Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2013

PLAY IT, SAM

Un dia va vindre un hoste preguntant si teníem un piano i des de llavors li pegue la tabarra al manager per tal que en pose un. Un piano bar li donaria més caché al bar. -Però tu saps tocar? -No, però si tinguérem un piano, acudirien pianistes a tocar. I tindríem un pianista negre i vindria l'esposa d'un fugitiu txec i diria: toca-la Sam, pels vells temps. Toca-la Sam. Toca Mentre el temps passa. Jo te la recordaré...
Tanmateix ni el meu manager és Humphrey Bogart ni estem en el protectorat del Marroc, així que no tindré el meu piano bar, però continuaré intentant-ho.

PER A REFLEXIONAR

-Per què estudiares història?
-Perquè m'agrada la història.
-I? i a mi m'agrada anar als bars.
Un senyor d'Inverness.

WANNABES

-Em pots posar una copa de Marlow?, va dir el client sud-africà. -De què?, vaig preguntar jo. -De vi Marlow. Cara de pòquer. Entre mi em preguntava quina classe de vi fora eixe Marlow, algun vi anglès i amb eixe nom segur que no molt bo, probablement. De tota manera no havia vist mai cap botella de vi en el bar. -No en tenim, senyor. -Com que no, si està darrere de tu- mentre assenyalava al meu darrere la prestatgeria amb botelles de vi i elevant el to de veu.  Després d'hores i hores davant aquell mins celler, ja em sabia de memòria tots els vins que tenim i en la base de dades de la meua memòria no hi havia cap entrada amb la paraula Marlow. -M'ho podria repetir lletra per lletra? Amb un to de malhumor va començar a repetir: M-E-R-L-O-T Marlow. -Ahhhhhhh, vaig fer jo com si acabés de descobrir Amèrica- Merlot- i vaig repetir amb el major accent francès que vaig poder lluir. -Això, Marlow. Vaig optar per deixar córrer la situació i li vaig posar el vi que demanava. -Gràcies …

MUNIC, LA CIUTAT DEL REI BOIG

Imatge
El 1864 un jove de 18 anys heretà el regne de Baviera. Si l'adolescència ja és una mala època, encara ho és més si et toca regnar en un context difícil i a més eres esquizofrènic. El pobre Llúis II de Baviera, de malnom el Boig, va haver de lidiar en un món en descomposició, en què dues potències, Àustria i Prússia, pugnaven per liderar el procés unificador alemany i en què en una Alemanya unificada sols hi podia haver un rei. La cort pressionava al rei per a que es casés, tingués un fill i garantís la supervivència de Baviera almenys una generació més. Lluís va arribar a comprometre's en matrimoni amb la seua cosina Sofia, però finalment trencà amb tot i fugí de Munic.
Des de les muntanyes bavareses va voler administrar el seu regne i per això va manar construir-se un castell, una de les joies de l'arquitectura alemanya, el castell de Neuschwanstein. Les males llengües diuen que Lluís en realitat estava enamorat de la germana de la seua compromesa, la seua cosina Sissí, …

EL DISCURS DE L'ALCALDESSA

Darrerament s'ha parlat molt del relaxing cup of coffee in Plaza Mayor i del discurs de l'alcaldessa de Madrid davant del Comité Olímpic Internacional. Fent un poc de l'advocat del dimoni, jo crec que no ho va fer tan desastrosament, en l'àmbit lingüístic. Va parlar el típic anglès intermedi que tothom parla a Espanya. I de segur que parla millor l'anglès que l'alcalde de Londres parla el castellà, ja que aquesta és una altra cara de la moneda que oblidem sovint. Tots hem de parlar anglès mentre tolerem l'existència d'una majoria de la població monolingüe, que sols és capaç d'expressar-se en una llengua. 
Mentre l'anglés és necessari per ser una llengua franca, el llatí del segle XXI, no hauríem d'obsessionar-nos tant amb la perfecció. No volem parlar com Shakespeare, volem poder expressar-nos amb algú del Japó o de Bangladesh sense barreres. Però també devíem poder parlar tres o quatre llengües, ja que el poliglotisme és una situació basta…

MUNIC, LA FLORÈNCIA DEL NORD

Imatge
El segle XVII no va ser una bona centúria per a la ciutat de Munic. Per abreviar, tot i correr en el risc de banalitzar estes qüestions, a principis del segle XVII l'aristocràcia bohèmia (actual República Txeca) estava disgustada perquè ells eren protestants i els havia tocat en la loteria un rei catòlic, per a més inri un dels ullets drets del catolicíssim rei d'Àustria. Aquesta qüestió i altres relacionades amb el repartiment de terres entre aristòcrates austríacs, dugueren a uns quants aristòcrates a llançar per la finestra a una parella de funcionaris austríacs. Inexplicablement cap dels dos va morir, però aquest fet, conegut amb el nom de Defenestració de Praga, va dur a una guerra continental. Alguns reis europeus ja tenien ganes de pegar-se i aquesta ofensa sols va ser un pretext, com en l'actualitat. Per altra banda, la defenestració de Praga va ser una de tantes, si en alguns pobles tenen com a esport llançar cabres des dels campanars, com anem a jutjar als txecs…