Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2012

ERRORS

Quina força oculta ens condueix a fer un glop a un got de llet calenta i a cremar-nos la llengua? A intentar canviar la roda d'una bici amb coneixements nuls de mecànica? A sortir un dia de pluja sense paraigües? Són els petits errors de la vida què els cometem sabent per avançat que són errors. Pot ser al cometre'ls esperem un resultat diferent, però el cas és que continuen sent erros. Llavors em trobe aquesta frase de l'Oscar Wilde: Experiència és el nom què tothom dóna als seus errors. Hi ha frases que ens arriben quan més les necessitem o tal vegada ja estaven a l'aguait i les ignorem fins que les necessitem. 
Hi ha errors què simplement provoquen un dolor físic. Però d'altres deixen un buit interior dels quals hom pensa que mai podrà omplir però afortunadament els dies acaben i al trencar l'alba tot es veu des d'una òptica diferent. Són parts fonamentals de la vida, del procés d'aprenentatge, empirisme cavallers. Així s'aprèn què algunes situa…

LES DUES BANDES DE L'ESPILL

Un gra. Dos grans. Tres grans. Milers de diminuts grans d'arena es fonen per formar una superfície cristal·lina, llisa, un vidre implacable, sempre cruel. Conformen un espill, un joc de reflexos i d'imatges contraposades de les què mai hom podrà estar completament segur de quina imatge és real i quina falsa.
Nosaltres, com a ésser humans (uns més que altres) projectem una imatge d'allò què voldríem ser, empentats per una societat hobbsiana què ens obliga a lluitar els uns contra els altres. Així, a banda de carregar amb les nostres ombres, també carreguem amb els esperits ansiats, allò que els alemanys, què tenen paraules per a tot, conjugarien amb el verb werden, el què es pretén ser.
Però vet aquí que els espills són capaços de recordar-nos quina és la nostra imatge real i vertadera,  una imatge silenciosa què ens jutja i ens diu: així eres. Els espills revelen tot allò què volem amagar i ens impedeix ocultar-nos de la realitat, perquè allà on hi anem, ens perseguirà.
O…

MOSQUITS

Mosquits. Bèsties voladores què pertorben la tranquil·litat de la nit, insectes amb ales què s'introdueixen per qualsevol escletxa, què roden al nostre voltant i esperen, com aquells què tenen tot el temps del món fins el moment propici. I quan ja has aconseguit conciliat la son...bzzzz...escoltes unes ales brunzint al teu voltant, un soroll dèbil què es capaç de fer-te estremir de dalt a baix. Aquest és el moment de començar un joc què a mi m'agrada anomenar: la caça del mosquit fill de puta.

Inspeccione cada centímetre de la paret cercant alguna taca negra. Aquesta part és més senzilla sobre murs llisos i pintats de blanc immaculat però resulta força difícil sobre eixa aberració francesa anomenada gotelé.  Quan ja tinc localitzada la presa ve la part més deliciosa i al mateix temps la més delicada: exterminar el mosquit fill de puta. És una sensació de benestar indescriptible, amb les restes del mosquit escampades sobre la paret hom pot tornar a tombar-se, dormir i tornar a…

CONVERSACIONS EN LA MARQUESINA

La filosofia va nàixer en l'antiga Grècia al voltant de l'àgora, centre neuràlgic de la vida grega on s'hi trobaven des del ric comerciant fins a l'estranger, l'esclau o la prostituta. Allà entre peristils, parades de menjar i el vaivé de la gent, sota el sol mediterrani i sobre el sòl polsós la humanitat va començar a plantejar-se moltes qüestions què li treien el son, qui som?, d'on venim?, cap a on anem?, per què la torrada sempre cau pel costat de la mantega?. Allí mateix què es plantejaven dubtes, també es resolien. Primer els sofistes i desprès els filòsofs de tota índole transmetien la seua saviesa.
Anant el temps l'àgora es convertí en el mercat però avui en dia és impossible enraonar entre tanta cridòria. Per això les marquesines de les parades d'autobús s'han convertit en la nova àgora. Aquí sota el sol mediterrani i la calor del paviment s'hi reuneixen des de l'estudiant al fatxenda què presumeix adossat en la platja, el pidolair…