THIS IS THE END

Doncs si, semblava que no arribaria aquest moment però ja hem arribat a la fi d'aquest viatge. Ara toca empaquetar-ho de nou tot i abandonar la city per segona vegada. Aquesta vegada serà diferent, en juny de 2010 li vaig prendre tanta mania que esperava no tornar-hi mai, tanmateix hi he tornat, per allò de font, d'aquesta aigua no en beuré. Això és el que vaig aprendre, per tant aquesta vegada no és un adéu, sinó un "fins la pròxima". I ara què? Ara tornar a la gàbia daurada mentre espere a veure que em presenta el futur, per fugir d'un poble que cada vegada el sent menys poble i cada vegada més un lloc estrany que cada dia que passa entenc menys. 

 Malgrat el màster, del qual ja vos donaré raons per no fer-lo, aquest any he tingut l'oportunitat de gaudir un poc més dels amics de la carrera i també he pogut conèixer a gent fantàstica, gent que va per camins paral·lels i per causalitats del destí els camins es creuen i te'ls trobes en la cruïlla de la via. He gaudit més de la ciutat, sense rèmores ni llasts pesats.

I ara que continua avançar pel camí de la vida, apareixen molts camins per prendre, cadascún dels quals intrincats i inescrutables:

-el camí de les oposicions el descarte de moment, no em veig en cor de dur una vida monàstica de dos anys, després esperar si convoquen oposicions, després aprovar, després no tindre plaça, després tornar-se a presentar...buf  un camí massa llarg.

-apuntar-me a la bossa de les Illes Balears o de Catalunya, que no garanteix tindre treball a curt plaç.

-treballar de qualsevol cosa que surta. Si, però en temps de crisi fins i tot aquesta via sembla plena d'obstacles.

-continuar estudiant. La meua butxaca i el meu ànim m'impedeixen continuar duent una vida d'estudiant full-time, tot i que aquesta via podria complementar-se amb altres.

-sortir a l'estranger. Comença a ser el camí més viable i atractiu. Falta l'espenta de dir "me'n vaig" i deixar-ho tot en parentesi.

-la prostitució. Sembla a priori l'opció més senzilla, però en un país on a la gent li agrada tant donar pel cul gratuïtament crec que m'hauria de fer lloc en un mercat massa copat.

-la venda d'òrgans. El problema d'aquesta opció és que els organs no es regeneren, quant de temps podria viure sense renyons, pulmons o el cor?

-la venda d'òrgans d'altres. No tindria problemes de reabastiment, però després no podré posar-ho en el currículum.

-segrestos express. Em fa falta una furgoneta amb vidres tintats i una casa abandonada en mig del camp. No tinc diners per a comprar-me una furgoneta ni una casa i el banc no deu prestar amb fins delictius. A més, amb la sort que tinc, segurament tots els meus ostatges acabarien per desenvolupar la síndrome d'Estocolm i em sabria greu haver-los de cobrar el segrest.

-anar pel món resolent misteris amb una furgoneta hippy. Es complementaria amb el viatge a l'estranger, però continue tenint el problema de la furgoneta i deuria buscar-me un equip atractiu per a donar-me major caché. I com que la gent acaba per odiar-me, deuria estar fent continuament audicions per a membres de l'equip i suposa una gran despesa llogar una sala d'audicions mínimament decent.

-dedicar-me a l'estraperlo i al contraban. Tindria més encant si visquérem en els anys 30, però des que han desaparegut els carabiners aquest treball ha perdut l'encant romàntic.

En definitiva que vivim temps incerts i de vegades és fa costa amunt viure entre tanta incertesa. I ara amb el màster acabat, aquest bloc també ha perdut la raó d'existir. Ja veuré que faig amb ell.

Aquest títol fa referència a la canço de The Doors, The End.