dimecres, 30 de març de 2011

SENTÈNCIES BEAUDELAIRIANES



Hui, providencialment la meua companya de pis m'ha llegit aquesta frase del poeta francès Charles Beaudelaire (1821-1867):

Aquesta vida és un hospital en el que cada malalt està posseït pel desig de canviar de llit. El malalt que està junt a l'estufa voldria estar davant la finestra i el que està en la finestra creu que sanarà junt a l'estufa.

Aquesta frase és molt semblant a aquella que diu que l'herba sempre és més verda en el jardí del veí.

I per què dic que me l'ha llegida providencialment? Perquè justament aquesta deu ser la setmana de: anem a contar els nostres problemes amorosos a Aitor. I em recrema per dins perquè em sembla com si un ric es queixés davant un pobre: ai quants diners que tinc, quin drama!.

En un altre ordre de coses, com que m'he fet el ferm propòsit de dir una cosa positiva per cada negativa que diga, sinó vull ser un maníac misantrop com Jack Nicholson en Millor, impossible diré que hui he passat llista per primera vegada i si no hagués tingut l'ajuda de dues secretàries allò hagués pogut ser tràgic.

En fi, reflexions diverses de les 21:30 que si no les dic rebente.


dimarts, 29 de març de 2011

EL DILEMA DE MORTADEL·LA


Ahir, mentre feia la compra, una xiqueta em va demanar ajuda. Es trobava indecisa davant el mostrador de companatge. No sabia quin tipus de mortadel·la triar, o més bé no entenia perquè hi havia diversos tipus.
-En què es diferencien?- em va preguntar.
–Bé, n’hi ha una normal i una altra amb olives - li vaig dir
-I quina agafe?
-Això ha de ser decisió teua. Quina t’agrada més?
-No ho sé, eixa amb olives no l’he provada mai però m’agradaria provar-la però també m’abelleix agafar la de sempre.

Es va mirar les mans, comptant-se les monedes, a veure si amb sort la manca de diners podia excloure una de les dues opcions. Però aquell dia no devia ser el seu dia. Es va girar cara mi, demanant-me amb els ulls que decidira per ella. A mi m'hagués resultat senzill, de fet em resulta més senzill triar per la resta, quan la decisió m'afecta sóc insuportablement indecís. Malgrat tot vaig resoldre que havia d'aprendre a decidir per ella mateixa i acceptar els resultats dels seus actes.

-C crec que no puc ajudar-te més - li vaig dir.

La xiqueta encara va restar uns quants minuts allà davant, absorta i analitzant els pros i els contres d’una i de l'altra mortadel·la. Finalment en va agafar una i se va anar, ben contenta amb la seua elecció, cap a la caixa. 

I jo encara em vaig quedar allà pensat en aquella situació curiosa i desitjant  que tant de bo les decisions de la vida es limitaren a quin tipus de mortadel·la volem comprar, perquè si ens enganyem el més senzill és canviar d'opció la propera vegada. Però normalment la vida ens presenta camins sense tornada, una vegada s'han pres. I finalment per trencar el dramatisme del moment, el megàfon del supermercat, amb aquella estrident melodia, ens recordà que estàvem en quaresma, un bon moment per menjar peix. Tant de bo fós tan senzill.

divendres, 25 de març de 2011

24 DE MARÇ

Aquí estic un 24 de març, un dia com un altre, amb l'esperança trencada en mil trossets, sentint com la història es repeteix i com un autòmat torna a començar. Amb l'orgull desfet i amb la certesa que la ignorància és l'únic que ens pot donar la felicitat, amb la convicció que vivíem millor en la caverna, contemplant ombres il·lusòries abans que el maleït Plató ens arrossegués cap a la llum per poder veure una realitat desagradable. Definitivament, és millor viure en un món irreal, on l'esperança nodreix l'esperit, permetent-li assolir la pau i la quietud, la felicitat. 

Saber mai ens ha proporcionat la felicitat però els covards il·lustrats ja són morts per poder recriminar-los res. On són Rousseau i Voltaire? Soterrats, convertits en pols calcària, satisfets després d'haver condemnat la humanitat a creure que el coneixement proporciona la felicitat. I no és cert, no i mil vegades no, el nivell de coneixement és inversament proporcional al nivell d'insatisfacció i infelicitat.

Aquí estic, un 24 de març, no importa l'any perquè tots els 24 de març seran iguals, el d'enguany, el del darrer any i el del proper, fins l'últim 24 de març.

dijous, 24 de març de 2011

SI DÉU NO VOLIA QUE MENJAREN DE L'ABRE, PER QUÈ ELS DONÀ L'ARBRE?


Animat primer per Jordi i després per mon pare, m'he llegit recentment el llibre de Caín del filòsof portugués Saramago, i no la filòsofa Sara Mago ;)
Doncs bé, he de dir que és un dels llibres més divertits que he llegit mai. Les primeres paraules ja són tota una declaració d'intencions de per on aniran els trets: Cuando el señor, también conocido como Dios... 
El llibre parteix del càstig que Déu feu a Caín després de matar el seu germà, el condemna a vagar per la terra. Marcat pel creador, el fill d'Adam va recorrent alguns dels episodis més coneguts de la Bíblia: el sacrifici d'Isaac, la destrucció de Sodoma i Gomorra, la Torre de Babel, el Diluvi Universal, etc.. I al mateix temps va reflexionant sobre les errades de guió de la Bíblia i posant en dubte la justícia d'un Déu que es dedica a posar a prova els seus fidels i a aplicar-los càstigs desproporcionats pels seus pecats. Caín discuteix amb Déu, perquè ell com tots nosaltres no entenem com un Déu tot poderós, que tot ho veu i tot ho sap, no evita els pecats en lloc d'esperar a que l'home peque per castigar-lo. 
Un exemple d'aquests diàlegs entre Déu i Caín és aquest:
Déu: ¿Que has hecho con tu hermano?
Caín: ¿Soy acaso su guardian?
[fins aquí la part que tots coneguem]
D: Lo has matado.
C: Así es, pero el primer culpable eres tú, yo habria dado mi vida por su vida si tú no hubieses destrudio la mía (en referència al despreci que féu Déu pels sacrificis de Caín)
D: Quise ponerte a prueba.
C: Y ¿quién eres para poner a prueba lo que tú mismo has creado?
D: Soy el dueño soberano de todas las cosas.
C: Y de todos los seres, dirás, pero no de mi persona ni de mi libertad.
D: Libertad para matar.
C: Como tú fuiste libre para dejar que matara a Abel cuando estaba en tus manos evitarlo, [...] hubiera bastado que por un momento fueses de verdad misericordioso, que aceptases mi ofrenda con humildad, simplemente porque no deberias rechazarla...

I el llibre ens mostra un Déu que és perfecte però és irremeiablement una creació humana i com a tal plena d'imperfeccions: la supèrbia, la inseguretat, la desconfiança cap als humans als quals posa constantment a prova... 
En fi, que al llegir el llibre no puc evitar que em vinguen al cap algunes frases d'eixe gran filòsof que és Homer Simpson.
Si Dios es tan poderoso ¿por qué ha de importarle que le adoremos o no?
¿y si estuviésemos rezandole equivocado? El verdadero Dios se pondria furioso.
Dios es poderoso, pero también inseguro, como Barbra Streisand [...]
Dios es mi personaje de ficción favorito

dilluns, 21 de març de 2011

SILENCIS CÒMPLICES.


A l'institut hui hem donat el tema del feixisme i hem començat amb l'experiència italiana, el proper dia passarem a veure el nazisme i preparant la classe m'he trobat aquesta poesia de Martin Niemöller (1892-1984), un pastor luterà alemany que al principi recolzà Hitler perquè el seu discurs anticomunista, antisemita i nacionalista alemany li era atractiu. Molt tard, el 1933, quan Hitler ingerí en l'església protestant, s'oposà al Führer. Després de passar 7 mesos en la presó, acabà en un camp de concentració, primer a Sachsenhausen i després en Dachau fins que Alemanya fou alliberada el 1945. Arrepentit, serà un dels majors defensors del pacifisme.

Quan els nazis prengueren els comunistes, 
vaig callar,
perquè jo no era comunista.

Quan empresonaren als socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.

Quan vingueren a endur-se els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu.

Quan vingueren per buscar-me,
no hi havia ningú més que pogués protestar.




Perquè igual de culpable és aquell que empunya una espasa com el que ho consent, igual de culpable és l'assassí com aquells que el pugen al poder. Sacrificaren primer la seua llibertat per un poc de seguretat, perquè els temps ho requerien, perquè el més important era tindre treball, tindre diners, tindre orgull nacional i tan prompte com perderen la seua llibertat, perderen la seua seguretat. 


divendres, 18 de març de 2011

EL LABERINT LIBI.

Líbia és un país del nord d'Àfrica, antiga colònia italiana, que des de 1969 és governat per Muammar el Gaddafi sota una República Popular Socialista. Què passa aleshores? Ens adonem ara, més de 40 anys després, que els libis viuen sota una dictadura? No,  Gaddafi sempre ha defensat la neutralitat de Líbia de qualsevol conflicte extern, i acaba la guerra freda quedà com una relíquia més, que en un costat no molestava. El problema és que el petroli s'acaba i Líbia posseïx les majors reserves d'Àfrica. I aquest recurs se'l disputen 3 predadors: EEUU, Europa i Xina. 

EEUU necessita sempre justificar moralment les seues accions, i Gadaffi mai ha caigut en la trampa de donar-los motius a una intervenció armada. Xina callant, callant,  fa temps que ha desembarcat en les arenes del desert libi. Per a Europa el nord d'Àfrica és el seu pati de darrere, manté un domini subtil, neocolonial i ha esperat durant molt de temps la caiguda de Gadaffi per a que ara vinga un altre a llevar-li la presa. EEUU ja ha perdut la lluita pel domini de l'Àsia Central a mans de Rússia i Xina i no està disposada a perdre aquesta oportunitat.

I la recent onada de revoltes als països àrabs els ha vingut molt oportunament als occidentals per tombar aquest règim. Què no es revolten els libis per pròpia iniciativa? No problem, per això han pagat als líders tribals del desert per a que tomben Gadaffi. I si el resultat és una guerra civil dona igual, si Gaddaffi no cau per les bones caurà per les males. I a nosaltres, occidentals, que ens importen les vides de 4 moros, mirem cap a un altre costat i recompensem a les urnes la nostra escòria de polítics. I els libis, guanye qui guanye, si es manté el règim actual o si canvia, sortiràn perdent.

dissabte, 12 de març de 2011

EL PODER CORROMP. EL PODER ABSOLUT CORROMP ABSOLUTAMENT

Què fer quan un dia et veus al bell mig d'una guerra sense buscar-ho? No pots fer res, el teu principal problema ha sigut no haver sabut elegit bé les amistats, motiu suficient per a ser víctima de les purgues, de les què tan orgullós se sentiria Stalin. Així és el poder, un beuratge perillós que emborratxa aquells que el no saben beure.  
Però ¿què seria d'un poder despòtic sense una cort que obeix fanàticament totes les ordres, que riu totes les gràcies, encara que s'hi falte el respecte als companys, que aplaudeix els insults als que són diferents o no opinen igual? I tota aquesta degradació moral a canvi d'un plat d'arròs.  Si, indubtablement, són aquestes corts formades per ànimes venudes les que fan creure al poderós que té més poder del que realment té. Ànimes que callen i consenten, que són iguals de culpables.
 Recordem la historia d'aquell emperador que un dia es posà  un vestit invisible ignorant que realment no duia roba. La seua cort aplaudia l'ocurrència, no atrevint-se a contradir el poder. Sembla, segons diuen, que fou un xiquet el que s'atreví a dir ben alt que l'emperador anava nu i la historia ja no ens conta que fou d'aquell xiquet, però segurament acabaria en la presó o desterrat, per fer veure l'estupidesa de l'emperador, mentre la cort seguía satisfeta de favors i riqueses. 
És una lliçó de vida, sempre hi haurà persones que necessiten el poder per sentir-se estimades i persones que venen el seu amor per un tros de pa.  No és una lliçó bonica, però ningú ha dit que la vida siga bonica.
Si fa, no fa, el millor és seure i esperar per veure com cauen els poderosos. Perquè això és el que ignoren, cegats per la prepotència, que el poder és un amant efímer, i que si hui estan dalt, demà ja cauran, que la gravetat sempre acaba per imposar-se. Pot ser en la seua caiguda es vegen acompanyats per tot el seu sèquit, però al dia següent estaran sols i la resta de la seua vida viuran en soledat, com a càstig per tot el verí que han emés, fins que un dia moriran, sols, i ningú no ho sabrà.  A Xàbia el que s'avorreix és perquè vol.

dijous, 10 de març de 2011

DIA D'ESTRENA!

Hui, per fi, ha sigut el dia de la meua estrena. La primera classe. Estava molt nerviós, mentre caminava pels corredors tenia un nus a l’estomac i de sobte al girar el corredor en direcció a la classe, va ser com si el temps es detingués. Podia sentir les meues passes sobre el sòl, molt lentament, el moviment de totes les persones, ralentit. Podria haver-se escoltat fins i tot el soroll d’un full caure al terra. Flanquejat per la professora i el meu company, em venia al cap una sola frase: condenado a muerte recorre la milla verde.  I a l’entrar a la classe, el temps ha recuperat la seua velocitat normal.
I allí, amb la pissarra al darrere i la classe al davant, 22 alumnes, 44 ulls mirant, esperant un pas en fals. Poden olorar la por. Amb els textos repartits i la llista passada era el moment de començar. Per on comence? Ah si...acabada la primera guerra mundial... i comence a passejar la vista per tota la classe. Ulls expectants, d’altres distrets i absents...anem a veure com es produeixen una sèrie de crisis...mans ràpides que agafen apunts... ¿no puedes hablar en castellano?... parlaré en valencià i si no entens alguna cosa t’ho explique en castellà, val?...una mirada de fastig com a tota resposta...bé, durant els anys 20 l’economia dels EEUU... de nou repasse la classe, mirades d’avorriment, estàs perdent-los, estàs perdent-los, merda! Però no et bloqueges...ho esteu entent tot?- siiiii...la classe es torna un crit unànime però poc convincent... algú sap que és el proteccionisme? Algú vol llegir? Algú sap que és la llei de l’oferta i la demanda?...sempre són els mateixos braços els que s’eleven...a estos que els pose un 10...i inconscientment convertisc la classe en un petit diàleg amb els quatre supervivents... ja sé que és un tema molt àrid, però és necessari que ho entengueu... i continue la classe, i de sobte la paraula Hitler es com si els fera retornar...
I aquestes varen ser algunes de les principals mesures contra la crisi del 29... mire el rellotge, encara queden 15 minuts de classe, açò no s’acaba mai, i ara que dic?... bé encara que no haveu donat la revolució russa, passarem a veure un poc dels plans quinquennals de Stalin...s’estan avorrint, recorda el que et va dir Pablo, fes els teus comentaris irònics, però no puc, m’amonestaran...i així va ser com la URSS va esdevindré una potència mundial, ho haveu entès tot? Siiiii, un altre cor de veus...aleshores ja teniu una pregunta d’examen... si, examen, les paraules màgiques els trauen a tots del seu sopor, examen?, examen? Quin examen?...
Bé, la professora em dona l’enhorabona, sembla que ho he fet bé, sembla que no es veia que estava molt nerviós, almenys s’ha acabat la tortura, fins el dilluns.

dijous, 3 de març de 2011

PLOU

Del cel violat cau una pluja persistent que ho mulla tot, banya la calçada, amera les voreres, rega els arbres i xopa els vianants que corrent sota els seus paraigües busquen millors amagatalls. L'aigua forma sobre el sòl bassals lluents per l'acció dels llums, bassals daurats que com un mirall reflecteixen la realitat, una realitat ara il·lusòria, ara imaginària. Capten i retornen la imatge d'una ciutat que, malgrat la pluja no deté el ritme ni para a reposar, perseguida per un rellotge implacable del qual tots els seus habitants tracten de fugir, fins i tot amb més prestesa que quan fugen de la pluja. Demà, quan surta el sol, l'aigua retornara al cel i s'endurà amb ella totes les tristeses i totes les penes i altra vegada quedarà  el carrer net per ser embrutat de bell nou, amb totes les misèries humanes.