dissabte, 10 de maig de 2014

ROSA

Tot en l'univers té el seu oposat, això ho deia algun d'eixos filòsofs grecs que anaven amb túnica pel carrer. Aleshores, si admetem l'existència de l'amor a primera vista, hem de reconéixer que també hi ha el sentiment contrari. No arribaria a dir odi, però si l'antipatia a primera vista i ningú no l'ha experimentada mai fins que no ha conegut a Rosa, la del Balneari.

Qui és Rosa?, et preguntaràs, estimat lector, que tot ho vols saber. La veuràs caminar pels carrers del Balneari, sense rumb, com la pròfuga d'un sanatori mental. Però no d'eixos sanatoris amb encant d'època victoriana, sinó més ben aviat, d'un manicomi soviètic. Rosa aborda a tot ésser viu desafortunat que cau dins del seu camp visual. De fet, així la vaig conéixer jo. Un dia com un altre, en girar una cantonada, es dirigí cap a mi, al mateix temps que em disparava série de preguntes a boca de canó. Oh, és una mena de Sòcrates?, et preguntaràs amb innocència,  i camina pels carrers plantejant incòmodes preguntes als vianants? No, les preguntes que fa versen sobre la vida de l'interpel·lat. A ella li té igual saber què és la bellesa o què és la valentia. Parlant clar i ras, és el que aquí dirien una chismosa

Qui eres? Què fas aquí? De què coneixes a fulanet i a sotaneta? Quant de temps et quedaràs? I per a mi, totes les preguntes  tenien la mateixa resposta: a tu que t'importa, a tu que t'importa, a tu que t'importa i a tu que t'importa. Clar, però per allò de no fer-me de malvoler entre el veïnat, la part més diplomàtica de mi optà per una solució intermèdia. Aleshores vaig improvisar una mentira sobre qui era i què feia aquí. És cert que poques vegades tenim l'oportunitat d'assatjar una vida alternativa. De fet, diria que les mentires són ocasions per a viure realitats paral·leles. Sona bé aquesta frase, la patentaré i cobraré un cànon quan algú la utilitze. Així que em vaig presentar a Rosa com un rodamón bohemi que havia arribat de viatge a visitar uns amics i sense saber on em conduiria el vent, vivint el dolce far' niente. Que romàntic! Em faltava la flauta.

Confiava no tornar a veure a la tal Rosa mai més. Però com d'enganyat estava. El Balneari és massa menut i encara més des que se n'han anat els madrilenyos. Un altre dia tornava de treballar i en arribar al carrer, pata plop, Rosa a estribord. Altra vegada amb el seu caminar desmanegat. "I encara estàs aquí? I on treballes? I de què? I jo conec una escola i bla bla bla" Cada vegada que he parlat amb Rosa, l'he escoltada uns 30 segons aproximadament, després he preferit imaginar-me una vaca tocant el violí i una simpàtica gallina i una tortuga acompanyant-la al ritme. Fa igual de què parles, ja siga de cortines o de física termonuclear, ja siga que busques un treball o que tingues un pla malèvol de dominació mundial, que ella  sempre coneix les persones adients en Santa Rosa, en Lima i en tot Perú, per este ordre. Encara que, jo crec, que  la majoria d'eixes persones viuen en el regne imaginari de la seua ment.

Des d'aleshores sempre intente fugir-la, però amb tanta mala sort que no hi ha carrer que ella no transite. I fins i tot he provat a anar-me'n per altres llocs, solament per acabar trobant-la, escridassant com una boja: ESPAÑOOOOL, AMIGOOOO. Com de barata vénen alguns l'amistat i a mi, que m'agrada passar desapercebut, em toca el nas que tot el món es gire a mirar-me.

Fins al moment ens havíem mantingut en el terreny neutral del carrer, dic fins al moment perquè la setmana passada se'ns clavà dins de casa. És l'inconvenient de tindre casa sempre oberta, que un dia t'entren simpàtics colibrís i un altre t'entra Rosa. Jo estava fent el dinar i me la veig entrar dins la cuina, com si estiguera a sa casa:  ¿y tú qué enseñas en esa escuela?  Tú que vas a enseñar historia del Perú, tu sabrás historia de España pero no sabes nada de aquí profesorsito i acompanyava el seu discurs amb un ballet. La tia figa esta que s'ha cregut? i tornava: tú no sabes de los Chavín ni de los Inca, tú sabrás de los reyes  de España y ya está. I au, perquè ho diu ella. I atent a la dada, lector, la història del Perú son cultures i la d'Espanya, reis i avant.

 Jo tenia un ganivet en la mà, però per tal que no penses que vaig per casa amb un ganivet diré que tallava albergínies. Mentre les tallava, em preguntava si la legislació del Perú contemplarà l'assassinat en defensa pròpia com un atenuant. Perquè jo alegaré això si em torna a dir tonteries. Al final va sentenciar: Yo tengo unos libros del Perú y te los traeré para que aprendas. Li haguera pogut dir: mira, llig-te-los tu primer i després parlem. Però senzillament li vaig dir: mira, yo enseño historia de Madagascar, así que no me hace falta ningún libro. -Ves, ya desía yo, i va continuar amb el seu ballet refregant-se per la porta, de tal manera que la va deixar lluenta.

Crec que en la vida poques persones m'han fet perdre la paciència tan i tan ràpid. Però no és una obsessió meua. Visc amb temor de tornar-la a creuar-me-la.

Com que hi ha gent bastant susceptible amb els temes referents a este país, cada vegada que en parle mal, parlaré malament de Xile per a compensar-ho. I si s'indigna la gent de Xile? Llavors hauré de malparlar sobre Argentina. I quan s'indignen els argentins? Ho compensaré amb més crítiques contra Argentina i tots contents. Anem allà: Xile és un país o un corredor?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada