DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 A bacs amb l'enèsima polèmica al voltant de la llengua, ha sigut prou decebedor descobrir com molta d'eixa gent aparentment sensible amb les llengües minoritzades, es lleva la careta quan es tracta d'assolir una igualtat lingüística real. Al remat tot es redueix a què aquests aliats et permeten de parlar la teua llengua sempre que no pretengues posar-la al mateix nivell de la seua. Llavors enarboren la bandera de la llengua que ens uneix, la llengua que s'ha imposat a la resta per decisió lliure de tots els habitants de l'Estat, sense cap coacció. Però al cap i a la fi i com vaig dir en l'anterior entrada, hi ha gent per a la qual el conflicte lingüístic mai ha existit perquè sempre han viscut en el costat de la llengua majoritzada.  Vivim en una societat que no és gens igualitària malgrat que hajam bastit una civilització al voltant del concepte d'igualtat, juntament amb el de llibertat i fraternitat. Una part de la societat sempre estarà per damunt de la

 La setmana passada tinguérem un claustre tens. El motiu? La llengua com sempre. Trobe que patir per la llengua és el fet diferencial valencià respecte d'altres nacionalitats. A voltes imagine com hauria sigut créixer en un país en què la teua llengua no és constantment qüestionada, quantes energies conduïdes cap a altres direccions. Els equidistants volen despolititzar la llengua quan el fet de ser valencianoparlant ja és una tria política constant. Recorde quan anava al col·legi i la directora, amiga del partit feixista, ens acusava als xiquets de ser rojos i comunistes per parlar en valencià i amenaçava les mares que duien als fills a la línia amb acudir a serveis socials perquè "las madres que llevan a sus hijos a valenciano, no los quieren". La qüestió  la nova llei del plurilingüisme del govern aliat que pretén convertir els instituts en acadèmies d'anglés fomentar un entorn educatiu poliglota, a costa de donar més protagonisme a dos llengües que no ho necessit