DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Enyore un estiu que mai no he conegut, d'excursions en bot i vesprades sota la parra, de llargs passejos per l'arena humida amb les espardenyes a la mà, d'una llum tèbia escolant-se pel clavill d'una mallorquina i el crit d'una gavina perduda en el blau, la senzillesa que es va endur el clamor de les bombes. Enyore un estiu que sols va existir a les obres de Durrell i als quadres de Sorolla. Una cala deserta, xiprers a vora mar, el concert nerviós d'una parella de grills, exposar la mandra al sol i al tardet cercar a la corniche el recer dels ventijols marins. A la nit deixar-se embriagar pel perfum del gesmiler i acompanyat del cant dels gripaus, ser bressolat per la brisa estrelada i somiar amb un estiu que mai no he conegut.

Es tanquen les carpetes per última volta, llibres, llibretes i tot allò que la desídia dels últims dies permetia de fer. Es guarden els bolis als estotjos, s'omplin les motxilles, s'arrosseguen les cadires i les classes es buiden. En el desert posterior queden penjats sobre els murs treballs i a les pissarres, dibuixos com a últim testimoni de la vida que ha insuflat a l'edifici. Roman el silenci, l'eco que provoquen les passes avançant pel buit, un soroll inquietant, per estrany entre la cridòria habitual, i els records. Acaba un altre curs mentre en el pati jauen les restes del banc de formigó que ahir acabà rebentat i fet a xixines sense que ningú sàpiga per què. Ah, el Sanzaru, la llei del silenci, hom acaba per acostumar-se'n. Desenes d'alumnes al voltant del pobre banc observen fascinats com la dona de la neteja, dirigida per la directora, li pega palades a l'estructura per a fer caure l'última peça en peu. Es canten les absoltes, s'evoquen e

Fa poc tornà a passar, estar en un lloc i sentir que no en forme part. Mentre la gent conversa i riu despreocupada, el meu cap només fa que pegar-li voltes a la mateixa idea: què pintes aquí? És la sensació de soledat absoluta tot el temps, i la fragilitat.