dissabte, 7 d’abril de 2018

APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (III) INDUMENTÀRIA

Hui la cosa va de peces de vestir.

Barnús o embarnús: peça de vestit llarga amb teixit de tovalla que s'utilitza per a eixugar-se després d'un bany. També és una peça de vestir per als xiquets quan són batejats. Encara té un altre significat, peça de vestir amb caputxa emprada sobretot en viatges. Aquest és el més proper al significat original de barnús, en àrab burnus (بُرْنُس). Originalment era una capa que feien servir els pastors i beduïns per a protegir-se del fred nocturn del desert. Els berbers eren anomenats al baranis o ashaab al baranis per dur aquesta peça. Sobre el seu origen etimològic, uns apunten que és un préstec del grec, altres opinen que és berber: abernus (ⴰⴱⵔⵏⵓⵙ).

www.hipertextil.com


Gasa: tela molt clara, amb molta separació entre els fils i que té usos mèdics a banda d'emprar-se en la confecció de peces de vestir. S'ha considerat que venia de la ciutat palestina de Gaza (غزة), regió molt coneguda per l'elaboració d'aquesta tela. Però també pot ser que vinga de la paraula àrab qaza (قَزّ‎) un tipus de seda de baixa qualitat i que alhora és un préstec del persa kaz  (کز)

palmasalud.com


Jupa: peça de vestir que cobreix des del coll fins a la cintura i modernament, una jaqueta o abric. Deriva de l'àrab jubba (جُبَّة). L'aljuba era una peça de vestir que duien els moriscos i que alguns cristians també feien servir. Aquesta paraula ve de la mateixa que ens dóna aljub, que originalment significava "cavar o fer una cisterna" i acabà tenint el significant d'"embolicar o cobrir". Com a curiositat, d'aquí també prové el col·loquialisme castellà "chupa" per a referir-se a una jaqueta. El diminutiu de jupa és jupetí, que no té mànigues. Un altre derivat és el gipó, una peça estreta i amb mànigues. La mateixa paraula ha donat el francés "jupe"o l'italià "giubba".

La jupa, font: Floreal Indumentaria Valenciana


Jupetí; font: biodiversidadcultural.org


Gipó; font: belcolom.com

Jac: peça de vestir que es posa sobre la roba per a cobrir. Prové de l'àrab shak (شَكَّ), una mena d'armadura que es col·loca sobre el pit. El francés jacque esdevingué jacquette com una peça de vestir d'abric que s'obri per davant i d'aquí passà a moltes llengües com l'anglés jacket, l'alemany Jacke, l'italià giachetta, el castellà chaqueta i la nostra jaqueta. Fins i tot en àrab, que ja tenien la paraula, els torna via francés com a jakit (جاكيت). Encara més, bé derivat de jac o a través de l'italià giacca, tenim el mot jaca com una jaqueta d'estil americana. També del francés ens arriba jaqué, que és la jaqueta amb faldons. 



Mandil: davantal, peça de vestir que es col·loca davant del cos per a protegir, per a fer certes faenes. També pot tindre el significat de torca-mans, que és el que més l'aproxima al sentit de l'àrab mandil (مَنْدِيل), mocador. Els àrabs prengueren el mot del llatí mantellum, per tant mandil i mantell formen un doblet, tenen un mateix origen etimològic però han evolucionat de manera diferent. 

neoferr.com

Saragüells: calçons amples que arriben fins als genolls. De l'àrab sarawil (سِرْوَال), pantalons. Han sigut una peça tradicional del camp a la zona oriental de la península, no sols a València, també a Aragó, a Múrcia, a Granada, a les terres de l'Ebre, a Mallorca però també al Magreb, al Marroc. Durant el segle XIX, en un corrent estètic que agradava de tot allò que tenia a vore amb Orient, els francesos popularitzen el sarouel, el mateix tipus de pantaló que aquí s'emprava a l'horta i que ells havien vist en l'Imperi Otomà. Més tard en el segle XX, els hippies els rescataren i serveixen d'inspiració per a eixos pantalons que s'estilen hui en dia que són estrets pel turmell i que paren penjollosos per dalt. 



dimarts, 3 d’abril de 2018

VACANCES

Bé, ja ha començat el drama de la temporada, tal com em temia. Estic de vacances i no sé què fer, em sent com un lleó engabiat. Podria estudiar les mil coses que duc en dansa però a més temps disponible tinc, menys productiu sóc, així que no puc estudiar més temps del que ja li dedique quan treballe, paradoxes de la contemporaneïtat.

De tota la vida m'ha passat que he gaudit més d'esperar les coses que de les coses en si i en el cas de les vacances, la setmana passada l'eufòria era real però esta setmana m'embarga el tedi.  Quan anava a l'escola era igual, per a mi l'estiu acabava el dia de sant Joan, des d'aleshores i fins que començaven les classes no era més que un llarg i avorrit camí d'angoixa pensant en què les vacances acabaven.

El Nadal passat em va passar una cosa semblant i vaig decidir posar-li remei però la realitat m'ha impedit complir el programa electoral. Per què no viatges ara que tens temps i treball? Em pregunte jo també. No ho sé, la bona qüestió és que volia anar-me'n a Polònia a visitar a un amic però em feia tan poca il·lusió això de viatjar sol i la maror d'agafar un avió, fer l'equipatge, passar milanta controls de seguretat..., que quan vaig mirar vols era massa car. De fet he estat mirant per a este estiu perquè no em torne a passar i la il·lusió segueix sent 0. En quin moment m'he convertit en una persona de 60 anys?

També havia pensat pujar a València a fer no sé què exactament però per fer alguna cosa però de nou, pensar a agarrar cotxe, conduir dos hores, clavar-me dins de València amb el trànsit serril, intentar infructuosament buscar estacionament... o les alternatives per a no agarrar cotxe, l'Alsa, el bla-bla car, deixar el cotxe i pujar en tren... cadascuna em fa més mandra que l'anterior.

Divendres Sant baixarem a Cartagena a passar el dia i crec que és la cosa més emocionant que m'ha passat en els darrers mesos. Voldria haver escrit alguna coseta sobre les impressions que em causà la ciutat però vos remitisc a la idea general del post: mandra.

Estic instal·lat en la inacció i l'anhedonia i no sé per què. Però la setmana que ve quan torne a la rutina, m'haurà passat tot. L'últim llibre que m'he llegit és la Mel i la Fel de Carme Miquel i vaig trobar una frase que deia molt una veïna meua que va morir ara fa sis anys i que em serveix bé a concloure qualsevol cosa: no res i avant.

dijous, 22 de març de 2018

MALABARISMES

El temps és allò que s'escorre entre les mans sense poder retindre'l encara que en anteriors entrades hom puga llegir-me que el temps és més qüestió de voluntat que de disponibilitat. Bé, el temps sempre ens posa al lloc i tenim dret a canviar de pensaments. El temps no existeix, és una barreja de records i d'anhels. Els records s'escriuen en passat i els anhels, en futur. El present és tan efímer que costa ser descrit abans que no es convertisca en passat. El temps és un recompte d'èxits, fracassos i moments mediocres. També és un talonari de xecs que van signant-se sense tindre fons.

El temps lliure és tot aquell temps que ens queda després de descomptar les obligacions i que ens resistim a utilitzar sense sentir una mena de plaer culpable. Últimament m'atabala no dedicar aquest temps a fer coses útils. Voldria dedicar-me a  seure mirant la mar i mirant com passen les persones i deixar la ment en blanc, per a mi això és el dolce far niente que diuen els italians o hacer el nada que diu una amiga, que no és italiana però té la mateixa autoritat. Va ser primer l'oci o el treball? Bé, si ens fiem de les etimologies, el negoci és l'absència d'oci així que l'oci aniria per davant segons els romans, que eren molt intel·ligents i feien ponts i edificis que han resistit l'inexorable pas del temps. Tanmateix després de preparar classes, estudiar per al B2 d'alemany, la capacitació d'anglés, cursets de reciclatge i les ineludibles obligacions domèstiques, em sent culpable de no fer més coses de profit. Tal vegada aquest sentiment ve del fet que de totes les coses que faig, les faig totes més per obligació que per devoció. M'agradaria tornar a escriure però llig més que escric.

dissabte, 3 de març de 2018

APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (II) RECIPIENTS

Les paraules de hui tenen en comú el fet de ser recipients. 

Cassa: utensili amb mànec llarg que s'empra per a escudellar o separar líquids de sòlids. En l'escaldat de la pansa és una ferramenta fonamental. Prové de l'àrab qas'a (قصعه ), escudella fonda o bol. Se'n deriven molts mots per exemple: cas, casset, cassola, cassó. La presència d'aquesta paraula en altres llengües romàniques com el francés casserole, l'italià cazzuolo o l'occità caçòla han suggerit també un origen llatí però ambdues possibilitats podrien ser vàlides. 




font: DCVB

Garrafa: utensili de cos ample i coll curt que serveix per a contindre líquids com ara vi o oli. Préstec de l'àrab gharrafa (غرافة) present també en el castellà i en el portugués. Els comerciants italians conegueren les garrafes en el nord d'Àfrica i les dugueren al continent però la paraula es convertí en caraffa i d'aquí passà al francés (caraffe), l'anglés (carafe) o l'alemany (Karaffe) amb un canvi de sentit perquè fa referència més bé a un decantador de vi.

font: www.calfuster.net
Gerra: recipient ceràmic més ample en la meitat i que s'estreteix cap a la base o també un got alt amb ansa. Provindria de l'àrab jarra (جُرَة) que té també ambdós significats. Les variants algerra o angerra han retingut l'article aràbic. Molt estés també: en portugués jarra, en castellà jarra, en aragonés charra, en francés jarre, en anglés jar, en italià giara.

font: Museu de la Ceràmica d'Alcora.
Marraixa: recipient de cos ample i coll curt per a guardar líquids com ara aigua, vi, oli, molt similar a la garrafa. Prové de l'àrab marraixa (مرشة) amb el significat de regadora o recipient per a regar, del verb raixa (رَشَّ) regar. A certs indrets de Catalunya es celebra el ball de l'almorratxa i podria estar-hi relacionat perquè en determinat moment del ball les joves que hi participen són esguitades amb aigua.

Safa: recipient baix i ample circular que s'utilitza en la llar, per exemple per a tindre-hi la bugada o per a rentar-se. Prové de l'àrab sahfa (صحفة) un recipient per a menjar.


Safata: Recipient gran i molt pla que es fa servir per a transportar coberts, plats, gots, etc o per a presentar aliments. En àrab safat (سفط) significa cistella. En castellà va mantindre l'article així existeix la paraula azafate ja quasi en desús. En canvi sota la forma azafata ha cobrat vitalitat per a dessignar una persona que atén els passatgers d'un avió, paraula presa d'un antic càrrec de la cort reial. 

Setra: recipient amb una ansa i un broc que serveix per a vessar líquids. Provindria de l'àrab satl (سطل) poal. D'aquí prové la variant setrill, recipient per a contindre i servir oli. L'àrab va prendre el mot del llatí situla amb el mateix significat. 


Tassa: recipient xicotet de ceràmica o vidre per a prendre líquids com ara café, te o infusions. Prové de l'àrab tassa (طَاسَة) amb el mateix significat. És també una paraula molt estesa a llengües europees: en castellà taza, en portugués taça, en francés tasse, en italià tazza, en anglés tass o en alemany Tasse. Els àrabs prengueren la paraula del persa tassat (طَسْت). En tant que el persa és una llengua indoeuropea, tenim altres mots d'origen comú com test (del llatí testum) o tècnica (del grec tekhné)




divendres, 23 de febrer de 2018

LA CENCEA MATEMÀTECA

Estos dies estem mirant en classe la crisi de la Baixa Edat Mitjana. Vaig estar dos dies afònic i em tocà explicar-la amb mímica, com si jugàrem a les pel·lícules i amb la pissarra, clar. Ara estem mirant la conflictivitat al camp.

A classe en som 17. Els dic:
-Sóc el vostre senyor, les terres que treballeu són meues i m'heu de pagar 50 euros a l'any cadascú.
Molt rep anualment?  Si en som 17, primer haurem de multiplicar 50x17,  aleshores cada any rep 850 euros. Amb eixos diners em pague les meues despeses domèstiques, viatges, si vull organitzar algun sopar en el meu palau al qual no esteu convidats, per cert.  A no ser que vullgueu vindre a rentar plats o cuinar.
-Si heu de pagar-me a mi, vosaltres teniu menys diners per a gastar en menjar. A més a més, segurament tindreu tots una caterva de fills. Esteu infraalimentats i més exposats a les malalties. En este moment apareix la Pesta Negra i el 40% de vosaltres mor. Molts en quedaríeu? Com traeu un percentatge? Multipliqueu 17 x 40 i ho dividiu entre 100. El resultat és 6.8. L'arrodonim a 7 per què no podem desmembrar persones.
-Si n'heu mort 7, quants en quedeu? 10.
-Si eixos 10 em pagueu 50 euros a l'any, rebré 500 euros, per tant molt he deixat de rebre a l'any? 350 euros.
-Aquí tinc dos opcions, o baixe el meu tren de vida i l'ajuste a la realitat o incremente els impostos de manera que els supervivents assumiu la despesa dels morts.
-Com sóc un dèspota, elegiré la segona opció. Molt més m'heu de pagar els supervivents per a què jo continue rebent al voltant de 850 euros? Dividim 850 entre 10 i eixiu a 85 euros.
-Per tant, en molt s'ha incrementat el lloguer de les vostres terres? En 35 euros més.
-Comenceu a estar fins als nassos, veritat? Ara penseu que eixos 85 euros són per la terra però el blat no vols el podeu menjar cru, necessiteu moldre'l i coure'l i per a coure'l, vos cal llenya per a encendre el foc i de tot això jo vaig fent caixa.
-Arriba un moment que ja no podeu més, què feu.
Un diu: em suïcide, però no pot perquè és pecat i aniria a l'infern.
L'altre diu: em negue a pagar. Però aleshores li cauria una multa o una pena molt pitjor.
Un tercer proposa: Me'n vaig a un lloc en què pague menys. I ja van acostant-se a la realitat del moment.
-Un altre proposa: ens podem unir i decidir que no pagarem més si no ens millores les condicions. A poc a poc ens apropem  a la realitat dels irmandiños, dels agermanats o de la Jackerie.
-Encara un afig: i a més et matarem. Este s'ha avançat massa en el temps.
-Jo els propose: d'acord, no vos apuge els impostos però m'haureu d'ajudar a conquerir noves terres. Anem pels de la classe del costat. Dependran d'un altre senyor però vorem de desfer-nos d'ell i apoderar-nos dels seus vassalls. Si en són 14, molts en sereu en total ara? 24. Per a què jo puga rebre els meus 850 euros, molt m'haureu de pagar? Dividim 850 entre 24 i eixireu a uns 35 euros...

I així en una classe d'història hem acabat fent matemàtiques. Jo explicant matemàtiques, que sempre he sigut un inútil per a esta ciència.

diumenge, 11 de febrer de 2018

APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (I) PESOS I MESURES


Fa uns anys vaig escriure un llistat de paraules que venien de l'àrab, he decidit recuperar-lo i unir-lo a la filosofia que hi havia darrere de la série Aprendre àrab sense eixir de casa en què em centrava sols en la toponímia. L'àrab és la llengua que més ha nodrit el valencià de manlleus, no en va parlem de quasi un mil·lenni de presència musulmana al Xarq al-Àndalus, tanmateix moltes paraules fan referència a l'agricultura, a la mar, a l'artesania, a activitats que estan desapareguent i amb elles, morint aquestes paraules. Per això intente que continuen amb vida, per a no esborrar un moment tan important de la nostra història.

En esta entrada el fil conductor és el de les unitats de pesos i mesures.

Alfarràs: Càlcul aproximat que es fa a ull o també una destrucció de moltes coses (ho deixaren tot fet un alfarràs). També hi ha el verb alfarrassar, calcular a ull, i alfarrassador és qui calcula a ull o pronostica. Prové de l'àrab haras (حرص): controlar. 

Almud: Unitat de mesura equivalent a quatre litres. En la pronúncia popular armut. De l'arab al-mad (المد), capacitat, extensió. És una mesura que ha caigut en desús i es conserva en algunes expressions com "mig armut i quatre onces" o "ser un cap de mig armut" per a dir que algú és ximple. Una paraula que se'n deriva és almodí que definia una unitat de mesura i també un impost sobre els cereals. Per extensió definí l'edifici on es guardava el gra que és el sentit que conserva en l'actualitat en els homònims de València i Xàtiva.

Arrova: Unitat de pes que equival a la quarta part d'un quintar i que oscil·la cap al voltant dels 12.800 quilograms. Depenent del territori, hi pot tindre altres equivalències. Prové de l'àrab ar-ruba' (اَلرُّبْع), la quarta part, de arba (أربعة), quatre. En la documentació antiga apareixia @, per això ho traduiren per arrova, encara que és un calc de l'anglés que feia servir l'abreviatura per la preposició at

Calibre: Diametre interior d'un cilindre o mesura d'alguns productes agrícoles. Prové de l'àrab qalib (قالب) i significa motle. Els àrabs prengueren el mot del persa kaleb amb el mateix significat. Sembla que la segona part (leb) és una deformació d'una arrel indoeuropea -ped d'on ve el nostre mot peu i tots els derivats del grec podi com podòmetre, podologia, trípode, etc. A nosaltres probablement ens arriba a través de l'italià, perquè com veurem més avall,qalib ha donat una altra paraula en valencià de forma diferent.

Cafís: Antiga mesura de pes que a principis del segle XX encara estava en ús. Equival a dotze barcelles (una barcella = 17 litres). L'expressió "a cafissos" encara s'utilitza com a equivalent de "en gran quantitat". De l'àrab qafiz (قفيز), una unitat de valor que depén de la regió. En Malta, en Sicília, en Calàbria i en Marsella encara s'empra el caffiso/caffise com a mesura per a l'oli.

Faneca / fanecada: unitat de mesura que equival a huit almuds o a la dotzena part d'una hectàrea. Fanecada se'n deriva de faneca, que és aproximadament la proporció de terra en què es pot sembrar una faneca en una jornada. Al seu torn faneca prové de l'àrab (فنق) faniqa terme derivat del faniq una bossa que s'emprava per a guardar-hi grans.

Gàlib: grossària en proporció a un motlle determinat. S'emprava per a elaborar patrons en la construcció d'embarcacions i modernament s'empra com a perfil màxim que pot tindre un vehicle pel que fa a la seua alçària o amplària a l'hora de passar per una via determinada, els senyals de control de gàlib. Prové de la mateixa paraula qalib (قالب) que hem vist en calibre amb què forma un doblet. 

Quintar: Unitat de pes que equival a quatre arroves. Prové de l'àrab qantar (قِنْطَار), pes de cent unitats. L'àrab prengué el mot del llatí centenarium. Per tant quintar i centenari són formen un doblet. En algunes llengües europees apareix com a kantar o qantar. 

Tafulla: Unitat de superfície que equival a la sisena part d'una fanecada. Encara en ús a la zona del Vinalopó i l'horta d'Elx, a la resta del domini lingüístic apareix en la toponímia, per exemple al Vendrell hi ha el poble d'Altafulla. Prové de l'àrab andalusí tahwila, porció de terra però no he trobat cap mot similar en l'àrab modern però la incloc perquè em pareix una paraula bonica. 

dimecres, 10 de gener de 2018

DIARI D'UN AUTOMOBILISTA

Isc de casa quan el sol encara no està fora, amb temperatures que s'esvaren cap als 0 graus i pel carrer únicament es veuen senyors nòrdics amb pantalons curts passejant gossets. M'enfile per la costera de Pedramala, un Gòlgota ple de grues que alcen xalets de luxe, arrapant-se al vessant de la muntanya. Cap dia falla, sempre acabe d'algun camió, no importa quin, sempre hi ha camions des del revifament de la construcció, siguen de materials, de contenidors o grues excavadores. S'albiren els primers rajos per la mar però encara amb els fars encesos, fem la imatge d'una Santa Companya escalant el mont Olimp. Arribe al cim i allà avall queda el port de Moraira, amb les seues cases escampant-se per tot arreu com si la mateixa rada no pogués ja contindre tanta efervescència urbanística. En eixe moment cal prendre una decisió com en eixes novel·letes juvenils de Elige tu propia aventura.

a) Elegisc la N-332. Va, hem vingut a jugar. Descendisc per Benimarco cap a Teulada, el polígon, la Femine, eixe club que no era un club, que era un hotel amb encant però que està tancant i l'última notícia és que volien convertir-lo en una clínica de salut però ja no s'ha sabut res més. M'endinse en la Garganta, un estret canó del riu Gorgos que comunica el sud de la comarca amb Gata.  Un club abandonat i en el pàrquing, una butaca vella i foradada on sol haver-hi una xica fent el negoci. La pedrera ja en terme de Dénia. Sempre em fa pensar què passarà el dia que s'esbolegen tota la muntanya traent pedra. Tendes d'estàtues de jardí i ceràmica: gerros, gerres, àmfores, plats de porcellana, déus olímpics. El club Casablanca i en girar la corba ja observe el pont de Gata que vol ser un aqüeducte romà. Per si aquesta estreta carretera infestada de corbes no fóra prou difícil de passar, la casualitat va voler que la pillara en obres i que la tancaren a trams per a empolar-la.

Travesse Gata amb tensió, sempre hi ha gent kamikaze que passa sense mirar-hi o creua per on no ha de fer-ho. La nau de Danone, que ja no existeix. Més tendes de ceràmica i estàtues de jardí. El Quijote, un altre clàssic comarcal que ara es ven com a cabaret, que és més elegant. Un altre club sense nom i abandonat, els seus murs coberts de grafitis. Un supermercat anglés. Les Ventes de Pedreguer sempre en constant reconversió. Del club la Sirena a l'alta cuina, la gentrificació. El Pinar. Ondara i el seu centre comercial avançant per l'esquerra a la soliplatgista política econòmica de Dénia. El Verger i més clubs, la Trocha i el Bassot. Allà lluny va quedant el Montgó i als seus peus el castell de Dénia i travesse el riu Molinell, la frontera imposada.

Ara comencen les paradetes de taronges a vora carretera, carregades de carburants i amb l'estanquera onejant. Una cadira en cada caminal, sempre ocupades per xiques de totes les nacionalitats. Canyars que esdevenen habitacions d'un bordell improvisat i finalment Oliva. En Oliva el temps s'alenteix. Tal vegada pels seus abundants semàfors, tal vegada perquè fins i tot quan els semàfors estan en verd, el trànsit no avança, car sempre hi ha un cotxe que vol desviar-se pels carrers laterals. I per fi abandone Oliva i ja no recorde ni quan vaig entrar, sóc la senyora del Titanic. I en aquest punt, en arribar al Viva España i la seua paella gegant, que no és la paella de Monleó, torne enrere, de nou a Pedramala i elegisc l'opció b.

b) Elegisc autopista. Baixe lliscant entre terrasses de vinyes i ametlers. Deixe a un costat l'estació de tren i avance fins a Benissa. El polígon i de seguida l'entrada al peatge. Passen de nou les tendes d'estàtues, els bordells, els polígons però ara com si algú hagués premut el botó ff del vídeo. Això sí, sempre hi ha algun tram tallat i millor no parlar de la qualitat de l'asfalt, que pareix que el cotxe vaja a desmuntar-se peça a peça. I torne al peatge, darrere queda Oliva amb els seus semàfors i el castell de Santa Anna mirant-s'ho tot des de dalt.  La discoteca Hexágono, també abandonada. Eixa conurbació urbana que formen l'Alqueria, Palmera i Bellreguard i tornen els semàfors i el trànsit dens. Les façanes negres a força de maquillar-se amb el fum dels cotxes. Bote de poble en poble sense adonar-me'n, amb fites discretes, ara un cartell, ara una séquia que marca la separació i en passar l'últim semàfor, queda la via oberta cap a Gandia.

Però tot no acaba aquí. Primer la redona que ha de comunicar Gandia amb el nou hospital i els seus polígons, sempre en obres, mai acabada, com si l'hagués dissenyat Gaudí. Després, cap a la carretera del Real i si òbric la finestra, puc sentir l'olor de magdalenes de la fàbrica de Dulcesol. A la dreta, Benipeixcar. Encara s'hi veu la creu de terme plantada en mig d'una rodona i absorbida pel creixement urbà insaciable de la capital de la Safor. I per fi, Germanies, destinació final del viatge. Encara queda una última prova, trobar estacionament però quan ho aconseguisc, ja puc dir que he arribat.

Unes hores més tard em toca desfer el camí cap al sud i reprendre'l al sendemà i a l'altre i així durant un mes. A mi, que no m'agradava conduir.