divendres, 30 de maig de 2014

TUMBES, EL CAMÍ DEL NORD

                                              

Sempre m'han causat atracció les fronteres, és inexplicable. En aquesta aventura ja vaig parlar un poc sobre que representen per a mi. En l'aventura que ens ocupa també hi ha involucrada una frontera, en aquest cas la frontera entre Perú i Equador. Tumbes és la darrera província del Perú abans de creuar el país, es troba al voltant de 1300 kilòmetres de Lima i a 600 de Quito i aquesta diferent distància amb una capital i amb l'altra ha marcat història de la frontera des dels últims dies de la colònia, fins a l'actualitat.

Per arribar-hi prenguérem un autobús en Lima que ens dugué fins a la ciutat de Tumbes en tan sols 21 hores. 20 hores d'autobús d'anada i 20 de tornada, clar, ideal per a una excursió de 3 dies. Quan vius en un país com Perú, relativitzes les distàncies i Europa queda ridículament menuda. Amb una distància semblant podries recórrer la distància que hi ha entre Xàbia i Bratislava, per exemple (i pel mateix preu fer un curs de mezzosoprano dramàtica). 

El viatge no va ser tan horrible com pareixia en principi. Eixe viatge amb l'Alsa haguera sigut mortífer, a les 6 hores m'haguera fet l'hara kiri. Prenguérem un bitllet en primera classe que costà 90 sols (uns 23 euros). Els nostres seients estaven en una cabina tancada i eren prou amples, podies dormir relativament bé, molt millor que en l'avió amb què vaig arribar a Lima. Això si, les primeres hores foren bastant pesades, fins que descobrirem com obrir les finestres. 20 persones tancades en una cabina i respirant alhora és un malson, no sols per a claustrofòbics. L'autobús únicament féu una parada de mitja hora per sopar en un bar de carretera al mig de no res. Nosaltres que dúiem el sopar de casa, seguérem en la carretera i ens improvisarem uns entrepans. Havíem de ser de poble. Durant el trajecte et posen pel·lícules de gran qualitat com Machete Kills i per si t'agraden, te les posen diverses vegades. 

Eixírem de Lima a les 17:00 de la vesprada, després de dues hores de retràs inexplicat (i suportar durant eixe temps cada 5 minuts una veu aguda per la megafonia felicitant a totes les mares pel seu dia) i arribàrem a Tumbes a les 13:00 del migdia. Tumbes és el nom que li donaren els castellans quan arribaren a aquell territori, a partir d'una tribu d'aborígens que tenien el nom de tumpis. Puerto Pizarro, en el mateix districte, fou per on entraren per primera vegada al Perú Pizarro i companyia. Tumbes formava part del Virregnat del Perú, però en la província de Guayaquil i això és important per conéixer els esdeveniments recents de la regió. Des del principi de la independència fou territori de conflicte entre el Perú i la Gran Colòmbia primer i el Perú i Equador, després.

Malgrat ser tan disputada, ha estat sempre escassament poblada, a penes un 4% de la població total del Perú. Els manglars i el clima equatorial eren poc atractius per a una economia colonial basada sobretot en l'agricultura comercial i l'extracció de minerals . Ha estat una regió també castigada per la naturalesa, quan no han sigut els terratrémols, han sigut les pluges torrencials d'El Niño el què ha sembrat la destrucció en aquest paradis. A mi personalment em sembla que li falta màgia i parets velles. Quan has viscut tota la vida al costat de la mar, no et passa pel cap anar de vacances a llocs en què l'únic que pots fer és estomacar-te al sol tot el sant dia. A més la calor asfixiant i els mosquits assassins no estan fets per a mi.

A Tumbes arribarem amb l'objectiu de creuar la frontera i renovar el visat. Per a mi, el major atractiu era la frontera en si. Encara que al remat em va decebre. Aquesta és una frontera en sentit estricte, no es pot imaginar una a l'estil de Port Bou.  Aquí arribes a una caserna amb un doble escriptori, signes un paper i et segellen l'eixida, després signes un altre paper i et fan el mateix en l'entrada. Després toca desplaçar-se fins a una altra caserna i fer el procés contrari, eixir d'un país i entrar en l'altre. A totes aquestes, de l'Equador vam veure poc. No s'aprecien gaires diferències d'un costat a l'altre: mateixa llengua, mateixa cultura, mateixa religió, un accent semblant, fins i tot el paisatge és igual. De fet, el paisatge és més diferent entre Piura i Tumbes, quan el desert deixa pas a la vegetació exuberant i les plantacions de plàtans, que entre Tumbes i Equador. 

Arribats a aquest punt cal dir que Tumbes és una ciutat que s'ha desenvolupat segons la seua situació fronterera, això vol dir que abunden els bandolers que pretenen traure els diners dels turistes venent-los poc més que fum. M'explique, quan arribes, "bons" samaritans et diran que per renovar el visat cal estar 3 dies en Equador i que això ho ha fet el govern equatorià perquè són uns lladres i pretenen que els turistes es gasten els diners allí. Et pinten la situació més desoladora del món. Encara sort que han arribat ells, els justiciers, que poden ajudar-te a renovar el visat pel preu mòdic de 25 dòlars per segell (uns 100 dòlars). Tot això ho fan perquè eres tu i perquè ells tracten de guanyar-se la vida honradament (sic). Però això no és cert, es pot eixir i entrar el mateix dia i els segells són gratuïts. Els segells que intenten vendre't també són oficials, te'ls posa un dels funcionaris de la duana que se'n dú comissió, eixos corruptes que han fet del món una porqueria.

La ciutat de Tumbes no té gaire atractius turístics, és una zona que per les seues característiques geogràfiques sempre ha estat en la perifèria, tant de l'imperi incaic com de l'imperi colonial. Afortunadament la regió té altres atractius, com platges netes, un peix deliciós, un cel ras i blau i animals salvatges. Així que sense res més que fer, marxàrem pitant. Per a mi les vacances no començaren fins que no acabà tot el tràmit burocràtic del visat i arribarem a la següent parada del nostre viatge: Zorritos.

Crec que no he deixat molt mal parat el Perú, però per si de cas. Comença la secció de crítiques destructives sobre Xile (hauré de buscar-me una sintonia). Allà anem, Xile...mmm... he vist corredors més amples que Xile. No se m'ocorre res més de moment, sent reiterar-me.

diumenge, 25 de maig de 2014

SANTA ROSA

Per llegir l'entrada, cal posar en reproducció el primer vídeo. 

De los creadores de Santa Bárbara llega...

                                                         SANTA ROSA

secretos...selos...engaños...inquinas...malas artes...pasión...besos...triángulos amorosos...pentágonos...hexágonos...desnudos parsiales....música ligera....asesinatos...negosios ilísitos...gente humilde...gente con plata...cheleros...perros...hijos ilegítimos...amores prohibidos...peleas...reconsiliasiones...el aguatero...malos malísimos...buenas tontas y abnegadas...monjas...amantes...colectivos...vengansas...dolor....justisia...guerras de familias...curas...una loca que seguramente tendrá la clave para la resolusión de las tramas prinsipales...embarasos...muchos embarasos...abandonos...odios servales...monólogos...palabras como "cualquiera"...tragedia...drama...eróticos resultados...lágrimas...machismo... personajes de relleno...giros inesperados...chismes, muertes misteriosas...traisiones...fogosidad...herensias...orgullo... y mucho más.

Lo único que nos falta es una hasienda de café y una villana que nos maneje a todos como marionetas: dansad, malditas, dansad!

Video 1


Y ahora una dramatisasión!

BONUS FINAL: Una señora que podría ser la villana, el titiritero en la sombra

dimecres, 21 de maig de 2014

WILLIAM BRODIE




Hui anem a oblidar-nos del surrealisme peruà i a retornar per uns moments a Escòcia. 

Des que vaig canviar les fredes aigües de la Mar del Nord per les turbulentes de l'Oceà Pacífic, els suaus turons escocesos per la imponent serralada andina i les plujoses terres d'Alba pel desert de Lima, moltes coses em quedaren per contar. En principi vaig considerar que ja no tenia sentit continuar parlant d'un país que ja formava part del passat, però després de reflexionar he decidit almenys publicar allò del qual ja tinguera esborranys.

                   --------------------------------------------------------------------------
Pot ser un carrer tan important en la vida d'una persona que el seu destí hi vaja lligat? Si parlem del Carrer Nou de Xàbia, segurament no, però si parlem de la Royal Mile d'Edimburg i de William Brodie, la cosa ja canvia. Prenguem la màquina del temps i viatgem fins al Segle de les Llums. No oblideu la perruca blanca, les sabates de taló alt i una confiança cega en el progrés per no desentonar! A meitat del segle XVIII Edimburg era la capital d'un regne sense rei, una petita població d'escassos 60.000 habitants que vivia bigarrada al voltant de la Royal Mile. En una d'aquestes cases va nàixer William Brodie un 28 de setembre de 1741.

Malgrat la seua grandària, era una ciutat boiant a les vespres de la revolució industrial en la qual es passejaven David Hume i Adam Smith. Pot ser, fins i tot conegueren William Brodie, li donaren la mà i intercanviaren una conversa filosòfica sobre la llibertat. Hume es lamentaria de ser un empirista en la ciutat dels fantasmes mentre que Adam Smith abominaria dels gremis i corporacions d'artesans. Brodie s'ofendria i tot, car ell formava part de la Corporació d'Artesans. Però com a President de la Càmera de Comerç mostraria interés per les seues idees sobre la llibertat de comerç. William Brodie era un membre respectat de la burgesia de la ciutat, es dedicava a la construcció i reparació de caixes fortes i entre els seus clients hi havia les persones més riques (òbviament els que a dures penes podien menjar un tros de pa en caure la nit no necessitarien els seus serveis).

Construir caixes fortes no era el treball somiat de cap xiquet. D'infant somiaria a navegar les illes del mar Carib o en ser cabaretera en el Berlín de la guerra, no podem saber-ho, però és clar que el seu ofici li oferia una posició avantatjosa a l'hora d'aconseguir uns ingressos extra. De dia era una persona honrada, però de nit es convertia en un lladre de guant blanc, ja que posseïa còpies de totes les caixes que creava i reparava. Fins i tot tenia una disfressa, jo imagine que semblant al de Cat Woman i un nom de guerra, Priscilla.

Per què necessitava tants diners? Tenen l'ambició i l'avarícia explicació? Al marge d'interpretacions filosòfiques, Brodie necessitava els diners per mantindre 5 fills, dues amants i el vici de la ludopatia. L'avarícia i els vicis creixen amb el temps i a poc a poc les necessitats monetàries s'incrementaren també de manera exponencial. Igualment s'expandia el negoci i hagué de buscar-se tres còmplices que l'ajudaren a mantindre netes les finances de la ciutat. Cap a 1786 decidiren fer el gran cop amb què pogueren retirar-se i decidiren assaltar l'oficina de recaptació tributària de la ciutat que es trobava també en la Royal Mile. Foren descoberts i un dels camarades, aprsesat. No tardà a cantar la traviata i els altres dos tingueren un destí similar. William Brodie va poder fugir de la ciutat.

En principi fugí a Àmsterdam, però en aquella època encara no existien els coffee-shops i decidí provar major fortuna als Estats Units, als que a penes 3 anys abans el rei d'Anglaterra els havia reconegut la independència. Somiava en obrir una cafeteria en alguna carretera perduda del mitjà oest en què les cambreres es desplaçarien en patins, una llar per a pròfugs de la justícia. Tanmateix ni tan sols pogué abandonar Holanda i fou capturat en el mateix port.

Després d'un llarg juí de més d'un any, l'1 d'octubre de 1788 (dos dies després del seu aniversari, per a què després diguen que els britànics no tenen sentit de l'humor) fou penjat en la forca, que es trobava també en la Royal Mile, ben a prop d'on havia viscut i havia desenvolupat les seues activitats delictives. Segons els rumors William Brodie havia construït la forca de la ciutat alguns anys abans, ironies del destí.

Una carrera tan brillant no podia haver acabat així. Al cap de pocs dies de la seua mort la gent començà a dir que Brodie havia subornat el botxí i s'havia col·locat un collarí de metall abans de pujar a la forca, fingí la seua mort i fugí. Segons uns, a Londres, segons els altres, a París. Ni uns ni altres coneixien Brodie, que decidí marxar a la terra de les oportunitats i perseguir els seus somnis. En una carretera perduda d'Indiana va poder muntar la seua cafeteria somiada. 

Cent anys després de la seua detenció, un altre edimburgués anomenat Robert Lluís Stevenson, s'inspirà en la seua vida per escriure la novel·la L'estrany cas del Doctor Jekyll i Míster Hyde. En l'actualitat podem trobar-hi el Deacon Brodie's Close, un carreró en què tenia el seu habitatge i taller de malifetes. 

dissabte, 10 de maig de 2014

ROSA

Tot en l'univers té el seu oposat, això ho deia algun d'eixos filòsofs grecs que anaven amb túnica pel carrer. Aleshores, si admetem l'existència de l'amor a primera vista, hem de reconéixer que també hi ha el sentiment contrari. No arribaria a dir odi, però si l'antipatia a primera vista i ningú no l'ha experimentada mai fins que no ha conegut a Rosa, la del Balneari.

Qui és Rosa?, et preguntaràs, estimat lector, que tot ho vols saber. La veuràs caminar pels carrers del Balneari, sense rumb, com la pròfuga d'un sanatori mental. Però no d'eixos sanatoris amb encant d'època victoriana, sinó més ben aviat, d'un manicomi soviètic. Rosa aborda a tot ésser viu desafortunat que cau dins del seu camp visual. De fet, així la vaig conéixer jo. Un dia com un altre, en girar una cantonada, es dirigí cap a mi, al mateix temps que em disparava série de preguntes a boca de canó. Oh, és una mena de Sòcrates?, et preguntaràs amb innocència,  i camina pels carrers plantejant incòmodes preguntes als vianants? No, les preguntes que fa versen sobre la vida de l'interpel·lat. A ella li té igual saber què és la bellesa o què és la valentia. Parlant clar i ras, és el que aquí dirien una chismosa

Qui eres? Què fas aquí? De què coneixes a fulanet i a sotaneta? Quant de temps et quedaràs? I per a mi, totes les preguntes  tenien la mateixa resposta: a tu que t'importa, a tu que t'importa, a tu que t'importa i a tu que t'importa. Clar, però per allò de no fer-me de malvoler entre el veïnat, la part més diplomàtica de mi optà per una solució intermèdia. Aleshores vaig improvisar una mentira sobre qui era i què feia aquí. És cert que poques vegades tenim l'oportunitat d'assatjar una vida alternativa. De fet, diria que les mentires són ocasions per a viure realitats paral·leles. Sona bé aquesta frase, la patentaré i cobraré un cànon quan algú la utilitze. Així que em vaig presentar a Rosa com un rodamón bohemi que havia arribat de viatge a visitar uns amics i sense saber on em conduiria el vent, vivint el dolce far' niente. Que romàntic! Em faltava la flauta.

Confiava no tornar a veure a la tal Rosa mai més. Però com d'enganyat estava. El Balneari és massa menut i encara més des que se n'han anat els madrilenyos. Un altre dia tornava de treballar i en arribar al carrer, pata plop, Rosa a estribord. Altra vegada amb el seu caminar desmanegat. "I encara estàs aquí? I on treballes? I de què? I jo conec una escola i bla bla bla" Cada vegada que he parlat amb Rosa, l'he escoltada uns 30 segons aproximadament, després he preferit imaginar-me una vaca tocant el violí i una simpàtica gallina i una tortuga acompanyant-la al ritme. Fa igual de què parles, ja siga de cortines o de física termonuclear, ja siga que busques un treball o que tingues un pla malèvol de dominació mundial, que ella  sempre coneix les persones adients en Santa Rosa, en Lima i en tot Perú, per este ordre. Encara que, jo crec, que  la majoria d'eixes persones viuen en el regne imaginari de la seua ment.

Des d'aleshores sempre intente fugir-la, però amb tanta mala sort que no hi ha carrer que ella no transite. I fins i tot he provat a anar-me'n per altres llocs, solament per acabar trobant-la, escridassant com una boja: ESPAÑOOOOL, AMIGOOOO. Com de barata vénen alguns l'amistat i a mi, que m'agrada passar desapercebut, em toca el nas que tot el món es gire a mirar-me.

Fins al moment ens havíem mantingut en el terreny neutral del carrer, dic fins al moment perquè la setmana passada se'ns clavà dins de casa. És l'inconvenient de tindre casa sempre oberta, que un dia t'entren simpàtics colibrís i un altre t'entra Rosa. Jo estava fent el dinar i me la veig entrar dins la cuina, com si estiguera a sa casa:  ¿y tú qué enseñas en esa escuela?  Tú que vas a enseñar historia del Perú, tu sabrás historia de España pero no sabes nada de aquí profesorsito i acompanyava el seu discurs amb un ballet. La tia figa esta que s'ha cregut? i tornava: tú no sabes de los Chavín ni de los Inca, tú sabrás de los reyes  de España y ya está. I au, perquè ho diu ella. I atent a la dada, lector, la història del Perú son cultures i la d'Espanya, reis i avant.

 Jo tenia un ganivet en la mà, però per tal que no penses que vaig per casa amb un ganivet diré que tallava albergínies. Mentre les tallava, em preguntava si la legislació del Perú contemplarà l'assassinat en defensa pròpia com un atenuant. Perquè jo alegaré això si em torna a dir tonteries. Al final va sentenciar: Yo tengo unos libros del Perú y te los traeré para que aprendas. Li haguera pogut dir: mira, llig-te-los tu primer i després parlem. Però senzillament li vaig dir: mira, yo enseño historia de Madagascar, así que no me hace falta ningún libro. -Ves, ya desía yo, i va continuar amb el seu ballet refregant-se per la porta, de tal manera que la va deixar lluenta.

Crec que en la vida poques persones m'han fet perdre la paciència tan i tan ràpid. Però no és una obsessió meua. Visc amb temor de tornar-la a creuar-me-la.

Com que hi ha gent bastant susceptible amb els temes referents a este país, cada vegada que en parle mal, parlaré malament de Xile per a compensar-ho. I si s'indigna la gent de Xile? Llavors hauré de malparlar sobre Argentina. I quan s'indignen els argentins? Ho compensaré amb més crítiques contra Argentina i tots contents. Anem allà: Xile és un país o un corredor?

dimarts, 6 de maig de 2014

LA FI DE L'ANTIC RÈGIM

Ah l'Ancien Régime, l'última estació del tren de la societat preindustrial, l'època daurada dels salons il·lustrats i les perruques empolvorades amb talc. No pocs encesos debats s'han bastit al voltant d'aquests segles finals d'una era. 

La societat d'aquest període es dividia en dos grans grups, els privilegiats i els no privilegiats, grup format per mujeres i campesines, aquestes últimes segurament eren les vàstagues de les llegendàries Amazones que lluitaren en Troia. No eren temps fàcils, había muchas desigualdades, los ricos tenían derecho a elegir esposo y las personas pobres no las casaban los padres a ellos. En definitiva, era un terror, pero luego vino Napoleón, de la revolución francesa. I suposem que ho arreglà tot. També había muchos comerciantes en esta historia. 

Parlant de comerciants, hi havia tres grans doctrines econòmiques: el mercantilisme, la fisiocràcia i el liberalisme. Les tres se diferencian en que las tres son diferentes. El mercantilisme, viene de mercado y consiste en la comercialización de la mercantilidad, o siga que todo era pura mercaderia. En canvi, la fisiocracia, que son las leyes de la física, consistía en la vida diaria. Mira'ls tu, que quotidians. Finalment tenim el liberalisme, la liberación de todas las personas y de los esclavos (o exclavos) Espartac vestit a la Lluís XIV, esborronador. Altres experts discrepen i pensen que el liberalisme consistió en no poder volver atrás. Oh no, atrapats en el futur! Pero ens queda el consol que el liberalismo nos libera de nuestros sufrimientos, les etimologies no enganyen.

Les monarquies de l'Antic Règim eren absolutes, per conéixer un poc més d'aquesta doctrina, va consistir a una reforma que permitió reformar la economía de Italia ¿? També fou una sociedad del Antiguo Régimen que ayudó a destruir el país con el rey Carlos quien dio una mala prensa. Segur que es posava en Picadilly Circus a repartir la Gaceta i això tenia cremats als seus súbdits. Algun estudiant, que sent campanes però no sap d'on, considera que l'absolutisme era la protección de los protestantes. D'altres són més apegats a la paraula, així el absolutismo consistió en absolutir a las personas o fue la absolución del estado y había absolutistas.

El segle XVII fou el segle del Barroc, mundialment coneguts són els pintors Cavomongui, Rembrote, Belosgues, Darlini i Extasis, que pel matí era un pintor de càmera i per les nits es passejava pel port de Nàpols amb un bolset i un vestit fucsia. 

Com totes les coses bones, un dia l'Antic Règim acabà. Primer els americans i després els francesos sentaren les bases d'una nova etapa. Els nord-americans volgueren emancipar-se d'Anglaterra entre altres, porque no les gustaba que los molestaran,són uns susceptibles aquests colons; també perqué habían invadido Inglaterra, qui? quan? com? i per què? continuen sent un misteri; però sembla que la causa fonamental fou que se dieron cuenta de que podían ser independientes con un poco de fuerza. 

Sobre la revolució francesa, se revolucionó la revolución porqué había muchos conflictos, entonces decidieron fortalecerse y revolucionar. I avant.

De tot el procés revolucionari, la figura més destacada fou la de Napoleó, sobre la qual han corregut rius de tinta. Napoleó va ser un conquistador de tierras monárquicas, un luchador, un joven pintor que pintó las Carabelas (les de Colom), un rey que logró independizar España, un guerrero que revolucionó la revolución en Francia, un rey que quería conquistar un imperio y dio la vida por el imperio, una persona que gobernaba Impacto (un regne futur de la galaxia X), era un hombre que lo dio todo para dar la libertad a su pueblo. Freeeeeeeeeeedom! Había mucha maldad en su imperio y al ganar una batalla su imperio fue libre.

Derrotat Napoleó, les potències vencedores intentaren restablir la situació. A la pregunta ¿Triunfó la Restauración después del Congreso de Viena? La resposta es: sí, porqué estaba bien hecha (ya no se hacen restauraciones como las de antes). Algun altre opina de manera semblant: sí, porqué Viena era un buen rey y sabía lo que se hacía. Ah, el vell i inconfundible Viena!