dissabte, 26 de gener de 2013

HEBDOMADARI

No escric molt últimament perquè tampoc tinc gaire coses que contar, quan dus una vida quasi monàstica el moment més emocionant del dia és quan arriba el correu...factura, factura, factura, arutcaf! a no, factura.

Per això de vegades m'agrada anar a la mar, és el millor racó per a pensar. Les ones van i venen, s'emporten records vells i en porten de nous, a més la mar ajuda a enfrontar els problemes, perquè per molt que intentes llançar-los ben lluny, la mar els tornarà a dur fins la platja. La mar sempre rebutjarà tot allò que no li és inherent. 

Però aquestes darreres setmanes per culpa del vent no he pogut anar-hi. Diuen que l'altre dia va haver un tornado, però un tornado si no se'n du volant cases d'Arkansas i vaques i puntualment alguna monja, no és tornado. Són graciosos els tornados, un remolí de vent mortalment destructor. Llàstima que no s'enduguen amb ells, ben lluny, la maleïda crisi. 

Un dels motius pels quals ja no encenc la tele, encara que serà més correcte dir el televisor, puix la televisió és el que veiem a través del televisor i no pot ni apagar-se ni encendre's. Com anava dient, un dels motius pels quals ja no encenc el televisor, encara que serà més oportú dir engegar la tele, ja que encendre vol dir fer cremar i ningú li bota foc al seu televisor. Per què parlem tan vagament?  I així i tot ens entenem.

Reprenent el fil, ja no engegue el televisor, encara que engegar significa 1.traure el bestiar a passejar, 2. expulsar, obligar a anar-se'n, 3.fer sortir allò que estava contingut, 4.llançar. Tot i que molta de la gent que apareix per la televisió és digna de ser tractada com bestiar, condemnada a l'ostracisme i llançada ben lluny, com ha arribat aquesta paraula a voler dir "fer funcionar"?. 

Reprenc, ja no pose en funcionament el televisor (i no miraré més el diccionari) perquè solament es parla de la crisi. El dia que es deixe de parlar de la crisi, dels reis que cacen elefants, dels països que volen independitzar-se, de tipets que corren rere una pilota, en definitiva el dia que deixem de debatre del sexe dels àngels, eixe dia descobrirem quins són els problemes reals.

I per a acabar una reflexió, els ases mengen garrofes perquè demanen les garrofes o per què sols els donem a menjar garrofes? Si els ases pogueren triar lliurement continuarien menjant garrofes o optarien per un altre aliment?

dilluns, 14 de gener de 2013

SOBREVIVINT, QUE JA ÉS PROU.

Quan la pedra relliscà i vaig caure per enèsima vegada rere del pes de la motxilla, no vaig poder evitar contemplar el cel. Allà, humiliat sobre les faldes del Montgó, m'assemblava a una tortuga que intenta alçar-se després de caure damunt de la seua closca, fent cops de peu en l'aire i intentant doblegar la gravetat. Entre intents infructuosos, em vaig quedar encantat, contemplant la bellesa incòlume d'aquell cel hivernal, pintat de blau mediterrani i enlluernat de rajos solars que es projectaven al llarg de la vall. M'hauria fet algun colp al cap i aquella imatge que esguardava era el paradís?

Però, retrocedim unes hores en el temps. Des del "no pain, no gain" fins al "la fama cuesta y aquí es donde vais a comenzar a pagar" la vida està repleta de situacions i moments que ens ensenyen que tot allò que ens fa gaudir, ens omple de deler o satisfacció es troba al final d'un tortuós camí, plagat d'obstacles i inconvenients. O pot ser siga, tal vegada, que tot allò que més ens costa aconseguir és el que realment ens fa fruir i és el més digne de ser apreciat?

El cas és que als peus d'aquell barranc que pujava fins a una de les nombroses coves del Montgó, vaig pressentir que estava davant d'una muntanya dantesca i que tot seguit venia una llarga processó: infern, purgatori i paradís. Una senda infestada de brosses i arrels traïdores que ocultes es llançaven sobre els meus peus disposades a fer-me caure. Al no aconseguir tan maligne propòsit, les maleïdes roques insistien una i una altra vegada. Si fa no fa, d'alguna manera, la seua intel·ligència mineral les feia comprendre que tot el que puja ha de baixar i allà estarien elles, esperant pacientment com els coiots que s'abalancen sobre els conills incautes de les planures americanes.

Tanmateix al cap i a la fi, aquelles pedres i brosses solament constituïen el primer capítol del purgatori. La sortida de Troia. Després havia de vindre una escarpada pendent composta de pedres de despreniment, emancipades de la muntanya i que malgrat la seua fèrria constitució, eren incapaces de suportar el pes humà. Cada passa comportava l'angoixa d'enfonsar-se en aquella mar pètria. Emperò, tal com a Odisseu esperava la calidesa de la llar en Ítaca, a mi m'esperava la conquesta victoriosa de la cima. I no hi ha sabor de tanta dolçor o tendror que puga assemblar-se a aquella sensació de supervivència i victòria.

Com tot triomf, aquell havia de ser efímer, perquè encara quedava un nou ascens, aquest per la vertical paret rocosa. Ajudat amb una cadena, una mà s'aferrava al gèlid metall, mentre l'altra tantejava entre els sortints de pedra per trobar un bon punt en el què agafar-se. A més alt ascendia, més baix quedava la el terra. "Un bon moment per descobrir que sóc acrofòbic". Però no, no ho sóc. Llavors començava el capítol quart.

L'abric donava entrada a un corredor del color del jaspi blanquinós que anava estretint-se a mesura que hi penetrava. Pareixia la boca d'un estómac que em conduïa directament a les entranyes del Montgó. Allà on habita el seu esperit, on s'amaguen les forces tel·lúriques i on els deus ctónics tenen la seua llar. A mesura que la distància entre les parets s'acurtava, caminar erecte esdevenia força difícil i no era gens rar acabar amb la pell de braços i mans arrapada per les roques. A més, arribat un moment s'havia havia de continuar avançant amb mans i genolls en lloc dels peus, sortejar una necròpolis de gran antigor i fins i tot arrossegar-me com una serp immunda per un corredor al qual la llum no gosava entrar. "Un bon moment per descobrir que sóc claustrofòbic", però no, tampoc ho sóc.

I pagava la pena tant de patiment? Ja ho pots donar per ben cert perquè al final d'aquell corredor, la llum començava a brillar tímidament, fins a convertir-se en un gran mirador orientat al migjorn. Des d'aquella finestra, Ifach, Bèrnia, el Puigcampana i l'Aitana em miraven arrenglerades i desafiants, o tal vegada a qui miren desafiants és al Montgó, geloses de la seua majestuositat? Fa el mateix,  encara venia el millor. Sobre les parets, com si foren llenços indestructibles, tènues línies dibuixades per la mà humana conformen imatges, símbols de difícil interpretació però que ens col·loquen humilment al davant d'un dels molts misteris que encara amaga la història. Idees, símbols, imatges què volen dir? mai ho sabrem. Sols per això compensava el camí d'anada i el de tornada. Si, el retorn no fou molt més senzill.

Si la vida fora una pel·lícula, bastaria en prémer el botó de rebobinar i tot correria molt ràpid. Però com que no ho és, primer hi havia que pujar per una escala de corda, tornar per aquell corredor fosc, avançant com un nadó obrint-me pas per l'úter. Tornar a refer el camí del corredor estret, d'aquelles parets que pretenien alimentar-se de la meua carn. Sobreviure a Escila i Caribdis. A continuació baixar per l'escarpada paret, d'esquenes, col·locant els peus a cegues entre les escletxes de la roca.

No es pot cantar victòria abans d'hora, encara quedava descendir per la falda, carregat amb un sac amb més de deu quilos. Allò seria el meu Gólgota particular, amb nombres caigudes, cadascuna més còmica que l'anterior i totes diferents, "...cae por segunda vez", "...cae por tercera vez...", "...cae por octava vez". Tenia l'aparença de ser més llarg que la pujada al Calvari i a partir de deu vaig deixar de comptar. Amb tant de pes, hom no controla com voldria les forces gravitatòries i les pedres i brosses se'n feren jas de mi.

Així, quan vaig caure aquella enèsima vegada, m'hagués pogut quedar hores contemplant el pas de l'univers sobre mi, però finalment algú em tingué pietat  i m'allargà la mà, em vaig poder alçar i transportar les restes del meu naufragi a un lloc segur. Muntanya 1- jo 0.

dimarts, 8 de gener de 2013

DIMENSIONS


A pesar del que diuen els físics, vivim en un món d'una sola dimensió. Mai t'havies aturat a pensar-ho? Mirem els quadres, sentim els olors, escoltem la música, caminem pels carrers. Però sempre veiem els mateixos colors, sentim les mateixes olors, escoltem les mateixes notes i caminem pels mateixos carrers. Alguns et diran que l'ésser humà és un animal rutinari i que no li agraden les novetats. Tanmateix la realitat és eixa.

Aquesta circumstància també és aplicable a les persones, ens relacionem amb aquells més afins i dels cercles més immediats, perquè la resta ens incomoda. Aquestes relacions també tenen una sola dimensió, de segur que també ho has viscut. Amb uns parles de les coses divines i amb els altres de les coses humanes, de manera que no pots invertir la relació perquè el fet d'intentar-ho ens porta a la incomoditat novament.

Però un dia, si, un dia qualsevol et despertes i notes que el món es diferent. No t'atreveixes a pensar-ho, però ho intueixes, el món s'ha fet més gran, torna a ser tridimensional. I de sobte, 
allà on abans veies blaus ara s'entreveuen també verds i rojos. La música té altres notes i els olors són plens de matisos. I les persones també experimenten aquest procés, coneixes més els desconeguts i els coneguts ja no els reconeixes. És la realitat canviant de la què abans no n'eres conscient.

dimarts, 1 de gener de 2013

COM ESTÀS?

Com estàs? Una salutació prototip que donem sempre, però és una pregunta retòrica, çò és, per a la qual no s'espera resposta. O millor dit, si que s'espera una resposta pactada: "bé", solem dir. És una convenció social, ningú espera que el seu interlocutor li conte la seua vida i miracles. La nostra societat és plena de convencions, que a priori haurien de facilitar-nos la vida, però no és sempre així, al remat acabem rodejat de conceptes buits de contingut que empren per onrnamentar, perquè queden bé. Altres conceptes buits són el d'amic i família, grups de persones que coneixem millor que els desconeguts i que acabem tolerant per la força del costum, però a la fi dels amics i de la família sols podem esperar actes convencionals, de caràcter festiu, parlant clar, quan les coses van bé. Perquè quan la vida és capgira ningú pot esperar d'aquestes persones més que el rastre  de l'abscència.