dilluns, 14 de gener de 2013

SOBREVIVINT, QUE JA ÉS PROU.

Quan la pedra relliscà i vaig caure per enèsima vegada rere del pes de la motxilla, no vaig poder evitar contemplar el cel. Allà, humiliat sobre les faldes del Montgó, m'assemblava a una tortuga que intenta alçar-se després de caure damunt de la seua closca, fent cops de peu en l'aire i intentant doblegar la gravetat. Entre intents infructuosos, em vaig quedar encantat, contemplant la bellesa incòlume d'aquell cel hivernal, pintat de blau mediterrani i enlluernat de rajos solars que es projectaven al llarg de la vall. M'hauria fet algun colp al cap i aquella imatge que esguardava era el paradís?

Però, retrocedim unes hores en el temps. Des del "no pain, no gain" fins al "la fama cuesta y aquí es donde vais a comenzar a pagar" la vida està repleta de situacions i moments que ens ensenyen que tot allò que ens fa gaudir, ens omple de deler o satisfacció es troba al final d'un tortuós camí, plagat d'obstacles i inconvenients. O pot ser siga, tal vegada, que tot allò que més ens costa aconseguir és el que realment ens fa fruir i és el més digne de ser apreciat?

El cas és que als peus d'aquell barranc que pujava fins a una de les nombroses coves del Montgó, vaig pressentir que estava davant d'una muntanya dantesca i que tot seguit venia una llarga processó: infern, purgatori i paradís. Una senda infestada de brosses i arrels traïdores que ocultes es llançaven sobre els meus peus disposades a fer-me caure. Al no aconseguir tan maligne propòsit, les maleïdes roques insistien una i una altra vegada. Si fa no fa, d'alguna manera, la seua intel·ligència mineral les feia comprendre que tot el que puja ha de baixar i allà estarien elles, esperant pacientment com els coiots que s'abalancen sobre els conills incautes de les planures americanes.

Tanmateix al cap i a la fi, aquelles pedres i brosses solament constituïen el primer capítol del purgatori. La sortida de Troia. Després havia de vindre una escarpada pendent composta de pedres de despreniment, emancipades de la muntanya i que malgrat la seua fèrria constitució, eren incapaces de suportar el pes humà. Cada passa comportava l'angoixa d'enfonsar-se en aquella mar pètria. Emperò, tal com a Odisseu esperava la calidesa de la llar en Ítaca, a mi m'esperava la conquesta victoriosa de la cima. I no hi ha sabor de tanta dolçor o tendror que puga assemblar-se a aquella sensació de supervivència i victòria.

Com tot triomf, aquell havia de ser efímer, perquè encara quedava un nou ascens, aquest per la vertical paret rocosa. Ajudat amb una cadena, una mà s'aferrava al gèlid metall, mentre l'altra tantejava entre els sortints de pedra per trobar un bon punt en el què agafar-se. A més alt ascendia, més baix quedava la el terra. "Un bon moment per descobrir que sóc acrofòbic". Però no, no ho sóc. Llavors començava el capítol quart.

L'abric donava entrada a un corredor del color del jaspi blanquinós que anava estretint-se a mesura que hi penetrava. Pareixia la boca d'un estómac que em conduïa directament a les entranyes del Montgó. Allà on habita el seu esperit, on s'amaguen les forces tel·lúriques i on els deus ctónics tenen la seua llar. A mesura que la distància entre les parets s'acurtava, caminar erecte esdevenia força difícil i no era gens rar acabar amb la pell de braços i mans arrapada per les roques. A més, arribat un moment s'havia havia de continuar avançant amb mans i genolls en lloc dels peus, sortejar una necròpolis de gran antigor i fins i tot arrossegar-me com una serp immunda per un corredor al qual la llum no gosava entrar. "Un bon moment per descobrir que sóc claustrofòbic", però no, tampoc ho sóc.

I pagava la pena tant de patiment? Ja ho pots donar per ben cert perquè al final d'aquell corredor, la llum començava a brillar tímidament, fins a convertir-se en un gran mirador orientat al migjorn. Des d'aquella finestra, Ifach, Bèrnia, el Puigcampana i l'Aitana em miraven arrenglerades i desafiants, o tal vegada a qui miren desafiants és al Montgó, geloses de la seua majestuositat? Fa el mateix,  encara venia el millor. Sobre les parets, com si foren llenços indestructibles, tènues línies dibuixades per la mà humana conformen imatges, símbols de difícil interpretació però que ens col·loquen humilment al davant d'un dels molts misteris que encara amaga la història. Idees, símbols, imatges què volen dir? mai ho sabrem. Sols per això compensava el camí d'anada i el de tornada. Si, el retorn no fou molt més senzill.

Si la vida fora una pel·lícula, bastaria en prémer el botó de rebobinar i tot correria molt ràpid. Però com que no ho és, primer hi havia que pujar per una escala de corda, tornar per aquell corredor fosc, avançant com un nadó obrint-me pas per l'úter. Tornar a refer el camí del corredor estret, d'aquelles parets que pretenien alimentar-se de la meua carn. Sobreviure a Escila i Caribdis. A continuació baixar per l'escarpada paret, d'esquenes, col·locant els peus a cegues entre les escletxes de la roca.

No es pot cantar victòria abans d'hora, encara quedava descendir per la falda, carregat amb un sac amb més de deu quilos. Allò seria el meu Gólgota particular, amb nombres caigudes, cadascuna més còmica que l'anterior i totes diferents, "...cae por segunda vez", "...cae por tercera vez...", "...cae por octava vez". Tenia l'aparença de ser més llarg que la pujada al Calvari i a partir de deu vaig deixar de comptar. Amb tant de pes, hom no controla com voldria les forces gravitatòries i les pedres i brosses se'n feren jas de mi.

Així, quan vaig caure aquella enèsima vegada, m'hagués pogut quedar hores contemplant el pas de l'univers sobre mi, però finalment algú em tingué pietat  i m'allargà la mà, em vaig poder alçar i transportar les restes del meu naufragi a un lloc segur. Muntanya 1- jo 0.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada