dissabte, 31 de desembre de 2011

HUI, SOPAR PER A UN

Què és el més tradicional en Alemanya la nit de Cap d'Any? En primer lloc ells l'anomenen Sant Silvestre, encara que no facen cap festa en honor del sant, és simplement la coincidència del Santoral. En segon lloc, no fan cap celebració especial, es sopa a l'hora acostumada, of course, i després a esperar que siguen les 12 de la nit. Aquí no existeix la tradició de menjar raïm, de fet no hi ha cap tradició sobre la fi de l'any. L'únic que podria ser considerat com a tal és l'emissió de Dinner for one, un programa de la televisió alemanya que emeten totes les televisions alemanyes, pitjor que el discurs del rei.

Dinner for one és un sketch de 20 minuts protagonitzat únicament per dos personatges, Miss Sophie i el seu majordom James. La senyora Sophie celebra el seu 90è aniversari i prepara el típic sopar. Els convidats són els seus amics Míster Pommeroy, l'almirall von Schneider, Míster Winterbottom i el senyor Toby. El problema és que aquests convidats fa temps que han mort, per tant són convidats imaginaris.



La senyora Sophie alça la seua copa per brindar i al seu majordom li toca fer de cada convidat, alçant la copa i naturalment bevent-se-la. Durant tot el sopar la Miss Sophie ordena al seu majordom una beguda diferent per a cada plat, Xerés per a l'entrant, vi blanc per al peix, cava per al pollastre i Oporto per a les postres. Naturalment el majordom acaba més bufat com un cep. 

Cada vegada que Miss Sophie ordena una nova beguda, el majordom pregunta:
The same procedure as last year, Mr.Sophie?
I la senyora respon:
The same procedure as every year, James.

Acabat el sopar imaginar, la senyora de 90 anys indica al majordom que desitja anar-se'n al llit i el majordom pregunta:
-The same procedure as last year, Mr.Sophie?
-The same procedure as every year, James.
Finalment el majordom respon:
-Well, I'll do my very best.

El programa no dura molt, cap a un quart d'hora i es retransmet cada any des de 1963.
Per si vos interessa, aquí està el programa. La introducció està en alemany, pero no preocuparse que la resta està en anglès.



diumenge, 25 de desembre de 2011

QUAN ELS BANDOLERS TENEN ELS ULLS BLAUS




Abans era jo l'indígena i ells els guiris... pense després de patir un nou intent d'estafa per part dels meus amics, els conductors d'autobús. No sé que hauré fet per agreujar-los, tal vegada la meua manera de destruir l'idioma o l'ús excessiu de peces de roba per cobrir-me del fred. Però és que l'alemany és molt difícil! Però és que fa massa fred!... res, res, tu a pagar més que els altres, guiri!

El cas és que cada vegada que prenc l'autobús em sent enganyat d'alguna manera per aquests Busfahren. 

La primera vegada fou en aquell ja llunyà novembre. Vaig prendre l'autobús a les 12 de la nit per tornar a casa. El trajecte era de 5 quilòmetres, però no era opcional, la trama urbana alemanya esta configurada per a qualsevol tipus de vehicles, no per a éssers humans. Les ciutats, formades per una agregació de petits nuclis urbans, estan conectades solament per carretera, res de voreres. La llum dels fanals il·lumina en un radi d'un metre i en molts trams ni existeix, per allò d'evitar la contaminació lumínica. 

Quan vaig pujar a l'autobús i abans de pagar els 2.40 euros (i jo que pensava que el transport públic valencià era car!), li vaig dir al conductor, clarament: Ich möchte nach Geisecke fahren ("vull anar a Geisecke", per tant, res que deixés lloc a confusions, amb la preposició adient, amb el verb al final, no podia enfadar-se el subjecte). 

Ja, ja, kein problem, em va dir el susdit senyor. Traduït literalment significa "cap problema", però he arribat a la conclusió que realment el que preten dir és: si, si, que no m'interessa el que estàs dient, que eres guiri i vas a pagar més perquè si. 

Així, vint minuts després, jo continuava en l'autobús i sense notícies de la meua parada. "Serà que el trajecte és circular i la meua parada està cap al final" vaig pensar. De vegades em meravelle de la infinitud de la meua innocència. Finalment arribem a la Bahnhof d'Iserlohn i em diu que he de baixar-me. No senyor, jo he pagat per anar a Geisecke i m'havies dit que cap problema. El conductor es va quedar un moment pensant, a veure si recordava algun nom que fonèticament s'assemblés a Geisecke per enganyar-me i al no trobar-ne cap es va limitar a dir: nein, nein, nein. I quan un alemany es posa en eixa actitud no hi ha res que discutir. I allà estava  jo, quasi la 1 de la nit, en l'estació de tren d'una altra ciutat i amb el vent del nord intentant matar-me de fred. 

Evidentment vaig sobreviure. Vaig haver de tornar amb un taxi, 30 euros la broma. Però almenys el taxista era un home entranyable, d'eixos que deurien estar de nit a la vora del foc, contant històries als seus néts i no treballant. Però das ist Deustchland. 

(en aquesta imatge es pot veure el trajecte que volia fer A-C, i el que realment vaig fer per culpa del conductor, A-B).



L'altre agradable encontra va tindre lloc un matí, a les 5.30 (comence a pensar que tal vegada el problema són els conductors nocturns). Volia un Viermalticket (que en llengua cristiana és un tiquet de 4 viatges), per a Kalthof (lloc on treballe). Ja, ja kein problem, (ja estem), 6 euro.

Què barat, vaig pensar, m'havien dit que em costaria 8. I ja pensava que m'havia reconciliat amb aquest col·lectiu quan em vaig adonar que el tiquet era un Einzelticket, un bitllet solament d'anada, i no per a on jo volia, sinó per a una ciutat que devia estar a fer la mà, tenint en compte el que costava el bitlletet.

Quan li vaig reclamar em va dir que jo havia dit alguna cosa semblant a Menden o Mendel i no Kalthof. Analitzem l'absurda situació: en primer lloc, com anava a dir-li el nom d'un poble que ni tan sols conec. I en segon lloc: Kalthof i Menden? Hallo? I en que es pareixen per a poder confondre'ls? Finalment l'home es va posar en plan nein, nein, nein i com que arribava tard al treball, no em va quedar una altra que fer mitja volta, tragar-me l'orgull per enèsima vegada en aquest país i anar-me'n. Abans de baixar, encara va pretendre que pagués un altre bitllet per baixar en una parada diferent, després d'haver-li pagat 6 euros, per un trajecte de 2.40! Ves-te'n a fer la mà, li vaig dir en un valencià que em va eixir de dins l'ànima.

Pensava que vindre d'un país de bandolers, polítics corruptes, cacics i lladres d'immunitzava d'aquestes coses. I mentre aconseguisc el nivell suficient d'alemany per indignar-me, sols queda ressignar-se i intentar que siga ràpid i indolor.

diumenge, 18 de desembre de 2011

RECONSTRUIR EL MUR O EL MALSON DE BISMARCK


Un dia qualsevol, mentre buscava informació sobre la ciutat de Berlín i llocs per visitar-hi, un alemany, posem que s'anomenava Klaus, em suggeria una sèrie de llocs. Convé aclarir que Klaus és un ciutadà prototipus de l'oest d'Alemanya, conegudes fa unes dècades com Alemanya de l'Oest o RFD. Com a bon alemany occidental no va poder reprimir el següent comentari: Però clar, la zona oriental de Berlín és molt més bonica, no debades, es gasten tots els nostres diners en l'est. De fet, tinc la teoria que si un alemany de l'oest no crítica l'altra banda, rebenta, implosiona per dins i s'autodestrueix, tot a l'hora. Però vaja, vaja, problemes en el paradís perfeccionista. 


Quan sent comentaris com aquest (que per cert, és dels lleus) no puc evitar recordar una escena dels Simpson que transcorre en l'ONU. Degut a un conflicte diplomàtic, al representant de Rússia se li escapa el següent: la Unió Soviètica està disposada a amnistiar un submarí desobedient. Davant aquest lapsus, el representant dels Estats Units, esbalaït, inquireix: la Unió Soviètica? No s'havíeu separat? El representant rus, sense poder evitar un riure maligne i maquiavèlic replica: això és el que volíem que pensareu, ha, ha, ha [riure malvat] i violentament li pega la volta al cartell on anteriorment hi havia escrit amb lletres majúscules "RÚSSIA" i ara figuren "URSS". Aquest acte acciona una sèrie d'imatges hilarants, des d'una desfilada armada per la plaça Roja, fins el despertar de la mòmia de Lenin, qui anuncia la seua intenció de destruir el capitalisme. La música en aquest tram és simplement sublim i accentua la seua malignitat.






I què té a veure tot açò? Bé, una referència a la cultura pop sempre li dona un aire interessant, però no sols sinó també, en una de les altres escenes podem veure un monòlit que diu: BERLIN REUNITED, AND IT FEELS SO GOOD (Berlín reunificat, i s'està tan bé), abans de quedar dividida per una reixa que emergeix del mateix infern, amb soldats  tot. És aquesta inscripció el més graciós, en part per la seua ironia i en part per la seua candidesa. 


Sembla que ja quede lluny aquella matinada del 9 de novembre de 1989 i encara que el mur ja no existeix, almenys de manera física, crec que hi ha un altre mur, no físic, que continua dividint els alemanys. Molts alemanys de l'oest es lamenten de l'alt cost que han pagat i continuen pagant per la reconstrucció, dels impostos que serveixen per pagar bones carreteres,  l'antiga RDD (Alemanya oriental), mentre les carreteres de la part occidental són intransitables, plenes de clots i amb milers de peatges. Les carreteres puga ser una més de les expressions d'aquest descontent, però en un pais de i per a cotxes i conductors, és l'exemple més adient. 



I què diuen els de l'oest? Quan conega algun li ho preguntaré, de moment ens quedem amb aquesta subjectiva percepció. És un malestar latent que en èpoques de crisi econòmica es fa més visible. A molts alemanys, entre altres al nostre amic Klaus, no els importaria que Alemanya fora dividida de nou, al cap i a la fi l'excepció història d'aquest país és el d'estar dividit. Ai si Bismarck alcés el cap. Però per cada partidari d'una secessió hi ha un altre que aposta per potenciar allò que els uneix. I per allò que els uneix, entenen l'odi contra els altres, ja siga turcs, ja siga "eixos mandrosos països del sud". Però afortunadament, molts altres creuen que allò que els uneix ara mateixa és l'antipatia contra la cancellera Angie. I jo sóc partidari de que aquesta sana costum s'ha de potenciar. El dia que Angie torne al seu laboratori, tots serem més feliços. Mentre, recordem aquesta escena mítica de les nostres vides:





I mentre escric açò, el fill dels veïns (que té 5 anys) em pregunta: que estàs escrivint?.


I jo li dic: un bloc, saps que és un bloc?

Clar,  ni que fora un bebé...i escrius en alemany o en espanyol.

Encara no puc escriure en alemany.

 I ell amb eixa barreja de sinceritat colpidora i innocència de la que gaudim quan som xiquets em diu: i si mai ho intentes, mai ho aconseguiràs. 


Esbalaït em quede amb aquesta lògica precoç. Ara entenc perquè Sant Nietzsche sols podria ser alemany.

dissabte, 10 de desembre de 2011

EL LLOC MÉS FELIÇ DE LA TERRA.

Divendres passat vaig tindre l'oportunitat d'anar a un Weihnachtsmarkt (el que sol a ser un Mercat de Nadal), concretament al de Dortmund, el qual és un dels més grans del món (si el departament de Turisme no exagera i tots sabem que mai solen exagerar).  Dortmund és una ciutat de grandària relativa (600.000 habitants), a uns 100 kms al nord de Colònia, en la Renània, capital de l'àrea del Ruhr i seu d'un dels equips de futbol amb més seguidors d'Alemanya, el Borússia. Les estadístiques sobre aquest mercat són aclaparadores: més de 300 casetes repartides per tota la ciutat, 113 edicions i un arbre de Nadal que mesura més de 45 metres d'alçada (la veritat que és un poc grotesc). 


Aquest mercat, que està obert durant tot l'Advent, és una barreja entre fira gastronòmica, fira d'atraccions, mercadillo dels dijous, fira d'artesania i fira de Nadal. Tot, sorprenentment situat sense ordre ni concert, és a dir, junt a un bar pots trobar-te uns cavallets, una dona que ven bufandes i gorres de llana, un home que ven ciris, una paraeta de salsitxes i una dona que ven hortalisses, tot barrejat en un còctel nadalenc. Tractant-se d'un mercat alemnay hom podria esperar-se algún tipus d'organització. Afortunadament per a no perdre's es pot contractar un guia per un mòdic preu. Ara bé, el millor de tot és que hi ha un dipòsit de xiquets, una aldea de contes i un Pare Noel per a demanar-li aquells regals que mai et portarà. 


Aquest mercat és una mena de Disneylàndia, el lloc més feliç de la terra, tot són llums, nadales, alegria i color, sobretot a mesura que ingereixes Gluhwein. Però atenció als puritans, no beure no és una opció, especialment quan bufa el vent de la Mar del Nord i fa un fred que pela. D'alguna manera és una necessitat.  El vi calent amb espècies és la beguda per excel·lència d'aquesta data. Sense anar més lluny, l'any passat una sola caseta vengué més de 5.000 litres d'aquest vi. Però si com jo, no vos acaba de fer el seu sabor, hi ha una ampla varietat de begudes: xocolate amb brandy, xocolate amb pippermint, xocolate amb ginebra, xocolate amb vodka, caipiriha calenta, etc. i a cadascuna més horripilant. Crec que em passaré a les begudes no alcohòliques, eixes que apareixen en lletra petita, al final de la carta. 

Però com tot, la felicitat és efímera i el 23 de desembre a les 21 de la nit, la gent marxarà, els llums s'apagaran, els tiradors deixaràn de brollar amb Gluhwein, l'aldea de titelles de Pippi Langstrumpf serà desmuntada i guardada en el lloc del qual no hagués tingut que sortir mai, la colla de turcs retirarà la neu artificial i el Pare Noel es traurà la disfressa i tornarà a ser Fritz, l'alegre i entranyable escura-xemeneies amb problemes amb la beguda. El temps es detindrà, fins que el proper novembre torne a impregnar-ho tot amb esperit nadalenc.



dijous, 1 de desembre de 2011

UN DIA COM A SPANISCHLEHRER


Com si d'un professor (Lehrer) visitant fora, he tingut l'oportunitat de donar una breu classe en un Gymnasium de Schwerte. Un gymnasium és el centre educatiu on es prepara l'alumnat per a la universitat. Dalt o baix és com un institut espanyol però ampliant el nombre d'anys, des dels 10 anys en lloc dels 12. Altres diferències que he vist i que, a més d'una professora del màster li causarien un infart, és la separació per sexes, tot i que no està institucionalitzada. L'altra característica és l'elecció, als 10 anys, de l'itinerari que es vol estudiar: ciències o humanitats. S'observa una tendència per sexes, així els xiquets s'inclinen més cap a les ciències i les xiquetes cap a les humanitats. Malauradament a eixes edats les decisions s'orienten més cap a que fan els companys, així encara que no s'obligue a la separació per sexes, els xiquets no volen estudiar en una classe majoritàriament de xiques i viceversa. No sé si existiran vies per canviar l'elecció. 

En la branca d'Humanitats es prioritza l'ensenyament de llengües, clàssiques o modernes, i és un requisit per obtindre l'Abitur, el diploma del Gymnasium tindre un cert nivell de dues llengües estrangeres (anglès i una altra generalment francès o castellà). Tot i que el mite dels alemanys amb un bon domini de l'anglès és això, un mite, jo encara no n'he conegut cap, exceptuant aquells que el necessiten per treball.



Però en acabar la Grundschule (escola primària) un estudiant no ha de triar itinerari sinó també centre, perquè a banda del Gymnasium hi ha també la Hauptschule de formació professional i la Realschule que en el seu origen pretenia formar els fills de la baixa burgesia per a dedicar-se a negocis i algunes professions liberals. Però no acabe d'entendre la diferència entre la Realschule i el Gymnasium. El que si he vist que un xiquet alemany als 10 anys ja ha de tindre clar que vol fer en la vida, estudiar, treballar, anar a la universitat... perden la infantesa i deu ser en eixe moment quan esdevenen persones gelades. 


Aleshores he tingut l'oportunitat de fer una classe de castellà, en el Primer curs (10-11 anys). Quan m'han dit que eren 30 xiquetes no he pogut evitar pensar: menut galliner. Però l'experiència ha sigut diferent. En entrar el professor els alumnes es posen en peu i li desitgen un bon dia. Després regna un silenci moderat i cadascú ja té sobre la taula els materials de treball.  Jo necessitava en les pràctiques entre 5 i 10 minuts per fer-los callar així que l'experiència ha sigut bastant grata. El nivell no era elevat, hem repassat els números de l'1 al 20 i després hem buscat en un mapa de la península on està Xàbia (en realitat he vingut aquí per atraure més turisme alemany a Xàbia, és una operació secreta del M.I). 

diumenge, 20 de novembre de 2011

LA CIUTAT LLIURE I HANSEÀTICA D'HAMBURG



Alçar-se un dissabte a les 5 del matí i recórrer més de 400 quilòmetres han pagat realment la pena per conèixer Hamburg (Hamburg en alemany, Hamborg en Baixalemany i HH en guay) . La ciutat es troba al nord d'Alemanya, a la vora del riu Elba i té el seu origen en un castell manat construir per Carlemany cap a l'any 800. La seua posició relativament aïllada de la mar i amb un riu navegable, van permetre que el seu port esdevinguera el més important del nord d'Europa. Per tant és una ciutat comercial i portuària, burgesa i decadent, amb una vasta història però que ha sabut integrar-se en la modernitat, és esnob però al mateix temps jove i dinàmica i contradictòria. Pots trobar-te un pidolaire a les portes d'un Swaroski, mentre passegen per davant senyores amb abrics de bisó i en la botiga del costat, una llibreria, s'hi col·loquen en el taulell exemplars de l'obra de Keynes.


Jo crec que aquesta barreja es deu al seu esperit d'Ocell Fènix. Havent sigut destruïda, incendiada i bombardejada nombroses vegades per víkings, danesos, polonesos, americans i britànics encabotats en que Hamburg desapareguera entre les brumes de la història, però afortunadament la ciutat sempre ha sabut renàixer de les seues cendres. La última vegada fou bombardejada per les tropes aliades en l'Operació Gomorra, a l'estiu del 1943,  més de 30.000 persones moriren i més de 120.000 resultaren ferides.

L'església de Sant Nicolau és un exemple dels avatars destructius de la ciutat. Aquesta esglèsia, la més antiga de la ciutat,  ha sigut construïda, destruïda i reconstruïda tantes vegades com la ciutat. La última en els bombardejos del 43. En l'actualitat sols se'n conserva la torre del campanar, que s'alça orgullós sobre les seues runes, com per demostrar al món que Hamburg mai desapareixerà.


Passejar pels carrers d'Hamburg suposa recórrer desenes de ponts que salven els canals que travessen la ciutat. Se'n conserva en cada racó, en cada carrer un orgull propi d'aquelles ciutats que se saben antigues, antics emporis comercials, que han gaudit d'un passat ric i que han sabut integrar-se en la modernitat. Hamburg fou líder de l'Hansa, una federació de ciutats comercials que s'estenia des d'Anglaterra i Flandes fins els Països Baixos i que durat més de 300 anys gaudí d'un prosper comerç. Amb el descobriment d'Amèrica, l'Atlàntic es convertí en el pol de les relacions comercials i l'Hansa entrà en decadència, a l'igual que els grans emporis de la Mediterrània (Barcelona, Gènova, Venècia...).




En l'actualitat Hamburg és la segona ciutat més important d'Alemanya. A més conforma ella mateixa una ciutat-estat dins la federació, record del seu passat com a ciutat lliure del Sacre Imperi Romanogermànic. I encara més posseïx el segon major i amb més tràfic port d'Europa (després del de Rotterdam) i el novè del món. Tal vegada per l'afluència de nombrosos mariners vinguts arreu del món, s'hi pot trobar també un dels majors bordells d'Europa, el barri de Sankt Pauli, un continu quilomètric de casinos, sex-shops i prostíbuls de tota mena i per a tota condició i tendència. Però no tot és perdició i disbauxa, també és un dels pols culturals més importants d'Alemanya, on es citen músics, escriptors, pintors, actors, fotògrafs en una més d'eixes contradiccions que té Hamburg.




dissabte, 12 de novembre de 2011

PER SANT MARTÍ, TRAU EL VI!!

Sant Martí i el pidolaire, vitralla d'Amiens.

Ahir 11 de novembre es va celebrar una altra festa molt popular per aquestes terres, Sant Martí (Martinstag) . Els xiquets del poble es van reunir amb els seus fanalets de paper que amb tanta il·lusió havien fet al Kindergarten. Mentre esperàvem que comencés l'acte, les mares repartien suc de poma calent per als xiquets i per als adults Glühwein (vi calent amb espècies: claus, canella, llima i anís), d'un sabor francament desagradable. Per altra banda és una beguda típica d'Advent i de Nadal així que toca acostumar-se.  Per menjar es repartiren bretzels, uns llaços de pasta gegant amb sucre de llustre, aliment que ja consumien els celtes. 

A les 17.30 començà la processó, ens endinsarem pels camins foscos, coberts de boira i amb l'única il·luminació dels fanalets de paper i cantant himnes a Sant Martí. Seguíem una donzella, a cavall i amb una capa de setí vermella, que emulava el sant. Vist des de fora allò ben bé devia semblar la Santa Compaña en sinistra processó pels camps i amb la companyia dels corbs grallant. Després de la volta, tornàrem al punt de partida, allà el Sant es trobà un pobre ajegut al terra i tremolant de fred. Aleshores baixà del cavall i li donà mitja capa de la que duia, per tal que es protegís del fred, mentre la música posava la banda sonora a aquella escena tan emotiva. L'acte hagués quedat preciós si en el precís moment del clímax tot el món hagués aplaudit i no sols jo.

Dramatització de la vida del Sant.

Tota aquesta cerimònia pretén recordar l'episodi de la vida de Sant Martí de Tours (317-397), aquell en que sent soldat de l'exèrcit imperial va arribar a la ciutat de Samarobrica (Amiens) i en trobar-se un pidolaire a les portes de la ciutat, tremolant de fred, li va donar mitja capa. Li'n va donar mitja no per un acte de tacanyeria, sinó perquè l'uniforme de soldat pertanyia a l'Estat Romà i ningú se'n podia desprendre'n completament. Per la nit, conta la llegenda, uns àngels se li aparegueren en somnis i Jesúcrist els digué: Eus aquí el soldat romà no batejat, ell m'ha vestit. Al dia següent la capa estava sencera i Martí es convertí al cristianisme. Ooooh que bonic. Una altra ànima salvada. 

Sant Martí i el pidolaire, El Greco.

Bé,  però cal dir que l'episodi del Sant és una excusa més i que l'excursió dels xiquets amb els fanalets és una antiga celebració cèltica que es realitzava per propiciar la supervivència del Sol, ja que és en novembre quan el dia comença a acurtar-se més i sembla que vaja a desaparèixer per sempre i deixar la terra en una nit perpètua. Per tant seria una altre costum ancestral més que ha sobreviscut revestit amb un tel cristià, o en aquest cas, una capa. 

divendres, 11 de novembre de 2011

HA ARRIBAT EL CARNESTOLTES!



Atenció. Atenció. Per ordre del Burgmestre es fa saber, que hui 11 de novembre (11-11) a les 11 i 11 comença oficialment el Carnestoltes!! La Cinquena Estació com és coneguda popularment.  Estan bojos aquests gots! Doncs si, perquè des d'avui fins el dimecres de Cendra qualsevol dia pot ser declarat l'Estat de Festa. Però bé, qualsevol dia a l'atzar no, que estem parlant d'alemanys. Seran dies prèviament estipulats i gairebé propers als actes centrals que tenen lloc al febrer, q si no, es perdria productivitat laboral.  I jo que ja m'havia imaginat eixint un dia al carrer i trobar-me gent disfressada, bevent pel carrer, carrosses, gegants i tot eixe atrezzo.


Aquesta festa que tan poc alemanya sembla, es celebra principalment a Colònia, Düsseldorf i Mainz (Magúncia). Tot i que justament, aquesta regió és la menys alemanya de totes les Alemanyes. La festa és tan antiga com la pròpia ciutat de Colònia, ja que és la versió cristianitzada de les antigues Saturnals, aquelles festes romanes, que se celebraven entre desembre i gener i en les que per un dia els papers s'invertien, els esclaus eren alliberats i les dones podien exercir la política, els camperols menjar amb els patricis i els obles colonitzats eren per un dia, un poc més romans. Aquesta festa unida amb antigues festivitats propiciatòries germàniques configurà el Carnestoltes renà, les quals continuaren en l'Edat Mitjana, oferint a la població una vàlvula d'escapament al ferri control moral de l'Església. Tot i que com quasi totes les festes mil·lenàries, en el segle XIX va ser sotmesa a una reforma que fes la festa més burgesa i cara.

Hui per tant es proclamarà la Fallera Major...vull dir, es proclamaran la Donzella, el Príncep i el Bauer (granger o camperol)  de la festa. Càrrec que, per suposat està a l'abast d'aquells que puguen permetres-ho


Així que pel moment estem en un estat festiu latent, qualsevol dia pot esclatar. Un poc d'alegria en Aquesta Alemanya en la que la majoria de les coses estan verboten, la paraula més trista i que més he vist escrita per aquí (prohibit).

dissabte, 5 de novembre de 2011

L'ALEMANY I JO

Dia 17. Després de dues setmanes ja aconseguisc articular algunes frases en alemanys, molt elementals però de moment m'entenen. Una altra cosa és entendre jo, això crec que ho done per impossible, parlen massa ràpid i jo em limite a somriure i dir ja, ja quan em miren. De fet la setmana passada vaig anar a la perruqueria i emparant-me amb tots els sants, vaig deixar que fes el que vulgués.  Però la majoria del temps he de fer servir una espècie de, anem a anomenar-lo germanish, que consisteix bàsicament en anglès, al qual vaig afegint totes les paraules que ja em se en alemany, sona ridícul, efectivament ho és, però és funcional i amb el temps de segur esdevindrà un dialecte més. Per què, sabíeu quants dialectes té el alemany? per a mi un cabàs i com sol passar, cap alemany parla l'alemany estàndard, això és per a les converses estèrils dels llibres de text. 


Hi ha tres grans dialectes (el del nord, el del sud i el del mig) però dins de cada dialecte hi ha milions de varietats locals. I això implica no sols un vocabulari diferent, fins i tot una pronuncia diferent. Així si aneu amb Berlín us saludaran amb un Hallo, mentre que en Viena o Munic és més freqüent escoltar Grüss Gott! (alguna cosa així com Saluda Déu!) i Grüezi a Berna. Pel que fa als acomiadaments, rarament la gent fa servir el Auf Wiedersehen (Fins que ens tornem a veure!) que va popularitzar David, el Gnomo. A l'Alemanya central i nord és més freqüent el Tschüss, a Baviera diuen Pfiat di, en Àustria Baba i en Suïssa Uf Wiederluege (que a mi em sona a Hasta lueg). Per gustos, colors. La meua manera de parlar (o millor dit, destruir) l'alemany s'aproxima més a la parla suïssa, però em negue a dir Grüezi (haurieu d'escoltar com sona). Els agrada complicar-se la vida, estàn bojos aquests alemanys, mireu com de fàcil seria que tots digueren uolo uolo.

I de les coses que s'entera un, sembla que Tschüss ho prengueren els mariners d'Hannover en contacte amb mariners portuguesos, francesos, catalans, castellans o italians, així Tschüss és un calc d'adéus, adieu, adéu, adiós, addio.

Així que Tschüss, que m'ha arribat la notícia que avui ve a fer-nos el sopar un conegut cuiner de la Marina.



Retrasmitint des de la càlida ribera del Ruhr.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

DARRERE ELS PASSOS DE L'EMPERADOR



Hui diumenge he anat a missa, però en un temple molt especial. Els sòls de marbre eren catifes de fulles de tots els colors. Els cants i les oracions eren les branques dels arbres bressolades pel vent. El so de les campanes, el grallar dels corbs. La tèbia llum de les espelmes, la llum del sol penetrant dèbilment a través dels arbres, embolcallada per la boira.  L'olor d'encens, el vent fred i humit. El paisatge és impressionant, el típic dels contes europeus, de manera que no saps si pots trobar-te amb un llop famolenc, una casa feta de dolços o un troll sota un pont. 

En definitiva, este matí m'he escapat de la ultraorganització germànica i he sigut lliure amb la bici, per camins i  sendes, sense policies ciclistes que t'increpen. En Alemanya existeixen un gran nombre de vies ciclistes. Jo he utilitzat una anomenada la Ruta de l'Emperador (Kaiser Route) que uneix les ciutats d'Aachen (Aquisgrà, la capital de l'Imperi Carolingi) i Paderborn (lloc on l'emperador anava a gaudir dels seus banys termals)  a través de 480 km. Ja és la segona vegada que se'm creua al camí Carlemany. Aquisgrà i la Capella Palatina reclamen visita assegurada.  

Tal vegada el problema siga que en haver tantes rutes moltes s'acaben encreuant i pot succeir que comences en una i acabes en una altra, però el millor és que improvisdament, al girar una corba del bosc pots trobar-te un Biergarten amb una cervesa esperant-te.


dilluns, 24 d’octubre de 2011

MIDNIGHT EXPRESS


Ja restablert de la hipotèrmia mistralera vaig pujar al tren nocturn acompanyat per hordes d'alemanys provinents de la Costa Blanca i altres destinacions turístiques peninsulars. Vaig arribar a la meua cabina, em vaig llevar les sabates, em vaig deixar caure sobre el seient i vaig dir: ja puc morir tranquil! Però la meua apoteosi va ser interrompuda per l'hoste del tren que em demanava que volia per desdejunar pel matí. Això si que és luxe i poderio! I per fi es va posar en marxa la locomotora. 

El tren recorre més de 1000 quilòmetres des del Llenguadoc fins la Renània, recorrent una de les zones més encisadores d'Europa, el Llenguadoc i la Provence. A través dels vidres podia contemplar futures visites assegurades: Narbona, Nimes, Avinyó...fins i tot es podien veure els Alps en la llunyania, però després d'un sopar alemany  (Frikandellen i Schnitzel) vaig caure extenuat.

Dormir en un tren és tota una experiència. És com dormir a l'hora en un taüt (pel reduït espai) i muntanya russa (pel chacachá del tren) mentre els veïns alemanys i un escandinau debateixen sobre quin estereotip espanyols els ha agradat més (i jo continue pegant-li voltes a com serà una tapa de paella). 

A la una del matí em vaig despertar amb gana d'anar al bany, desafortunadament no recordava que estava en un tren i que la distància de separació amb el llit de dalt, no arriba als 50cm. I després del cop, ve l'hora de planificar l'operació per salvar tots els obstacles. Tampoc recordava que estava a més d'un metre del sòl, quasi clave el peu en l'aigua del gos, vaig despertar al gos i en pocs moments a tota la cabina. Em caracteritze pel meu sigil en moments necessaris.


I la situació es va tornar més incòmoda, perquè en intentar tornar a la cabina em vaig adonar que totes eren iguals i que no havia pres la precaució de memoritzar el número. I ara com sé quina és la meua? Podria haver esperat unes 5 hores fins que trencara l'alba en aquell corredor que semblava més l'avantsala a un món polar. La segona opció era anar obrint porta per porta fins trobar la meua, però vaig descartar-la després d'obrir-ne una a l'atzar. Trobar-te un alemany irritat a eixes hores li va llevar punts de viabilitat al plà. Finalment vaig poder trobar la meua cabina i me'n vaig tornar a dormir. Tot açò va ocórrer en un punt indeterminat entre Lió i Frankfurt. Sòls sé que en despertar-me ja estava en sòl germànic: Guten Morgen, willkommen bei Deustchland. Ai mare, això ja va de veres.



dissabte, 22 d’octubre de 2011

SOBREVIURE AL MISTRAL


Després de 19 hores de viatge el tren va arribar a l'estació de Düsseldorf. A l'exterior feia fred, no tant com a Narbona, però així i tot feia fred. Mentre esperàvem que desembarcaren els cotxes, un grup d'alemanys fumava i comentava les darreres notícies. Un home em va mostrar la portada d'un periòdic amb una fotografia gegant de Gaddaffi mort i cobert de sang. No entenia el titular però la notícia era bastant explícita. Els alemanys debatien al respecte, de tant en tant un d'ells em mirava a mi inquisitòrialment. Jo em limitava a assentir i a dir ja, ja. Però que feia en una estació de tren al bell mig de la Renània? Bé, retrocedim un poc en el temps.

Vam sortir de Xàbia cap al Nord a les 4 del matí, feia un poc de fred però no excessivament (i vist en perspectiva, m'atreviria a dir que feia calor). Arribàrem a Narbona a migdia. A través dels vidres podia veure un paisatge molt similar al de la Marina: pins, palmeres, herba seca, el blau de la mar i el sol refulgint sobre la marjal. El país dels càtars semblava càlid i acollidor, però en baixar del cotxe el vent em colpejava la pell com un cabàs de ganivets que em punxaven per tot arreu, quin fred vaja! Sense cap refugi, allà haguérem d'esperar fins les 14.30 per embarcar el cotxe al tren i esperar tres quarts d'hora més a que un autobús ens arreplegués per dur-nos a l'estació de viatgers. Teòricament tot aquest procés havia de tindre lloc a les 13 h, per a que després diguen de la puntualitat europea. Després de 2 hores esperant al carrer amb el sol lluint però el mistral  intentant assassinar-me amb una hipotèrmia, concloc que Narbona és la ciutat freda en la que mai he estat, tot i que semble il·lògic. 

A punt de morir en qualsevol moment, finalment va arribar l'autobús i ens deixà en l'estació on vaig poder reviure abraçat a una tassa de cafè abrasidor. Per cert que no saben que és un café tallat (bàrbars!) malgrat que la cafeteria  era una barreja entre cafè alfonsí i pati andalús, amb quadres de bous, toreros i el Quixot i pantalles de televisió en les que passaven vídeo-clips de Mecano de l'any de la tarara. Pot ser tingués a veure amb els cartells que hi havia pels carrers, una gitana que deia: Fête des Castagnettes, olé Espagne. O també podria tractar-se tot d'al·lucinacions provocades pel fred.

Continuarà




dilluns, 17 d’octubre de 2011

LA BUROCRÀCIA I JO, CAPÍTOL 489

"La burocràcia s'expandeix per satisfer les necessitats d'una burocràcia en expansió" No sé qui va dir aquesta frase, però el seu autor deuria ser proclamat gurú de la societat contemporània, filòsof i arribat el cas, Sant. Mai una sentència ha definit tan bé el nostre aparell administratiu. És una frase que em ve al cap sovint, en les cues dels taulells, esperant en la secretaria de la Universitat o en les classes del màster en les quals intentàvem comprendre que era allò del ROF.



La nostra burocràcia utilitza la meitat dels seus recursos solament per a nodrir-se ella mateixa, així per a un procés relativament simple, has d'emplenar (com a mínim!) una minuta per sol·licitar el certificat A-2 que et donarà la possibilitat d'obtindre l'imprès 809 que al seu temps et permetrà accedir un número en la cua pertinent per a allò que desitges fer. Simple, no? A no ser que en el procés es facen les 14h de la vesprada i et diguen allò de "vuelva usted mañana". O en el seu defecte, com he tingut l'oportunitat de veure en un cartell: si en el transcórrer del matí el personal autoritzat observés que amb els números repartits hi ha treball suficient per a tota la jornada, es suspendrà l'emissió d'aquests. Çò és, perfectament a les 11 del matí poden dir-te que tornes demà, quedant la decisió,  al lliure albir dels funcionaris.

En els darrers anys, hi ha que reconéixer-ho, l'administració s'ha esforçat per modernitzar-se i pots aplicar per a certs procediments, via Internet, per exemple per obtindre la Targeta Sanitària Europea. Això si, cal tenir molta sort perquè pot ocórrer que una vegada emplenat el formulari pertinent i algunes hores més tard t'arribe un succint correu anul·lant el procediment sense donar cap tipus d'explicació. Com alternatives hi ha el telèfon o comparèixer en l'oficina pertinent (aquesta és l'última opció a la que s'ha de recórrer). Però com que la informàtica és així, no pot descartar-se intentar-ho algunes vegades més (almenys fins a la cinquena anul·lació).



Aleshores la segona opció és el telèfon. Ja sabem que a l'administració això del segle XXI li ve un poc gran, intentem-ho llavors amb tecnologies del segle XX. Al cridar però, et respon una màquina amb la veu del loquendo, que et diu que no hi ha personal disponible. Roda i volta acabem anant a Dénia i finalment quan per fi pots aclarir alguna cosa, et diuen que com no has cotitzat almenys 90 dies del darrer any, no tens dret a cobertura sanitària dellà els Pirineus (explicació que podrien donar-te a l'aplicar per Internet i fora de tants romanços). Fora del sistema, l'única opció que et queda es acudir a l'empresa privada. Un altre dia trist per a l'estat de benestar. 

Per cert, per tal que no diguen que l'administració és un monstre mancat d'ànima, l'Institut Nacional de la Seguretat Social de Dénia disposa de còmodes sofàs de cuiro i un televisor per poder veure Las Mañanas de la 1 mentre fas la cua, tot un luxe. 

Comptat i debatut, el millor document que defineix la nostra burocràcia:




dimarts, 11 d’octubre de 2011

CASTELLS D'ARENA



 Hui  després de quasi un mes i sense comptar els mesos previs d'estudi,  he acabat les oposicions (per fi!!!). Aquesta és la història de com vivia millor en el pesismisme. Al principi no confiava en aprovar, una part dins de mi fins i tot preferia no fer-ho, tenia por d'acomodar-me en Xàbia, de no ser ja capaç de fugir d'aquí, d'aquesta gàbia daurada com m'agrada anomenar-la últimament. Sense metes ni somnis que complir arribaria un moment, concretament als 40, en que començaria a preguntar-me si la meua vida seria diferent i a resoltes de la meua crisi existencial acabaria per dinamitar tot el meu món futur, intentaria des-fer el camí fet i recomençar-lo, sols per adonar-me que ja serà massa tard. 

Però a mesura que va passant el temps i passes la primera prova, la gent et dona ànims, es creen expectatives al teu voltant i la idea va fent-se més i més atractiva i aleshores comences a construir un petit castell als núvols, un castell de plans de futur. Aquest castell va creixent i fent-se més gran mentre continues passant etapes i vas afegint-li torres, sales, jardins, barbacanes, alguna cambra per a la tortura... i quan menys ho esperes i només queda inaugurar el castell, esclata la bambolla,  ve el vent  i ensorra el castell, enduent-se amb ell, els somnis que havies anat construint. 

Quin és l'ensenyament moral d'aquesta història? Realment no en té, o si, com diria Asterix, no pots vendre la pell del senglar abans d'haver-lo caçat, així que perdonen-me vostés però me'n torne a la meua existència realista. Això és probablement el que he apres Aleshores ha valgut la pena els darrers mesos d'incerteses, de passar-se l'estiu pringant? De moment no vull ni pensar-ho, toca girar la fulla, after all...tomorrow is another day!


I ara què? Ara toca reconstruir el castell de nou sobre la zona zero, al cap i a la fi, aquesta no era la història d'un projecte d'historiador en el món del turisme. 

dimecres, 5 d’octubre de 2011

ENYORAR EL PASSAT ÉS COM CÓRRER RERE EL VENT


Proverbi rus.

Què té el passat que ens és tan atractiu? En principi sembla un lloc còmode per instal·lar-s’hi i viure-hi,  i a més pareix inofensiu: no punxa, no crema, no talla ni pega.  Hi ha dos tipus de passats, un és el passat objectiu, el que realment tingué lloc i que mai va existir. L’altre és el passat que formen les nostres ments a partir dels records, uns records que són ideals, aquest passat mai va ocórrer però és el que existeix.

A mesura que ens hi endinsem, el passat va perdent la innocència, ens atrapa, ens encadena i encara  més irradia tanta llum sobre les nostres espatlles que oculta l’empedrat que conforma els nostres camins que estan per recórrer.  Aleshores podem perdre’ns , eixir de la senda i intentar fer mitja volta. També funciona com a substància opiàcia que ens evadeix de la realitat, ens oculta les seues parts afilades i només ens mostra allò que volem veure. Ens sentim còmodes en el passat i ens hi abandonem.

El passat ha de ser com la nimfa Eurídice que ens ve al darrere mentre caminem per l’avern, un espectre que mai podrem recuperar, perquè en l’instant que ens girem vers ell i intentem prendre’l, desapareix convertit en fum, a l’altra banda de la llacuna Estígia, car el seu regne és el dels morts, no el dels vius.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

KEEP WAITING

Després d'unes setmanes de letargia, aquest bloc torna d'entre els morts. M'he desocupat completament del bloc, no per falta de temps o perquè estigués recorrent el món, simplement perquè tres setmanes d'oposicions (i el que queda encara) acaben matant la creativitat. A més, tres setmanes de clausura monàstica no donen pas a situacions còmiques i/o inversemblants i tenint en compte que el més allunyat que he estat últimament de la taula d'estudi varen ser no arriba a 48 hores d'escapadeta per les Valències, Torrent (torre inclosa) i Sagunt, ens donen una idea de com d'emocionant ha sigut la meua vida últimament. Esperem que d'aquí un mes ja sàpiga cap on enfilar la vida, diuen que qui espera, desespera mentrestant mantenganse a la espera. 

diumenge, 11 de setembre de 2011

UNA NIT D'ESTIU SENSE SOMNIS NI MALSONS


Assegut a la terrassa, observe els estels: l'Ossa Major, l'Ossa Menor, l'Andròmeda i altres constel·lacions que mai veuré, al cap i a la fi, astrònom és una d'eixes coses que tampoc seré quan siga gran. La lluna plena, o quasi plena, m'observa en una d'aquestes últimes nits d'estiu. Decidisc obrir una ampolla de vi per celebrar, celebrar què? qualsevol cosa. Si tot depèn del cristall amb el que s'observen les coses, sens dubte és a través del vidre d'una copa de vi quan la realitat es mostra més nítida. Frank Sinatra canta en concert particular when your lonely heart has learned its lesson. Gotes de vi embeuen els llavis i llisquen per la gola. Allibere els pensaments.

Em ve al cap la paraula anhedonista, epítet que em va dedicar fa  temps un amic i que es defineix per la incapacitat d'obtindre plaer o gaudir. Segurament viure en un país occidental i sense gaire preocupacions econòmiques, familiars i/o laborals/acadèmiques i no gaudir siga un poc "anhedonista" o egoista. Vaig llegir en un llibre que tindre un bloc era una de les coses més egocèntriques del món.  

Pessimista, molt. Una habilitat natural per veure-li el costat negatiu a tot. Em ric perquè recorde el tonet amb que em recrimina un amic el meu pessimisme, amb un "ja està" després que llance la primera ràfega.
 Però jo no crec que siga anhedonisme, preferisc pessimisme o predisposició a veure el costat negatiu de tot. No és una possició desenraonada, ja que et predisposa als cops de la vida.

També pense que m'agrada relativitzar-ho tot. Odie les veritats que es venen com a dogmàtiques, embolcallades amb un vestit de correcció política sota unes normes que ningú ha dictat però tothom s'empenya en acatar humilment. Algú preferirà anomenar-ho demagògia, de fet recorde certa situació en el màster davant la qual la professora va preferir resoldre una tranquil·la discussió dirigint-me un "eres un demagog!". Allà ella amb la seua filosofia de vida "me cago en el sistema pero me resigno a reproducir el sistema".

En fi, esta és una d'eixes entrades que com em va dir un altre amic, a ningú no interessen perquè no em succeïx res graciós. I per graciós volen dir humiliant.

dilluns, 5 de setembre de 2011

WATCHTOWER SOCIETY

Aquesta vesprada, he de reconèixer-ho, estava tan avorrit que he comés la crueltat de permetre a unes Testimonis de Jeovah, somniar per un moment, en la meua conversió. Craso error com han tingut l'oportunitat d'aprendre.

Les he vistes rondinar pel carrer i al principi he pensat: ja estan aquí. Durant tot l'estiu he vist colles d'encorbatats pel terme de Xàbia. Un dia em van abordar en l'estacionament del Mercadona, disfressats d'ancianes desvalgudes. Un altre em van enganyar, primer preguntant-me com arribar a cert lloc per a seguidament, amb premeditació i traïdoria, intentar vendrem el seu món de glamur i fantasia religiosa. No vos sembla molest passejar tranquil·lament pel carrer i que intenten vendre't la salvació eterna?  A mi, si. La condemnació també hauria de ser una lliure elecció.

Però el cas és que hui estava avorrit, quan les he sentides picar a la porta. He obert i m'han dit amb veu mel·lífera i gest innocent: ¿Necesita usted a Dios?
I clar, no saps que respondre, és la típica pregunta que et fas des que t'alces fins que et gites.
-La veritat és que no.
-Ah, vale.
 I han fet mitja volta! Pretenien anar-se'n! Però quina classe de proselitistes són aquestes que renuncien a la primera de canvi?? Què va ser dels temps en que acceptaven ser martiritzats i patir tota una sèrie de cruels i enginyoses tortures?

Abans que les perdera de vista, impulsivament, els he dit, entre indignat i desesperat per un poc de conversa humana: Però podrien intentar convèncer-me, no?
Se'ls ha il·luminat la cara, han obert els maletins i han tret les seues revistes. Tot això sense passar del portalet, que seré ateu però no imbècil, i no hi ha que deixar entrar desconeguts a casa. 
La revista en qüestió és un grapat de fulles infumables que et fa recordar amb enyorança els temps en que la impremta era un aparell car, que no es podia malgastar imprimint la diarrea mental de qualsevol penjat. Però m'ha cridat lpoderosament l'atenció, que el seu nom real siga Societat Watchtower i que tinguen la seu a Brooklyn. Oh-he pensat- una religió que té nom d'organització terrorista i la seua Roma està en la puta de Babilònia, pot ser esta religió siga interessant i tot.

Però no, si pel fet que tinguen la seu a Nova York algú pensa en reunions amb drogues de disseny i orgies místiques a l'estil d'Eyes Wide Shut, s'equivoca, perquè la tal religió és un cristianisme desposseït de totes les coses que fan interessants la religió de Crist, a saber: verges, procreacions màgiques, màrtirs, aldees sodomites, sexe amb reis orientals, càstics desproporcionats i putades de Déu disfressades de proves de fé. Així que com que ja m'avorrien ja era hora de despatxar la visita. Però, merda! com em desllapisse ara d'aquesta parella? No tenia un pla de fugida. He decidit treure l'artilleria pesada i les he massacrat amb una bateria de preguntes impertinents sobre els postulats de les seues creences. Malgrat tot, aquestes dones són professionals i han intentat respondre estoicament a tot.

-No entenc una cosa, no existeix l'infern, sinó una destrucció eterna. Però la matèria no es crea ni es destrueix, com pot haver una destrucció eterna si la tal destrucció és una quimera, eh? eh? eh?
-Tales preceptos científicos no aparecen en la Bíblia, por tanto la destrucción si que existe. (no és que foren així d'eixutes, és que no recorde exactament el que m'han dit).
-Val, però, com podem regir-nos per unes lleis morals de fa dos mil anys, no els sembla incoherent o almenys inviable?
-La Bíblia es el reflejo de la palabra de Dios y de su voluntad, por ende Dios nos pone a prueba de esta manera (m'encanta la manera que tenen de no respondre el que els preguntes, és com intentar discutir amb una d'eixes nines que els prems un botó i parlen). Y además la Bíblia fue escrita al principio de los tiempos- ha postillat la companya, què fins al moment no havia badat boca.

Eren dures, emperò ja havia trobat el seu punt dèbil, eixe llibre que anomenen Bíblia i del que parlaven fervorosament. He contraatacat amb l'arma enciclopèdia ambulant i els he dit:



-Sabien vostès que a banda que és impossible que la Bíblia fora escrita al principi dels temps, perquè l'escriptura no va aparèixer fins fa 6000 anys i que la humanitat és bastant més antiga, que l'Antic Testament va ser escrit 300 anys abans de Crist en Alexandria, Egipte, en un intent d'adaptar la religió politeista dels antics hebreus a les noves creences de caire mazdeista, preses com a conseqüència del captiveri dels hebreus en la Babilònia de Nabucodonosor, en el segle VII a.C i no sòls això sinó també  que basar unes creences en l'estudi d'un llibre que no pot ser interpretat perquè entra en contradicció en la mateixa idea que el tal llibre és dogma de Déu és incoherent?

I en eixe punt és va acabar el joc, perquè una cosa que caracteritza els creients és la poca tolerància a que qualsevol altre pose en dubte tot el seu univers de creences sobre el que basen les seues vides buides. Han agarrat els trastos i se n'han anat, no sense dir-me abans maleducat. Maleducat? Jo que els he permés romandre en el meu portalet resguardant-les del sol, jo que he perdut trenta minuts de la meua vida escoltant-les, que he profanat la vista llegint la seua revista, han destruït tot el meu sistema de valors i creences, ja no podré recuperar-me, em passaré les nits fredes de l'hivern plorant i buidant botelles de vi a un ritme que fins i tot Massiel trobaria immoral.


Així les he vistes per última volta, des del portalet de ma casa, Batman i Robin carrer Llarg avall, mentre el Sol de migdia al pegar contra el paviment,  les rodejava d'una aura mística. 

Definitivament, mai podria creure en un Déu que em tingués a mi com a creient. 

En aquesta dramatització jo parle en català, però realment parlava en castellà perquè no m'entenien. A veure quan inventen una religió en la que Déu és capaç de parlar totes les llengües, perquè presumir de ser omnipotent i no entendre el català, és un poc lamentable, la veritat.

dissabte, 3 de setembre de 2011

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB


Els arabismes són un conjunt de mots manllevats a la llengua aràbiga a la nostra llengua per donar nom a idees o conceptes que originalment no existien o que ja no responen al mateix nom. Certament el català té menys arabismes comparats amb el castellà o el portugués i dialectalment el valencià en té molt més que el català oriental, per raons històriques. En castellà també són més fàcils de detectar perquè sovint conserven l'article al-.
Ambtot el seu nombre va retrocedint perquè les paraules també s'extingeixen si els parlants no els donen un ús. Llavors aquí he posat algunes de les paraules que m'han semblat més interessants perquè continuen vives en la nostra realitat diària, això si hi ha moltes més paraules que he sentit dir als avis o a la gent major que a la gent jove. Al final també hi ha algunes expresions d'origen àrab que s'utilitzen cada vegada menys. Per trobar-ne més, el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és una bona ferramenta.

Albergínia /badinjana/ hortalissa
Alcalde /al qadi/ president de l'ajuntament
Alicates:  /al laqqat/ petites estenalles que utilitzen els llanterners o llumers
Assegador /saqa/ camí
Atzucac /az-zuqaq/ carreró sense eixida
Bacora /baqura/ figa primerenca
Baldufa /hudrufa/ joc dels xiquets conegut també com a trompa.
Barnús /burnus/ peça d'abric
Barri /barri/ conjunt de cases i carrers
Caduf o catúfol /kaduz/ recipient de la sénia per traure aigua
Carxofa /hurxufa/ hortalissa
Dacsa /daqsa/ planta gramínia.
Debades /batil/ gratuït, en va.
Drassana /dar sana/ lloc on es construeixen embarcacions.
Duana /diwan/ oficina de control de mercaderies.
Flassada /farsat/ manta
Fanecada /fanica/ dotzena part d'una hectàrea.
Gandul /gandur/ persona a qui li agrada poc treballar.
Garbí /garbi/ vent del sud-oest
Gàtzara /gazara/ soroll
Jàssera o jàssena /jasr/ biga mestra que sosté el sostre.
Javalí /javali/ porc senglar
Llautó /latun/ aliatge de coure i zinc
Llima /laymun/ fruit de la llimera
Ma /ma/ aigua en el llenguatge infantil
Magatzem /maxzem/ local per guardar mercaderies
Mandil /mandil/ davantal
Marjal /marj/ terreny aiguós
Masmorra /matmurra/ presó subterrània
Matalàs /matrah/ sac de tela que es posa sobre el llit per jeure
Moixama /muxamma/ tonyina assecada a l'aire
Mona /maimon/ simi
Quintar /qintar/ mesura de pes
Racó /rukun/ lloc apartat, angle.
Rajola /lajura/ peça d'argila per a la construcció
Rambla /ramla/ areny, terreny cobert d'arena
Raval /rabat/ barri exterior d'una ciutat
Riurau /raf raf/ edifici
Safa /sahfa/ llibrell
Sénia /saniya/ màquina per a l'extracció d'aigua
Séquia /saqiya/ construcció per al rec
Sofà /suffa/ moble
Tabac /tabaq/ planta que a l'estat li aporta molts beneficis.
Tabal /taba/ instrument de percussió.
Talaia /talai'a/ lloc de vigilància
Taronja /turunja/ fruit del taronger, provinent de l'Extrem Orient.
Tassa /tassa/ recipient per beure
Taüt /tabut/ caixa de morts
Tramús /turmus/ fruit
Safanòria /isfanariya/ planta herbàcia
Safareig /saharij/ dipòsit per rentar la roba.
Síndria /sandiya/ fruit dolçós, meló d'alger.
Sucre /sukkar/ substància dolça
Tarifa /ta'rifa/ llista de preus fixats
Xafarder, persona que li agrada parlar de les altres, derivat de safareig, /saharij/ lloc molt apropiat per a aquestos menesters.
Xaloc /xaluq/ vent del sud-est


A betzef /bizzaf/ en gran quantitat.
A la babalà /ala bab Allah/ de manera irreflexiva. A la voluntat d'Al·là.
De gairó /gaydun/ de costat.
En doina /ad-dunia/ en desorde.

diumenge, 21 d’agost de 2011

RÉQUIEM PER UN PANDORINO.

Recorde una de les primeres vegades que hem vaig indignar, tindria 5 anys, era estiu i segons l'ordre normal de les coses estava de vacances, però em vaig quedar amb un pas de nas, en ser confinat en una guarderia que oferia servei estival. Podeu imaginar-ho, en una guarderia! però si havia acabat el primer any escolar i ara em forçaven a retrocedir en l'escala social, havia de tornar  amb els pàries de guarderia! El meu estupor era creixent al veurem allí, abandonat, amb unes reixes de color roig que em separaven del meu món, desposseït de les meues propietats. Passejava pel pati mentre intentava esbrinar com escapar d'allà, o en el seu defecte, trobar la fórmula que el temps passés ràpid així que sense adonar-me havia entrat en cèrcol traçat sobre l'arena del pati quan vaig sentir a l'esquena
-eh, tu, baixa't del meu núvol!

Vaig girar la vista i vaig veure un xiquet amb els cabells desfets, assenyalant-me amb el dit, amb gest amenaçador. Si el fet que un estrany t'increpe no és suficientment inquietant, per postres va afegir que es tractava de Son Goku i que havia envaït el seu núvol, que si no recorde mal s'anomenava Kinton (el núvol, no el xiquet esperpèntic). Ara no recorde la meua reacció, però posem que me'n vaig anar alabaix, pensant que en menut psiquiàtric m'havien anat a tancar. I així passava l'estiu entre gent pertorbada i iogurts de pera Clesa. Solament trobava conhort en els pandorinos de dulcesol que portava de casa per esmorzar, representaven d'alguna manera el meu contacte amb el món exterior i tot el que havia deixat.

Hui he recordat aquesta història perquè me n'he adonat que fa temps que no he vist pandorinos en cap lloc i em pregunte si han desaparegut o han deixat de fabricar-se, si hem comés la injustícia de condemnar-los a l'oblit després de tot el que ens han donat o simplement ja no troben lloc en un mercat cada vegada més saturat d'aliments sans, dinàmics i que molen amb simpàtiques i enrotllades mascotes carents de qualsevol personalitat.

Tal vegada ara sols quede en tota la galàxia un petit pandorino amagat, tremolós i trist, esperant ser assaborit i poder reunir-se amb la seua espècie en el cel de productes comestibles. Els pandorinos representen tot allò bò i bell que ha sigut capaç de crear l'ésser humà, concentrat en una esfera farcida de xocolate. Quan definitivament els pandorinos hagen mort i les ments humanes hagen oblidat com ressuscitar-los, desapareixerà el món tal i com el coneguem. La revolució francesa fou el començament del nostre temps, però aquesta extinció serà l'avantsala d'una nova era de destrucció, barbàrie i caos. 



dijous, 18 d’agost de 2011

I DANSAVEN ALIENS AL MÓN QUE ELS ENVOLTAVA


La vesprada feia tota la pinta de ser anodina, no podia sospitar-se que anés a passar res mínimanet digne del record, fora de la normalitat, al cap i a la fi,  la vesprada d'ahir era difícil de superar. Voreu, ahir a l'estacionament del supermercat hi havia un home barbut pidolant diners als clients que entraven i sortien. Al cap d'una estona, una senyora erigida en defensora de la moral pública, va vindre sufocada a dir que cridarem a la policia, perquè hi havia un hippy amb un ganivet increpant a la gent. La veritat és que de portes cap a dins i des de la meua privilegiada posició  jo sols podia veure un home brandant un ganivet, no escoltava el que deia, era com veure la tele amb la veu llevada, pots intuir el que està passant però no ho saps cert. Una de les dones afirmava rotundament que insultava la gent, una altra asseria que era un home foraster i que parlava una llengua estrangera, una tercera dona repetia que l'havia amenaçada. I entre tot aquest núvol de mitges veritats jo vaig decidir pensar que era un il·luminat que venia a redimir la humanitat o a destruir-la i que anunciava la fi de la civilització. La meua versió era i és  igual de vàlida que la resta, car no seria el primer boig perseguit per les autoritats al voltant del qual s'organitza tot un culte de masses embogides, diguem-li cristianisme, budisme, mitraisme o islamisme. Després va vindre la policia i quan em vaig adonar ja havien desaparegut.

El cas és que estava pensant que res superaria els fets del dia anterior quan ha entrat un xic jove però de rostre espatlat, cabells rossos i despentinats, d'ulls blaus i mirada perduda en l'infinit,  com una mènada en estat d'èxtasi (o intoxicació etílica) que malgrat el seu aspecte descuidat transmetia una gran pau. Anava bandejant de costat a costat, ha comprat el seu kykeon particular i ha sortit a l'estacionament per compartir-lo amb la resta de bacants que l'esperaven a fora. Allà mentre un d'ells, es dedicava a fer bambolles gegants de sabó amb una corda, els altres s'entregaven arravatadament, a una dança circular al voltant del seu Dionís. Mentre els observava saltironar i perdre's en el seu propi univers de llums i colors he pensat que aquella estampa era com una metàfora del nostre món, un quadre barroc amb clarsobscurs, on es representa tant el luxe com la pobresa, la vida i la mort, la misèria i la grandesa humanes, omplert tot de petits detalls que inunden l'escena, de moviments vertiginosos i teatrals, aparents més que reals,  un quadre en el què la racionalitat es dilueix en una galleda d'aigua i detergent i les ànimes salten desordenadament, deixant-se portar per la música, els colors i els narcòtics. 


dimecres, 10 d’agost de 2011

EL DIA QUE VAIG SOBREVIURE A LA MORT


Perdoneu que ho diga però hui en dia els xiquets estan sobre protegits i malcriats. Context: supermercat en el què últimament passe la major part del meu temps; situació: xiquet què no sap estar-se quiet i es dedica a empinar-se sobre el carro fins que cau de cul, el carro a fer la mà contra una prestatgeria, algunes coses pel terra i la mare del xiquet esmentat histèrica. Què haguera fet una mare dels nostres temps? El xiquet s'ha fet mal i la mare li pega dos galtaes per a que torne a fer-ho. Què fa una mare avui en dia? Responsabilitza el carro, el supermercat i a dos ancianes angleses que miraven sense impedir l'accident. Això si, el xiquet pobret meu, no té la culpa de res. On vull arribar és que nosaltres teníem un quasi total grau de responsabilitat sobre les coses que fèiem, ens feríem? Si. Era greu? Si. Però la responsabilitat era nostra.

Quin xiquet o xiqueta no ha intentat desafiar a la mort alguna vegada en la seua infantesa? Tots ho hem intentat, excepte els "RoddiToddFlanders" repel·lents. Jugàvem a bous embolats botant foc a unes banyes amb paper, ens llançàvem amb carros del masymas per la pendent del Port, jugàvem en parcs on hi havia yonkis, etc. Però recorde una vegada que vaig veure la mort cara a cara, era a principi dels anys 90....Avís per navegants, arriba el moment nostàlgic-cuentamé. La idea general ja està exposada, si no voleu no cal que continueu llegint. Si continueu, per favor premeu l'enllaç per tal d'ambientar el context:
Com deia, recorde a principi dels anys 90, pot ser l'any 1993, la URSS s'havia enfonsat i la guerra freda havia acabat, tot era pau i harmonia, en València fins i tot no manava el PP (i sobrevíviem), Espanya vivia la seua ressaca olímpica i Curro i Cobi se n'havien anat a fer companyia a Naranjito a la cua del Ínem, secció "Mascotes esportives i/o culturals". Per cert, recorde que tenia un paraigües de Curro i fins i tot una gorra, vaja animal més grotesc. De Cobi no tenia res, mai m'ha inspirat confiança eixe gos xafat. 

Dues icones dels anys 90. 

Com deia, en la finca en la que vivia feia poc que havien instal·lat una porta de ferro automàtica per a l'estacionament, era de les que es tanquen lateralment. Aleshores el joc consistia en bota un costat i l'altre de la porta abans que es tancara del tot i apuràvem fins l'últim badall, amb tanta mala sort que em vaig quedar amb el coll enganxat entre la porta i el ferro que la tancava, a mode de guillotina. Era estiu i cap a migdia, el carrer estava desert. Els xiquets amb els que estava jugant havíem fugit i la porta comença a dificultar-me la respiració, per davant de mi passaven escassos 6 anys, llavors tampoc tenia molt que veure en aquell moment. I haguera mort allí si no arriba a ser per uns misteriosos salvadors que passaven per allí i subjectaren la porta mentre avisaven algú que tingués un comandament per obrir. 

Davant eixa situació que faria una mare actual? Haguera denunciat la porta, el propietari de la porta i el de la finca. En el Congrés dels Diputats es debatiria sobre les portes. La culpa seria de Zapatero. Ana Rosa faria un programa en directe junt a la porta "pressumpta" assassina i finalment totes les portes serien prohibides en el món, excepte en Iran què els EEUU bombardejarien per ser les portes armes de destrucció massiva. Però no, en els anys 90 els histerismes li'ls reservàvem a Cristal i jo em vaig endur dos galtaes i una nit de tortura psicològica per haver trencat la porta, què segons els meus pares havia de pagar jo. 

PD: Repudiada i menyspreada per tots, la porta marxà i va ser substituïda per una altra que es tancava com s'han tancat les portes tota la vida. Encara hui, en passar per davant de la porta pense que la meua vida haguera pogut acabar ahí. Així que ja sabeu, el dia que siga famós, els guies turístics poden assenyalar la porta i dir: i en aquest punt va resucitar!

dijous, 4 d’agost de 2011

L'HERBA CANTA

Un dels últims llibres que he llegit és "The Grass is Singing" de l'escriptora britànica Doris Lessing. És una de les poques novel·les que he llegit últimament que m'ha agradat de veritat. La novel·la comença amb l'assassinat de la seua protagonista, la senyora Mary Turner, en una petita granja sud-africana, i a partir d'aquí viatgem des de l'inici de la història fins els fets que desencadenen l'assassinat. Però no es tracta d'una novel·la policíaca, aquí l'assassinat és un fet insignificant, a més es sap l'autor de l'assassinat des de la primera pàgina, el seu boy o criat domèstic africà. Però tampoc es tracta d'una novel·la sobre l'apartheid i la societat colonial britànica. Es més un viatge a la follia de la senyora Turner, com un ésser independent que empentat per les normes socials es llança als braços d'un granger i de la nit al matí canvia la vida urbana per una granja en mig de la sabana sud-africana mentre poc a poc va perdent la raó, però tampoc es tracta d'un drama psicològic. El matrimoni viu en la més absoluta pobresa perquè el veld (explotació agrícola) no rendeix; el seu propietari es nega a plantar tabac i cuidar ramat com el seu veí el multimilionari Charlie Slatter; però tampoc es tracta d'una novel·la que tracte la lenta mort de l'agricultura tradicional front a una agricultura capitalista. És un còctel de tot.

El fil conductor és la insatisfacció de l'ésser humà amb el món que el rodeja, el desig de canviar tot allò que ens envolta per adaptar-ho als nostres gustos, el desig en que el canvi ens durà sempre una vida millor però  al no poder-ho realitzar es cau en una espiral de fracàs i decepció. La característica comuna de tots els personatges és la inadaptació als esquemes socials, a la vida que es té, al clima, al sistema econòmic. I una de les coses més sorprenents que se'ns mostra es la complexitat i heterogeneïtat d'una societat que a priori es definiria per una dicotomia entre el blanc i el negre. Però aquesta és la superfície, quan grates un poc comença a florir un sistema on trobem al colon anglès front al colon holandès, al colon nouvingut que busca aventures al colòn que ha viscut durant molts anys a la colònia, l'habitant de la ciutat front al del camp, el nadiu que viu en la tribu al nadiu educat a les missions religioses, el camperol pobre front al ric, la dona independent front a la típica dona burgesa.

També ens conta la història d'un personatge que viu fugint d'allà d'on prové, en una cursa autodestructiva i circular que la du, com se n'adona al final, al punt que tractava d'evitar, a la línia de sortida.

En definitiva és un llibre lleugeret (unes 200 pàgines) però al mateix temps molt profund i de ritme ràpid on es conten moltes coses però sembla que el temps passe lentament, metàfora del que deu ser la vida al camp.

dilluns, 1 d’agost de 2011

HORES EXTRA



Per fi ha arribat agost i amb ell les hores extra:
-extra de repetir el mateix
-extra de "senyor Aitor acuda a su caja"
-extra de rodar més que una trompa
-extra del foc creuat entre dos bàndols
-extra de tensió en l'ambient
-extra de "pues esto en Valencia si que está"
-extra de "pues no pienso pagar un céntimo por una bolsa"
-extra de "yo soy un buen cliente" exijo "trato preferencial/no me cobres las bolsas y me importa un bledo lo que te manden"
-extra de pagaments amb billetacos
-extra de tensió perquè la caixa no quadra
-extra de cames que deixes de sentir
-extra de "pues Jávea cada vez está peor"
-extra de "ponmelo en bolsas que para algo cobras"
-extra d'un fil musical que es repeteix cada hora i dels mateixos metaanuncis
..... iuhuuuu quin més divertit, ballem! 




dimarts, 19 de juliol de 2011

LA VALÈNCIA MEDIEVAL, EL CALL JUEU I EL TEMPLE..

L'última part del nostre viatge medieval és tal vegada la més abstracta, aquella en la que la imaginació més s'ha d'esforçar per dibuixar en la ment les restes que ja no hi són. 

Anem a situar-nos en una ampla extensió que abraça gairebé els barris de la Xerea i de Sant Francesc (els barris més orientals de la Ciutat Vella). Aquest barri hui en dia té poc de medieval, podeu pensar. La reforma urbanística del segle XIX, dins del projecte de l'Eixample, va eliminar el seu traçat de carrers estrets, foscos i atzucacs substituint-los per carrers amples i de traçat rectilini. Però com que he dit que hem d'utilitzar molt la imaginació, imagineu un recinte tancat que envolte els carrers de la Mar pel nord, Colom pel sud  i la Plaça de la Reina per l'oest, més o menys entre aquestes vies aproximadament hi havia el call jueu, primerament obert i durant el segle XIV emmurallat.  En aquest barri trobaríem la casa de Lluís Vives (i encara la podem trobar) la sinagoga, el mercat de la sal i les portes d'entrada i sortida al barri, unes estaven prop de la porta de la Mar, les altres que encara es poden veure, estan en la sortida del metro de Colón, just davant d'on s'ubicava el cementeri jueu i sobre el qual en l'actualitat hi ha el Corte Inglés. Aquí podríem trobar prestadors i banquers, però també mercaders, i pocs dedicats a l'artesania, si més no, dedicats a l'artesania d'autoconsum (els jueus no podien ingressar als gremis, llavors no podien dedicar-se a l'artesania).

 Ara imagineu un matí calorós de juliol, hordes de fanàtics cristians situats a les portes, amb torxes a les mans, enderrocant els murs, conduïts per la beatífica mà de Vicent Ferrer, cap a l'assassinat i violació de jueus i el furt o destrucció de les seues propietats. Aquest fou el pogrom de 1391, però no el primer ni l'últim, si més bé un dels més esborronadors. Els que sobrevisqueren foren batejats a la força, els seus fills i nets (tan castellans, portuguesos, catalans, aragonesos, valencians, mallorquins o granadins com els que més) seran expulsats. Als murs dels edificis dels barris, a les nits quietes i tranquil·les de l'estiu, quan cessa el trànsit de vehicles, encara es poden escoltar els crits i els plors de centenars d'innocents morts.

Però continuem, ens dirigim ara a la Plaça del Temple, on hi ha l'Església i Palau del Temple, ambdós de finals del segle XVIII. I això que té de medieval? Espereu, hem d'utilitzar novament la imaginació. Ara ens hem de traslladar molt més arrere en el temps, fins al 1238. Aquí, sobre la Bab Ibn-Shakar, la porta que tancava la medina musulmana per l'est i la torre d'Alí Bufat, els cristians hissaren la senyera el 28 de setembre de 1238 per ordre de Jaume I que com digué: i nos érem a la Rambla, entre el Reial i la Torre, i quan veiérem la nostra senyera sobre la torre, descavalcàrem del cavall  i ens adreçàrem  vers orient i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia feta. 

Diuen que abans de marxar Zayan ibn Mardanix, senyor de la ciutat, cap al seu exili de Cullera i posteriorment a Tunísia,  digué al nou propietari: En la ciutat de Balansiya conviuen musulmans, gent noble del meu poble, junt a cristians i jueus. Espere que sàpiga governar-los per tal que continuen visquent en la mateixa harmonia i per tal que treballen aquesta noble terra conjuntament. Aquí, durant el meu regnat, sortien processons de Setmana Santa i els cristians professaven la seua religió amb total llibertat, ja que el nostre Corà reconeix Crist i la Mare de Déu. Espere que els concedisca el mateix tracte als musulmans de Balansiya... i així ho va fer...o no (però això ja és una altra història).

Sobre aquesta torre i aquesta porta el rei Jaume permeté als cavallers de l'ordre del Temple (templers o "templaris") instal·lar la seua fortalesa en pagament per haver participat en la conquesta. Quan en el segle XIV cauran en desgràcia, les seues propietats en el regne de València passaran a l'Ordre de Montesa




I aquí acaba aquest viatge per la València Medieval, m'he deixat moltes coses com l'església de Sant Nicolau, el convent dels dominics o les runes del Palau Reial però no acabaríem mai. L'objectiu d'aquestes entrades és el de mostrar una rica història de la ciutat de València sovint oblidada, centrant-me pot ser en un dels períodes de màxim esplendor. València és una ciutat bimil·lenària amb una història vastíssima amagada entre els carrers i les hortes, tot i que últimament sembla que abans de la construcció de la Ciutat de les Arts València i dels Grans Events,  devia ser poc més que un vilatge perdut de la mà de Déu sense cap història interessant.