a Portugal, l'Algarve, que curiosament és la regió més meridional de Portugal però el nom prové de la seua posició dins d'Al-Andalus.
En una entrada anterior ja vam veure que el prefixe ma- s'empra per a formar participis i adjectius i  sovint per a designar llocs on es desenvolupa una activitat. Doncs bé, quin és el lloc per on és pon el sol? El Magreb. Hui emprem Magreb per a designar els països del Nord d'Àfrica occidental: el Marroc, Algèria i Tunísia però Magreb és el nom àrab del Marroc. El nom de Marroc prové d'una de les seues antigues capitals, Marràqueix. 


شرق
Xarq significa est, nàixer.
L'est Al-Àndalus era anomenat el Xarq-al Andalus en contraposició al Garb al-Andalus. L'Aixarquia era una alqueria del terme de Sumacàrcer. L'Eixarc és una partida de Bocairent i una séquia d'Alfafar. A la Todolella hi ha el Mas d'Eixarch però aquest ha de provindre del cognom més que de la seua orientació geogràfica. També l'Eixarc era el quadrell oriental de l'illa d'Eivissa. A Màlaga l'Aixarquia es troba a llevant de la ciutat. En Aragó trobem sengles poblacions anomenades Exarc, Exarc de Moncayo en Saragossa i Exarc de la Val, Mezquita d'Exarc i Finollosa d'Exarc en Terol. Alguns d'aquests és l'origen probable del cognom Eixarc, Eixarch.


قبلة
Qibla a banda de designar el mur de la mesquita des del qual l'imam dirigeix l'oració, també vol dir direcció i per extensió en la península Ibèrica, la direcció vers on es troba la Meca, el sud-est. N'estan relacionats mots com cabila, tribu del nord d'Àfrica, i càbala, una doctrina religiosa hebrea i un càlcul o pensament supersticiós en valencià. Encara hi ha una altra paraula relacionada, la gabella, un impost sobre articles de primera necessitat com l'oli o la sal.

Pel que fa a la toponímia, Alquibla és una partida de Beniarjó i de Castellnou, també ho era en l'Alzira medieval. La séquia d'Alquibla rega diverses alqueries del Baix Segura fins a Múrcia. Trobem l'Alquible en Alfarb i l'Hort d'Alquible en Navaixes. No és clar però Alcubles i Cubla, aquest en Terol, podrien vindre de la forma plural de qibla. En Osca hi ha la Plaça d'Alquibla, una de les antigues portes de la ciutat medieval.


كدية
Kudia o kedia és un mot de l'àrab dialectal marroquí i el trobem ben estés a la península i significa puig o tossal. 
L'Alcúdia a la Ribera Alta, l'Alcúdia de Crespins a la Costera i l'Alcúdia de Veo a la Plana Baixa són municipis. També trobem diverses partides Alcúdia com a Elx, la Vall de Gallinera, Cocentaina, Callosa d'En Sarrià, Fontanars dels Alforins, el Ràfol de Salem, Miramar, Nules, Xilxes, Vilamalur, Algímia d'Almonacid i Fanzara. A Villalonga hi ha una séquia de l'Alcúdia i també a Guardamar de Segura i Rojals. 
Pel que fa als derivats, trobem el diminutiu Alcudiola a Tavernes de la Valldigna, Rafelcofer, Navarrés. En la forma plural trobem els Alcudions a Xilxes, les Alcúdies a Benidoleig, i les Alcudioles a Xilxes.
Fora del País Valencià hi ha l'Alcúdia a Mallorca, l'Alcudia a Granada, l'Alcudia de Monteagud a Almeria. En Ciudad Real hi ha Valle de Alcudia a Ciudad Real.  Finalment trobem a Menorca Sa Cudia amb l'article adaptat a la pronúncia balear i Navalcudia en Albacete.

dimecres, 30 d’agost de 2017

SOBRE FÒBIES I AL·LÈRGIES

Enguany, la paraula que s'han tret de la màniga els mitjans de comunicació per a pixar-nos damunt i dir-nos que plou és turismefòbia. Segons els mitjans, que sempre en saben més que per això han estudiat i tu no, turismefòbia és qualsevol crítica als efectes negatius que se'n deriven de l'activitat turística. Si critiques les emissions de fums d'una fàbrica, supose que diran que tens industriafòbia o algun mot semblant. Res de nou sota el sol llavors, els mitjans que sempre han sigut d'amo, intenten criminalitzar qualsevol lluita social. L'efecte papallona, en Barcelona es fan unes pintades clamant contra els lloguers turístics que dificulten l'accés a l'habitatge i en Benidorm una empresa obliga els seus treballadors a regalar clavells i fer abraçades als turistes.Uns han entés el problema, els altres prefereixen tancar els ulls, matar el missatger i millorar l'arc de les seues reverències mentre diuen sí, bwana.

L'activitat turística a banda de resultar beneficiosa, comporta una sèrie d'efectes secundaris sobre els quals cal parlar-ne. Acusar les veus crítiques de fer apologia del terrorisme és detestable i una actitud que s'està tornant massa habitual en els mitjans de comunicació i certs sectors de la societat i no és un fenòmen nou però com passa amb molts, fins que no arriben a determinades ciutats, no existeixen. El fet positiu de tot és que comence a parlar-se d'eixa vaca sagrada que ha sigut el turisme.

Entre les qüestions que més hi afecten trobem l'habitatge, que s'ha convertit en un objecte especulatiu més. Se'n construeixen de nous per a reinvertir els beneficis en la construcció de nous habitatges dins d'una espiral-bambolla que tornarà a esclatar-nos. Però encara és pitjor que malgrat l'abundància d'habitatges, molts d'ells estan buits i hi ha molta gent que no pot accedir-ne a un bé perquè els preus dels lloguers representen entre un 40% i un 70% d'un salari, bé perquè no es lloguen a llarg termini i es prefereix deixar-los per al lloguer estacional que és molt més rendible. Municipis com Xàbia o com Calp ja tenen més habitatges de segona residència que de primera i elevats percentatges d'habitatges buits.

Un altre problema se'n deriva de l'afluència d'un gran nombre de població en poques hores. Municipis que veuen créixer la seua població tres vegades sense que s'acompanye en una millora corresponent dels serveis ni de les infraestructures. Segons les dades que ofereix la Secretaria d'Estat per a les Administracions Territorials, Calp multiplica per 6 la seua població, dels 28.000 habitants empadronats, passa als 164.000 habitants. Xàbia ho fa quasi per quatre, dels 32.000 als 113.000 habitants i Dénia quasi per cinc, en passar dels 42.000 als 200.000 habitants. Són xifres que fan pensar sobretot en embossaments, pressió sobre els recursos i serveis sanitaris que es queden curts.

Tot això ha alimentat una construcció excessiva que ha esgotat el sòl urbanitzable i ha hipotecat el futur de molts municipis costaners, condemnats a fer malabarismes en el futur si necessiten terreny disponible. Això ja s'ha vist en Calp, l'última gran bossa de sòl disponible estan atacant-la ja, això sí ara amb una construcció vertical que intente rendibilitzar el sòl disponible. Allò crític és que el sòl es troba en un terreny inundable, on hi ha les Salines, i que repercutirà negativament sobre la biodiversitat d'aquest espai. Xàbia ha anat ratant els penya-segats mentre llança globus sonda, adés un macroprojecte en el Saladar, ara un complex en la falda del Montgó, per veure com respon la societat mentre un sector defensa que s'ha de continuar construint perquè això és menjar per a hui. Sempre el mateix amb l'etiqueta que estiga de moda en el moment, com eixe altre complex per a turisme gay del Campello.

Un altre problema que en va de la mà és la precarització del treball en el sector serveis. En zones on s'ha apostat tot pel turisme la tònica general és una forta estacionalitat i elevades taxes d'atur, a banda de condicions laborals pèssimes amb jornades que superen el límit, hores extres no retribuïdes, salaris baixos i drets laborals que no es respecten. La sorpresa és que Alacant on s'aposta tant pel turisme, és de les províncies més empobrides de l'Estat Espanyol.

Tot plegat són assumptes molt a tindre en compte abans de censurar qualsevol crítica i si és cert que no en són una conseqüència del turisme, també ho és que s'ha emprat per sistema el turisme com a justificant.