dilluns, 8 de setembre de 2014

DE LES LLENGÜES D'ESCÒCIA (II)

Aquí la segona entrada sobre les llengües d'Albió.

Viatjant per Europa es percep que no hi ha països que siguen- almenys de facto- monolingües, descomptant Islàndia, Liechtenstein o San Marino. En Europa es parlen entre 150 i 200 llengües (val a dir que és el continent més pobre, lingüísticament parlant) però moltes d'elles paguen el pecat de viure a l'ombra d'una llengua de major presència i han de carregar l'etiqueta de dialectes. És el cas del való, el venecià, el ripuari o el franco-provençal, entre molts altres. Davant aquesta situació, el seu destí és la mort. Aquest és el cas de l'escocés o scots. 

Cap al segle V l'illa de Bretanya és envaïda per tribus d'angles, saxons i juts provinents de les terres baixes d'Alemanya i l'actual Dinamarca. Entre el sud d'Escòcia i el nord d'Anglaterra els angles formaren el regne de Bernícia. Cap al segle IX el regne del angles cau en l'esfera d'influència del regne de Wessex i més tard d'Anglaterra i l'arribada dels vikings al segle X interromp la relació entre les terres angles del nord i les del sud, fet que serà clau en la futura evolució dels territoris.

Els angles del nord crearen un regne al voltant d'Edimburg, l'embrió d'Escòcia. Compartien la llengua amb els angles del sud, fins que al segle XII els normands conqueriren Anglaterra. Els normands, antics víkings assentats al nord de l'actual França, parlaven francès i la convertiren en la llengua de la cancelleria, relegant l'anglés antic a ser la llengua del poble. A més aquest anglés començà a veure's tan influït pel francès, que ja tenia poc a veure amb l'inglis del nord, que havia evolucionat cap a l'escocés.

La llengua dels angles, ara escocés, es convertí en la llengua de la cancelleria a partir del regnat del rei David I. Aquest rei també afavorí la colonització de les terres del sud i de la costa oriental per escocesos del sud, anglesos, francesos, alemanys, alemanys del nord i holandesos. Tots empraven l'escocés com a llengua franca. Totes aquestes llengües també influiren en la llengua escocesa i deixaren la seua empremta, a banda de les relacions comercials que s'establiren amb la Mar del Nord i la Mar Bàltica. La llengua dels víkings i el llatí eclesiàstic també feren el seu paper. Sense oblidar el gaèlic, a qui devem l'existència del present continu, temps que no existeix ni en l'alemany ni en l'holandès (les llengües més properes a l'anglés i l'escocés).

Tenim el testimoni d'un ambaixador dels reis catòlics en Escòcia, Don Pedro de Ayala, que deia: "l'escocés és tan diferent de l'anglés com ho és l'aragonés del castellà".

El segle XVI suposa un punt d'inflexió en la història d'Europa, es produeix un canvi en les relacions de poder continentals, regnes com Castella, Anglaterra i França prenen el testimoni en detriment d'altres monarquies. I en aquest context difícil, tres fets foren fonamentals en el declivi de l'escocés com a llengua d'Estat.

En primer lloc, la impremta. La impremta suposa l'entrada de la cultura en el món del capitalisme, des d'ençà la cultura ha de tindre un benefici econòmic i així, els llibres s'imprimeixen en les llengües amb un major potencial de parlants, és a dir, amb un major potencial de rendiment econòmic. Els impressors s'excusaven en l'alta intel·ligibilitat entre escocés i anglés per a imprimir únicament en anglès.

En segon lloc, la Reforma religiosa. En l'expansió de les idees reformistes fou fonamental la impremta, llavors si els llibres s'imprimien en anglés, no és gens difícil d'imaginar que la llengua del reformisme escocés anava a ser l'anglés, sobretot des que el rei Jacob I autoritzà la traducció de la Bíblia únicament a la llengua anglesa. Els escocesos es mostraren obertament hostils a l'absolutisme dels Estuard i a la introducció de l'anglicanisme en Escòcia, però respecte de la predicació en anglès, no digueren res.

I en tercer lloc arribem a la unió dinàstica, quan la reina anglesa Isabel deixà en herència el regne al seu nebot Jacob VI, rei d'Escòcia. Els anglesos no anaven a acceptar ser governats des d'Edimburg i forçaren el trasllat del monarca a Londres a canvi de reconéixer-lo com a rei. Això suposà l'eclipsi d'Edimburg com a centre polític fàctic. 

Paral·lelament, entre la societat escocesa començà a contemplar-se l'escocés com una llengua barroera, més pròpia de camperols, destinada a la comèdia i la poesia folclòrica. I passà el que havia de passar quan una llengua perd la confiança i el suport dels grups més influents de la societat, quan arribà el segle XVIII l'escocés ja era considerat un dialecte de l'anglés, un anglés mal parlat que no tenia lloc a l'escola. De fet, fins als anys 70, abans que es prohibiren els càstics corporals en el sistema educatiu britànic, els professors pegaven els alumnes que eren sorpresos parlant escocés.

En l'actualitat es calcula que hi ha un milió i mig de parlants, malgrat que molts d'ells barregen l'escocés amb l'anglés escocés i l'anglés estàndard. També s'ensenya a les escoles, però no és la llengua vehicular de l'ensenyament, és una assignatura més. Alguns grups pressionen per donar-li oficialitat a la llengua, estatut que ja gaudeix el gaèlic escocès, i crear una forma estandarditzada. El problema és que hi ha gent que considera que un escocés estàndard és artificial, com si totes les llengües estandarditzades no ho foren.

Finalment deixe com a exemple l'Article I de la Declaració dels Drets Humans en escocés: Aw human sowels is born free and equal in dignity and richts. They are tochered wi mense and conscience and shuld guide theirsels ane til ither in a speririt o britherheid.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada