dilluns, 29 de desembre de 2014

2014 EN 5 IMATGES

Fa 365 dies, aprofitant que els hostes ens havien atorgat una treva, brindava amb els companys de treball per un 2014 que com una tranquil.la travessera per un riu d'aigües manses. Però com la vida s'entesta a demostrar sempre, has d'esperar l'inesperable. Quan recorde aquella freda nit de gener, em sembla difícil creure que únicament haja passat un any.

"L'any m'ha passat volant", "Com més vell, més ràpid passen els anys", són dues frases del catàleg de viatges en ascensor que més he escoltat darrerament, tanmateix a mi no m'ho sembla i de fet, crec que el temps passa més ràpid o més lent en funció de la quantitat de records que emmagatzemem en la memòria, així que, si un any passa espai, és un bon senyal.

Tractar de sintetitzar 2014 m'ha costat molt, de manera que finalment he triat 5 imatges que defineixen aquest any. Tal vegada no recullen tot el que l'any ha donat de si, però almenys són més significatives que eixes fotos a l'atzar del Facebook.


Dundreich Hill, Escòcia. 13 de gener de 2014. Era el dia del meu aniversari i l'últim dia que passava en Escòcia. En unes poques hores abandonaria un país que m'havia furtat el cor i encara havia de fer la maleta per fer, però el meu company de fatigues alcoià volia que pujàrem a eixa muntanya que veiem cada dia des de l'hotel. No era certament un dia per a fer excursions, però seria l'última aventura que viuríem junts.

Bufava un vent molt humit provinent de la Mar del Nord i feia molt de fred. Abans de marxar el meu cap em serví un colpet de tequila per enfrontar la pujada. Eren els últims 25 centilitres de licor en la botella i representava d'alguna manera el final de l'etapa. El tequila aquí simbolitza moltes coses de la meua estada en aquelles terres i fora llarg d'explicar.

Començarem la pujada d'aquella muntanya, fent front al vent que ens arrapava la pell i el fang del camí que tractava de detindre'ns. La pujada semblava no acabar mai. Cada cop que pensàvem haver assolit el cim, s'albirava encara un altre tram cap amunt. Malgrat tot ho aconseguírem. Al crit de freedom, fent un homenatge a un altre escocés il.lustre, vam anunciar a tots el nostre èxit. Des d'allà dalt es veia la ciutat d'Edimburg, Rosslin amb la seua capella, el nostre hotel i Peebles, tot allò que havia sigut el meu microcosmos dels darrers sis mesos. Pot ser fora el mal d'altura, pero en aquell moment fins i tot el vent s'entonava amb la música d'una gaita.




Platja de Santa Rosa, Lima, Perú. 19 de febrer de 2014. El sol ponent-se per la mar simbolitzava que allà tot era diferent i regien altres regles. Era encara el principi d'un llarg viatge que havia començat amb un vol de 12 hores. Durant el camí entre l'aeroport i la que anava a ser la meua llar, Lima es mostrava com una ciutat caòtica i amb molta misèria. La punta de l'iceberg.

Únicament vaig poder aguantar quatre mesos. Llatinoamèrica amb les seues idiosincràsies a mi em queden grans. Preferisc la plàcida existència de la Mediterrània. Havien anat acumulant-se una série de circumstàncies que m'empentaren a un camí, el camí de tornada a casa. Tanmateix prendre eixa decisió no va ser senzill. Recorde que va ser un dels dies més llargs, cada cop que pensava haver arribat a una ressolució, canviava de pensar i no n'estava mai segur. Durant molt de temps he considerat la meua aventura peruana com la història d'un fracàs anunciat i una part de mi, em recriminava haver deixat Escòcia per a acabar rendint-me. Però amb la distància del temps he anat comprenent que la vida no consisteix a tindre èxits o fracassos, sinó a acumular experiències i a deixar empremta sobre els altres, que és al cap i a la fi allò que et fa sentir viu.





                                   

Platja de l'Arenal, Xàbia. 13 de setembre de 2014. Després de dos mesos acabava una aventura diferent, treballant en una oficina de turisme. Tal vegada parega poc, però eh, ha sigut el meu primer treball qualificat i remunerat! I amb solament 27 anys!!!
Després de l'huracà emocional peruà, era el que necessitava. Podia practicar llengües, la gent venia a escoltar les meues batalletes, treballava al costat d'un amic, teníem màquina de café, vistes a la mar i ens visitava el més granat del continent europeu Què més es podia demanar? M'ho vaig passar molt bé, vaig adquirir un major domini de l'idioma francés i el més important, vaig conéixer la persona que m'havia d'animar a fer el pas cap a la següent aventura.



                              

Catedral de l'Assumpció de Palerm, Sicília. 05 d'octubre de 2014. Sicília, anar sol i anar amb la motxilla com a únic equipatge eren tres viatges que feia temps els tenia pendents. Per què no fer-los tots a l'hora? Per algun motiu viatjar a Sicília sol m'havia fet sempre feredat. i és que en la vida tenim dos obstacles que ens impedeixen anar endavant: la nostra ment i la por. Vivim instal.lats en fortaleses construides de paranoies, temors i idees preconcebudes que ens empresonen. Veiem en la imatge d'un barret, la figura d'una serp que s'ha empassat un elefant, com ens diu Saint-Exupéry. Bastim muntanyes de granets d'arena i acabem caient en la inacció. Doncs bé per a mi el viatge a Sicília fou important per a trencar eixos murs i continuar endavant.

                            

Molineta amb el Montgó de fons,  Benitzaina, Xàbia. 13 de desembre de 2014 (3 de les 5 fotos foren preses en dia 13, quina coincidència). En tornar de Sicília em vaig trobar per primera vegada en la vida sense tindre res a fer. Començava un viatge diferent cap a un pou sense fons, una negra espiral de fracàs, abúlia i impotència. Trobar-se en l'atur no és plat de bon gust. Jo vaig arribar a l'extrem de ja no voler eixir de casa. Afortunadament sempre hi ha amics que intenten animar-te i traure't del pou i esta foto està dedicada a eixos amics que malgrat la distància, no et deixen mai i sempre troben temps per a un.

2014 acaba amb un sabor agredolç, amb poques expectatives. Tanmateix crec que 2015 serà emocionant, no sols per què vindrà, sinó per aquells que ja estan de camí. 

dimecres, 17 de desembre de 2014

VIATJANT AMB MURPHY (III)

Hi ha dos coses en la vida que són impossibles, obrir un "abre fácil" i derrotar a Murphy. Això últim vaig haver d'aprendre-ho després d'una desenfrenada carrera pels carrers de Roma. 

La nit anterior no havia deixat de ploure. Tanmateix al sendemà el sol lluïa com si res, efecte bastant comú a la Mediterrània, tot siga dit. Era la tercera visita que feia a la Ciutat Eterna i llavors estava lliure de les visites obligatòries. Per això em vaig proposar una visita diferent i vaig decidir que faria la ruta de les Set Esglésies de Sant Felip Neri. No es tractava que de sobte hagués tingut un atac d'ascetisme, sinó que em va semblar una manera diferent de visitar la ciutat i a més a més, em permetia unir dues de les meues passions: seguir rutes i visitar tombes de sants. La ruta en concret discorre al llarg de vint quilòmetres, seguint set de les esglésies més importants de la ciutat. Una ruta que s'ha de fer a peu i en un sol dia, principalment perquè en època del sant, encara no s'havia construït la línia de metro. I què passa si incompleixes les normes? Supose que aniràs a l'infern, un lloc on les vint-i-quatre hores del dia sona bachata. Esgarrifós.

8.00 Una nit toledana amenitzada pel trànsit de la Via i els roncs del meu company de llitera. Les meues sabates estaven encara banyades de la nit anterior i tenien aigua per abastir Egipte durant un any sencer. Vaig haver d'escórrer les plantilles, em vaig posar dos parells de calcetins i vaig guardar un tercer en la motxilla per si de cas. Allò no era més que part de l'aventura!- vaig intentar enganyar-me.




9.30 Primera parada, Sant Joan de Laterà, la catedral de Roma. Segona parada, Santa Creu de Jerusalem, on està soterrada Santa Helena. Dues esglésies separades per uns metres, allò pareixia molt fàcil, com bufar i fer ampolles. Ai ignorava, il·lús de mi, que en abandonar la ciutat medieval, m'esperava un calvari de càrrecs semblants i un mapa en què no apareixien. Odie els eixamples vuitcentistes, tot i que allò era encara millor que convertir-se en estàtua de sal.


13.00 Després de vàries voltes estic més perdut que Belén Esteban en un club de lectura. Em plante en un cantó amb un mapa desplegat ostensiblement i he d'esperar déu minuts fins que se m'apropa un militar i em pregunta si necessite ajuda. Així per fi aconseguisc esbrinar on és la Via Àpia, lloc en què es troba el tercer objectiu.



14.00 Basílica de Sant Sebastià de les Catacumbes. Després d'una hora caminant entre tombes, epitafis, làpides i mausoleus en el cementeri més gran de Roma, arribe a la tercera església. L'edifici no és res de l'altre món, però és especial per dues coses, s'hi troba la tomba del patró de Xàbia i a més sota el subsòl hi ha quilòmetres d'un intricat laberint de corredors foscos i escassos en oxigen que formen les catacumbes més antigues. Em vaig desprendre de la supèrbia i l'orgull masculí i després d'admetre que sense un poc d'ajuda no ho aconseguiria, vaig demanar indicacions a l'home dels tiquets. Aquest em va prendre de seguida per un peregrí i em va regalar l'entrada, ei em vaig estalviar deu euros.

15.00 El guia de les catacumbes, el mateix que venia els tiquets, és un màquina, igual parla anglés, que francés o alemany però després d'escoltar la mateixa informació durant una hora en 4 llengües i en un clima excessivament catòlic, era temps d'escapolir-se entre la multitud i continuar si volia aconseguir acabar la ruta. Em vaig deixar caure sota la tomba de Cecília Metel·la i malgrat sonar a mare, era la primera vegada en tot el dia que seia. Els peus estaven arrugats per la humitat i unflats per la caminada. Em vaig canviar de calcetins i l'alleujament fou momentani, encara quedaven quatre esglésies per visitar. 



16.00 Arribe a Sant Pau Extramurs, la quarta parada. A partir d'eixe moment em quedaven tres: Sant Pere del Vaticà, Santa Maria, la Major i Sant Llorenç Extramurs. La de Sant Pau fa honor al seu nom, està extramurs i tan extramurs, una manera fina de dir que està a prendre pel... de l'urbs i de l'orbe. Entre les tombes de Sant Pau i Sant Pere hi ha uns set quilòmetres, com anar de Xàbia al Portitxol, a peu. A eixes alçades cada passa era com xafar vidres, cada vegada que la planta del peu tocava el sòl, notava les punxades. Quantes passes hi ha en set mil metres? Moltíssimes.

17.00 No podia rendir-me, no tan a prop de la meta. Em repetia constantment que si no ho aconseguia, seria un fracassat a perpetuïtat, que no aconseguiria mai res en la vida, que sempre guanyaria ELL, Murphy. Traent forces d'on fora anava avançant i gràcies al poder de la ment, estava a punt d'aconseguir-ho. Fins que vaig arribar al Colosseu i de sobte em vaig trobar com en l'artèria d'una persona de 200 quilograms. Avançant a pas de puça entre una marea de turistes. A cinc mil estúpids metres de la meta m'havia convertit en un triglicèrid i en eixe mateix moment vaig ser conscient de la meua derrota. En la vida cal saber també rendir-se i deixar de lluitar contra un mateix. Sabia que les poques passes que podia fer eren les que em durien a la pensió i cap allà vaig anar.

Em vaig deixar caure en el llit amb els peus adolorits i per si tenia dubtes del poder de Murphy, de sobte va tornar a caure un altre ruixat, que, d'haver continuat avançant, l'hagués empomat senceret. Era la manera que tenia de riure's de mi, de demostrar-me que havia guanyat. Mai em desfaria d'ell.



Desterrat de Roma, vaig arribar a l'aeroport camí a Palerm. A punt de pujar a l'avió, vaig sentir que malgrat tot, mancava alguna cosa. Algú. Era ell.

-és que tu no vens? - Vaig preguntar-li.
-Jo em quede aquí fins a veure l'avió enlairar-se.
-No, Murphy, no. Anit vas dir...
-Anit vam dir moltes coses.
-No pujaré a l'avió.
-Si no puges a eixe avió ho lamentaràs, tal vegada ara no, tal vegada ni hui ni demà, però més tard, tota la vida. Sempre tindrem Roma.

I així de la tempestuosa Roma vaig arribar a l'assolellada Sicília. Murphy ja no em va acompanyar i de fet, ja no he sabut res més d'ell.

dilluns, 8 de desembre de 2014

EL QUART PODER

Últimament no tinc moltes coses a contar, les coses més importants que m'ocorren, succeeixen lluny de Mordor. Un dia a la setmana vaig al cine amb un grup de gent, d'aquí i d'allà del món. Xàbia és com una petita Nova York (tenim el nostre propi Bronx) però sense els avantatges de ser un lloc cosmopolita i amb molts guetos. Després de la pel·lícula anem a un bar i la comentem, en anglés i en castellà, com si fos un club de lectura, però amb menys alcohol. La majoria són jubilats i supose que no és el somni de ningú que tinga vint i llargs anys, però almenys practique l'anglés. 

Tot açò és per a dir que la darrera pel·lícula que hem vist és Gone Girl (si aquesta entrada s'haguera publicat quan tocava), sobre una esposa que desapareix en un d'aquests barris nord-americans de color de rosa  i sobre tot el circ mediàtic que es munta al voltant.

De la pel·lícula he aprés tres coses. La primera, que Ben Affleck sols té una expressió, la de "a mi em punxen i no m'ix sang"; la segona, que l'accent de Missouri és divertit; la tercera és el punt d'aquesta entrada.

En general em va recordar a un capítol dels Simpson (i què no després de 25 temporades?) en què Homer és acusat d'haver abusat d'una jove. Entre aquest capítol i la pel·lícula han passat exactament vint anys i en dues décades la qüestió continua candent,és a dir que el poder judicial s'ha deixat alienar pels mitjans de comunicació i ara qualsevol que es creu periodista s'arroga el dret de ser jutge, jurat, testimoni i fiscal i els platós de televisió han esdevingut tribunals. I al remat allò important no és la veritat sinó allò que pareix veritat. 

L'exemple el tenim cada dia en la televisió, en espais com El Programa de Fulaneta i succedanis. Ocorre una desgràcia i allà acudeixen els mitjans de comunicació, planejant com voltors esteparis famolencs cercant carronya amb què alimentar-se. Assetgen al personal, trauen les frases de context, elucubren, acusen i tornen a acusar, tot per a la major glòria de l'audiència i el seu "dret" a saber. Així es justifiquen constantment, l'audiència és la gran cómplice.

El més trist és que això no es limita únicament a la temàtica d'El Caso, podria ampliar-se a totes les branques del periodisme, Les tertúlies de lloques ponedores s'allarguen durant hores, configurades com a petits amfiteatres als quals hi acudeixen els tertulians, eixe gènere de persones amb una opinió formada sobretot, a defensar l'agenda del partit, lobby o col·lectiu que més pague. Des que comença el debat, cadascú té les seues opinions inamovibles i per tant ja no són espais en què compartir i arribar a noves opinions.

Al final un dels missatges de la pel·lícula, a banda que si eres policia, t'has de passejar amb un got de café en totes les escenes possibles, és que la veritat no és important. El que importa realment és allò que la majoria de gent prenga per veritat.

Darrerament estic un poc que odie a la humanitat en general, no sé si tindré una opinió esbiaixada per la misantropia.

dilluns, 24 de novembre de 2014

VIATJANT AMB MURPHY (II)

Anteriorment en Girlmore Girls  Viatjant amb Murphy, Murphy havia intentat no deixar-me volar fins a Roma, i encara que semblava haver-lo guanyat, d'alguna manera s'amagà dins l'equipatge i el vaig dur amb mi de polissó.

En arribar a l'estació de Termini, un llamp creuà el cel i per un moment es féu de dia. Si existeixen els senyals de l'univers, eixe era el SENYAL que m'advertia que anés enlerta. En canvi, jo ho vaig prendre com una salutació de Júpiter. Als que estudiem història se'ns pressuposa i accepta un cert grau d'inconsciència i estupidesa. Això és a canvi de no servir per a molt.

I amb el cel atrotinat, vaig arribar a la pensió, prop de Santa Maria, la Major, sobre l'Esquilí, un dels set turons de Roma. Vaig tocar el timbre, però ningú va obrir i vaig haver d'esperar deu minuts fins que vaig veure, pujant carrer amunt corrent, Katia, la propietària. Això d'hostatjar-se en una pensió sona tant a pel·lícula europea dels 60, però no va ser per a tant. Em va explicar amb molta amabilitat tot el que podia veure en Roma, després m'inquirí on havia aprés italià i finalment va voler jugar a eixe joc anomenat: endevina l'edat que tinc. Anem a veure, per què els agrada tant torturar-se? Jo sempre tire per damunt o exageradament per davall, així que les llàgrimes estan garantides. Malgrat tot quan em vaig adonar estava tirant-me el rall, així que calia abandonar el lloc.

Era eixa hora tonta en què és massa prompte per anar a dormir i massa tard per a emprendre qualsevol exploració. Com que no estava gens lluny del Coliseu, vaig decidir apropar-m'hi, ja que sempre paga la pena contemplar-lo. No importa les vegades que vages a Roma, has de passar-hi. Un parell de rajos més es dibuixaren al cel. Si existeixen els senyals de l'univers, les gotes que començaren a caure mentre baixava per Via Cavour, eren un senyal. Però, només eren quatre gotetes. La pluja no mata, a no ser que siga una pluja radioactiva. Només eren gotetes. Només.

Va ser tot un,  plantar-me davant l'amfiteatre i obrir-se el cel. Sant Pere havia obert l'aigua de la dutxa i aquesta queia sobre la ciutat, sense pietat. El centenar de turistes que hi havia al voltant del monument va desaparéixer i llavors va començar la meua cursa de tornada a la pensió. Tot allò era obra de Murphy, en eixe moment ho vaig comprendre, mentre esquivava els venedors ambulants de paraigües que emergien de cada runa. NO! No anava a comprar-me un paraigua, això és el que pretenia ELL, que em rendira, que claudicara i no anava a fer-ho, perquè si ho feia, guanyaria ELL. Vist en perspectiva, crec que la meua tossuderia és autodestructiva. Però en el seu moment, allà sota la pluja, amb l'aigua que queia copiosament, tot tenia molta lògica.

Vaig continuar corrents, em vaig tapar primer amb la jaqueta però en un minut estava eixamorada, la samarreta pareixia de neopré i els camals havia d'arrossegar-los de com pesaven. Fins i tot la cartera se'm xopà. I a més m'entossudia jo a no comprar un paraigua, més forta queia la pluja. Tan fort que ja no s'hi veia res. De fons sols s'escoltava les gotes de pluja precipitant-se furioses sobre l'empedrat i un irònic violinista que feia sonar el Oh Sole Mio en un restaurant. I si les coses podien posar-se pitjor, arribà un moment en què ja no sabia on estava, si m'havia passat de llarg o no. Però no em vaig rendir i d'alguna manera vaig trobar la porta de la pensió.

Katia ja no hi era i al seu lloc hi havia Giulio, un d'eixos personatges que tenen una opinió formada sobre qualsevol cosa, costum altrament molt mediterrània. Va estar una hora per explicar-nos, a mi i a un altre hoste brasiler amb una barreja d'italià i castellà, on feien la millor pizza de Roma, però cada paraula servia de pretext per a començar una altra història que no anava a cap lloc. Odie quan la gent fa això, quan parlen i parlen i no diuen res i a la fi no vam saber quina era la millor pizza de Roma. Però el fet important és que jo havia guanyat la batalla, Jo-2, Murphy-0. La pluja cessà i vingué la calma, tanmateix encara no s'havia acabat la guerra, quedava la batalla final. Roma era massa petita per als dos.

dimarts, 18 de novembre de 2014

ELS TRUCS DEL MAG

Prèviament havia parlat sobre deu idees per aprendre una llengua. Abans de continuar he de fer un incís, necessite una música èpica per a cada vegada que referencie entrades anteriors, alguna cosa com Previously on xanananxanan. 

Bé, continuem després d'aquesta digressió. Parlar de motivació, interés i tot això està molt bé quan et dediques al coaching, però hui vull ser menys abstracte i donar idees més concretes. Per això desvetlaré els meus trucs de mag per aprendre llengües, encara que insistiré molt en això: la motivació és essencial, ja siga per aprendre a ballar o per a destruir el món, és necessari tindre un perquè. Tal vegada vulgues aprendre una llengua per motius laborals o perquè no se sap quan pots viatjar en el temps. En el meu cas, no m'agradaria tornar a la França il·lustrada i ser altra vegada el centre de burles dels amics de Madame Pompadour, eixa colla de pretensiosos, addictes al rapé. 

Començaré per les xarxes socials. Aquestes no serveixen únicament per a anunciar al món què has dinat o per a massacrar al personal amb pseudofilosofía i missatges religiosos. També hi ha per aprendre llengües. Livemocha és una de les més antigues que conec, s'hi pot aprendre una trentena d'idiomes i pots xatejar amb gent d'altres països, per exemple pots parlar amb un xinés i parlar-li de les meravelles del capitalisme. Aquesta és ideal per adquirir un nivell fonamental, sobretot de llengües amb menys recursos en Internet. També pots escriure textos i que te'ls corregeixen. La pega és que no hi ha gramàtica i a mesura que avances, va quedant-se empobrida.

Un altra xarxa és busuu, té unes 8 llengües i una interfície més atractiva que el livemocha. La diferència també estreba en què les paraules apareixen en un context. I m'agradaria insistir en això, perquè aprendre paraules soltes sense saber com i quan s'utilitzen és inútil, sobretot perquè entre idiomes no hi ha sempre equivalències. També disposa de xat i per a escriure, però igual que l'altra, no té gramàtica, encara que pot inferir-se a partir dels exemples i els nivells són molt elementals.

Duolingo n'és una altra però amb menys funcions. Té una dotzena de llengües i el mètode en essència consisteix a traduir frases de l'anglés a la llengua escollida. El desavantatge és que necessites saber anglés i l'avantatge és que necessites saber anglés. L'anglés sí o sí que és molt important. Diga'm que parlant castellà o català podem accedir a molta informació en internet, però sabent anglés les quantitats es multipliquen per deu. En aquesta pàgina sí que s'explica la gramàtica i té un vessant lúdica que la fa molt atractiva.

La més graciosa és The lyrics training. No sé si ho havia comentat ja, perquè últimament em repetisc o crec que he fet coses que realment no he fet, però la música és una ferramenta molt important i molt menystinguda en l'aprenentatge de llengües. En primer lloc perquè la rima ajuda a memoritzar amb més facilitat i en segon lloc, a la comprensió oral. Memoritzar cançons també permet incorporar molt de vocabulari i estructures en un tres i no res i sense adonar-se. Jo, per a preparar-me l'examen de francés em vaig escoltar tota la discografia de Jacques Brel i Edith Piaf (incloent-hi la millor versió de la Marsellesa que s'haja pogut parir mai). Si et quedes en blanc en l'examen, sempre li pots amollar a l'examinador un ne me quittes pas, il faut oublier o un allez enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé i deixar-los bocabadats. Mai se sap quan saber una cançó podrà salvar-te la vida,  imagineu que viatgeu als anys 40 i l'única manera d'escapar de l'Alemanya Nazi és treballar de corista en un cabaret de Berlin? Millor començar a preparar-se el repertori alemany. 

En The Polyglott Project trobareu llibres en versió original en una vintena de llengües. El més interessant és que en subratllar una paraula, vos la tradueix la pàgina al vostre idioma matern. El problema és que són llibres lliures de drets d'autors, és a dir, llibres de més de cent anys, o siga, llibres de difícil digestió. Jo vaig intentar llegir-me Kafka en alemany i en el segon paràgraf ja havia renunciat. 

Finalment tenim la pàgina aula fácil, que conta amb cursos d'una dotzena d'idiomes, textos i explicacions gramaticals. No són el súmmum del disseny però debades què voleu? Debaes, els frares peguen cabotaes.

Hi ha molts més recursos, però he volgut aquí parlar dels que tracten de diversos idiomes, la resta són més per a llengües en concret. La conclusió és que hui amb internet, no hi ha excuses per a no ser políglotes.  

La meua recomanació final és que aprendre una llengua, com tot, requereix temps i constància. Estem molt acostumats a això de: aprobar sin estudiar, adelgazar sin esfuerzo, ganar dinero fácil, cocinar una paella en cinco minutos, una onada de facilisme que no condueix a res bo.  No hi ha coses fàcils ni senzilles, esborreu-ho de les vostres ments. 

dilluns, 10 de novembre de 2014

VIATJANT AMB MURPHY (I)

Murphy és l'encarnació de totes les coses negatives que em succeïxen, és un vell amic que de vegades ve de visita, altres per fortuna se'n va de vacances i altres decideix vindre-se'n de vacances amb mi.

-Ah Roma, la Ciutat Eterna, mai he estat en Roma- em va dir mentre preparava la maleta.
-Ni se t'ocórrega!- el vaig amenaçar. Sí, jo sostinc diàlegs amb Murphy. Al cap i a la fi a la gent en l'atur se'ns permet ser extravagant.

Però les meues amenaces van ser vanes perquè acabà per amagar-se dins l'equipatge. Com vaig saber que el duia de polissó? Molt senzill. Vaig arribar a l'aeroport, puntual com un germànic i vaig buscar en la pissarra el vol. Com que tinc eixe desordre obsessiu de revisar-ho tot quaranta vegades, vaig voler comprovar el número de vol i en buscar els bitllets, sorpresa, sorpresa, els bitllets no estaven. I per què el meu desordre no es va aplicar als bitllets?  Per culpa de Murphy, d'alguna manera és culpa seua, ell té un esborrador de ments màgic. Visualitze els bitllets dins d'una llibreta que a la fi no em vaig endur per jutjar-la, a última hora, massa gran per a la motxilla. Reunió del gabinet de crisi. Per sort o per desgràcia no és la primera vegada que em passa.

Un any abans per Nadal i en Edimburg, em va passar el mateix, em vaig deixar els bitllets damunt l'escriptori. Allò podia haver sigut la sinopsi d'un drama nadalenc d'eixos que fan en antena 3, però com que Escòcia és un país civilitzat, en l'aeroport hi ha ordinadors i impressores públiques per a gent estúpida com jo. Llavors il·lús de mi, vaig pensar que en València també n'hi hauria. Vaig recórrer l'aeroport amunt i avall i res. Així que tan prompte com l'orgull masculí m'ho permeté, em vaig arrossegar al taulell d'informació per a preguntar. L'amable senyoreta número 1 em va dir: no, aquí no hi ha d'això, però les seues paraules deixaven entreveure: de quin país de la piruleta vens? Però no has vist l'aeroport aquest, que pareix l'hangar de Casablanca?

Aleshores vaig anar al taulell de l'aerolínia, a veure si podien ajudar-me. L'amable senyoreta número 2 em va dir que sí, que ella podia reimprimir el bitllet pel mòdic preu de 15 euros. Què? Això era almenys un 70% del que havia pagat per ell, lladres! Segona reunió del gabinet de crisi. Què fer? Accedir al xantatge i pagar l'impost revolucionari? Mai! Quedaven dues hores per a què eixira el vol, l'aposta podia ser arriscada, però, que dimonis! Hem vingut a jugar! I Murphy no anava a eixir-se'n amb la seua. 

Si hi ha una cosa que en València no falta (no vaig a fer la broma de dir polítics corruptes) són supermercats, bars i locutoris. Així que cavalcant amb el metro, ràpid i veloç o tan ràpid i veloç com metrovalencia em permeté, vaig arribar al Carrer Xàtiva. Probablement en totes i cadascuna de les vint parades que hi ha entre Xàtiva i l'aeroport hi haurà locutoris, però quan jugues dur, millor caminar sobre segur. Vaig trobar un locutori de paquis al costat de l'estació, Déu beneïsca el Pakistan, i per menys d'un euro ja els tenia en el meu poder. I la malèvola amable senyoreta número 2 pretenia cobrar-me'n 15!

En una hora ja estava de nou en l'aeroport, fent cua entre un grupet de valencianes de tous, espècie digna d'estudi i la seua contrapartida futura, el grupet de casades que s'han deixat els homes de Rodríguez per anar-se'n de viatge, estudiants d'Erasmus i rectors. Li havia guanyat la partida. Murphy 0, jo 1. Ai, però aquella no havia sigut més que una batalla de la meua guerra contra Murphy. 

dimarts, 4 de novembre de 2014

DEU CONSELLS PER APRENDRE LLENGÜES

Algunes persones m'han preguntat quin és el meu secret per a aprendre llengües. Havia pensat dir que la màgia i les drogues de disseny, però no tenia per a una entrada sencera, així que aprofite per  a esplaiar-me.

TIN UN OBJECTIU. Quan prens la decisió d’aprendre una llengua has de tindre clar per què vols aprendre-la. Els motius poden ser diversos: obtindre un treball millor, viatjar, descobrir una nova cultura, divertir-se. Siga el que siga cal tindre’l sempre ben present, perquè serà la teua guia quan les coses es posen difícils, quan sentes que no avances o quan el derrotisme s’apodere de tu. L’únic motiu que no aconselle és aprendre una llengua per obligació. Les coses que es fan per obligació es fan a disgust.


POSA-LI VOLUNTAT. No sempre en aquesta vida voler és poder, però en aquest cas t’alegrarà saber que sí, que aprendre una llengua depén totalment de tu, de les ganes que li poses, del temps que estigues disposat a invertir. Excuses com “a mi no se’m donen bé les llengües” o “no tinc temps” són fem. Inventa-te’n de millors i més originals. Si no se’t donaren bé les llengües, ni tan sols parlaries la teua. I ja sabeu el que opine sobre l’excusa: “no tinc temps”, hom té temps per a allò que vol.

QUANTITAT MILLOR QUE QUALITAT. En qüestió de llengües és molt important la constància. Dedicar-li a una llengua 15 minuts al dia és més efectiu que estudiar durant dues hores una vegada a la setmana. Per què? És molt senzill, el nostre cervell esborra el 80% de la informació que li introduïm en un dia per a no col·lapsar-se. Els seus criteris tal vegada ens semblen arbitraris, però manté tota informació que siga necessària en el nostre dia a dia. Estudiant un poc cada dia li enviem el missatge que eixa informació és important. Algun dia els sistemes educatius comprendran aquesta idea tan senzilla i deixarem de preocupar-nos pel fracàs en l’aprenentatge de l’anglès. 

OBLIDA L’ETNOCENSTRISME. La teua llengua no és ni millor ni pitjor ni més bonica que les altres. Totes les llengües responen a la necessitat de les societats per expressar-se i comunicar-se. Les llengües no s’inventen per a ser boniques i fàcil o difícil són dos conceptes bastant subjectius i basats en la nostra llengua de partida. Per a un valencià, l’italià, el francés o el portugués són com sucar pa, però això no vol dir que les llengües romàniques siguen per defecte més fàcils. Pregunta-li a un anglés que opina del temps subjuntiu o que li pareix que una taula siga femenina i un llit masculí sense tindre sexe. 

MANTÉ L’OPTIMISME. Els inicis són sempre senzills, aprens amb molta facilitat però arribarà un moment en què la tasca esdevindrà dura i pesada. Això vol dir que estàs travessant l’efecte altiplà, quan el teu cervell s’ha acomodat i perd tot interés. Necessitem estar sempre estimulats, en totes les facetes de la nostra vida. Per passar aquest altiplà podem prendre’ns unes vacances o millor encara, innovar, incorporar nous elements a l’aprenentatge o augmentar la dificultat. 

NO BUSQUES LA PERFECCIÓ. Per molt de temps, esforç i voluntat que li dediques has de saber que mai parlaràs una llengua perfectament. Però no et preocupes, ningú pot aprendre a parlar una llengua a la perfecció. Això significaria conéixer totes les paraules, tots els usos, totes les regles gramaticals amb llurs excepcions i ni tan sols som capaços de conéixer les nostres llengües maternes amb tal grau de perfecció. Aleshores no et frustres i intenta aprendre més d’una llengua, I si algú et diu: preferisc parlar bé una llengua a parlar-ne tres regular, pega-li, per favor.

APRÈN EL VOCABULARI BÀSIC. Hom calcula que en el nostre dia a dia utilitzem únicament 1000 paraules, així que eixa és la quantitat que necessites per sentir-te còmode amb una llengua estrangera. Aprèn paraules que siguen molt utilitzades i que tu necessites. Si no t’agrada prendre el te, no cal que aprengues a dir-ho, si no saps que és el consomé, tampoc ho aprengues. Molts mètodes fracassen perquè s’entesten a ensenyar-te paraules que mai utilitzaràs i que són candidates a desaparéixer de la teua ment.

FES-TE AMB LA MELODIA! Aprèn els sons i l’entonació, reconeix la llengua entre mil, tota llengua és una forma de música i per tant té la seua melodia. Imita la manera de parlar i no tingues por a sonar exagerar!

APRÈN DE MANERA EQUILIBRADA. Una llengua es compon de 4 elements: comprensió oral, comprensió escrita, expressió oral i expressió escrita. Practica cada element per igual. Quasi tots els mètodes abusen de la gramàtica i de llarguíssimes llistes de regles i més regles que en la pràctica no funcionen bé i acaben per frustrar-te. Parla, escolta, llig i escriu!

Finalment el consell més important. UTILITZA-LA! La llengua no és un objectiu, és un mitjà. Una llengua serveix per conéixer nova gent, trobar informació, accedir a altres productes culturals. Però no és un ornament. No deixes que la vergonya s’apodere de tu! I si no saps com dir una paraula, la meua regla d’or és: dis-la en valencià i posa-li l’entonaeta.

I com a bonus track, aquí una gravació amb aquestes idees explicades en les 6 llengües que domine i 4 més que tracte d'aprendre.

dimecres, 29 d’octubre de 2014

DE PERQUÈ EM VAIG ENAMORAR DE SICÍLIA

Per a un valencià anar a Sicília és com romandre a casa. Costa molt poc acostumar-se a Sicília. Trinacria, com la coneixien els grecs, té la mateixa mar, ara verda, ara blanca, ara turquesa, ara rabiosa, ara com una bassa d'oli. És el mateix respecte cap a la mar, hui nodridora, demà destructora. És la mateixa llum del sol, la llum de Sorolla, la llum blanca de la Mediterrània. És el mateix aire carregat de sal i de llegendes. És amagatall de monstres. L'illa de les Gorgones, dels Cíclops i dels monstres Escila i Caribdis que tant mal de caps foren per a Ulisses. 

Sicília és com València, la mateixa postura relaxada enfront de la vida, on es treballa per a viure i no al revés, com fan allà en Europa. Aquí la vida és com el lent gronxar de les barques amarrades a port. El demà no existeix, el dia sempre és hui. És la mateixa manera intensa de viure la vida, és improvisar davant l'adversitat, és el terror a la mort. La mort, sempre traumàtica, amb la seua olor de lliris. És el paganisme latent que s'arrossega darrere mil Mare de Déus i sants. 

Sicília, com València és la terra que ha renunciat a governar els seus destins, que s'ha acomodat al paper de criat més que al d'amo. És la terra de gents d'esquenes cansades d'intentar traure-li a la terra l'aliment. Sempre amb un ull en la terra i l'altre en l'oratge, esperant que una granissada s'emporte el fruit de mesos de treball. És el país dels desheretats, de tribus i de súbdits. 

Els sicilians, com els valencians, són els guardians del sol. Per això ambdós rendeixen la mateixa devoció a Santa Llúcia. Són els custodis d'un passat semrpe evocador, però ja mort. Són com eixes persones ancianes que recorden amb un somriure el passat, per ocultar la incertesa del present. Uns i altres sabem que estem de sobra. Els bàrbars volen el nostre sol, els nostres murs antics i la nostra cuina feta a base d'inventiva. Però no ens volen a nosaltres, ni a la nostra cultura. Som el ressort d'Europa. Terres de cambrers i jardiners. Som hereus d'un imperi romà que encara ens permet alçar el cap i mirar amb orgull aquells que ho donarien tot per tindre una miserable pedra romana. Adormits entre el passat i la xafogor. 

Sicília és una cruïlla de camins, milers de vegades travessada, terra de fenicis, de grecs, de púnics i romans, de vàndals i bizantins, d'àrabs, jueus i cristians, de normands, francesos, aragonesos, castellans i italians. Terra de tots i de ningú. Terra acostumada als vaivens de la fortuna. Sicília, com València, ignora que la mala fortuna cau quan s'allunya de la Mediterrània i de les seues idiosincràsies, quan aspira a ser un país de valls verdes i cims nevats. Sicília, com València, vol ser Europa i ignoren, que altres agrairien ser mediterranis, a mig camí entre Europa i el Magreb.

divendres, 24 d’octubre de 2014

DEU IDEES QUE HAN CANVIAT LA MANERA EN QUÈ PERCEP EL MÓN

Ja fa temps que tenia pendent escriure aquesta entrada. Així que aquí van 10 idees que han canviat la meua manera de veure el món en els darrers anys. 

1- VIATJAR ÉS LA MILLOR FORMA D'APRENDRE

Aquesta idea no és nova, ja l'he enunciada alguna vegada, però és un dels pilars bàsics del pensament de jo amb vint i llargs anys. Eixir de casa i veure que el món és molt divers o eixir de casa i veure que els éssers humans som tots semblants són de les millors experiències que he viscut. Sobrevolant l'Amazones i navegant pel Nil m'he quedat bocabadat amb la majestuositat de la naturalesa. Trobar un vàter que era poc més que un forat en terra en Rússia em va ensenyar a què el nostre món també té unes fronteres. Menjant peix cru per desdejunar he après que la nostra manera de viure i veure el món no és igual. Descobrir que petits gestos com obrir una aixeta i que isca aigua poden ser luxes per a altres, m'ha ensenyat a valorar més el que tinc. En un edifici de la Gestapo en Alemanya vaig plorar en adonar-me'n de com de miserables podem ser els humans. En definitiva els viatges han modelat en bona mesura el jo que sóc hui en dia.


2- ANAR A LA UNIVERSITAT NO SERVEIX PER A RES

I la polèmica està servida. Però anar a la universitat et garanteix un futur millor, una vida millor. Esteu segurs d'això? No és que haja d'anar apartant les ofertes de treball, precisament. A més sols diré que ni Leonardo Da Vinci ni Edison van estudiar en la universitat, per posar dos exemples. La universitat no és una caixa màgica on estàn continguts tots els sabers de la humanitat, és una forma més d'aprendre, però no l'única. En molts casos et trobaràs professors mediocres, encantats d'haver-se conegut, que l'únic mèrit que tenen és estar en el lloc adequat en el moment indicat. I no vull dir noms. Està clar que la universitat a mi m'ha aportat moltes coses positives, sobre tot haver conegut a gent meravellosa, però vull dir que per a mi no em suposa cap drama que algú no vulga estudiar-hi. Em remet al primer punt, s'aprén molt més viatjant i també treballant, que en una universitat. Per posar un exemple, els meus avis no estudiaren mai en la universitat i sobrevisqueren a una guerra, una postguerra i una dictadura, a banda de diverses crisis econòmiques. Jo en canvi, em sent bastant inútil, si haguera d'alimentar-me del que dóna la terra o la mar, aniria aviat.


3- LA VIDA NO CONSISTEIX A SEURE I ESPERAR QUE SUCCEÏSQUEN LES COSES

Tota eixa filosofia barata de Coelho i Bukowski de què les coses succeixen quan han d'ocórrer, que tot és desitjar-ho amb força i altres bovades, són fem. El destí no està escrit en cap lloc, som un accident de l'evolució, no una creació màgica. Per tant no hi ha cap pla predisposat per a nosaltres. El moment és ara, el lloc aquí i tot depén de posar-li esforç i no creuar-se de braços. Mai vindran temps millors, perquè ja han passat o perquè sols són millors en la nostra ment. Com diria eixa gran filòsofa Manuela Trasobares: estem quasi en el segle XXI...no, això no era...m'agrada veure un home provocar perquè sap que la provocació és lo que ven...no, això tampoc. Ah sí, ja m'en recorde: jo crec en la gent que lluita, en la gent que dia a dia fa les coses i s'empenya en fer-les.


4-VULL TREBALLAR PER A VIURE NO VIURE PER A TREBALLAR

Això ho vaig aprendre en Alemanya, entre parets d'uralita i barris residencials. Si treballes unes 8 hores diàries, significa que has d'afegir mitja als descansos, entre mitja i una hora als trasllats, una hora i mitja més per a menjar, huit per a dormir i una altra hora i mitja entre tasques de casa i de cura personal. En total et queden 3.5 hores lliures al dia. Si treballes de dilluns a dissabte, resulta que quan te n'adones estàs vivint per a treballar i quan arribes a casa estàs tan cansat que les 3 hores lliures que et queden, te les passes en posició horitzontal. Les vacances es redueixen a un mes a l'any. Hipotequem els anys com si tingueren un nombre il·limitat. Però clar, la casa, el cotxe, el menjar, la llum, l'aigua, el telèfon, l'internet, el material escolar, la roba, la higiene, la salut tot això s'ha de pagar d'alguna manera. Quan ens adonem, ens hem posat la soga al coll i d'aquí arribarem el punt següent. Concluïsc que odie donar-li la raó a certa mestra del màster, però el treball ha de ser molt més que guanyar diners, també ha d'agradar-te, donat el temps que t'hi hauràs de passar.


5- LA VIDA NO ÉS QÜESTIÓ DE DINERS, SINÓ DE PRIORITATS

Què podem fer per a no viure per a treballar? Reajustar les nostres prioritats vitals. Jo no vull una casa en propietat, no vull un xalet amb un jardí que em furtarà més temps, una piscina que utilitzaré dues vegades en tot l'estiu, gastar-me mil euros en un creuer per a estar tancat en un vaixell, gastar-me 50 euros en una nit per anar a una discoteca hipermegaguay, vestir a la moda o tindre l'última tecnologia del mercat. M'agradaria? I a qui li amarga un dolç? Però sé quin és el preu a pagar i no estic disposat. Així que si he de tindre un armari minimalista, viure tota la vida de lloguer i un mòbil que no et fa el cafè, em consolaré cada vegada que viatge.


6- EL TEMPS ÉS MAL·LEABLE

No hi ha frase que em faça més gràcia i m'indigne més que no tinc temps. Pareix com si a alguns ens hagués tocat 40 hores per dia i a altres 2. El temps és igual per a tots, no hi haurà cosa més democràtica, a part de la mort. Que puguem fer més o menys coses dependrà de les nostres prioritats. Tenia un amic que volia aprendre anglés, però passaven els dies i no obria ni un llibre. Volia realment aprendre anglés? No, perquè no estava disposat a dedicar-li temps. Caldria dir millor que li agradaria aprendre anglés. A mi m'agradaria aprendre a tocar la guitarra, però sé que ara no entra dins les meues prioritats ni li podré dedicar el temps necessari. Jo vull aprendre diverses llengües estrangeres, perquè sé que m'aporten noves visions del món i una major possibilitat de trobar una feina que a mi m'agrade, llavors els dedique almenys una hora diària. I amb les relacions passa el mateix, tindrem més o menys temps disponible segons ens caiga la persona. Algunes persones no les veuria ni en pintura malgrat que no treballés i altres trauria el temps de baix les pedres, encara que treballara 50 hores al dia.


7-TOT CANVIA I RES NO DURA PER A SEMPRE

Aquesta és una de les lliçons més dures que he aprés. Tots anem canviant dia a dia i en conseqüència també van canviant les nostres prioritats, els nostres pensaments, les nostres relacions. Resulta que una persona amb la qual et duies molt bé fa x temps o en x lloc, el dia de hui ja no pot significar el mateix. Tot té el seu moment i cal aprofitar-ho, demà pot ser, les coses siguen ben diferents.


8-EXISTISC

Aquesta pareix un poc absurda, però abans tenia la sensació que no existia, que anava com un fantasma pel món. Però resulta que no, que la gent et té present, es preocupa i se'n recorda. Això ho vaig aprendre a Escòcia, quan les primeres setmanes d'arribar em sentia com un fantasma més dins del castell i el meu cap es preocupava de la meua taciturnitat. Després de segur que se'n va penedir que obrira la boca.


9-NO PUC CANVIAR EL MÓN

Qui no ha somiat en canviar el món? Crec que és un somni típic de joventut i despertar d'ell un dels moments en què despertes a la vida adulta. A mi m'ha costat prou disgustos aprendre-ho, però fou al Perú on per fi em vaig resignar. Hi ha gent que té una tendència autodestructiva, hi ha gent que li agrada viure com viu, hi ha gent que els agradaria canviar però no estan disposats a posar-hi remei. Sempre he considerat que tinc massa empatia, que els problemes de la gent acabaven afectant el meu humor i la meua felicitat, fins que un dia al Perú em vaig adonar que anava a costar-me la salut. Un matí ja no vaig poder alçar-me del llit, no tenia al·licients, alçar-me significava que, a l'altra banda de la porta m'estava esperant la mateixa merda. He renunciat a què el món siga diferent, em conforme a què el meu món canvie el suficient.


10- ARRIBA UN MOMENT EN QUÈ HAS DE SABER RENUNCIAR

Està clar que cal lluitar dia a dia i fer les coses, però també és cert que arriba un moment que cal considerar si una guerra llarga pot compensar-nos. De vegades més difícil que guanyar és renunciar, acceptar que hem de deixar seguir el curs natural de les coses, que no canviarem el món, que una relació ja no funciona per molts bonics records que queden, que està bé somiar en què un dia les coses seran diferents però en certs moments ens adonem que eixe moment ja no arribarà mai o arribarà a deshora. És part de la vida i no cal plorar, quan acaba un viatge, en comença un de nou.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

VIATJANT A SOLES

Abans pensava com molta gent, que això de viatjar a soles havia de ser perillós i molt avorrit. Sempre sol, exposat a la maldat dels altres i sense ningú amb qui parlar. Tanmateix arriba un moment que hem de deixar la vora i nadar mar endins, eixir de la nostra zona de confort. Així que he decidit provar-ho i he viscut una aventura de deu dies que han sigut els millors en molt de temps. Sens dubte repetiria sense pensar-m'ho.

Des de menut ens inculquen la idea que allà fora hi ha un gran bosc, habitat per llops ferotges i bruixes que ens esperen per devorar-nos. Després creixem i els mitjans de comunicació no milloren la cosa: delinqüència, terrorisme, epidèmies, guerres. Sembla que el món és un lloc molt inhòspit i que el millor que podem fer és tancar-nos en casa. El món pot ser tan gran o menut com vullguem fer-lo. És clar que hi ha molts perills, però també a casa nostra i per altra banda també hi ha coses meravelloses per descobrir. 

Viatjar sol no és més perillós que conduir un cotxe, pujar en un avió o habitar en una zona d'alta activitat sísmica. La diferència que hi veig és que en aquests casos sempre influeix molt l'atzar, mentre que viatjant podem controlar moltes situacions i prendre precaucions. Que el món siga un lloc meravellós no vol dir que hem d'anar-hi com si fórem Sor Maria Von Trapp. Es tracta de prendre algunes precaucions. Per exemple no hem de dur damunt grans quantitats de diners o roba i coses cares que siguen molt goloses. No convé dur tots els diners en el mateix lloc, millor repartir-los i intentar dur sempre canvi i no pagar pel carrer amb bitllets grans. 

És millor alçar-se amb el sol i viatjar de dia, agafar sempre transports públics, no allunyar-se en excés de les zones cèntriques i circular sempre per grans avingudes i carrers, evitar els carrerons foscos i estrets i de nit eixir sempre amb companyia, amb altres viatgers. 

Actua amb cautela, respecta els altres, a ca'ls romans, fes com els romans i no vages amb por, perquè això crida més l'atenció. Camina sempre com si sapigueres on vas.

Per a mi, viatjar sol té altres inconvenients. Per exemple no saber amb qui compartiràs habitació, això és una loteria. Pot tocar-te gent simpatiquíssima. Poc tocar-te gent amb poca estima per la higiene corporal o que ronque. Però al remat, això constitueixen les anècdotes del viatge. O no tindré ningú que et faça fotos. 

És cert que hi ha molts instants de solitud. Encara que pots elegir quan vols estar sol i quan, acompanyat. Si viatges sol, et sorprendràs que no eres tan original, hi ha molta altra gent que va pel món sola. Si comparteixes habitació, sempre trobaràs algú per anar de festa o a prendre alguna cosa a la nit. Si veus algú assegut sol en una terrassa, sempre pots demanar-li d'acompanyar-lo, tan sols hi ha un 50% de possibilitats de quedar com un perseguidor, però en aquesta vida hem vingut a jugar. Un altre consell és anar als mateixos locals si vas a estar alguns dies. Per exemple, en Catània anava sempre al mateix bar, d'enfront de la catedral i em feia el café en la barra, com la gent local. El darrer dia en entrar per la porta ja tenia el café sobre la barra. Tots som desconeguts abans de conéixer-nos.

La soledat no és mala, sempre que siga elegida i no imposada. Pots estar més en contacte amb tu mateixa. És increible pensar que vivim tan obcecats amb la rutina que ja no ens escoltem a nosaltres mateixa i a la llarga ens acaba passant factura. És necessari prendre's uns dies de descans i desconnectar de tot. Assegut a la vora de la mar, contemplant els murs blancs de Siracusa, amb el sol mediterrani sobre la pell i s'evaporen tots els problemes; ja no existeix el futur ni el passat, sols el present.

Un altre gran avantatge de viatjar sol és la possibilitat de fer i desfer plans a voluntat, sense haver de negociar amb ningú. No t'agraden els museus? No patisques que no en xafaràs cap. T'apeteix estar-te tota la vesprada assegut en la plaça de la catedral de Catània i veure la gent passar? Sense cap problema. Que Palermo és tan increïble que decideixes quedar-te més dels dies pensats? Els plans es fan sobre la marxa. Zero negociacions, no cal donar explicacions a ningú, viatges quan vols, on vols i com vols. 

En definitiva ha sigut una gran experiència. Viatjar deu dies amb una motxilla i adonar-te'n que necessites tan poc per a viure i que ens compliquem tant la vida, que fan ganes de comprar-se un bitllet sense retorn. 

Però canviaria alguna cosa? Sens dubte, al proper viatge m'en duré millor calcer. Caminar vint quilòmetres amb unes sabates comprades a Huamantanga em van llastrar molt. I també m'agradaria aconseguir una cosa. Vos haveu fixat com de fàcil sembla en les pel·lícules fer amistat amb el company de seient de l'avió? A veure si a la propera ho aconseguisc, que ja són molts viatges.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

RENÀIXER DE LES CENDRES

Font: Vikipédia


Ara que ha passat més d’un mes d’aquell nostre 11-S en què es cremà part de les Planes és moment de reflexionar en fred, de buscar solucions a curt i llarg termini i també responsabilitats.
Les nostres muntanyes estan fetes una vergonya, abandonades a la seua sort, la malea creix i multiplica i com a resultat, esdevé un polvorí proper a explotar cada estiu, amb cada ona de calor, amb cada ponentada, amb cada període de sequera. Davant un ecosistema així la naturalesa sempre busca la manera de posar-hi remei, és a dir, que els incendis no són únicament un producte humà. Ara bé, mentre que els incendis naturals no solen ser catastròfics, els que provoquem nosaltres són destructius.

 L’abandó de les muntanyes és la conseqüència natural d’una societat cada vegada més urbanitzada en què el bosc ha esdevingut una mena de santuari sagrat inviolable, en el qual no es pot intervindre i això és una errada. Resulta fatal perquè la naturalesa ha perdut o ha vist minvar els seus mecanismes de neteja. Els animals són cada vegada més rars de veure;  cabres salvatges, cérvols i molts altres grans herbívors que s’alimentaven del bosc han desaparegut de les nostres muntanyes. Els javalins que erosionen el sòl buscant menjar  són cada vegada més escassos i els grans animals com els llops o les raboses que trepitjaven l’herba en passar, també s’han extingit.

L’altre gran aliat era l’home que duia a pasturar els seus ramats i rompia la terra més difícil en època de necessitats. D’aquells temps no gaire llunyans ens han quedat els bancals que encara podem veure a la Plana. Però la pèrdua de pes de l’agricultura ha afavorit la proliferació de la vegetació, que sense gaire depredadors creix i creix. I ja no això, sinó que els avanços energètics també han deixat obsoleta la fusta com a combustible i no em referisc a calfar-nos amb les xemeneies quatre setmanes a l’any, vull dir quan la llenya també s’utilitzava per a cuinar o en major mesura, per a la indústria. En fi, vull dir que  s’ha perdut una altra manera que tenia l’home de netejar la muntanya.

Encara que semble que la degradació de la naturalesa cada any és major, podem dir que hui en dia tenim molt més massa forestal que fa dos-cents o tres-cents anys, però és una massa bruta, selvàtica i infranquejable. En aquest context, una espurna és com una bomba.

Com que els boscos no es repoblaran d’animals ni aprofitarem els recursos forestals com abans, es fa necessari una intervenció directa en el manteniment dels boscos nets, com fan en molts altres indrets com el País Basc. Malauradament l’administració li dedica molt poca atenció, al cap i a la fi, netejar un bosc no dóna diners.


Font: la Veu del País Valencià


Passant del general al concret, una altra qüestió important és la situació anòmala de la Plana de Sant Jeroni. Es troba dins d’un Parc Natural però en el qual hi ha cases. Molts propietaris s’han queixat que la Generalitat no permet als propietaris tallar pins de les seues parcel·les i camins. No sé fins a quin punt siga cert, però torne a la qüestió d’abans, tractem els boscos com a santuaris en els quals sembla que intervindre siga poc més que un sacrilegi. Aquesta situació crec que no siga factible allargar-la molt més en el temps i que caldrà posar-li remei. Com la situació irregular de molts camins. El camí de la Corona, per exemple, que és una via directa per a pujar a la Plana du anys i anys blocat amb grans còdols únicament perquè a un propietari vol que la gent hi passe. I quan als serveis d’extinció d’incendis els haguera vingut bé eixe camí, se l’han trobat inutilitzat. Això hauria de servir a l’Ajuntament per a decidir-se a resoldre ja la situación de molts camins comunals que estan tallats perquè sí.

Fins aquí algunes reflexions que de vegades no es tenen en compte. Sobre què cal fer ara, la situació és un poc més complicada o simple, com es vulga veure. No es tracta, com vaig llegir el dia posterior, d’anar cadascú a plantar un pinet amb Heidi i les cabretes ballant pel voltant i arreglat l’assumpte en dos dies. Si fóra tan senzill, aquests incendis no serien tan dramàtics. La muntanya és un ésser viu i com tot ésser viu després de passar per una situació traumàtica, necessita temps per recuperar-se. Ella també té els seus propis mecanismes, deixem-la actuar com fa mil·lions d’anys que fa i en tot cas, intentem no fer més mal o evitar mals pitjors. Per exemple, aquest any una gota freda seria catastròfica, sense massa forestal que subjectara la terra, l’erosió del sòl esdevindria fatal. Aquí els antics bancals i marges, molts dels quals estan caent, són uns grans aliats.

Respecte a la reforestació, en primer lloc la tardor no és una bona època, moltes espècies no sobreviurien al fred de l’hivern, l’època ideal és el final de l’hivern, quan es fan moltes de les reforestacions. En segon lloc malgrat que els pins donen resultats ràpids, són una espècie que també afavoreix els incendis. El millor és reforestar amb diverses espècies, mediterrànies i adaptades al nostre clima. Així tindrem un paisatge molt més divers i ric. Però en aquesta qüestió sempre ens pot l’egoisme de voler tornar a veure la muntanya verda i hauríem de prendre consciència que tal vegada nosaltres ja no veurem el Cap de Sant Antoni verd com abans i per això torne al punt primer, el de la prevenció. Però és millor fer les coses ben fetes i pensar a llarg termini.


En conclusió la tasca és llarga i la vida breu, per tant hauríem d’invertir més en la prevenció que després esquinçar-nos les vestidures i evitar trobar solucions demagògiques, d’eixes que sols busquen el vot fàcil. Per exemple la Granadella, després de deu anys s’ha recuperat d’aquell fatal incendi, però torna a ser un polvorí, no esperem a què siga aquest paratge el proper que perdem. 


font: Marina Plaza

dilluns, 29 de setembre de 2014

VOLUPTUOSITATS

L'altre dia anava caminant pel carrer i em vaig trobar amb un local d'eixos que es dediquen a organitzar festes d'aniversari per a xiquets. El primer que vaig pensar fou que la música no era apropiada per a una festa així i tot just abans de decidir si m'estava fent vell o sols conservador, un record em va assaltar la ment. Un record que els mecanismes de la memòria havien reprimit i que ara brollava, lliure. Com havia pogut oblidar eixes escenes? Són una mina d'anècdotes.

Fem un curt salt enrere en el temps, uns tres mesos enrere. Era principis de juny i ja es notava que l'hivern estava per començar el seu regnat del terror. M'havien convidat a una festa d'aniversari infantil. El local estava a la vora de la panamericana, entre les arenes del desert limeny i un motel de carretera sòrdid, d'eixos als quals la gent va a fer això i altres coses.

Els xiquets esperaven, expectants, l'arribada de l'animació. Oh no, pallassos no- vaig pensar- els pallassos no són graciosos. Són grotescs i sinistres, però gràcia no en fan ni un brou. El cel havia escoltat les meues pregàries. No hi hauria pallassos. Al seu lloc va aparéixer una jove alta, amb els cabells rossos tintats i unes botes de cuir que li arribaven fins als genolls. Es cobria solament amb una gavardina de buscona. Allò no podia ser real. Vaig mirar les cares dels pares, esperant que algú diguera: eh, no, la despedida de solter és en el local del costat. Però els pares aplaudien amb la mateixa emoció que els xiquets. De fet, era la primera festa infantil en què veia pares. Tot quadrava.

Eixa setmana havia arribat de visita un amic un lígur, amic de la família amb què vivia. L'home estava encara en eixa fase de xoc per la qual tots passen en arribar al Perú. Eixa etapa en què tot et sorprén i no saps si el que estàs presenciant és real o producte del jet lag. Es va apropar a mi i em va proposar una aposta. Què duria sota la gavardina? Es barallaven dues hipòtesis. La més arriscada, sota la gavardina anava nueta o solament duria un bikini minúscul. Estava difícil.

La música lleugera començà i es va llevar la gavardina seductorament. I jo encara esperava que algú li diguera que s'havia equivocat de festa. Però els pares aplaudien com a bonobos. Vull pensar que la xica ho feia per a pagar-se els estudis d'infermeria. La sorpresa es desvetlà. Anava vestida amb un vestit de lluentons argentats, tan cenyit al cos que cada vegada que respirava, les costures pugnaven per no cedir i esgarrar-se. El vestit, rinxo-figa, deixava totes les cuixes a l'aire i un escot carregat. Els xiquets, d'entre 6 i 8 anys, acabaven de descobrir la sexualitat. La xica va prendre un micròfon i, al so de la música, pegava palmes i botava amunt i arrere. I els pares, flipant, clar.

A continuació, per animar l'esperpent, aparegueren dues mascotes. Un lleó i una espècie de rèptil, una cobra en concret. La cobra no duia molt ben enganxat el cap i li feia voltes constantment. Però els xiquets ja no s'escarotaven de res. Eixos dos animals procedeixen d'un programa televisiu anomenat Esto es guerra, un programa molt popular entre els xiquets del Perú. Quants quaderns no hauré corregit jo amb adhesius de ties en bikini i tios mig nuets! Quins records.

La qüestió és que el programa explota l'ancestral lluita de sexes, amb dos equipis en disputa: el dels lleons i el de les cobres. Els dos equips s'enfronten en diferents proves: els xics es lleven la samarreta a la mínima, les xiques es barallen en una piscina de fang. Eixes coses. És el que m'han contat. Jo no he vist mai eixe programa. ÉS VERITAT. No tenia tele i puc demostrar-ho!

Tornant a l'aniversari, els xiquets es van dividir en equips: xiquets i xiquetes. Aquí separen els xiquets per a tot. Com a mètode per evitar embarassos adolescents el trobe inútil, amb tanta sexualitat que es respira en l'aire, és com predicar en un desert. A falta de piscines de fang, la presentadora els feia preguntes o els feia ballar perreo. Quan un xiquet encertava, i era descarat com el xiquet de l'aniversari encertava sempre, la presentadora saltava extasiada i aplaudia. Però més extasiats estaven els pares. Mentrestant la cobra i el lleó també ballaven perreo, o el lleó es refregava contra la presentadora, o la cobra i el lleó simulaven fer l'acte sexual. Eixe entreteniment.

A la primera oportunitat vaig fugir d'allà i no sé si finalment la presentadora es va quedar despullada. Un misteri més per a la història.

Per acabar aquí teniu un fragment del programa esmentat. Probablement pensareu que perdreu 18 minuts de la vostra vida, però mireu-ho com una classe magistral de filosofia del pensament.


           

Quanta faena té encara el femenisme per davant i pensar que aquí, per alguns, el femenisme consisteix en dir tothom i totdon.

dijous, 25 de setembre de 2014

DES DE LA BARRA

S'aprén molt més de l'antropologia humana des de darrere d'una barra que anant-se'n a una tribu perduda en mig de l'Àfrica. Fa el mateix que vengues alcohol o que regales mapes, eixa teoria la vaig crear en Escòcia i encara té vigència.

Després d'un estiu barallant-me amb la humanitat, he pogut establir unes categories sobre la fauna turística que ens visita.

-Els esportistes: sempre venen a primera hora del matí, buscant mapes de bicis o camins o aprofitar-se de l'ombra i l'aire condicionat.

-Els cuitosos: és una espècie que està a l'aguait molt abans que obrigues la porta. Esperen amb ànsia aconseguir mapes i altres coses gratis, però mai els detectaràs fins que no siga massa tard i ja els tingues dins. No importa si deixes la persiana a la meitat, són bons jugadors de limbo.

-Els jubilats: és una espècie molt comuna a les costes valencianes. De sang gelada, necessiten passar-se entre 8 i 12 hores diàries al sol. De tant en tant busquen ombra i tu eres l'objectiu. El pretexte? Queixar-se de què els polítics són uns lladres, que tot està molt car i que els joves de hui en dia no respecten a ningú. O demanar-te l'horari d'autobusos. Els pots reconéixer pels banyadors pujats a l'alçada de les aixelles i la seua gorra del banc.

-Els middle-class, coneguts popularment com a dame dame dame, normalment es mouen en grups familiars i consideren que pel simple fet d'abandonar el seu apartament dels afores de la ciutat i arrossegar-se fins a la platja, ja han fet més que suficient per alçar l'economia del país. Amb el deure complert, esperen que tot siga gratuït, entren i et demanen todo lo que sea gratis, no estan els temps com per a subtilitats.

-Els francesos: també es mouen en manades, però en grups més grans i ho volen saber absolutament tot de tot ens uns 500 km a la redona. Ai de tu si t'oblides d'informar-los sobre algun esdeveniment-excursió-festa popular-coses gratis. A més tenen l'estranya creença que aquí tenim tots els dies bous i focs artificials i en definitiva busquen l'Espanya exòtica de Merimé que el Magreb, per la situació en què estan, no pot donar-los. 

-Els russos: són una espècie relativament nova. Es caracteritzen per ser repugnament rics i tindre un pèssim gust en el vestit. Es vesteixen amb l'estil Paco: adoren els estampats, els motius felins i l'or i dur la panxa l'aire. Normalment tracten la gent a patades i amb desconfiança, com si tots fórem de la màfia. Busquen també l'Espanya exòtica, amb la diferència que si ells diuen que volen veure flamenco, tu puges a la taula i balles.

-Els alemanys: els meus preferits. Arriben solament quan ho necessiten, tenen dubtes concrets i s'ofereixen a pagar el que s'enduen i deixant l'oficina impecable. 

-Els holandesos són com els alemanys, però parlen anglés engolat i sempre pregunten per coses que involucren bicis.


Finalment tindríem els anglesos, que no tenen una característica definitòria, podrien distribuir-se en cadascuna de les categories.

dimarts, 16 de setembre de 2014

COSES DE L'OFICI

Per fi, després de dos mesos, em canvien d'oficina, em sent com la Ventafocs, si sapigués la cançó, la cantaria (en moments així es troba a faltar que la pel·lícula no tinga una banda sonora potent). És com si m'hagueren tret d'una caseta per a les eines de jardineria i m'hagueren enviat al Palau de Versalles. Tot és una porta, pareix la casa de Barbasul!. I tinc despatxos i taules! Hauré de seure cada mitja hora en una taula diferent.

A penes entre, no tinc temps per a familiaritzar-me amb el lloc perquè ja tinc gent esperant. L'ànsia d'aconseguir mapes gratuïts. Qualsevol diria que tenim la font de l'eterna joventut o que regalem diners. Aquesta vegada però, no volen mapes. Són francesos i necessiten posar una denúncia. I és que els d'eixa oficina en concret també hem de fer d'intèrprets en casos com aquest davant dels cossos policials (cursos d'anglés del CCC per a tots, ja). Així que bàsicament, els francesos havien de dir que els passava i jo contar-li-ho al Ranger de Texas.

A priori la situació em ve bé, així practique de cara al rèptil francés i canvie un poc de situació, perquè, a hores d'ara, com no em pregunten a l'oral: què es pot fer en Xàbia i als voltants, l'hem cagat, llaurador. Però m'imposa, ja sabeu allò de traduttore traditore. Sota pressió, la meua comprensió oral minva com la lluna a la fi del Ramadà. Per exemple, podrien dir-me que els han entrat a furtar i jo entendre que són membres de la guerrilla paramilitar de Nicaragua. Em tocaria anar a visitar-los a Picassent per a no sentir-me mal.

El denunciat en qüestió era una versió gal·la del Doc de Back to the Future que parla amb accent bretó i fa una olor que tarde a identificar com la que feia el pati de la cafeteria de la facultat. Em diu que li han entrat a furtar. Sabíeu que en francés lladre es diu cambrioler. Jo, perquè ho vaig sentir la setmana passada, si no, en sentir-ho, hagués pensat que estava parlant-me d'uns trapezistes (oh no, la malvada banda del circ ataca de nou). La qüestió és que s'havien deixat la porta de casa amb el pany sense rodar i que sobre la taula del menjador s'havien deixat sengles bosses amb els diners en efectiu, les carteres, les targetes, els passaports, tota la documentació de valor. Em diu que el mòbil no li'l van furtar i me n'ensenya un de l'any de la polca. Normal. Com no el volgueren gastar d'arma blanca a saber per a què volien eixa pedra. L'home duia un paper amb tot apuntat, com si fos la llista de boda i jo vaig poder repassar tot el vocabulari de la roba i els complements. El problema va vindre a l'hora de dir els noms de les marques. Jo ho deia tal com s'escriu, per a què el Ranger ho pugués escriure i l'home no volia, havia de dir-ho tal com sona.

A la fi ho vam poder arreglar i jo vaig poder tornar a la rutina. Per un moment em vaig sentir com en episodi de CSI Miami, però amb menys palmeres i menys voluptuositat. Tanmateix el món del crim i els baixos fons no és per a mi. M'estime més la nova oficina des de la qual, es veu la mar. Des de l'altra oficina l'únic que es veu és el passeig. No m'agrada perquè quan pega el sol t'enlluerna i tampoc pots estar amb les ulleres de sol posades, a no ser que vulgues semblar el propietari d'una discoteca que es dedica al tràfic d'estupefaents. Inconvenients de l'ofici.


dilluns, 8 de setembre de 2014

DE LES LLENGÜES D'ESCÒCIA (II)

Aquí la segona entrada sobre les llengües d'Albió.

Viatjant per Europa es percep que no hi ha països que siguen- almenys de facto- monolingües, descomptant Islàndia, Liechtenstein o San Marino. En Europa es parlen entre 150 i 200 llengües (val a dir que és el continent més pobre, lingüísticament parlant) però moltes d'elles paguen el pecat de viure a l'ombra d'una llengua de major presència i han de carregar l'etiqueta de dialectes. És el cas del való, el venecià, el ripuari o el franco-provençal, entre molts altres. Davant aquesta situació, el seu destí és la mort. Aquest és el cas de l'escocés o scots. 

Cap al segle V l'illa de Bretanya és envaïda per tribus d'angles, saxons i juts provinents de les terres baixes d'Alemanya i l'actual Dinamarca. Entre el sud d'Escòcia i el nord d'Anglaterra els angles formaren el regne de Bernícia. Cap al segle IX el regne del angles cau en l'esfera d'influència del regne de Wessex i més tard d'Anglaterra i l'arribada dels vikings al segle X interromp la relació entre les terres angles del nord i les del sud, fet que serà clau en la futura evolució dels territoris.

Els angles del nord crearen un regne al voltant d'Edimburg, l'embrió d'Escòcia. Compartien la llengua amb els angles del sud, fins que al segle XII els normands conqueriren Anglaterra. Els normands, antics víkings assentats al nord de l'actual França, parlaven francès i la convertiren en la llengua de la cancelleria, relegant l'anglés antic a ser la llengua del poble. A més aquest anglés començà a veure's tan influït pel francès, que ja tenia poc a veure amb l'inglis del nord, que havia evolucionat cap a l'escocés.

La llengua dels angles, ara escocés, es convertí en la llengua de la cancelleria a partir del regnat del rei David I. Aquest rei també afavorí la colonització de les terres del sud i de la costa oriental per escocesos del sud, anglesos, francesos, alemanys, alemanys del nord i holandesos. Tots empraven l'escocés com a llengua franca. Totes aquestes llengües també influiren en la llengua escocesa i deixaren la seua empremta, a banda de les relacions comercials que s'establiren amb la Mar del Nord i la Mar Bàltica. La llengua dels víkings i el llatí eclesiàstic també feren el seu paper. Sense oblidar el gaèlic, a qui devem l'existència del present continu, temps que no existeix ni en l'alemany ni en l'holandès (les llengües més properes a l'anglés i l'escocés).

Tenim el testimoni d'un ambaixador dels reis catòlics en Escòcia, Don Pedro de Ayala, que deia: "l'escocés és tan diferent de l'anglés com ho és l'aragonés del castellà".

El segle XVI suposa un punt d'inflexió en la història d'Europa, es produeix un canvi en les relacions de poder continentals, regnes com Castella, Anglaterra i França prenen el testimoni en detriment d'altres monarquies. I en aquest context difícil, tres fets foren fonamentals en el declivi de l'escocés com a llengua d'Estat.

En primer lloc, la impremta. La impremta suposa l'entrada de la cultura en el món del capitalisme, des d'ençà la cultura ha de tindre un benefici econòmic i així, els llibres s'imprimeixen en les llengües amb un major potencial de parlants, és a dir, amb un major potencial de rendiment econòmic. Els impressors s'excusaven en l'alta intel·ligibilitat entre escocés i anglés per a imprimir únicament en anglès.

En segon lloc, la Reforma religiosa. En l'expansió de les idees reformistes fou fonamental la impremta, llavors si els llibres s'imprimien en anglés, no és gens difícil d'imaginar que la llengua del reformisme escocés anava a ser l'anglés, sobretot des que el rei Jacob I autoritzà la traducció de la Bíblia únicament a la llengua anglesa. Els escocesos es mostraren obertament hostils a l'absolutisme dels Estuard i a la introducció de l'anglicanisme en Escòcia, però respecte de la predicació en anglès, no digueren res.

I en tercer lloc arribem a la unió dinàstica, quan la reina anglesa Isabel deixà en herència el regne al seu nebot Jacob VI, rei d'Escòcia. Els anglesos no anaven a acceptar ser governats des d'Edimburg i forçaren el trasllat del monarca a Londres a canvi de reconéixer-lo com a rei. Això suposà l'eclipsi d'Edimburg com a centre polític fàctic. 

Paral·lelament, entre la societat escocesa començà a contemplar-se l'escocés com una llengua barroera, més pròpia de camperols, destinada a la comèdia i la poesia folclòrica. I passà el que havia de passar quan una llengua perd la confiança i el suport dels grups més influents de la societat, quan arribà el segle XVIII l'escocés ja era considerat un dialecte de l'anglés, un anglés mal parlat que no tenia lloc a l'escola. De fet, fins als anys 70, abans que es prohibiren els càstics corporals en el sistema educatiu britànic, els professors pegaven els alumnes que eren sorpresos parlant escocés.

En l'actualitat es calcula que hi ha un milió i mig de parlants, malgrat que molts d'ells barregen l'escocés amb l'anglés escocés i l'anglés estàndard. També s'ensenya a les escoles, però no és la llengua vehicular de l'ensenyament, és una assignatura més. Alguns grups pressionen per donar-li oficialitat a la llengua, estatut que ja gaudeix el gaèlic escocès, i crear una forma estandarditzada. El problema és que hi ha gent que considera que un escocés estàndard és artificial, com si totes les llengües estandarditzades no ho foren.

Finalment deixe com a exemple l'Article I de la Declaració dels Drets Humans en escocés: Aw human sowels is born free and equal in dignity and richts. They are tochered wi mense and conscience and shuld guide theirsels ane til ither in a speririt o britherheid.