dissabte, 28 de maig de 2011

THIS IS THE END


Doncs si, semblava que no arribaria aquest moment però ja hem arribat a la fi d'aquest viatge. Ara toca empaquetar-ho de nou tot i abandonar la city per segona vegada. Aquesta vegada serà diferent, en juny de 2010 li vaig prendre tanta mania que esperava no tornar-hi mai, tanmateix hi he tornat, per allò de font, d'aquesta aigua no en beuré. Això és el que vaig aprendre, per tant aquesta vegada no és un adéu, sinó un "fins la pròxima". I ara què? Ara tornar a la gàbia daurada mentre espere a veure que em presenta el futur, per fugir d'un poble que cada vegada el sent menys poble i cada vegada més un lloc estrany que cada dia que passa entenc menys. 

 Malgrat el màster, del qual ja vos donaré raons per no fer-lo, aquest any he tingut l'oportunitat de gaudir un poc més dels amics de la carrera i també he pogut conèixer a gent fantàstica, gent que va per camins paral·lels i per causalitats del destí els camins es creuen i te'ls trobes en la cruïlla de la via. He gaudit més de la ciutat, sense rèmores ni llasts pesats.

I ara que continua avançar pel camí de la vida, apareixen molts camins per prendre, cadascún dels quals intrincats i inescrutables:

-el camí de les oposicions el descarte de moment, no em veig en cor de dur una vida monàstica de dos anys, després esperar si convoquen oposicions, després aprovar, després no tindre plaça, després tornar-se a presentar...buf  un camí massa llarg.

-apuntar-me a la bossa de les Illes Balears o de Catalunya, que no garanteix tindre treball a curt plaç.

-treballar de qualsevol cosa que surta. Si, però en temps de crisi fins i tot aquesta via sembla plena d'obstacles.

-continuar estudiant. La meua butxaca i el meu ànim m'impedeixen continuar duent una vida d'estudiant full-time, tot i que aquesta via podria complementar-se amb altres.

-sortir a l'estranger. Comença a ser el camí més viable i atractiu. Falta l'espenta de dir "me'n vaig" i deixar-ho tot en parentesi.

-la prostitució. Sembla a priori l'opció més senzilla, però en un país on a la gent li agrada tant donar pel cul gratuïtament crec que m'hauria de fer lloc en un mercat massa copat.

-la venda d'òrgans. El problema d'aquesta opció és que els organs no es regeneren, quant de temps podria viure sense renyons, pulmons o el cor?

-la venda d'òrgans d'altres. No tindria problemes de reabastiment, però després no podré posar-ho en el currículum.

-segrestos express. Em fa falta una furgoneta amb vidres tintats i una casa abandonada en mig del camp. No tinc diners per a comprar-me una furgoneta ni una casa i el banc no deu prestar amb fins delictius. A més, amb la sort que tinc, segurament tots els meus ostatges acabarien per desenvolupar la síndrome d'Estocolm i em sabria greu haver-los de cobrar el segrest.

-anar pel món resolent misteris amb una furgoneta hippy. Es complementaria amb el viatge a l'estranger, però continue tenint el problema de la furgoneta i deuria buscar-me un equip atractiu per a donar-me major caché. I com que la gent acaba per odiar-me, deuria estar fent continuament audicions per a membres de l'equip i suposa una gran despesa llogar una sala d'audicions mínimament decent.

-dedicar-me a l'estraperlo i al contraban. Tindria més encant si visquérem en els anys 30, però des que han desaparegut els carabiners aquest treball ha perdut l'encant romàntic.

En definitiva que vivim temps incerts i de vegades és fa costa amunt viure entre tanta incertesa. I ara amb el màster acabat, aquest bloc també ha perdut la raó d'existir. Ja veuré que faig amb ell.

Aquest títol fa referència a la canço de The Doors, The End. 



dimarts, 24 de maig de 2011

UN POC MÉS DE LA VALÈNCIA MEDIEVAL (V)

Al darrere de la Catedral ens trobem la Plaça dita de l'Almoina per l'edifici que s'hi trobava antigament. L'almoina era una institució medieval de caràcter benèfic que repartia aliments entre els més necessitats. Hui en dia desapareguda, s'hi troba el museu de l'Almoina, on s'hi poden veure el jaciment arqueològic del fòrum romà de la ciutat,aíxí com altres restes d'època paleocristiana o islàmica. Quan València s'anomenava Balansiya, sobre part d'aquesta plaça s'hi trobava l'Alcàsser de la ciutat, residència de l'alcait o governador civil de la ciutat.

Junt a l'Almoina trobem l'Almodí o Almudí, edifIci també conegut com alfòndec. Aquest casa era el lloc on s'emmagatzemava el gra de cereal ja que veureu que fins el segle XIX el cereal ha constituït la base de l'alimentació de molts pobles europeus i la seua escassesa era sovint, causa conjuntural sovint d'avalots i revoltes, per això el poder polític intentà sempre excloure els cereals dels circuits comercials que es regien per la llei de l'oferta i la demanda, intentant que aquest fora sempre venut a un preu polític, accessible a tothom. S'intentava que el grà no fora acumulat de manera conscient per incrementar el seu preu. De fet, molts dels pogroms (atacs violents) contra els jueus es justificaven per que suposadament, aquests agabellaven els cereals a les seues cases per disparar els preus.

L'Almodí de València fou començat a construir a finals del segle XIII i anà ampliant-se en els segles successius a mesura que s'incrementava la població de la ciutat i les seues necessitats alimentàries. Es construí sobre el solar que ocupava l'antic Alcàsser que com he dit més amunt, també ocupava l'actual Plaça de l'Almoina. A principis del segle XX, l'Almodí deixà de ser utilitzat com a magatzem de gra i es destinà a altres usos municipals.

Des de la Plaça de l'Almoina, passant per davant del Palau de l'Arquebisbe i agafant el carrer del Palau arribem als Banys de l'Almirall. La València islàmica es va caracteritzar per posseir una ampla xarxa d'establiments higiènics i sanitaris, però els cristians que devien compartir amb els gats l'aversió a l'aigua, la van deixar perdre. Així dels 25 hammams o banys que devien existir en època islàmica, en van sobreviure tan sòls 5, fins que en època de Jaume, el Just (finals del segle XIII - principis del segle XIV) començà una certa recuperació.


Es construïren nombrosos banys de nova planta, entre ells els de l'Almirall. Fou Pere de Vila-rasa, un doctor en lleis, qui obtingué el permís del rei per construir-se uns banys, juntament amb un Palau i un forn. Malgrat ser una construcció cristiana, els banys van seguir l'estructura d'un bany àrab, ço és, hi havia tres sales (la sala freda, la sala tèbia i la sala calenta) en les quals l'aigua tenia distinta gradació de temperatura. L'aigua es calfava i distribuïa per les distintes sales a través d'una complexa xarxa de canonades mentre que els sostres es van decorar amb estreles cobertes de vidre, que permetien l'entrada de llum natural i garantien la intimitat dels seus usuaris. Els banys de l'Almirall han funcionat com a bany públic de la ciutat durant gairebé sis-cents anys, fins la meitat del segle XX.

diumenge, 22 de maig de 2011

JORNADA DE REFLEXIÓ


Ahir vaig aprofitar el dia de reflexió per meditar, no el meu vot, sinó el que m'agradaria per a Xàbia durant els pròxims 4 anys. Perquè després de viure a València m'he adonat que Xàbia és una espècie de mite, de fet ens envegen per viure en un poble com aquest, però en realitat darrere dels mites hi ha una realitat que no es correspon, en definitiva, com va dir Joan Timoneda, no és or tot lo que llu.
Però en lloc de recitar tots els defectes que té Xàbia, és més constructiu parlar d'allò que faria de Xàbia un lloc millor per viure.

En primer lloc necessitem regidors i regidores que els agrade treballar pel poble sense esperar més a canvi que la satisfacció personal i que no busquen ni un jornal fàcil, ni poder, ni influències, ni prestigi, ni satisfer el seu ego personal, ni beneficiar els seus interessos. I al mateix temps que tinguen una ideologia i uns principis però que no siguen simples sicaris d'un partit que lluiten contra altres com si es tractaren de bandes enfrontades. Han d'estar convençuts que treballen per l'interès de Xàbia, no per l'interès de les quatre empreses que venen a enriquir-se a costa d'exhaurir-nos.

En segon lloc requerim d'una economia diversificada que no ens deixe en l'estat indefens de dependre d'una sola font d'ingressos. Una economia sanejada que genere ingressos a mitjà i llarg plaç, ingressos estables i raonables que respecten la integritat del paisatge de Xàbia. Els diners ràpids hui són foc i demà són cendres, devoren el nostre territori i solament beneficien uns quants perversos que venen Xàbia per lucrar-se. Hem de fugir de solucions ràpides i grandiloqüents que prometen grans beneficis a curt termini, aquestes fórmules són enganyoses, focs fatus. La dècada dels 2000 va suposar un gran creixement econòmic per a Xàbia, tanmateix hui tenim una crisi com la resta, hem d'aprendre de les lliçons de la vida o estarem condemnats a caure repetidament en la mateixa pedra. Una economia realment pròspera és el fruit d'anys de treball constant.

I traient-ho a rotlle, conscients que la nostra economia depèn entre un 90% o 100% del turisme, hem d'elegir quin model turístic volem i enfilar-nos aquesta via. Existeixen diferents models per a distints potencials clients, però desenvolupar al mateix temps un turisme de qualitat i un turisme de sol i platja, per exemple, és contradictori i impracticable. Si volem acontentar distints tipus de turistes segurament no acontentarem a cap. Hem de desenvolupar un model turístic sostenible amb el medi ambient i amb els recursos que tenim, els quals els hem d'administrar perquè no són regenerables.

En tercer lloc hem de deixar de pensar en Xàbia com un petit poble i assumir que vivim en una població pluricultural de més de 30.000 habitants. Xàbia ja no és aquella aldea de pescadors de fa 50 o 60 anys, que renunciava a la cultura pròpia en favor de la cultura d'aquells que tenien diners. La cultura autòctona de Xàbia ha de ser la que aglutine un conglomerat de població divers, nodrint aquesta cultura d'allò que aporten la resta de pobles sense renunciar als nostres trets característics. Hem d'exigir la integració a eixa població que viu en els seus ghettos i que ens mira per sobre del muscle. Hem d'oblidar eixa maligna distinció entre "residents" i immigrants. El terme "immigrant" s'ha revestit d'un caire pejoratiu que no ens beneficia gens en absolut. No hem de claudicar front a aquells que tenen diners, perquè la nostra llengua i els nostres costums és el que ens queda i si no ho defensem nosaltres, per suposat que tampoc ho faran els altres i en un món globalitzat les senyes d'identitat són allò que permeten a les societats, saber situar-se en el temps i en l'espai. Xàbia és un poble per viure'l i gaudir, no és una residència.

En quart lloc cal administrar de manera eficaç, els diners públics. Hem viscut en anys de bonança econòmica que han comportat una mentalitat del malbaratament. Per exemple, cada vegada hi ha més treballadors de l'Ajuntament, molts d'ells han aconseguit la seua plaça i exerceixen amb eficàcia, però també hi ha molts que han estat col·locats pel polític de torn, es dediquen a passar les hores sense fer res, fora de les hores de treball tenen un segon treball que no declaren i a més es queixen d'aquells que venen a "furtar-los el treball". Aquest tipus de funcionari és nociu, solament serveix per engreixar la xarxa clientelar i de vots captius d'aquest o aquell regidor, com si visquérem de nou en l'època del caciquisme. D'altra banda, no pot ser que un dels pressupostos que s'incrementa any rere any, siga el de festes. Les festes per a molts són quelcom de sagrat però hem de ser conscients que no podem gastar tants diners en les festes. Primer perquè no hi tenim tants diners i segon perquè no calen tants diners per divertir-se. La mateixa festa és pot fer sense haver de sentenciar així el nostre futur. 

Tenim un gran potencial i anualment s'han recaptat gran quantitat d'impostos, suficients com per poder tindre tots eixos equipaments que la Generalitat no ens ha de donar mai. Ja podríem tindre la piscina municipal, més instal·lacions esportives, una estació d'autobusos, un auditori, un patrimoni protegit i tot amb l'orgull de poder dir que ens ho hem pagat nosaltres sols.

Semblen desitjos de coses impossibles però sempre podem somniar, és una de les poques coses que encara poden fer-se gratuïtament.

dijous, 19 de maig de 2011

ESTIC INDIGNAT (QUANT DE TEMPS SENSE DIR-HO!)

Ja feia uns dies que em venia de gust indignar-me, per res en concret, simplement perquè note que estic perdent la meua essència. 
En menys d'un mes entregaré el treball final de màster i podré considerar aquesta aventura masteritzada però sense cap final feliç. Tampoc trist. Solament serà un final, un de tants, un final descafeïnat que algun dia no recordaré, fins i tot em prendré el luxe de dubtar de la seua existència. Però des del present (o des del passat de dit final) és un futur tèrbol. Què hi haurà més enllà d'eixe final? Un treball precari o fins i tot cap treball, una dependència parasitària dels progenitors, la fi de l'autonomia. Hui en dia tindre una carrera universitària (i un màster, qui ho diria?) ja no és sinònim ni de treball ben remunerat, estable, la casa als afores i dos cotxes en cada garatge. No tenim futur, ens l'han furtat, ningú ens vol, sobrem. 
Oh però tens una cultura!!! ... aquesta cultura em serà molt útil el dia de demà quan haja de viure sota un pont o quan tinga que vendre els meus òrgans en internet.
No sé qui va dir, "quant més llunyà és el futur, millor aparença té". El meu futur i el de molta gent no te cap aparença feliç, perquè és un futur negre immediat, més enllà del qual sols hi ha una boira espesa.
Per això he decidit indignar-me, perquè em sent estafat, m'indigna haver perdut la joventut estudiant per a tindre ara les mateixes perspectives de futur que un obrer del segle XIX, perquè m'indignen les frases barates de consolació i ja de pas, m'indigna la gent desconfiada, m'indigna la gent que amaga la covardia sota una espècie de principis que ni aquesta gent deu entendre, m'indigna que els partits polítics es disputen els nostres vots com si foren feus i també que en donen pel sac en les campanyes electorals, m'indigna que es toleren tantes tonteries de la humanitat, m'indigna que es burlen de mi, m'indigna la gent que sols busca diners i poder, m'indigna la gent que manipula la resta, m'indigna que m'odien sense motiu, els que es creuen superior a la resta, els que creuen sempre tindre raó i són incapaços d'escoltar, m'indignen tots aquells que pregunten per a què serveix la història (als que els dic el següent: tu tampoc has demostrat ser útil  i malgrat això et permetem continuar existint)
En fi tantes coses m'indignen que m'indigna no poder concentrar-les en un diminut espai. Espere que aquest pingüí puga expressar tota la indignació que sent.

divendres, 13 de maig de 2011

FENT CAMÍ PER LA VALÈNCIA MEDIEVAL (IV)




Com que aquestes entrades sobre la València medieval comencen a durar més que les obres de la seu, aquesta va dedicada a la Catedral de València. Tornem al centre de València, el cor religiós i polític de la ciutat, la plaça de la Mare de Déu o de la Seu. Ens trobem també en el punt més antic de la ciutat perquè la plaça està construïda sobre l'antic fòrum romà de la Valentia romana, de fet encara a dia de hui es conserva el traçat del cardus i el decumanus (els carrers Sant Vicent i Cavallers, respectivament). En la Plaça trobem el Palau de la Generalitat, ja esmentat, la basílica de la Mare de Déu (edifici del segle XVII que ara no ens interessa) i la Seu. La Catedral de Santa Maria fou començada a construir sobre una antiga mesquita (construïda al seu torn sobre l'antiga basílica paleocristiana) cap a 1260. Construïda en estil gòtic, gòtic català, fou una demostració del poder adquisitiu de la "burgesia" de la ciutat.

Però també trobàrem altres estils constructius a l'edifici, com la porta dels Ferros, en estil barroc, que dona la plaça de la reina o la porta de l'Almoina, en estil romànic.Aquesta porta siga possiblement la part més antiga de l'edifici i el fet que tinga una orientació cap a l'est, fa pensar que està oberta sobre el mihrab de l'antiga mesquita. A més sobre aquesta porta trobem els 14 caps dels primers 14 pobladors de la ciutat, tots lleidatans, amb els seus noms escrits en gòtica epigràfica. La porta també dona a la plaça on es celebraven els ajusticiaments públics.

La segona porta de la catedral és la que mira a ponent, la porta dels Apòstols, d'estil gòtic. En aquesta porta es reuneix cada dijous el Tribunal de les Aigües, per dirimir possibles conflictes entre els regants de l'horta de València, una institució que existeix des de l'època islàmica i que es mantingué després de la conquesta. El futur d'aquest Tribunal no és segur, perquè una vegada l'especulació urbanística haja matat l'últim bancal de l'horta no tindrà raó de ser.

El Campanar de la Seu, el Micalet, fou començat a construir al segle XIV i mai s'acabà perquè li falta l'agulla que remataria la torre. En aquell temps el Micalet es trobava exempt, és a dir, que estava separat de la catedral però en el segle XV, l'ampliació de la catedral, acaba per unir-los. Anomenat campanar nou (per diferenciar-lo del campanar vell, hui desaparegut, que estava junt a la porta romànica) amb el temps fou batejat amb el nom que rep hui, per la seua campana grossa, la de Sant Miquel.

Dins la catedral trobem per exemple els balcons del cimborri, record dels temps en que la seu acollia diferents misteris i teatres (prohibits per l'arquebisbe després d'alguns incendis provocats per l'escenografia). També hi ha la capella del Sant Calze on es guarda el suposat calze que utilitzà Jesucrist en el Sant Sopar. El Sant Calze  després de molts viatges acabà en el monestir de San Juan de la Peña d'Osca, però la comunitat de monjos el regalà al rei Alfons el Magnànim. Aquest rei que sempre anava emprant diners va demanar un préstec a la ciutat de València, aleshores deixà com a penyora el Sant Calze. Sobra dir aleshores que el rei mai no va pagar el deute i la relíquia es queda a la catedral.


En la girola podem trobar també el braç incorrupte de Sant Vicent de la Roqueta. Sant Vicent, personatge d'existència no provada, va viure al segle III després de Crist i va ser l'introductor del cristianisme a la ciutat de València, també hi va morir martiritzat de diverses maneres, cadascuna més extravagant de l'anterior (torrat en una graella, crucificat en forma d'aspa, torturat amb fuets, poltres, ganxos... finalment el seu cos va ser llançat a les aigües del Túria amb una mola de molí, d'aqui el seu malnom "de la Roqueta").

dissabte, 7 de maig de 2011

LA CULPA?... DELS COMUNISTES!

Deia el meu avi de Pinet, que en glòria estiga, que quan desapareguera la Unió Soviètica no tardaríem a trobar-la a faltar. Açò ho deia en els anys 80 un llaurador sense cap tipus d'estudis i que no havia eixit mai del poble.  Aquest pensament em ve al cap perquè enguany fa vint anys que va desaparèixer aquella decrèpita Unió Soviètica assassinada per Yeltsin i soterrada per Gorbatxov, que va començar a morir un poc en Afganistan i un poc banyada de petroli. 

Jo vaig nàixer al final d'aquella era que anomenem Guerra Freda i per tant no recorde com es vivia aleshores, però com que he estudiat història ho puc sospitar. Malgrat la psicosi constant sobre l'amenaça bolxevic, la gent devia sentir-se a gust perquè tenia un lloc en el món. M'explique, en aquells anys hom podia ser capitalista o podia ser comunista, no hi havia lloc per a mitges tintes o tercers mons per molt que alguns intentaren no alinear-se. Un bon dia el senyor Johnson podia alçar-se i sentir que el sistema capitalista no anava amb ell, automàticament era comunista. En un altre indret, el senyor Ivanovich podia opinar que la URSS necessitava reformes, automàticament era capitalista. I açò donava seguretat perquè tant el senyor Johnson com el senyor Ivanovich estaven situats en el món, mentre que nosaltres vivim nadant i lluitant per no ofegar-nos en aquesta postmodernitat líquida en la que res és el que sembla. 

Però la URSS encara ens aportava més coses, per exemple teníem drets socials i laboral. I no perquè la mà de Stalin arribara tan lluny, sinó que el temor a una revolució soviètica en el món occidental duia a mols governs occidentals a cedir front a les demandes, per allò de domar la bèstia sense que es desboque massa. Però aquest paradís socialdemòcrata tenia data de caducitat i a mesura que la URSS entrava en decadència, els neoliberals anaven fent el treball de la formigueta desmuntant poc a poc el sistema. Ara que no hi ha ninguna alternativa social al sistema establert que siga viable i que mire cara a cara al sistema capitalista nosaltres ja podem cridar i cridar que ningú no ens escolta, perquè ens van soterrar en la mateixa tomba de la URSS.

Finalment, una altra cosa que va provocar la URSS va ser el naixement de la Unió Europea com un contrapès continental a la influència soviètica a Europa ideada pels Estats Units. I aquella unió de petits estats tremolosos entre dos gegants que va triomfar, ha mort d'èxit. Sense la URSS, la Unió Europea sobrava en un món unipolar i aquesta crisi ha demostrat que cadascú ha de salvar sa casa i els seus objectes i que sobrevisca que puga. La revisió del Tractat de Schengen que presumiblement restablirà les fronteres europees   per als ciutadans de classe B és el Réquiem d'aquesta mort anunciada. 



Per tot açò i molt més crec que si la Unió Soviètica no hagués existit mai, l'haguérem hagut d'inventar i els EEUU deuen opinar el mateix perquè ja fa anys que busquen un enemic que estiga a la seua alçada i no arriben a trobar-lo mai, perquè els islamistes radicals no tenen el mateix carisma que els russos ni Bin Laden és (o "era") Breznev. Els nord_americans (excloent canadencs i grenlandesos) han perdut el seu company de jocs i no troben altre, i açò de qui és culpa? dels comunistes? de Zapatero?, de Xàbia Viva?