VALENCIÀ, CLAR QUE NO

 La setmana passada tinguérem un claustre tens. El motiu? La llengua com sempre. Trobe que patir per la llengua és el fet diferencial valencià respecte d'altres nacionalitats. A voltes imagine com hauria sigut créixer en un país en què la teua llengua no és constantment qüestionada, quantes energies conduïdes cap a altres direccions. Els equidistants volen despolititzar la llengua quan el fet de ser valencianoparlant ja és una tria política constant. Recorde quan anava al col·legi i la directora, amiga del partit feixista, ens acusava als xiquets de ser rojos i comunistes per parlar en valencià i amenaçava les mares que duien als fills a la línia amb acudir a serveis socials perquè "las madres que llevan a sus hijos a valenciano, no los quieren".

La qüestió  la nova llei del plurilingüisme del govern aliat que pretén convertir els instituts en acadèmies d'anglés fomentar un entorn educatiu poliglota, a costa de donar més protagonisme a dos llengües que no ho necessiten com són el castellà i l'anglés. És a dir que sobre el paper la idea és molt bonica, per a fomentar un entorn divers en matèria lingüística, cal dividir les hores d'ensenyament i atorgar un terç a cada llengua, ço és al valencià, al castellà i a l'anglés. La realitat però, és sempre menys ideal perquè per a una gran majoria dels alumnes valencians, els entorns educatius són els únics en què el valencià s'empra amb normalitat mentre que fora d'aquests, el valencià acaba tenint una presència exclusivament domèstica o ni tan sols existeix. Mitjans de comunicació, cercles d'amics, negocis, relacions socials fins i tot els oficis religiosos utilitzen el castellà o l'anglés com a llengua vehicular. Per tant aquesta llei podria ser justa si fora dels instituts la realitat no fóra tan diglòssica. 

La discussió docent va vindre perquè mentre a uns ens preocupa la desaparició de la nostra llengua, als altres els preocupa que els alumnes acaben l'ensenyament secundari i no saben expressar-se com Cervantes. Uns volem mínims i els altres màxims. Uns ho entenem com una qüestió d'equitat i els altres com d'igualitarisme en una societat desigual. No m'agradaria pensar que també són partidaris de consignes lamentables com "ni masclisme, ni femenisme, igualtat" o "ni dretes, ni esquerres, feixisme".  Em ve al cap una frase que li vaig sentir a un company de religió, d'estos de la polsereta i el partit verd (i per això dubte que sabera que volia dir realment amb eixa frase) però que em fa el pes: igualtat no és donar a tots el mateix, sinó a cadascun allò que mereix. Ell ho entendria com una manera de perpetuar la jerarquia existent i jo ho entenc com ajudar en cada batalla al bàndol més vulnerable. I en aquest cas la llengua més vulnerable sempre serà el valencià.

Em prendré com a exemple. A ma casa mai s'ha parlat en castellà, però als tres anys ja sabia parlar en valencià i en castellà. Tot l'ensenyament el vaig fer en valencià, des del parvulari fins al màster universitari i mai he tingut problemes amb el castellà. De fet, dubte menys a l'hora d'escriure en castellà que en valencià. I malgrat això, cada volta que vull sentir, vore o llegir alguna cosa en valencià, he de fer una tria conscient perquè la realitat farà que tot el que senta, veja o llija siga en castellà. De manera que així podem llançar al fem anys de lluites per aconseguir un mínim de dignitat. I tant que a uns ens faran acotar el cap, però als altres, als de sempre, els continuaran perdonant amb butlles i pròrrogues aplicar la llei, és a dir aquells instituts on el valencià és gairebé invisible, es mantindrà en eixa situació. 

Per a acabar deixe per aquí una cosa que va escriure el meu amic Dani de Cadis (amb qui sempre he parlat en valencià) sobre les llengües i que tant de bo més foren com ell, encara com alguns no hauríem de viure en una situació de batalla permanent.  http://nadaextranyo.blogspot.com/2021/02/aprende-ingles-que-es-mas-util.html