divendres, 31 de desembre de 2010

FELIÇ ANY NOU!!


S'acaba l'any. Semblava que no però aquest  llarg any s'acaba. Finalitza aquesta dècada que haurà sigut la més important de la meua vida solament pel fet que fa deu anys estava a l'escola i ara estic acabant un postgrau. Amb tot, d'aquest deu anys, que venen a ser 3650 dies, dalt o baix, el record que més viu tinc en la memòria és el primer dia d'institut i el primer dia de facultat, la resta de records no són capaços d'evocar tant amb tan poc.

Però crec que l'últim any és el que més aprés. Amb un poc d'esforç es poden aconseguir coses impossibles, he conegut gent meravellosa, també he descobert que no hi ha res que dure per sempre, fins i tot les coses més, aparentment, sòlides. He aprés com pot funcionar la dinàmica interna d'una població i no m'agrada. He aprés que els somnis están bé per somniar però que de vegades s'ha de ser pragmàtic, sobretot quan està en joc la pròpia supervivència, tot i que també he aprés que les deccissions de la raó no produeixen tanta felicitat. En conjunt he crescut molt, sóc una persona amb en els peus ben en terra (pot llegir-se també com a pessimisme si es vol). He conegut a molts bons amics en el trajecte, però d'altres s'han quedat pel camí, que hem de fer.

També he vist moltes coses, he vist nàixer el sol d'entre les muntanyes i pondre's entre les ones de la mar. He trepijat les arenes del Sàhara i he sentit a la meua pell el vent fred de la Mar del Nord. He vist les mes belles esglèsies europees i m'he esbalait front la magestuositat de les Piràmides. He caminat per on caminaren els ibers, he sentit l'aire que respiraren els romans, he xafat la terra que xafaren els tsars, he vist les aigües que vegéren els faraons. He dormit en palaus i he dormit sobre el terra nú. He solcat les aigües del Nil però també pels canals de Venècia. He passejat entre els agitats atzucacs d'El Cairo i he sentit la soletat de la planura russa. Però encara queda molt més per visitar, tres continents, milers de ciutats, centenars d'illes...

No m'atrevisc a pronosticar res per al futur, sempre se m'ha donat mal.No sé des d'on escriuré el dia 31 de desembre del 2020, de fet no sé si continuarà existint aquest bloc. Bé, puc pronosticar que d'aqui deu anys en tindre 33, la qual cosa produeix vertigen sols de pensar-la. L'únic que sé és que el viatge continua, que l'equipatge serà diferent, el mitjà de transport una incògnita i la companyia un misteri però l'estació d'arribada és sempre la mateixa. Així que ens vegem en la dècada següent!

Vos deixe un poema de Rodari.

Filastrocca di Capodanno,
fammi gli auguri per tutto l'anno:
voglio un gennaio con il sole d'aprile,
un luglio fresco, un marzo gentile,
voglio un giorno senza sera,
voglio un mare senza bufera.
volgio un pane sempre fresco,
sul cipresso il fiore del pesco;
che siano amici il gatto e il cane;
che diano latte le fontane;
Se voglio troppo non darmi niente;
dammi una faccia allegra solamente.

Romanç de Cap d'any,
fes-me bons dessitjos per tot l'any:
vull un gener amb el sol d'abril;
un juliol fresc, un març gentil;
vull un dia sense vespre,
vull una mar sense tempestes.
vull un pà sempre fresc.
sobre el xiprer, la flor del bresquiller;
che siguen amics el gat i el gos,
que donen llet les fonts.
Si vull massa no em dones res.
dona'm una cara alegre solament.

2 comentaris:

  1. caro Aitor, spero che continuerai a scrivere questo tuo diario perché mi piace proprio. Anche a me fa impressione pensare al 31 dicembre 2020... sarò una distinta signora di 75 anni! Beh caro ragazzo, stammi bene e grazie per avermi fatto viaggiare con te. Grazie anche per la filastrocca di Rodari, che mi ha riportato indietro nel tempo. Un abbraccio
    Simo

    ResponElimina
  2. grazie anche a te per tutto il tuo aiuto!! Spero che il 2011 sia un anni di molti viaggi più e di seguire con meravegliosi compagni de viaggio come tu. Abbracci.

    ResponElimina