divendres, 31 de desembre de 2010

FELIÇ ANY NOU!!


S'acaba l'any. Semblava que no però aquest  llarg any s'acaba. Finalitza aquesta dècada que haurà sigut la més important de la meua vida solament pel fet que fa deu anys estava a l'escola i ara estic acabant un postgrau. Amb tot, d'aquest deu anys, que venen a ser 3650 dies, dalt o baix, el record que més viu tinc en la memòria és el primer dia d'institut i el primer dia de facultat, la resta de records no són capaços d'evocar tant amb tan poc.

Però crec que l'últim any és el que més aprés. Amb un poc d'esforç es poden aconseguir coses impossibles, he conegut gent meravellosa, també he descobert que no hi ha res que dure per sempre, fins i tot les coses més, aparentment, sòlides. He aprés com pot funcionar la dinàmica interna d'una població i no m'agrada. He aprés que els somnis están bé per somniar però que de vegades s'ha de ser pragmàtic, sobretot quan està en joc la pròpia supervivència, tot i que també he aprés que les deccissions de la raó no produeixen tanta felicitat. En conjunt he crescut molt, sóc una persona amb en els peus ben en terra (pot llegir-se també com a pessimisme si es vol). He conegut a molts bons amics en el trajecte, però d'altres s'han quedat pel camí, que hem de fer.

També he vist moltes coses, he vist nàixer el sol d'entre les muntanyes i pondre's entre les ones de la mar. He trepijat les arenes del Sàhara i he sentit a la meua pell el vent fred de la Mar del Nord. He vist les mes belles esglèsies europees i m'he esbalait front la magestuositat de les Piràmides. He caminat per on caminaren els ibers, he sentit l'aire que respiraren els romans, he xafat la terra que xafaren els tsars, he vist les aigües que vegéren els faraons. He dormit en palaus i he dormit sobre el terra nú. He solcat les aigües del Nil però també pels canals de Venècia. He passejat entre els agitats atzucacs d'El Cairo i he sentit la soletat de la planura russa. Però encara queda molt més per visitar, tres continents, milers de ciutats, centenars d'illes...

No m'atrevisc a pronosticar res per al futur, sempre se m'ha donat mal.No sé des d'on escriuré el dia 31 de desembre del 2020, de fet no sé si continuarà existint aquest bloc. Bé, puc pronosticar que d'aqui deu anys en tindre 33, la qual cosa produeix vertigen sols de pensar-la. L'únic que sé és que el viatge continua, que l'equipatge serà diferent, el mitjà de transport una incògnita i la companyia un misteri però l'estació d'arribada és sempre la mateixa. Així que ens vegem en la dècada següent!

Vos deixe un poema de Rodari.

Filastrocca di Capodanno,
fammi gli auguri per tutto l'anno:
voglio un gennaio con il sole d'aprile,
un luglio fresco, un marzo gentile,
voglio un giorno senza sera,
voglio un mare senza bufera.
volgio un pane sempre fresco,
sul cipresso il fiore del pesco;
che siano amici il gatto e il cane;
che diano latte le fontane;
Se voglio troppo non darmi niente;
dammi una faccia allegra solamente.

Romanç de Cap d'any,
fes-me bons dessitjos per tot l'any:
vull un gener amb el sol d'abril;
un juliol fresc, un març gentil;
vull un dia sense vespre,
vull una mar sense tempestes.
vull un pà sempre fresc.
sobre el xiprer, la flor del bresquiller;
che siguen amics el gat i el gos,
que donen llet les fonts.
Si vull massa no em dones res.
dona'm una cara alegre solament.

dijous, 30 de desembre de 2010

DE LA CRISI DEL NEOLIBERALISME.

Demà s'acaba l'any, el tercer de la crisi i no estem aprenent res, i s'acabarà sense que hagem aprofitat l'oportunitat per canviar. De fet, molts s'han limitat a esperar que passe la tempesta per tornar a especular i guanyar diners ràpids. No siga que no es complisca la màxima aquella que resa que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Perdrem l'oportunitat de canviar un sistema que és nociu amb el medi ambient i que limita els nostres drets socials. 

La única solució que han vist molts polítics i altres ments preclares és la de privatitzar i continuar privatitzant. Dubte de l'efectivitat d'aquesta solució, és a dir, la causa del problema no pot ser el remei i és que poc se sent dir que la veritable crisi no és la del capitalisme, sinó del neoliberalisme. Veureu com en la dècada dels anys 70 com a resposta a la intromissió dels EEUU en els afers del Pròxim Orient els països de l'OPEP (el major càrtel econòmic) va decidir tancar l'aixeta del petroli als estats occidentals com a mesura de pressió. Davant la magnitud d'aquesta crisi energètica l'economia va respondre caient en picat. Tan apurats es veieren que fou l'única ocasió en que els EEUU es plantejaren sèriament canviar el seu sistema energètic. Aquí a Espanya no tinguérem notícia fins quasi els 80, per això de que tot arriba en retràs o anem a temps distints o són els altres els que no van al mateix ritme. 

El cas és que una sèrie de polítics contraris a l'engreixament de l'estat aprofitaren per culpar la socialdemocràcia de tots els mals. La socialdemocràcia fou la solució d'unir el sistema democràtic europeu amb les demandes socials dels treballadors, una fórmula que permetia al socialisme entrar en el sistema i que per altra banda allunyava als treballadors de "l'amenaça soviètica,comunista" (i judeomasònica de pas). Aquestes maniobres es traduïren en el que anomenem estat de benestar, segons alguns autors l'únic bo que hem sabut produir els occidentals en 2000 anys d'existència. L'estat de benestar es tradueix en sistema escolar i sistema sanitari gratuïts i universals, sistema de pensions per vídues i orfes, drets laborals per als treballadors, el paper de l'estat com a garant d'aquests drets, etc.. 

Així començarem a veure una desfilada de polítics neoliberals i bastant infames com Ronald Reagan, Margaret Tatcher, Augusto Pinochet, Alberto Fujimori. A Espanya, per això del retràs, no arribaren els neoliberals fins l'any 1994 (just quan el sistema ja començava a fer aigües). En si defensen que ja està bé de tanta intromissió de l'estat en els negocis, el mercat és capaç d'autoregular-se per si mateixa (laissez faire). Les lleis de l'oferta i la demanda són capaces d'organitzar el món, i tan val per a una botiga com per a la salut o l'educació. Així per als neoliberals tot ha d'estar en mans privades, el concepte de monopoli estatal és inacceptable i així obren: la telefonia, les comunicacions aèries, sanitat, educació, correus... Si ho privatitzem tot no cal doncs pagar tants impostos. Però clar, les baixades percentuals beneficien més a qui més té però no ens adonem.

Aquest sistema és fruita d'un dia, dóna molts bons resultats però ja fa més de 10 anys que s'ha demostrat destructiu, tal i com succeí en Argentina. Però qui anava a fixar-se en el que havia succeït en un país del con sud quan hi havia tants milacres? el milacre dels dracs asiàtics, el miracle irlandès, el miracle espanyol... tot miralls que s'han revelat gegants amb peus de fang.

Però el neoliberalisme es comporta com un xiquet malcriat. Vol independència, vol diners fàcils però quan venen els problemes ja està papà-estat per resoldre la papereta. I arribats aquí hem aconseguit el que semblava impossible, quadrar un cercle. La cobdícia mana, els diners s'han de fer fàcils, l'estat no s'ha d'immiscir, però ai quan arriben els problemes, ha de ser responsabilitat de l'estat. És el que es diu privatització dels guanys i nacionalització de les pèrdues. Que és com dir que els guanys d'un aeroport o un pàrquing han de ser íntegrament per al titular però les pèrdues ha de pagar-les l'estat, el públic. Qui no arriscaria amb un sistema així? La qüestió és mantindre un sistema caduc i fer creure que la culpa de la crisi és del governant de torn, per molt inútil que aquest siga.

Vos deixe un vídeo sobre la crisi i l'oportunitat. I esperem que 2011 siga de veritat un any de crisi oportunitat!


dilluns, 27 de desembre de 2010

Cròniques belgues. Dies 8è i 9è TERVUREN, BRUSSEL·LES, CHARLEROI I CAP A CASA.


Era dissabte i anàrem a visitar el Museu de l’Àfrica Central a Tervuren que es troba en un palau del segle XIX. Originàriament s'exposaven solament coses de les colònies però amb el temps ha ampliat el seu contingut per transformar-se en un museu etnogràfic, artístic i naturalista dedicat al continent africà. Al museu es pot veure des de objectes de tribus congoleses, inclosa una canoa enorme que és la joïa del museu, fins reproduccions d’animals de la sabana i la selva congolesa. També hi ha una nombrosa col·lecció gràfica amb fotografíes del període colonial, de la independencia i de les guerres civils que encara hui en dia assolen la República. Vaig veure antics amics de la carrera com Patrice Lumumba, Joseph Kasavubu i Mobutu Sese Seko. 
En definitiva val la pena, a banda de ser el museu més important d'Europa de l'Àfrica, perquè ens va permetre apropar-nos a una visió de Bèlgica diferent a la que ens havíem format en les ciutats famoses. Bèlgica és molt més que la riquesa i ostentació flamenques, també és un país actual amb problemes actuals. I em va agradar el fet que assumeixen el seu passat de manera natural i exhibeixen igualment l’or i la sang, sense drames com aquí a Espanya que s’oculta el que no interessa.
L’últim dia va ser una mica diferent, lluny del luxe dels diamants, palaus i quadres dels dies anteriors. Agafàrem el tren per anar a Brussel·les. L’objectiu era visitar Matongue, el barri on viuen descendents de congolesos immigrats a Bèlgica. Queda però pendent una visita més en profunditat, conèixer una Brussel·les diferent, menys anquilosada en el temps.
I poc queda més que dir, al dia següent férem via cap a Charleroi. L’últim dia feia un fred horrible, com una mena d’acomiadament, i en comparació al calor tropical que trobàrem en arribar a València city.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Diari d'aula, 20-XII-2010. JORNADA AL BENLLIURE.


Hui hem participat en la VII Trobada d'Alumnes Mediadors a l'IES Benlliure. L'acte ha començat amb una sèrie d'exposicions sobre les experiències al voltant de l'equip de mediació. Tractaven de jornades que s'havien celebrat en albergs i que permetien als mediadors conèixer-se millor per crear un equip més integrat. Després del descans han continuat les exposicions amb diverses experiències sobre l'acte del dia contra la violència de gènere, un programa de ràdio del grup de mediadors de l'IES Campanar o sobre la pàgina del Facebook del grup de mediadors de l'IES Tirant lo Blanc de Gandia. 

En acabar s'han projectat vídeos denunciant el ciber-assatjament o reivindicant l'amistat. Aquests vídeos havien estat realitzats pels propis mediadors. Altres vídeos que parlaven de l'assajament a través de les xarxes socials com el Tuenti o el Facebook i la importància de configurar les opcions de seguretat. A continuació els mediadors s'han organitzat en grups per realitzar un cine fòrum. Nosaltres ens hem distribuït entre els diversos grups per tal d'ajudar els tutors dels grups i orientar-los en cas de dubte. S'havia de debatre sobre els aspectes negatius i positius de les xarxes socials o sobre les diferències entre la comunicació cara a cara i la comunicació en línia. Havíem d'extraure unes conclusions finals que s'havien d'exposar a la resta de grups. En el meu grup, el del sector central, hem conclòs que les xarxes socials faciliten la comunicació i permeten posar-se en contacte amb més gent però que comporten problemes de suplantació d'identitat i tancament a la vida pública. Sobre les diferències comunicatives hem acordat que ambdues són complementàries però que la comunicació cara a cara ha de ser sempre la prioritària. Hem condemnat l'assajament en qualsevol de les seues manifestacions. 

A títol final diré que per una part ha sigut una experiència enriquidora perquè ens ha permès estar en contacte amb els estudiants tot i que també els estudiants presents, els mediadors, no són precisament els conflictius d'una aula, és a dir, l'experiència ha sigut més senzilla. He trobat a faltar que es parlara més de la mediació en si que de les activitats d'esplai dels mediadors. I ens els grups he detectat que participem molt més nosaltres que en principi estàvem per ajudar i els tutors que els propis mediadors.

dijous, 16 de desembre de 2010

Cròniques belgues, dia 7è. DE KRUISHOUTEN A TERVUREN.

El dia 7è ens alçarem prompte perquè ens esperava un dia llarg. Abandonarem el palau per no tornar-hi mai més. Agafàrem el cotxe i férem direcció cap a l'est. Arribàrem a La Hulpe, una petita població pròxima a Brussel·les que havia sigut la llar de Régine durant la seua infantesa. En aquesta mena de poble residencial hi veiérem un llac enorme on es troba la primera fàbrica de la Schweppes. No hi tenia res més d'especial però restar-ne allà mirant el paissatge era suficient. Com era prop de migdia buscàrem per prendre un cafè i escapar per una estona d'aquell fred criminal (molt semblant del que estem patint aquests dies) i arribaàrem a una petita cafeteria que vés tu per on, estava regentada per una dona de Canet d'En Berenguer. Havia arribat quan era xiqueta amb els seus pares igual que molts altres valencians que abandonàrem aquella anacrònica i miserable Espanya de Franco. La dona entenia el valencià però era incapaç de parlar-lo, però ens traié unes bones tapes per fer la "picaeta".

Férem via cap a Braine-l'Alleud un altre poblet de les rodalies de Brussel·les on ens havien convidat a dinar. Com arribàrem justos de temps no visitàrem res. El més ressenyable és que fou l'únic lloc de la Valònia on estiguérem. I així i tot la casa veïna d'on dinàrem ja pertanyia a Flandes. La Hulpe i Braine l'Alleud es troben al sud de Brussel·les i després de dinar havíem de marxar més cap a l'est, fins a Tervuren. Però per no eixir-nos de l'autopista principal, cometérem la imprudència d'entrar a Brussel·les ciutat i allà tardàrem almenys una hora en poder escapar, barrejats amb l'estampida d'urbanites que fugien de la ciutat durant el cap de setmana.

A la fi poguéem arribar a Tervuren sans i estalvis. En aquest poble es va celebrar en 1897 una exposició universal. Al voltant de l'església, del segle XV ens cridà l'atenció veure unes làpides amb noms d'habitants del Congo. Perquè segons va ocórrer, quan feren aquesta exposició, el rei Leopold volgué recrear un típic poblat congolès amb persones natives portades des d'allà per tal que escenificaren la seua vida diària (l'actual República Democràtica del Congo, antiga Zaire, fou colònia belga des de 1885 fins 1960) . 8 d'aquestos "actors" no resistiren el fred belga i moriren (una de les "gràcies" que havien de fer, era vestir com en el seu país d'origen, sense robes d'abric, quasi nus, per tal que quedara més "salvatge"). Entre ells hi havia el cap d'una de les tribus. Però l'Església belga es negà a que aquests pagans foren soterrats en territori sagrat, aleshores els soterraren en mig d'un camp fins que molts anys més tard com a signe de la voluntat de reparar els greuges de l'època colonial foren soterrats junt amb la resta de belgues. Passejàrem per un parc enorme que antigament era una reserva de caça del duc de Brabant. Hi havia gran quantitat de corbs, camins que es perdien entre els arbres, una lleu boira al final del bosc i una lluna plena enorme que donaven al paisatge la típica estampa de bosc embruixat. 

En acabar ens arreplegà una coneguda que ens dugué a sopar a Brussel·les, a un restaurant ubicat dins d'un antic monestir. I en el soterrani de l'edifici , en el celler del convent, hi ha una discoteca.  Curiós de veres.

dilluns, 13 de desembre de 2010

DIARI D'AULA, 13-XII-2010.

A la classe de hui la professora ens ha explicat que amb la dictadura franquista tota renovació pedagògica va desaparèixer fins els anys 70, moment en el que apareix UNA ALTERNATIVA DEMOCRÀTICA A L'ENSENYAMENT DEL PAÍS VALENCIÀ. Aquest moviment s'inicia cap als anys 1974 i 1976 i es prolonga fins la dècada dels 90. Va tindre tres grans centres actius: Madrid, Barcelona i València. A la nostra ciutat sorgí al voltant de dos focus principals: el Col·legi de Llicenciats de Pedagogia i la Societat El Micalet amb els seus seminaris de pedagogia.

Aquest moviment estava format per gent preocupada per canviar la societat i l'escola, democratitzar la primera i innovar en la segona. S'organitzaren en principi en la clandestinitat puix el règim vigilava els seus moviments. Contactarem amb experiències que s'estaven produint a altres indrets d'Europa, especialment a França. Podem considerar que una de les primeres manifestacions d'aquest grup foren les vagues de docents que es convocaren entre els anys 1974 i 1975 i en les quals es reclamaven una sèrie de millores de la professió docent, entre elles la pròpia consideració dels docents com a treballadors. Les reivindicacions de tipus laboral anaven de la mà de les idees de renovació pedagògica. Confluïren en un manifest Per una alternativa democràtica a l'ensenyament al País Valencià.

Es promogueren taules rodones, conferències i altres activitats en les que es féu una proposta de renovació escolar que possibilitaria una democratització de la societat. Fins i tot aconseguiren el recolzament d'institucions com la Universitat de València. Entre les seues tesis pedagògiques cal destacar:
- rebuig del classisme a l'ensenyament, afavorir la integració i combatre la segregació. Lluitar per compensar les desigualtats socials.
-defensa d'una escola activa, realment significativa que s'acompanyara de la investigació pedagògica.
-proposta d'una formació polivalent i integral de l'alumne i contra una especialització prematura. Major interès pel desenvolupament de les competències.
-absència de monopolis ideològics. Defensa de la llibertat de càtedra.
-coeducació, igualtat de sexes a l'escola.
-defensa d'un ensenyament superior de masses per tal que a la universitat puga arribar gent de totes les classes socials.
-una formació permanent del professorat.
-existència d'un cos únic d'ensenyants.
-millora de les condicions materials.
-establiment d'un sindicat únic de docents.
-formulació d'un currículum adaptat al País Valencià: llengua, realitat socioeconòmica, cultural i històrica.

A continuació hem fet una dinàmica de grup en la que havíem d'exposar quines innovacions aportaven Josep Fontana i Pilar Maestro en els seus textos respectius sobre la docència de la història. Hem destacat les següents propostes:
-els problemes històrics han de determinar el mètode a utilitzar i no a la inversa.
-hem de fer una història diferent, que no es centre exclusivament en una formació lineal de l'estat modern ni una història dels grups dominants. Ha d'incloure les minories, les dones, la cultura popular, etc..
-importància del desenvolupament d'habilitats com la capacitat de dubte, raonament, qüestionament, pensament històric.
-estudi de les manifestacions històriques i humanes i no solament una història de textos.
-major importància de la comprensió dels processos i no tant la memorització de dates, noms...
-major èmfasi en les causes i les conseqüències que en la cronologia per se.
-la societat te una necessitat d'història que l'historiador es incapaç de satisfer. Impedir que altres subjectes ocupen aquest buit. Docència d'una història d'ús públic més que una història academicista.
-ensenyament dels usos polítics de la història.
-ensenyament dels fets socials rellevants i la formació d'un pensament històric. Apartar l'etnocentrisme.
-ensenyar una història amb diversos punts de vista.
-acabar amb la subordinació al llibre de text, intercanvi d'experiències.
-el debat historiogràfic ha d'arribar al públic a través de l'ensenyament secundari.

dijous, 9 de desembre de 2010

EDUCADORS, HISTORIADORS, EDUCADORS-HISTORIADORS O HISTORIADORS QUE EDUQUEN?

Un dels temes conflictius que sorgeixen a classe cada vegada que s'engega un debat és la nostra naturalesa professional. És a dir, la majoria de nosaltres ens hem estat formant com a historiadors els darrers cinc anys, sota l'ombra d'uns principis molt arrelats que provenen d'una corrent de pensament crítica. Aquests principis que ens han modelat, sovint entren en contradicció en un àmbit docent distint del qual provenim. Un nou marc que tendeix, no sé per què, a la simplificació de qualsevol qüestió  i que ens força o almenys tracta de forçar-nos a claudicar en certs aspectes. Aleshores, hem de renunciar al caràcter complexe del discurs històric per tal de fer-lo més assequible? Hem de limitar-nos a mostrar una única cara dels processos? És realment necessari simplificar qualsevol coneixement? Al simplificar no estem mutilant i desvirtuant dit coneixement?  Hem de ser educadors i renunciar a ser historiadors? No pot ser incompatible ésser educador i historiador?

A aquestes altures de la pel·lícula, sembla molt difícil conjuminar docència i història crítica i més si en el procés hem de renunciar a l'esperit crític tal i com pretén la de didàctica. Al meu parer significaria aquesta transmutació, esborrar d'un cop de ploma els últims anys, renunciar a allò que som per allò que el sistema espera que siguem. I costa canviar el xip, vaja si costa!, i més haver-se d'adaptar a un professorat que creu en veritats irrefutables, en opinions unívoques i en realitats maniquees.

Per estalviar-nos futures acalorades, l'opció més fàcil serà la de crear una carrera específica d'educació secundària. Hauríem de deixar de ser historiadors que ensenyen. Tot i que a llarg termini significaria la dissociació de la disciplina i la docència, com dues coses que marxen en perpendicular però mai barrejant-se, aleshores resultaria quelcom d'absurd i danyí per a la ciència en general. Així que de moment no hi ha solucions màgiques. A falta de bones, haurem de seguir la "suggerència" de la professora de didàctica i renunciar a ser historiadors vist que sembla (però sols sembla) incompatible amb la docència tal i com és entesa a dia de hui. Renunciar, que per això estem en una nova facultat. Adaptar-nos a la seua pedagogia o comportar les conseqüències de tindre una actitud hostil cap a la seua assignatura. Amenaces vetlades? Si.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Cròniques belgues, dia 6è ANVERS: LA CIUTAT DELS DIAMANTS I DE RUBENS

Continue relatant les nostres peripècies pel país dels gals belgues, tot i què un mes i deu dies després la memòria es mostra esquiva a l'hora de recordar els detalls. 
Després del sopar del dia anterior i una vetlada amb els nostres amfitrions comunicant-nos amb una sort de francès catalanitzat o viceversa al dia següent férem via a la recerca d'un nou lloc per descobrir. Anvers, a pesar de ser una ciutat petita d'uns 300,000 els antuerpians poden presumir del seu port, el segon amb més tràfic de tota Europa, solament superat pel veí port holandès de Rotterdam.Clar que aquesta situació és fàcilment deduïble quan hom s'aproxima per les autopistes infestades de camions de tot el continent que van i tornen.



A l'arribar-hi a Anvers visitarem la catedral, d'estil gòtic, of course, i pagarem entrada aussi però pagava la pena tan sols per delectar-se amb la lluminositat dels quadres de Rubens que hi ha per tot arreu de l'edifici. Quadres i retaules amb els quals el pintor devia pagar-se la seua futura estada al cel, però també d'altres encomanats pels gremis de la ciutat.  Però el que personalment més em va agradar fou un púlpit tallat en fusta (obra de l'escultor Van der Voort) amb quatre cariàtides que representa la difusió de la fe catòlica pels quatre continents: Europa, capitanejant la comparsa, Àsia amb tot l'exotisme oriental, la recent descoberta Amèrica, salvatge i encara indòmita i darrere supeditada a les seues col·legues Àfrica, pobra i oferent a la resta del món. I rodejant aquestes quatre dones ocells representatius dels continents: àguiles, garses, flamencs, pelicans, paons, galls d'índies (excepte pingüins llavors en el segle XVII encara no s'havia arribat al continent gelat)..




Després de sortir de la catedral sortirem a la plaça on hi ha una estàtua homenatge a Nicolau i Patras, personatges de l'escriptora anglesa Marie Louise de la Ramée. L'estàtua és una donació de l'empresa Toyota ja que curiosament aquest personatges són molt populars entre els xiquets japonesos. 

Al Grote Markt d'Anvers es troben les cases gremials, les quals competeixen en riquesa i sumptuositat amb les de Brussel·les, no en va Anvers fou en el segle XVII una de les ciutats més importants d'Europa, en demografia i en volum econòmic. Al bell mig s'hi troba l'estàtua de Brabo, centurió romà que segons conta la llegenda alliberà la regió d'un gegant que cobrava un tribut a tots aquells barquers que creuaven l'Escalda. Als desafortunats que no podien pagar els tallava la mà fins que el centurió li donà a tastar la seua pròpia medicina al gegant, li tallà la mà (aant) i al riu la llança (werpen=llançar) d'aquí el nom de la ciutat en neerlandès Aantwerpen. Llegendes a banda no poguérem veure l'estàtua perquè l'estaven  netejant. 


Dinarem i després anàrem a buscar la Rubenshuis. La casa de Rubens és un museu dedicat exclusivament al pintor més famós de la ciutat, es pot passejar pel seu jardí o visitar les seues estances: la cuina, el dormitori... en cada estança hi ha quadres de l'artista però el més interessant es poder introduir-se en la intimitat d'una família burgesa del segle XVII. A més al pagar l'entrada et donen una audioguia que va detallant cada quadre, objecte o habitació de la casa.


En acabar visitarem la Stadtfestsaal, l'antiga sala de festes de la ciutat que avui en dia és un centre comercial. L'edifici fou construït a principis del segle XX quan la ciutat fou escollida per celebrar-hi les Olimpíades l'any 1920. És una bona manera de prendre un cafè en un entorn luxós i relativament barat (en relació als preus de Bèlgica i d'Anvers en concret, és clar, però amb el cafè et donaven xocolate i gratis!). En acabar arribarem fins el barri dels diamants on es troba l'estació de tren de principis de segle també, on es poden veure també passejant pel carrer jueus ortodoxos amb les seues barbes i els seus capells i també multitud de joieries amb diamants per vendre als aparadors (qui tinguera tants diners). Junt a aquest barri està el barri xinés amb la seua porta xinesa inclosa típica dels barris xinesos de Nova York o San Francisco. Llàstima que el dia no donara per a més per poder explorar-lo.

En arribar al palau la senyora baronessa ens havia preparat un sopar típic belga, sopa de carabassa servida en una carabassa gegant i waterzooi, un estofat de pollastre amb verdures que estava molt bo

dijous, 2 de desembre de 2010

ÉS ÚTIL LA HISTÒRIA?


Hui, a la classe de didàctica de la Història  hem començat un interessant debat sobre la utilitat de la història.
A priori com a historiador dir el contrari seria com llençar-se pedres sobre la teulada però alguns entre els que m'incloc no compartim l'opinió de la professora segons la qual hem de relacionar tot el contingut històric que ensenyem amb elements de la nostra realitat per tal de donar als alumnes pautes morals de comportament en societat. Hem de buscar una significació moral a la història, en definitiva.


Però és possible? Tots els esdeveniments ocorreguts, totes les cultures i civilitzacions, tot ens ensenya alguna cosa? Què podem aprendre d'Egipte o dels perses? I tanmateix estan presents i no podem ignorar-los. Què podem aprendre de la colonització d'Amèrica? Tal vegada que la destrucció de cultures senceres aporta grans rèdits econòmics, però volem que els nostres fills aprenguen aquestes idees? Llavors ens situem en la posició d'edulcorar el passat i la llei ens obliga als professors a mentir. Per exemple el tema de la Península Ibèrica medieval s'aborda des del tema de la convivència de les tres cultures. Convivència que com molt bé ha assenyalat un company és mentira. Tots sabem quin és el final d'aquesta història: primer els jueus i després els musulmans foren expulsats quedant com a única cultura la cristiana i sense que aquestes accions foren castigades. Les males accions no tenen càstig, això és el que al final poden aprendre els alumnes.

Per una altra banda, estudiar la història a partir dels valors, des del meu punt de vista, condueix a jutjar el passat des de la prepotència. La prepotència de sentir que hem arribat a la fi del món, hem arribat al cim i ens disposem a veure enrere amb la mirada acusadora decidint que ha estat bé i que ha estat mal. Per exemple podem considerar desiguals les societats democràtiques del segle XIX tan sols perquè el vot no arribava a tots els individus. Però amb els ulls entelats no vegem que en la nostra societat continuen havent individus que no poden votar. I ningú diu res, perquè per comparació estem millor que estàvem. Per això hem de mantenir la sang freda de veure sense jutjar, sempre des de la perspectiva que el passat no fou ni millor ni pitjor, tan sols diferent.


Jo crec que la història s'ha d'estudiar per conèixer la nostra trajectòria passada com a col·lectiu, tot allò que ens ha dut fins al que som avui en dia. Per tant la nostra missió com a professors d'història ha de ser la d'exposar els fets el més objectivament possible i que per la seua bada l'alumne inferisca les seues pròpies interpretacions. Subjectives? si, però seran pròpies, fruit d'un coneixement autònom, no dirigit. Els alumnes haurien de ser conscients del canvi, de l'evolució i de les experiències prèvies. Tot i que la professora considera la meua forma de pensar com positivista (m'agradaria saber que és per a ella el positivisme).

Per últim estic en contra d'aquesta concepció utilitarista de la història perquè no tot el que hi ha sota el cel és útil. Podem considerar que algunes coses són més útils que altres però com que tot és relatiu i posats a considerar que és útil i que no ho és podem arribar a la conclusió que per a la nostra existència solament hi ha tres coses útils: el sol, l'aire i l'aigua. I la resta és accessori.