dijous, 24 d’octubre de 2013

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL



Quan va nàixer el meu interés per la història? No estic molt segur, però supose que en algun moment entre Érase una vez los inventores, les primeres classes d'història en eixe contenidor anomenat Coneixement del Medi i les pel·lícules de Disney Aladdin i El Geperut de Notre Dame. La meua estima per la història va lligada al moment exacte en què hom se n'adona que el temps passa i amb ell, les coses canvien. I en tot aquest període formatiu hi va haver una ciutat que em va fascinar, Aquisgrà.

De menut m'encantava mirar els Atles de casa, repassar-los, aprendrem els països i les seues capitals, buscar els llocs en el mapa. En una d'eixes excursions cartogràfiques vaig trobar la ciutat d'Aquisgrà i em vaig sentir un poc torbat. Eixa ciutat existia realment?No sé perquè pensava que els llocs històrics pertanyien bé a un plànol fantàstic o desapareixien sense deixar rastre. Havia d'anar-hi algun dia.

Eixe dia va arribar 15 anys més tard. Per fi podria veure la Capella Palatina d'Aquisgrà. Però el fat havia repartit altres cartes en eixa partida demoníaca. Era dissabte i la capella sols estava oberta al culte, res de turistes. Quin catòlic va a missa un dissabte al matí? Tot allò era molt misteriós. Conversos fingint, segur. Tanmateix contra Roma no es pot lluitar i encara havien de passar 363 dies per tal que el meu somni es realitzés.



Aquisgrà, coneguda en alemany com a Aachen, anomenada pels fills de Voltaire com Aix-la-Chapelle, Óche en llengua kölsch i Aoke en llengua limburguesa. Poblada des de l'antigor pels celtes, els quals hi tenien un lloc de culte dedicat al déu aquàtic Granus. Aquisgrà és llavors coneguda des de sempre per les seues aigües miraculoses. Més tard arribaren els romans i convertiren el santuari en un centre d'aigües termals. Com que el déu que les habitava era Granus, en un alarde d'originalitat, van batejar el centre com a Aquis Granum, d'on derivà Aquisgrà.

Fem un salt en el temps fins a eixa època obscura coneguda com a Alta Edat Mitjana. Roma ha desaparegut i Europa està immersa en una apocalipsi zombie en què els bàrbars tenen el poder. Carles el fill del rei (impostor) Pipí, el Breu hereta el regne dels francs i decideix traslladar la capital des de Soissons, en la Picardia (amb eixe nom, els seus pobladors no inspiraven molta confiança) a una vila perduda prop del Rin. Aquisgrà està prop del Rin, la gran autopista europea; no era una ciutat com Colònia mediatitzada per un arquebisbe; estava prop del territori dels saxons, a qui tractava de convidar amablement, mitjançant l'espasa, a convertir-se al cristianisme i de pas entrar en la seua Unió Europea; finalment es troba més o menys centrada en l'imperi Carolingi (un imperi que s'estenia des de l'Elba fins a l'Oceà Atlàntic i des de la Mar del Nord a la Mediterrània).

Aquisgrà també està prop de Lieja, ciutat en què, diuen, van nàixer l'emperador. De fet, hui en dia i com a fet curiós podem veure una conurbació que abraça tres països: Aquisgrà a Alemanya, Lieja a Bèlgica i Maastricht als Països Baixos, es pot desdejunar uns gofres belgues, pegar-se un esmorzarot alemany i de postres un poc de Gouda neerlandés i a tot estirar, encara dóna temps per anar a Luxemburg i comprar uns segells.



Carlemany emperò, era com Cher, una persona molt vanidosa i a la vegada molt insegura de si mateixa. Tot i ser el sobirà més important d'Europa, els esnobs de bizanci se'n burlaven dels seus costums bàrbars. Així va decidir construir un edifici que puguera mirar de tu a tu a Santa Sofia de Constantinoble. Més Orient quedava massa lluny, aleshores se'n va anar a Ravena, una sucursal de l'Imperi Bizantí en Europa, i va decidir copiar l'església de Sant Vital. 

L'edifici havia de ser la capella privada del seu palau d'hivern. Com a tota església tenia la seua pròpia relíquia, un tros de la capa de Sant Martí de Tours i aquest pedaç de capa (cappella en llatí) va donar nom a l'edifici i de pas a una categoria de temples. Sant Martí encara té molt de predicament a l'Alemanya del Rin, és un dels pocs sants que encara celebra l'Església Protestant (Per Sant Martí trau el vi) en una festa que té tots els visos de ser l'antiga festivitat cèltica de Samhain.

L'edifici és espectacular i preciós al mateix temps, no em va decebre en absolut i jo tendisc a decebre'm amb els monuments sobrevalorats (com la catedral de Colònia). S'hi pot veure el tron de Carlemany, que realment no és de Carlemany, sinó que és anterior i a la vegada posterior. Això vol dir que el seien és d'època romana però el bastiment de la cadira és d'un parell de segles posteriors a l'emperador.



La catedral fou declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1978 i esdevingué així el primer edifici protegit. A dins també s'hi pot veure la tomba de Carlemany. L'emperador hi fou soterrat  el 28 de gener del 814. Dos segles més tard el rei Odó el va traure per legitimar-se com a Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (ironies de la vida Odó era rei de Saxònia, el territori que mai havia volgut saber res de Carlemany). Encara Frederic I i Frederic II l'havien de dessoterrar i tornar-lo a soterrar i entre una i l'altra el cadàver s'ha perdut i no sabem on està realment.

A la Capella també hi ha un altar dedicat a Carlemany. El 1125 l'emperador Frederic Barba-Roja ordenà al Papa Pasqual III la canonització de l'emperador. Era una època turbulenta en què els Papes no duraven gaire, es deposaven uns als altres, com qui es canvia les espardenyes. Pasqual III de fet no compta com a Papa sinó com a Antipapa que és com si Déu l'elegís Papa i després no li agradés i canviés d'opinió. Així que hui en dia l'Església sòls el considera beat. Es venera com a sant com a curiositat, a la diòcesi d'Aquisgrà i als Grisons suïssos.



Paga la pena visitar també el Rathaus de la ciutat, que es troba al costat de la catedral. Ambdós edificis es troben construïts sobre l'antic palau de Carlemany, del qual sols es conserva una torre. En el saló de plens hi ha un retrat de Napoleó i un altre de Josefina, regal de quan l'emperador estigué en la ciutat per a dir que l'Imperi Alemany s'havia acabat. Entre els alemanys es costum dur un detallet quan es va de visita i Napoleó, com jo, es trobà en el problema de no saber que dur. Així que més personal que un retrat a grandària natural? 

Finalment en l'Ajuntament es va signar el 1668 el Tractat d'Aquisgrà, que posava fi a la Guerra de Devolució i pel qual la Monarquia Hispànica entregava una sèrie de fortaleses (Lille, Charleroi, Tournai, etc.) a canvi del Franc Comtat. Durant les negociacions un noble anglès va inventar el sandwitx. Una ciutat plena d'història i sorpreses en definitiva. 

(Per poder prendre fotos en l'interior de la capella s'ha de pagar la quantitat simbòlica i cohercitiva de dos euros, llavors l'única foto que he posat de l'interior està usufructuada d'internet).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada