Entrades

Oposicions passades -STOP- Resultat exitós -STOP- No esperable - STOP- No ganes de literatura- STOP- Molta ansietat- STOP- Molt de temps lliure ara -STOP- Any següent, nou institut -STOP- Trobar a faltar antics companys- STOP- Mirar al futur.

APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (XII): PLANTES

Imatge
Els mots de hui tenen en comú el fet de ser plantes. 

Ababol, planta de flors de colors vius que creix vora dels camins i sembrats, així és coneix a la franja de Ponent i del Vinalopó la rosella. És una flor estesa per gairebé tot el món i de les seues flors se'n fa l'opi. Prové de l'àrab حببور (habbabawr) en què hab-vol dir llavors  i -babawr és una adaptació del llatí papaver, nom d'aquesta flor. Un altre terme per a anomenar aquesta flor en àrab és خشخاش (khaixkhaix) d'on ve el nostre cascall, nom per a una varietat de rosella de flors morades o blaves. En aquest cas és un terme pres del persa i aquest del sànscrit.




Alfals o alfàs, planta lleguminosa i farratgera que tradicionalment s'ha emprat per a l'alimentació del bestiar, originària de Pèrsia però que es troba al voltant de la Mediterrània i també per altres llocs com Amèrica del Nord i la vall de la Plata. Segons Coromines prové de l'àrab فصفصة (fasfasa) i en última instància de l'avèstic asp…

ESTIU, PRELUDI

Enyore un estiu que mai no he conegut, d'excursions en bot i vesprades sota la parra, de llargs passejos per l'arena humida amb les espardenyes a la mà, d'una llum tèbia escolant-se pel clavill d'una mallorquina i el crit d'una gavina perduda en el blau, la senzillesa que es va endur el clamor de les bombes. Enyore un estiu que sols va existir a les obres de Durrell i als quadres de Sorolla. Una cala deserta, xiprers a vora mar, el concert nerviós d'una parella de grills, exposar la mandra al sol i al tardet cercar a la corniche el recer dels ventijols marins. A la nit deixar-se embriagar pel perfum del gesmiler i acompanyat del cant dels gripaus, ser bressolat per la brisa estrelada i somiar amb un estiu que mai no he conegut.

EL DERELICTE

Es tanquen les carpetes per última volta, llibres, llibretes i tot allò que la desídia dels últims dies permetia de fer. Es guarden els bolis als estotjos, s'omplin les motxilles, s'arrosseguen les cadires i les classes es buiden. En el desert posterior queden penjats sobre els murs treballs i a les pissarres, dibuixos com a últim testimoni de la vida que ha insuflat a l'edifici. Roman el silenci, l'eco que provoquen les passes avançant pel buit, un soroll inquietant, per estrany entre la cridòria habitual, i els records.

Acaba un altre curs mentre en el pati jauen les restes del banc de formigó que ahir acabà rebentat i fet a xixines sense que ningú sàpiga per què. Ah, el Sanzaru, la llei del silenci, hom acaba per acostumar-se'n. Desenes d'alumnes al voltant del pobre banc observen fascinats com la dona de la neteja, dirigida per la directora, li pega palades a l'estructura per a fer caure l'última peça en peu. Es canten les absoltes, s'evoquen el…
Fa poc tornà a passar, estar en un lloc i sentir que no en forme part. Mentre la gent conversa i riu despreocupada, el meu cap només fa que pegar-li voltes a la mateixa idea: què pintes aquí? És la sensació de soledat absoluta tot el temps, i la fragilitat.
Intente mamprendre tantes coses que sé que no acabaré perquè sé que cada volta que pare el ritme torne a la nostàlgia i a la malenconia, com si no sapiguera ja, que són ports traïdors i que les naus que en ells cerquen recer, acaben enfonsades en la mar de l'oblit. M'agradaria trobar altres ports de més optimistes i poder aventurar-me a mar oberta però sempre romanc ancorat en els records. Records idealitzats, irreals, cants de sirena que m'atrauen cap a un abisme profund. Penèlope feia i desfeia el seu teler per a no perdre l'esperança, jo, per a no caure en la desesperança.

ESCRIURE COM...

L’avió va fer un parell de voltes per la pista abans d’enlairar-se i perdre’s entre el ramat de núvols. A baix s’esfumava entre la boira de la calima la terra, tan acollidora per al visitant i tan aspra per a aquells que volen forjar-se un futur digne. Dues hores més tard podia albirar de nou el país, ara un de diferent, verd fosc. En pocs minuts l’aparell descendiria i li tocaria abandonar el caliu de la vida passada. Havia comprat un bitllet d’anada i dins la maleta sols havia guardat unes poques peces de roba, un parell de llibres, l’ordinador portàtil i poques expectatives sobre un futur que improvisava. De bona veritat no esperava res d’ençà que baixara de l’avió, més aïna fugia, no sabia ben bé de què però en fugia.
Després d’arreplegar el bagatge, va respirar alleugerit. Sempre patia en aquells moments, temorós de què algú li’l prenguera amb informació o sense. Per fi va eixir de l’aeroport i va prendre el transport que l’havia de dur fins a la ciutat. No era la primera vegada …