dissabte, 28 de setembre de 2013

PLAY IT, SAM

Un dia va vindre un hoste preguntant si teníem un piano i des de llavors li pegue la tabarra al manager per tal que en pose un. Un piano bar li donaria més caché al bar.
-Però tu saps tocar?
-No, però si tinguérem un piano, acudirien pianistes a tocar. I tindríem un pianista negre i vindria l'esposa d'un fugitiu txec i diria: toca-la Sam, pels vells temps. Toca-la Sam. Toca Mentre el temps passa. Jo te la recordaré...

Tanmateix ni el meu manager és Humphrey Bogart ni estem en el protectorat del Marroc, així que no tindré el meu piano bar, però continuaré intentant-ho. 

divendres, 27 de setembre de 2013

PER A REFLEXIONAR

-Per què estudiares història?
-Perquè m'agrada la història.
-I? i a mi m'agrada anar als bars.
Un senyor d'Inverness.

dilluns, 23 de setembre de 2013

WANNABES

-Em pots posar una copa de Marlow?, va dir el client sud-africà.
-De què?, vaig preguntar jo.
-De vi Marlow.
Cara de pòquer. Entre mi em preguntava quina classe de vi fora eixe Marlow, algun vi anglès i amb eixe nom segur que no molt bo, probablement. De tota manera no havia vist mai cap botella de vi en el bar.
-No en tenim, senyor.
-Com que no, si està darrere de tu- mentre assenyalava al meu darrere la prestatgeria amb botelles de vi i elevant el to de veu. 
Després d'hores i hores davant aquell mins celler, ja em sabia de memòria tots els vins que tenim i en la base de dades de la meua memòria no hi havia cap entrada amb la paraula Marlow.
-M'ho podria repetir lletra per lletra?
Amb un to de malhumor va començar a repetir: M-E-R-L-O-T Marlow.
-Ahhhhhhh, vaig fer jo com si acabés de descobrir Amèrica- Merlot- i vaig repetir amb el major accent francès que vaig poder lluir.
-Això, Marlow.
Vaig optar per deixar córrer la situació i li vaig posar el vi que demanava.
-Gràcies Manuel, em va dir abans d'anar-se'n. No estava segur si havia escoltat bé, però va continuar tota la nit referint-se a mi amb el nom de Manuel. Aquella era la desfiguració del meu nom més gran de totes les que he escoltat aquí, però en un moment em va dir que Manuel era el personatge d'una série de Sudàfrica en què un espanyol anomenat Manuel representava un immigrant poca-solta, el bufó de la série.
Això no podia quedar així, si alguna cosa he aprés, després de molts contactes amb anglesos és el noble art de la dialèctica enverinada així que per tancar la conversa li vaig dir: -no ho sabia, l'únic que conec sobre Sud-àfrica és l'apartheid, ja sap. 

Amb aquesta anècdota vull representar un gènere de persones que em trobe almenys setmanalment i que pensava més propi de les terres mediterrànies, són els wannabes, de la contracció want to be, els quiero y no puedo de tota la vida, l'art de ser una senyora Mins, tal i com ens explica el DCVB. El wannabe britànic és un clàssic, manté un esquema en què tot allò francès és més refinat, de fet aposte a que caguen en francès. Però de cultura ben poca, demanen vins cars per a acte seguit barrejar-los amb coca-cola, fanta o aberracions de tal estil. De fet l'heroïnòman de la National Gallery té més cultura en la punta del nas que tota aquesta colla. L'última vegada que vaig assassinar un vi amb coca-cola, la meua ànima va plorar i va morir un poc.

Recorde especialment una wannabe grollera que en lloc de parlar escopia exabruptes i sons guturals i no hi havia manera d'entendre-la. Afortunadament no vaig captar les delicades paraules que em va dedicar, però serien ben fortes per a què un altre client, alié a la conversa es disculpés en nom d'eixa bruixa o puta, paraules textuals, però no recorde bé quina de les dues perquè en anglès es pareixen tant eixes paraules. També és possible que li hagués dit platja, paraula menys impactant però graciosa per la inversemblança. 

La majoria viuen en un món de fantasia i glamour, obnubilats de tan de refinament que s'obliden del món i clar, nosaltres pobres mortals no podem entendre la melodia de les seues paraules.

Un altre element que caracteritza al wannabisme com a filosofia de vida és el fet de pretendre tindre un nivell econòmic que s'està molt lluny d'assolir. Així és freqüent que els wannabes reclamen, després d'una opípara menjada en què no es priven de res (de res, a que santo?), per bovaes amb la vana intenció d'aconseguir una rebaixa o encara més menjar per la cara. Em venen a la memòria uns wannabes protestar perquè en la seua habitació hi havia un aràcnid (estem en una aldea en mig del camp en la qual hi ha més ovelles que persones, que esperen?) o que davant la porta de la seua habitació hi havia un extintor (per què un extintor és ofensiu a la vista és quelcom que l'home s'ha preguntat des dels principis del temps i que gràcies a Déu la Universitat d'Oklahoma prompte desvetlarà). 

La majoria de les reclamacions sols poden inspirar llàstima o un somriure. Després hi han altres wannabes que han reclamat perquè havien de compartir el restaurant amb altres éssers humans o per què la resta de la clientela no semblava estar a la seua alçada socioeconòmica. Aquests ja em semblen a mi menyspreables del tot i si l'hotel fora meu ningú més sabria d'ells, els tindria tancats en les golfes i els alimentaria amb caps de sardina i això si, amb tot el vi barrejat amb soda que pogueren beure. 

Si no se n'eixen amb la seua, protesten per internet o en pàgines especialitzades en ressenyes, motiu pel qual cada vegada crec que tenen menys credibilitat. Sempre amenacen amb no tornar i amb anar a establiments de la seua alcúrnia, però sempre tornen. Sabeu per què? Perquè el medi dels wannabes són els establiments que es situen en eixa delicada frontera entre els que són accessibles a tothom i els que són exclusius de la gent adinerada. Podrien anar al Ritz o al Hilton, però sols en els seus somnis fóra possible. 

dissabte, 21 de setembre de 2013

MUNIC, LA CIUTAT DEL REI BOIG


El 1864 un jove de 18 anys heretà el regne de Baviera. Si l'adolescència ja és una mala època, encara ho és més si et toca regnar en un context difícil i a més eres esquizofrènic. El pobre Llúis II de Baviera, de malnom el Boig, va haver de lidiar en un món en descomposició, en què dues potències, Àustria i Prússia, pugnaven per liderar el procés unificador alemany i en què en una Alemanya unificada sols hi podia haver un rei. La cort pressionava al rei per a que es casés, tingués un fill i garantís la supervivència de Baviera almenys una generació més. Lluís va arribar a comprometre's en matrimoni amb la seua cosina Sofia, però finalment trencà amb tot i fugí de Munic.

Des de les muntanyes bavareses va voler administrar el seu regne i per això va manar construir-se un castell, una de les joies de l'arquitectura alemanya, el castell de Neuschwanstein. Les males llengües diuen que Lluís en realitat estava enamorat de la germana de la seua compromesa, la seua cosina Sissí, reina d'Àustria. Tal vegada per això li va posar eixe nom al castell, perquè Schwan en alemany vol dir Cigne i eixe era el nom que donava Lluís a Sissí. Altres males llengües diuen que els mals d'amor de Lluís provenien de relacions infructuoses amb militars de la cort.

L'any 1866 la tensió existent entre Àustria i Prússia va desembocar en la Guerra de les Set Setmanes (que en realitat va durar algunes setmanes més). Després d'aquests dos regnes, Baviera era el tercer en extensió i importància, així un i altre van intentar dur Lluís al seu costat. Lluís es sentia més inclinat cap a Àustria, per motius familiars, tanmateix Bismarck podia ser molt persuasiu, sobretot amb un exèrcit al darrere. Els mentiders donaven per segura la derrota austríaca i temien que si rebutjaven l'aliança amb els prussians, els bàvars foren els següents a ser annexionats a l'imperi. Lluís optà per desaparéixer del mapa tot i que Baviera acabà per lluitar al costat dels austríacs. Amb la derrota austríaca Baviera acabà dins l'esfera d'influència prussiana i els familiars de Lluís desitjaven llevar-se de damunt el rei absent.

Si estiguérem al Renaixement Lluís hagués acabat enverinat, però eren altres temps, el segle XIX imposava morts més romàntiques i a poder ser que involucraren aigua. Així, una vesprada de juny de 1886 dos individus acompanyaren a nadar a Lluís i al seu psiquiatra. Ni un ni l'altre tornaren vius i en el lloc on morí el rei ofegat, hui en dia s'hi pot veure una creu on la gent hi va a depositar flors. El rei es troba soterrat en l'església de Sant Miquel de Múnic.



I parlant de reis bojos, Munic també és tristament coneguda per haver-hi sigut l'escenari, el 8 de novembre de 1923 de l'intent de cop d'estat del Partit Nazi a la República de Weimar, més conegut com a Putsch de Munic. Aquella vesprada, membres del Partit Nazi van segrestar el governador de Baviera en una cerveseria i van prendre per la força alguns edificis governamentals, com la seu del Ministeri de Defensa. El dia 9 de novembre el governador va aconseguir escapar, després de jurar la seua adhesió a la revolució nazi tanmateix reuní l'exèrcit per iniciar la contrarevolta. Les forces nazis es trobaren amb l'exèrcit davant del Ferdhernnhalle. S'encetà un tiroteig en què Hitler fou ferit. La revolta fou dissolta i Hitler fou empresonat per traïció a la pàtria. Un any després el líder Nazi estava en el carrer amb la lliçó apresa, el poder sols es podia conquerir des de dins del sistema.



Munic encara ha de ser coneguda per un altre trist fet. L'estiu de 1972 hi tingueren lloc els XX Jocs Olímpics de l'era moderna. Eren els segons jocs que hostatjava Alemanya, després dels jocs del 36 i els organitzadors pretenien que foren els jocs de la reconciliació. Tanmateix com els del 36, els del 72 es desenvoluparen en un context internacional molt complicat, amb la Guerra Freda i el conflicte palestí de fons. 

Així onze membres de l'equip israelita foren segrestats per membres de l'organització Setembre Negre, un grup terrorista palestí. Els segrestadors reclamaven l'alliberament de palestins en presons d'Israel. La gestió del conflicte, però va ser duta de manera pèssima, més pròpia de Mortadelo i Filemón que de professionals. Amb el govern de l'Alemanya Occidental, el d'Israel, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, els EEUU, l'ONU i fins i tot l'URSS cadascú amb interessos diferents, al final 17 persones foren mortes: els 11 membres de l'equip d'Israel, 5 dels terroristes i 1 policia alemany. A aquestes morts s'han de sumar la reacció interessada d'Israel que aprofità la conjuntura per enviar a membres del Mossad a assassinar a membres de l'OLP arreu del món, així com el bombardeig d'assentaments de l'OLP en Jordània i Síria.


divendres, 13 de setembre de 2013

EL DISCURS DE L'ALCALDESSA

Darrerament s'ha parlat molt del relaxing cup of coffee in Plaza Mayor i del discurs de l'alcaldessa de Madrid davant del Comité Olímpic Internacional. Fent un poc de l'advocat del dimoni, jo crec que no ho va fer tan desastrosament, en l'àmbit lingüístic. Va parlar el típic anglès intermedi que tothom parla a Espanya. I de segur que parla millor l'anglès que l'alcalde de Londres parla el castellà, ja que aquesta és una altra cara de la moneda que oblidem sovint. Tots hem de parlar anglès mentre tolerem l'existència d'una majoria de la població monolingüe, que sols és capaç d'expressar-se en una llengua. 

Mentre l'anglés és necessari per ser una llengua franca, el llatí del segle XXI, no hauríem d'obsessionar-nos tant amb la perfecció. No volem parlar com Shakespeare, volem poder expressar-nos amb algú del Japó o de Bangladesh sense barreres. Però també devíem poder parlar tres o quatre llengües, ja que el poliglotisme és una situació bastant normal en zones del món que consideraríem endarrerits, per exemple a l'Àfrica subsahariana o al sud-est asiàtic. Per contra alguns defensen que millor parlar perfectament una llengua que tindre un nivell més baix en quatre o cinc, allà ells. El monolingüisme és el fet anormal i no la normalitat com ens han fet creure sempre. 

Però tornant al tema, el discurs de l'alcaldessa és graciós i sagnants per altres motius. És graciós veure com s'humilia a una persona prepotent, que pertany a un partit que defensa que l'ensenyament de les llengües "regionals" impedeix als espanyols de bé aprendre anglès. És graciós veure com es deixa en evidència a una persona que ocupa un càrrec obtingut a dit, que no es preocupa ni per preparar-se un míser discurs ans al contrari, que necessita un assistent per a què li prepare un text mediocre. És irònic que l'alcaldessa d'una ciutat que es pretén internacional i cosmopolita sols s'expresse en el seu dialecte madrileny. 

Però també és sagnant per l'entossudiment en organitzar uns jocs olímpics, no per estima de l'esport, no per creure en el projecte, solament per dir que Madrid ha tingut les seues Olimpíades, com Barcelona i per embutxacar-se els diners òbviament. És indignant que pretenguen fer-nos creure que la recuperació d'un país depén d'unes Olimpíades, quan està bastant clar que els grans esdeveniments no són el motor de res i València n'és un bon exemple. Una economia independent, productiva i que és capaç de generar llocs de treball a llarg termini, eixa és la solució, no les floritures d'un mes. 

A més a més és sagnant el discurs perquè es pretén vendre una ciutat amb l'únic al·lícient de la festa, la simpatia i el bon clima (en aquest cas bon clima és igual a les temperatures extremes de la Meseta). Anem a veure, els Jocs Olímpics són un negoci i els del COI no són tan ximples d'arriscar els seus diners sols perquè poden relaxar-se prenent un café en una plaça, quan per això no és necessari muntar tot el tinglado. Encara més hem de deixar de mirar-nos el melic, el bon temps no és privatiu de la península ibèrica, hi ha llocs del món amb un millor clima, el món no ens té enveja. Però d'això poc s'ha parlat, mentre Tòquio oferia modernitat, eficiència i rendibilitat, Madrid s'ha presentat al món com un bordell en el qual passar-ho bé i punt. 

dijous, 5 de setembre de 2013

MUNIC, LA FLORÈNCIA DEL NORD

El segle XVII no va ser una bona centúria per a la ciutat de Munic. Per abreviar, tot i correr en el risc de banalitzar estes qüestions, a principis del segle XVII l'aristocràcia bohèmia (actual República Txeca) estava disgustada perquè ells eren protestants i els havia tocat en la loteria un rei catòlic, per a més inri un dels ullets drets del catolicíssim rei d'Àustria. Aquesta qüestió i altres relacionades amb el repartiment de terres entre aristòcrates austríacs, dugueren a uns quants aristòcrates a llançar per la finestra a una parella de funcionaris austríacs. Inexplicablement cap dels dos va morir, però aquest fet, conegut amb el nom de Defenestració de Praga, va dur a una guerra continental. Alguns reis europeus ja tenien ganes de pegar-se i aquesta ofensa sols va ser un pretext, com en l'actualitat. Per altra banda, la defenestració de Praga va ser una de tantes, si en alguns pobles tenen com a esport llançar cabres des dels campanars, com anem a jutjar als txecs per la seua afecció de llançar funcionaris per la finestra?

Així les coses a una banda del ring trobarem als catòlics: la monarquia hispànica, Baviera, Àustria, Hongria, l'Emperador i altres prínceps alemanys. A l'altra banda del ring els heretges: els bohemis, Suècia, Dinamarca, els Països Baixos, Escòcia, Anglaterra, Prússia, altres prínceps alemanys i França, que encara que catòlica tenia més feeling amb els protestants. En mig del tauler hi havia la ciutat de Munic. 

Ajuntament nou.

El 1632 les tropes sueques van envair la ciutat. Per entendre que se'ls havia perdut als suecs pels Alps, cal dir que abans d'Abba i Ikea els suecs van intentar altres formes menys subtils de formar un imperi. Així en el segle XVII esdevingueren una potència regional i tallaren el bacallà en l'Europa Central i Oriental amb una base territorial al nord-est d'Alemanya i un domini inqüestionable de la Mar Bàltica. A canvi de la llibertat, els muniquesos hagueren de pagar una important suma de diners que exhaurí el tresor de la ciutat. A saber per a que volien els suecs tant d'or.  Com que Guerra mai ve sola, no va tardar a entrar a escena Pesta, que s'endugué a un terç de la població. La guerra finalment acabà el 1648, per això algun cronista o historiador que traspuava enginy per tots els orificis de la pell, la va nomenar "Guerra dels Trenta Anys".

Malgrat d'estar en el bàndol perdedor, a partir d'aquest moment el regne i la ciutat es vinculen encara més a Àustria. Abans de l'arribada dels nacionalismes, els alemanys del nord no eren més que bàrbars protestants amb els quals els pietosos alemanys del sud poc tenien a veure. És en aquest moment quan arriba el barroc italià i s'erigeixen esglésies com la dels Teatins i Sant Gaietà, que fou convertida en panteó reial. Tanmateix a finals de segle la influència austríaca comença a esdevindre massa asfixiant i els muniquesos busquen l'aliança de la némesis dels Habsburg, que en aquell moment era França. Mentrimentres va esclatar la Guerra de Successió espanyola (1701-1714) i com que Paris quedava tan lluny i Viena tan a prop, els austríacs envaïren la ciutat. 

Feldernhalle

La població intentà revoltar-se repetidament i fou reprimida amb sagnants resultats, però ja no hi havia volta de fulla, Munic i Baviera quedaven en l'òrbita austríaca fins a l'arribada de cert petit caporal cors. Això significava que mentre es respectava l'estatut de regne, els austríacs sempre havien de donar el vistiplau al rei de torn. A la llum de la Il·lustració la ciutat es va rentar la cara notablement i esdevingué un far cultural als peus dels Alps. El 1806 Napoleó es va carregar el Sacre Imperi Romanogermànic després d'obligar al rei Francesc d'Àustria, que era l'emperador, a renunciar a la corona imperial. Baviera esdevingué un regne lliure amb Munic com a capital. 

Amb Lluís II la ciutat va continuar ornamentant-se. Es va destruir bona part de la ciutat medieval, s'obriren grans avingudes. Arriben també els historicismes, així en estil gòtic es construeix l'Ajuntament Nou. Podem trobar altres edificis neorenaixentistes com el Feldhernhalle un monument a l'exèrcit bavar que es construí a imitació de la Logia dei Lanzi de Florència. El paregut és absolut, fa la impressió d'estar a la capital de la Toscana, de fet al passar per l'esquerra del monument i continuar per la Ludwigstrasse, hom tindrà la sensació d'arribar-hi al riu Arno. Però allà no hi ha cap riu, ni el Ponte Vecchio ni els seus joiers. Al final del carrer ens trobem amb un altre monument florentí, el Palau Piti o millor dit la seua rèplica, la qual fou construïda també a mitjans del segle XIX per esdevindre el Palau Reial. És per això que la ciutat també es coneguda amb el nom de la Florència del Nord.

La Residència, palau dels reis de Baviera