diumenge, 30 de setembre de 2012

ERRORS

Quina força oculta ens condueix a fer un glop a un got de llet calenta i a cremar-nos la llengua? A intentar canviar la roda d'una bici amb coneixements nuls de mecànica? A sortir un dia de pluja sense paraigües? Són els petits errors de la vida què els cometem sabent per avançat que són errors. Pot ser al cometre'ls esperem un resultat diferent, però el cas és que continuen sent erros. Llavors em trobe aquesta frase de l'Oscar Wilde: Experiència és el nom què tothom dóna als seus errors. Hi ha frases que ens arriben quan més les necessitem o tal vegada ja estaven a l'aguait i les ignorem fins que les necessitem. 

Hi ha errors què simplement provoquen un dolor físic. Però d'altres deixen un buit interior dels quals hom pensa que mai podrà omplir però afortunadament els dies acaben i al trencar l'alba tot es veu des d'una òptica diferent. Són parts fonamentals de la vida, del procés d'aprenentatge, empirisme cavallers. Així s'aprèn què algunes situacions de la vida s'assemblen molt a l'anar a la mar. Algunes gents s'hi llancen directament, sense pensar-s'ho dues vegades. D'altres prefereixen tombar-se al sol i esperar a què la pròpia mar vinga empentada per les ones. La postura mitja consisteix a entrar a poc a poc, primer els peus, després els genolls i sentir com va pujant perillosament el nivell de l'aigua amb la seua frescor invasiva fins arribar al coll i finalment cobrir la totalitat del cap.

Cadascú afronta les situacions de la vida com vol o com bonament pot. Els errors són eixe filet d'aigua, en sentir la gelor, en cometre un error, el primer impuls és el de tornar enrere, cap a la seguretat de la terra ferma. Però per algun motiu necessitem continuar entrant perquè el filet és la condició sine qua non per accedir al gaudi. Una mena de purgatori terrenal.

Per això hem de continuar cometent errors. Per això tenim una atracció cap als errors, per això els cometem sabent per endavant que són errors. Són el motor què ens fa avançar, són l'aigua gelada, el primer glop què abraseix la llengua, el primer bac...

Per als què som poc perspicaços, hom hauria d'inventar un departament de qualitat què avalués el procés, classificant els diferents imputs com a encerts o errades. I al dia següent toca tornar a cometre erros i aprendre'n.

dijous, 20 de setembre de 2012

LES DUES BANDES DE L'ESPILL

Un gra. Dos grans. Tres grans. Milers de diminuts grans d'arena es fonen per formar una superfície cristal·lina, llisa, un vidre implacable, sempre cruel. Conformen un espill, un joc de reflexos i d'imatges contraposades de les què mai hom podrà estar completament segur de quina imatge és real i quina falsa.

Nosaltres, com a ésser humans (uns més que altres) projectem una imatge d'allò què voldríem ser, empentats per una societat hobbsiana què ens obliga a lluitar els uns contra els altres. Així, a banda de carregar amb les nostres ombres, també carreguem amb els esperits ansiats, allò que els alemanys, què tenen paraules per a tot, conjugarien amb el verb werden, el què es pretén ser.

Però vet aquí que els espills són capaços de recordar-nos quina és la nostra imatge real i vertadera,  una imatge silenciosa què ens jutja i ens diu: així eres. Els espills revelen tot allò què volem amagar i ens impedeix ocultar-nos de la realitat, perquè allà on hi anem, ens perseguirà.

Onsevulla que correm allí apareixerà el nostre jo autèntic: sobre les aigües de la mediterrània, sobre una indiscreta finestra al bell mig del carrer, sobre un bassal format per la deposició de petites gotes de pluja què són al mateix temps petits espills. Ens hi veiem sobre un glaçó de gel al fons d'un got, sobre unes pupil·les desconegudes en una mirada què ens creuem en una cantonada. Apareixerem també sobre les riques superfícies daurades o argentades d'objectes exposats en un aparador o sobre el metall brut d'una ferreria plena de fum.

Com serà la vida a l'altra banda de l'espill? Jo crec que allà darrere les persones, els nostres jo a l'inrevés, caminen pel món representats tal i com són, amb la veritat com a gaiato. Però ells es miren a l'espill i el què veuen és molt distint, veuen les coses tal i com els agradaria que foren, com a persones felices què acompleixen els seus desitjos i anhels. Perquè la veritat és que quan nosaltres mirem dins d'un espill veiem els nostres reflexos tal i com són i quan ells hi miren ens veuen a nosaltres tal i com pretenem ser.

dijous, 13 de setembre de 2012

MOSQUITS

Mosquits. Bèsties voladores què pertorben la tranquil·litat de la nit, insectes amb ales què s'introdueixen per qualsevol escletxa, què roden al nostre voltant i esperen, com aquells què tenen tot el temps del món fins el moment propici. I quan ja has aconseguit conciliat la son...bzzzz...escoltes unes ales brunzint al teu voltant, un soroll dèbil què es capaç de fer-te estremir de dalt a baix. Aquest és el moment de començar un joc què a mi m'agrada anomenar: la caça del mosquit fill de puta.


Inspeccione cada centímetre de la paret cercant alguna taca negra. Aquesta part és més senzilla sobre murs llisos i pintats de blanc immaculat però resulta força difícil sobre eixa aberració francesa anomenada gotelé.  Quan ja tinc localitzada la presa ve la part més deliciosa i al mateix temps la més delicada: exterminar el mosquit fill de puta. És una sensació de benestar indescriptible, amb les restes del mosquit escampades sobre la paret hom pot tornar a tombar-se, dormir i tornar al món oníric. Però menys d'una hora més tard...bzzzz.


Serà el mateix mosquit què ha ressuscitat? Quantes vides té un mosquit? Serà un familiar desconegut què arriba cercant venjança com en una telenovel·la? No hi ha moment per dubtar, hi ha que posar en marxa de nou l'operatiu. Una nova víctima més per sumar a la llista esperant que ara siga la definitiva. Tanque els ulls i...bzzzz ...La situació ja comença a prendre un aire a trilogia de terror dels anys 80. Comence a considerar la possibilitat que tot siga producte de la meua imaginació, com si fos el protagonista d'un relat de Poe. O i solament o  la naturalesa m'està enviant un missatge, tal vegada la solució als problemes no siga estampar-los sobre el capçal o estavellar-los sobre el barandat, sinó que pot haver-hi una altra solució.

Llavors quina serà la solució? Establir una mena d'entente cordiale amb ells? Encara que deuria d'aprendre eixe sistema de brunzits que anomenen idioma, més o menys com l'alemany. Deuríem arribar a una simbiosi en la què ells m'absorbirien la sang i jo no obtindria res, més o menys com l'estat modern però amb menor burocràcia. Pot ser que la naturalesa a través dels mosquits ens està dient que simplement existeixen coses què no aporten res i contra les quals no podem lluitar, hem d'acceptar-ho i quan no podem més, optar pel napalm. Si, el napalm ho soluciona tot.

divendres, 7 de setembre de 2012

CONVERSACIONS EN LA MARQUESINA

La filosofia va nàixer en l'antiga Grècia al voltant de l'àgora, centre neuràlgic de la vida grega on s'hi trobaven des del ric comerciant fins a l'estranger, l'esclau o la prostituta. Allà entre peristils, parades de menjar i el vaivé de la gent, sota el sol mediterrani i sobre el sòl polsós la humanitat va començar a plantejar-se moltes qüestions què li treien el son, qui som?, d'on venim?, cap a on anem?, per què la torrada sempre cau pel costat de la mantega?. Allí mateix què es plantejaven dubtes, també es resolien. Primer els sofistes i desprès els filòsofs de tota índole transmetien la seua saviesa.

Anant el temps l'àgora es convertí en el mercat però avui en dia és impossible enraonar entre tanta cridòria. Per això les marquesines de les parades d'autobús s'han convertit en la nova àgora. Aquí sota el sol mediterrani i la calor del paviment s'hi reuneixen des de l'estudiant al fatxenda què presumeix adossat en la platja, el pidolaire què demana diners per tabac o la senyora major amb els cabells acabats de sortir de la perruqueria. S'hi parla del temps o sobre la ineptitud de la companyia d'autobusos, però al mateix temps la confiança fa derivar la conversa cap a altres temes, ja siga el tren Gandia-Dénia, el balafiament de la Generalitat Valenciana, el complot contra el corredor mediterrani, etc.. La conversa passa ràpidament de la banalitat a la preocupació pel funcionament de la polis.

D'altres vegades però, el tema gira de manera huracanada al voltant d'una sèrie de temes, els quals hom difícilment pot filar si no disposa de la traça de Penèlope. Així caminava jo despreocupadament cap a la parada de l'autobús quan un senyor de baixa estatura m'inquirí sobre com prendre el cotxe de línia cap a Dénia. Després d'explicar-ho per enèsima vegada, i ja va sent hora que Alsa hem pague per tasques d'informació, em vaig encaminar pel carrer Sant Vicent de la Rodeta per abastir-me de l'esmorzar. En tornar el senyor d'adès es trobava dins d'una entretinguda conversa amb un altre senyor què acaba de fer acte de presència. M'hi vaig apropar: ja estic aquí. I el senyor baixet deia: yo he tenido 7 amantes latinas, una por cada país de América Latina. A mi no m'eixien els comptes, a no ser: Nova Espanya, Perú, la Plata, Capitania de Xile, Florida, les illes del Carib i acceptem les Filipines com animal de companyia. A no ser que parlàrem de l'Amèrica Colonial.

De sobte la conversa giravoltava sobre si les monges podrien ser considerats éssers sexuals o no. El senyor nouvingut va afegir: hombre, si los curas pueden, ¿por qué no las monjas? El senyor primer, a qui anomenarem Nicasio per abreviar, va dir: los curas son todos maricones o pederastas. Acte seguit em va clavar la seua mirada: ¿tu no serás cura no? He de reconèixer que vaig estar temptat de respondre afirmativament, sols pel plaer de veure la contracció avergonyida dels seus rostres, però va acabar imposant-se el meu sentit de neutralitat: no, no, de ninguna manera. Continuaren parlant sobre les bondats del matrimoni fins que Nicasio em va dir: te voy a dar un consejo, un polvo pagau es el más barato. No sabia d'on era Nicasio, però pel seu ús i abús del leísme devia de provindre de la rància Castella, concretament de Talavera de la Reina, com 

Després van continuar parlant sobre la potència sexual de cadascun mentre jo mirava el rellotge compulsivament: no vindrà l'autobús ja? Com caiguda del cel, arribà una senyora carregada amb tres xiquets, tots tres vestits iguals, amb el seu polo i els seus mocassins. Per què vestiran a tots els seus fills iguals? No poden reconèixer-los per l'olor com la resta d'animals? Amb un buenas tardes escopit, la senyora estranya ens deixà la crialla i desaparegué corrents cap a l'estació. Convertits en improvisats cangurs, afortunadament la conversa es desvià dels terrenys voluptuosos. Anaven tots al seu bungalou de Dénia (bungalop en valencià de poble): vosotros no tenéis un bungalow? ens va preguntar qui pareixia ser el líder de la conillada. Nicasio tenia un mercedes i molts quilòmetres a l'espatlla, havia estat en Alemanya i en Rússia, però per un motiu mai explicat, prenia l'autobús.

Un dels xiquets jugava amb una navalla, la típica navalla què tenen els xiquets de classe mitja-alta. Anda, como McGivver, va dir Nicasio. ¿Quién es Mc.Givver? va preguntar. Els xiquets de hui no tenen cap tipus de cultura. Seguidament Nicasio els va preguntar si on vivien ells hi havia xiques què anaven en bicicleta vestides amb pantalonets curts. Li vaig mirar a l'esquena, per veure una closca de tortuga què expliqués tanta verdor però no hi tenia res, pot ser anava de paisà. Quan tornà la senyora irresponsable, Nicasio i el seu amic començaren a parlar de cotxes i d'emigrants en Alemanya però la conversa es va tornar d'allò més avorrida. Em va parèixer què hi feien una comparança entre els ferraris i les xiques de cabaret, però arribà l'autobús per rescatar-nos de tanta filosofia.