divendres, 25 de març de 2011

24 DE MARÇ

Aquí estic un 24 de març, un dia com un altre, amb l'esperança trencada en mil trossets, sentint com la història es repeteix i com un autòmat torna a començar. Amb l'orgull desfet i amb la certesa que la ignorància és l'únic que ens pot donar la felicitat, amb la convicció que vivíem millor en la caverna, contemplant ombres il·lusòries abans que el maleït Plató ens arrossegués cap a la llum per poder veure una realitat desagradable. Definitivament, és millor viure en un món irreal, on l'esperança nodreix l'esperit, permetent-li assolir la pau i la quietud, la felicitat. 

Saber mai ens ha proporcionat la felicitat però els covards il·lustrats ja són morts per poder recriminar-los res. On són Rousseau i Voltaire? Soterrats, convertits en pols calcària, satisfets després d'haver condemnat la humanitat a creure que el coneixement proporciona la felicitat. I no és cert, no i mil vegades no, el nivell de coneixement és inversament proporcional al nivell d'insatisfacció i infelicitat.

Aquí estic, un 24 de març, no importa l'any perquè tots els 24 de març seran iguals, el d'enguany, el del darrer any i el del proper, fins l'últim 24 de març.

9 comentaris:

  1. Totalment d'acord, Aitor.
    Tere.

    ResponElimina
  2. Estic completament en desacord amb "vivíem millor en la caverna, contemplant ombres il·lusòries abans que el maleït Plató ens arrossegués cap a la llum per poder veure una realitat desagradable"
    És cert que el coneixement no ens fa feliços, però per què viure en les ombres és millor? sols perquè vivim esmorteïts,ignorants,enganyats,i atordits però feliços.
    Triare mil vegades eixir de la caverna que viure en un mirall. Tindre un camí il·luminat, sense cap mapa crec que és millor que viure encadenat per la ignorància

    ResponElimina
  3. el tema del text no és la infelicitat que proporciona el coneixement?
    coneixement entés en sentir ample, tant en el sentit d' assabentar-se com el d'anar més enllà del coneixement vulgar.
    No em pensava que la meua comprensió lectora fos tant deficient!!

    ResponElimina
  4. si i no, té un sentit més metàforic i personal que la simple dissertació filosòfica

    ResponElimina
  5. És un text ambigu, però m' agrada l' estil. Vaig llegir-lo varies vegades per a entrendre tots el temes que es perfilaven; alguns més obertament que altres però, amb poc més de 13 linees em vaig decantar per interpretar-lo com una una dissertació en absolut és simple.
    A la meua manera de vore, el tema que impera és el que he dit anteriorment.És per això que he expressat la meua opinió respecte aquest tema.
    Continue creguent que tot i ser un text ambigu,la natura que impera en del text és més dissertació que reflexió, ja que utilitzes l'argument autoritat per a validar allò que penses. A més ho plasmes d' una manera molt acurada i fina, és més propi de la literatura del segle XIX gens freqüent aquestos dies.

    ResponElimina
  6. hahaha eres única Paola, però massa analítica, sent!!
    del segle xix? haha però quin estil? romàntic? realista?

    ResponElimina
  7. l' estil i la temàtica estan més en sintonia amb el romanticisme

    ResponElimina
  8. haha tens unes coses. Deuria haver nascut en el segle XIX, per supost en una família burgesa amb sanitaris, clar

    ResponElimina