L'ÀRAB DE XIPRE
El maltés no és l'única llengua aràbiga de la Unió Europea, ja que en Xipre es parla, a banda del grec i del turc, l'àrab xipriota. Esta és la llengua de la comunitat de cristians maronites de l'illa. Hi ha quatre poblacions on resideix la majoria d’esta comunitat: Kormakitis, Agia Marina, Asomatos i Karpaseia, totes elles en la zona sota control de la República de Xipre del Nord. Es calcula que el parlen vora 3.000 persones, la major part per damunt dels trenta anys, per tant és una comunitat moribunda. Reben ajuda de les Nacions Unides, a més d’una pensió del govern de Xipre que vol retindre la població grecoparlant al nord, això per a evitar la sagnia que començà als anys 70 després de l’ocupació turca, quan molts d’ells emigraren al sud i es dissolgueren com a comunitat lingüística. Des del 2008 es reconeix com a llengua protegida de Xipre, tot i que a voltes això no significa res.
L'àrab de Xipre és la llengua de la comunitat religiosa dels maronites un vessant del catolicisme practicat al Pròxim Orient, sobretot al Líban i a Síria i que tot i reconéixer el papa de Roma, mantenen un ritu propi en llengua siríaca i àrab principalment. El seu nom deriva de Sant Maró, un monjo d’Antioquia del segle IV que cristianitzà les poblacions hel·lèniques de l’actual Líban, que encara mantenien ben viu el paganisme. Amb l'arribada de l'Islam esdevingué un element identitari de les gents que habitaven les muntanyes, perquè les elits romano-bizantines que vivien a les grans ciutats com Damasc o Haleb es convertiren a la nova religió de Mahoma per a conformar l'aristocràcia Omeia.
Durant la desintegració de l’Imperi otomà i dins d’una política de construcció nacional de concepció molt estreta, molts cristians emigraren cap a Amèrica, especialment cap als Estats Units, però també a Colòmbia o formaren una important comunitat, per exemple en la novel·la Crónica de una muerte anunciada de Gabriel García Márquez el protagonista n’és descendent.
Pel que fa als maronites de Xipre, començaren a instal·lar-se en l’illa des de l’edat mitjana. Una primera onada arribà al segle VIII, i una altra al segle X a conseqüència de l’expansió musulmana sobre l’imperi bizantí. La tercera arribà al segle XIII en el context de les croades i finalment una última al segle XIV. En el període d'esplendor hi eren 20.000 persones i conformaven el gros de l'exèrcit dels senyors de Xipre abans de la conquesta otomana.
Durant un temps es pensà que l'àrab xipriota era una varietat dialectal derivada l’àrab siríac, però hui s'apunta a un origen en les comunitats maronites del nord de Mesopotàmia, actual Iraq, a la regió d’Assíria perquè mostra més punts en comú amb l’àrab d’este territori, tot i que hi ha un continu lingüístic que abraça l’àrab sirià així com la influència de l’arameu. Per la qual cosa, hi hagué un trasllat de població previ a la seua arribada al Líban. Després i arran del contacte amb els pobladors de Xipre ha anat adquirint trets característics del grec, per exemple ha perdut les consonants emfàtiques i ha guanyat el so de la p, així com dígrafs i la desaparició de la distinció entre vocals llargues i breus o la regularització dels plurals. S’escriu bé amb alfabet grec, bé amb alfabet llatí.
En l’actualitat és una comunitat en perill d’extinció, com està passant a tot arreu, la globalització i la concepció d’un estat nació estret provocaran la desaparició de milers de cultures al llarg del segle XXI mentre que les lògiques del mercat ens animen a parlar una única llengua i a uniformitzar les nostres cultures, per a major benefici seu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada