dissabte, 26 de febrer de 2011

SENSE TÍTOL

Tenir interrogants i no saber respondre’ls o molt pitjor, ni tan sòls tenir interrogants dels quals obtenir respostes. No saber com avançar en el camí. Rebutjar la ruta escollida però ser incapaç de trobar-ne una d’alternativa. La vida pot quedar reduïda a un impasse, a un lent esdevenir de dies, hores, minuts, buits i que no condueixen a cap lloc, que s’esgolen en les profunditats de l’abisme, d’un abisme que s’obri sota els peus, d’uns peus que no saben en quina direcció continuar la marxa. Una vida d’anhels i desitjos canviants, a la recerca de definicions amb la certesa que la vida no és cap diccionari. Continuar per la inèrcia de la rutina, de la successió de moments que són iguals que els d’ahir i iguals com els de demà. Sentir la pèrdua del temps i al mateix temps sentir la necessitat del temps perdut. No hi ha un mapa per a aquest camí ni una brúixola que marque cap direcció, solament l’instint per guiar-se en la penombra, a pals de cec i estavellar-se una i una altra vegada contra tots els obstacles possibles. Arrossegar-se entre l’espesa boira esperant albirar un poc de llum al final del túnel. Un túnel que no té final, que s’allarga com el temps cap a l’infinit futur. I perdre l’esperança d’arribar-hi mai, perdre-la sense poder evitar-ho, com s’escorre l’aigua entre les mans, que fuig cap al terra i forma rierols, petits solcs sobre el sòl on germina la desesperança.

diumenge, 20 de febrer de 2011

DESOBEDIÈNCIA CIVIL I ALTRES ESTATS.


Algunes sentències de Thoreau, pare de l'anarquisme moderat i la resistència pacífica que conviden a la reflexió.

Si un home passeja pel bosc per plaer tots els dies, corre el perill de que el prenguen per un gandul, però si dedica el dia sencer a especular talant boscos i deixant la terra àrida abans d'hora, se l'estima com un ciutadà treballador i emprenedor.

Accepte de tot cor la màxima: el millor govern és el que menys governa" i m'agradaria veure-ho en la pràctica d'un mode més ràpid i sistemàtic. Però al complir-la resulta, i així també ho crec, que "el millor govern és el que no governa en absolut"; i quan els homes estiguen preparats per a ell, eixe serà el tipus de govern que tindran. Un govern és en el millor dels casos, un mal recurs, però la majoria dels governs són a sovint, i tots en certa mesura, un inconvenient. Les objeccions que se li posen a un exèrcit permanent [...] poden imputar-se també al govern com a institució. [...] El govern per si mateixa, que no és més que el mitjà elegit pel poble per executar la seua voluntat és igualment susceptible d'originar abusos i prejudicis abans que el poble puga intervindre.

Han d'imposar-se les lleis tan sòls perquè s'hagen aprovat?

Una democràcia, tal com l'entenem és l'últim assoliment possible en matèria de govern? [...] em complau imaginar un Estat que per fí siga just amb tots els homes i tracte a cada individu amb el respecte d'un amic.

Si l'alternativa és mantindre els justos a la presó o renunciar a la guerra i l'esclavitud, l'Estat no dubtarà en elegir. Si un miler de persones refusaren satisfer amb els seus impostos aquest any, la mesura no seria ni sagnant ni violenta, com si, en canvi, el procedir contrari, que li permetria a l'Estat continuar perpetrant accions violentes amb vessament de sang innocent. I eixa és, fe fet, la definició de la revolució pacífica, si tal és possible. [...] quan el súbdit negue la seua lleialtat i el funcionari els seus oficis la revolució s'haurà assolit.

divendres, 18 de febrer de 2011

És Egipte un remake de la revolució iraniana?


L’ésser humà per comprendre el món que l’envolta necessita comparar tot allò que observa amb les experiències prèvies, a fi de tindre una sòlida bastida sobre la qual edificar el seu coneixement. Sobre el que he llegit de la qüestió egípcia he vist molts que s'encaboten per establir paral·lelismes entre el que està ocorrent a l'Egipte amb la revolució iraniana del 1979, amb la finalitat d'alertar-nos a tots sobre l'adveniment d'una nova república islàmica. No ho compartisc ni tampoc n'estic convençut.

Vejam, fem un poc d’història.
A finals dels 70 Pèrsia era un dels principals aliats del bloc capitalista en la inestable Àsia Central. Aquesta relació venia d’antic, ja en l’època de l’imperialisme havia sigut el tap de les apetències expansionistes dels britànics pel sud i els russos pel nord. Ara, en eixe moment, a banda de ser un dels principals productors de petroli, també era la frontera sud de la URSS (car no existien ni els països caucàsics ni els Tans). Havia sigut un estat democràtic fins l’any 1953 moment en el que un cop d’estat portà a la monarquia del xa Mohammad Reza Pahlevi.

Per tal de legitimar-se en el poder, el Xa va dur a terme una “revolució blanca”, un conjunt de reformes destinades a modernitzar, desenvolupar econòmicament i occidentalitzar el país (però sense tindre la profunditat de les reformes que féu Atatürk en Turquia). Sobra dir que les reformes esdevingueren paper mullat pel fet les oligarquies vinculades al petroli i el funcionariat continuaren enriquint-se mentre la població s’empobria cada vegada més. En definitiva totes aquestes reformes havien agreujat el desigual repartiment de la riquesa i havien provocat el descontent del clergat xiïta que l’havia alçat al poder, però també de la població en general.

Tot aquest malestar va esclatar l’any 1979, moment en el qual s’encadenen un seguit de protestes en diferents ciutats de Pèrsia. Els manifestants demanaven un canvi veritable, però foren reprimits durament per la Savak, la policia secreta del xa. La repressió però encoratjà la població a continuar protestant. Aquesta revolta posseïa una sòlida base formada per agrupacions polítiques i socials, des del Tudeh (el partit comunista) a la socialdemocràcia iraniana o el Kalaq (l’esquerra moderada islàmica). Fins i tot els propis clergues xiïtes protestaren, organitzats per Khomeini. EEUU temia que la situació se n’anara de les mans i va forçar l’enderrocament del Xa, per tal que tot canviés sense que res canviés.

Enderrocat, el xa marxà a l'exili, primerament a Bagdad i després a Paris. S’organitzaren eleccions però els EEUU les observaven recelosos de la popularitat de la qual gaudia el Tudeh entre la població. L’últim que desitjaven era un nou aliat de la URSS. El govern de Washington sols havia pretès un canvi que fos més d’aparença que de fons. Amb la inestimable ajuda de Sadam Hussein que es dedicà a sembrar la inestabilitat en la frontera oriental per crear temor i inestabilitat, pujaren al poder l’aiatol·la Khomeini, car en aquell moment l’islamisme era inofensiu, o això devien pensar els assessors nord-americans. Khomeini instaurà una república islàmica i perseguí durament tota oposició. D’aquesta manera fou com el clergat xiïta segrestà una revolució que en principi poc tenia de religiosa.

Llavors podem observar algunes diferències significatives entre l’Iran i Egipte:

1. L’islamisme polític no està jugant el mateix paper que a l’Iran i encara més, pel que els convé, els EEUU  no ho permetran o almenys no cauran en la mateixa errada. Els Germans Musulmans, el grup islàmic polític més influent ha estat bastant reprimit pel règim de Mubarak per saber quin és el seu poder real. Una de les majors preocupacions a Occident és que aquest grup arribe al poder, pel seu fonamentalisme religiós. Irònicament vos convide a investigar sobre aquest moviment i veureu quan van nàixer, per a què i sota el patronat de quines potències europees. D’altra banda el xiisme majoritari a l’Iran és una branca de l’Islam molt jerarquitzada més semblant al catolicisme en la seua organització, mentre que el sunnisme (majoritari a Egipte) no posseeix una organització tan complexa, l'imam sunnita és un guia de l'oració, no dirigeix cap comunitat de creients, al marge de la influència que puga exercir-ne. Aleshores és més difícil que la figura d'un "aiatol·là" puga aparèixer en aquesta dispersió del poder. 

2.La revolució iraniana disposava d’unes bases polítiques sòlides que no hem vist encara a Egipte on sembla que siga més fruit de l’expressió espontània del descontent popular sense que ningú haja sabut canalitzar-ho cap als seus interessos.

3.La retòrica és distinta, aquí ja no es parla d’antiimperialisme ni de comunisme ni altres temes recurrents en els 70. En Egipte es demana transparència política, respecte cap als drets humans, llibertats civils. La joventut egípcia es troba acadèmicament millor preparada, la gran part disposa d’estudis superiors però malviu per no trobar una feina d’acord al seu nivell de preparació. El turisme juga un paper molt important en la seua economia, hi ha una major obertura i la societat és més permeable a les influències externes. Si bé pot argüir-se que aquesta situació es dona solament en les grans ciutats, no és menys cert que solament en l'aglomeració urbana de El Caire viuen vora  25 milions de persones, és a dir el 31 % de la població total d’Egipte. Una població que a més disposa d’Internet, que veu com es viu en altres països a través dels mitjans de comunicació.

4. A l'Iran l’enderrocament del Xa va ser seguit d’un buit de poder que no hem vist a Egipte simplement perquè a banda dels polítics són els militars els que controlen la situació des dels anys 50, des dels temps de Nasser,estiga qui estiga en el poder. Aquest element és doncs, un condicionant de qualsevol moviment polític que s'hi faja.

Pel que fa a les semblances, aquestes es poden agafar amb pinces.
Trobem en ambdós moviments l'enderrocament de tirans pro occidentals, els avalots populars massius i el paper que juguen les tecnologies per fer difusió de la revolució, en el cas de l'Iran, cassetes amb gravacions de Khomeini i en Egipte el facebook i el twitter. Però vaja, jo crec que tota revolució empra els mitjans al seu abast per fer propaganda, els francesos empraren els periòdics, que en aquell temps eren el mitjà de comunicació més nou i no per això parlem de la revolució francesa com una revolució islàmica.

Però el problema està en que ambdós són païssos islàmics. Des de la nostra perspectiva per aquest fet ja són iguals, estem molt influïts per la idea de “l’excepcionalitat del món àrab” com si aquest fos un microcosmos tancat, al marge de tot i amb les seues pròpies regles de funcionament de manera que qualsevol discurs explicatiu d'algun esdeveniment ocorregut dintre d'aquestes fronteres és aplicable tant al Marroc com a Pakistan o Turquia. 


Dedicat a Raül i a Jordi, els quals em recorden les meues obligacions.

dimarts, 8 de febrer de 2011

SOBRE ELS ESTEREOTIPS DE LA HISTÒRIA.


La història és plena d'estereotips però també és ben cert que existeixen molts prejudicis sobre la història. Aquí m'agradaria exposar-ne alguns, dels més freqüents i que entre altres creen aversió cap a aquesta ciència. Moltes vegades la història és vista pels estudiants com a quelcom d'avorrit, perquè a ningú deixa indiferent. O l'estimes o l'odies. Per això als que no els agrada quan els dius que has estudiat et miren amb cara d'aversió o de mal de renyons seguit de reaccions del tipus: i això per a que serveix? o d'això en que pots treballar? Però de totes, totes, la meua preferida va ser una que s'acompanyava d'una cara de repugnància: ¿eso se estudia?. M'agrada perquè resumeix molts d'aquests estereotips. Anem allà, doncs:

1. La història és un conjunt de fets. La història simplement ha sigut, és i serà sempre igual, tant per a nosaltres com per als egipcis o per als japonesos. Clar, va baixar Moisès de la muntanya i juntament amb les taules de la llei, duia un llibrot on es recopilava tota la història universal. Doncs, no, la història és una construcció i la construeixen els historiadors, per a això aprofitem.

2. La història es limita en exposar els fets del passat. Però si això fora així seria una disciplina inútil, a no ser que busquem una explicació a eixos fets. Això també ho fem els historiadors, i això ens ensenyen a fer en la facultat.

3. És una disciplina memorística. Un altre estereotip. Crec que poques dates he memoritzat en la carrera. És millor entendre les idees que memoritzar-les. Això no lleva de trobar-se al típic professor cabró que en un examen et pregunta el grau d'inclinació exacte que adopta el riu Nil en la seua desembocadura.

4. És una crònica de rics i poderosos. És en part cert, fins al segle XIX era així fins que aparegueren els historiadors marxistes, estructuralistes, dels Annals i molts més que baixaren la història dels pedestals i feren una història de les nacions i les societats. Per què la vida i miracles de Juli Cèsar o Jaume I, em remet al segon punt, és una cosa inútil si no serveixen per explicar res.

5. És un record mort del passat, sense cap utilitat. Aquesta afirmació és el resultat dels punts primer, segon, tercer, quart...

6. La història no és una ciència. Si, si que ho és, però els historiadors no duem bata ni diseccionem animals. Aquí hi ha que revisar el concepte de ciència. Això no vol dir que es puga aplicar el mètode científic al 100%, s'ha d'adaptar a una disciplina subjectiva (és a dir que el subjecte i l'objecte d'estudi són el mateix) com la resta de ciències socials i humanístiques.

7. hi ha una relació directa entre causa i efecte. Així per a buscar la causa d'un esdeveniment històric has de buscar tot el que ha passat immediatament abans. Aquesta afirmació podria donar-se en alguns fets històrics, però qualsevol fet històric no té una única i immediata causa, es compon d'una sèrie de fets estructurals i conjunturals previs.

8. Desenvolupament històric és el mateix que desenvolupament cronològic, les societats canvien pel simple pas del temps. Pot ser en una societat de paramecis les coses es donen d'aquesta manera, però no en les societats humanes. Les societats canvien per l'acció dels individus que la composen portats per la necessitat de canviar.

9. És el mateix el fet històric i l'evidència, narració i font històrica. El fet és el succés objectiu, mentre que l'evidència és la construcció de l'historiador que fa servir per analitzar la història. La font històrica és el canal pel quan ens arriba i es tractada seguint un mètode reglat, no al lliure albir de l'historiador (dels bons historiadors, altres com César Vidal o Pio Moa ja sabem com treballen).

10. Per a estudiar història és necessari tenir una gran memòria i molta voluntat per estudiar. Però açò no serveix de res si el que estudia història no té capacitat per resoldre problemes o raonar críticament.

Clar, tots aquests prejudicis són producte d'anys de positivisme i un ensenyament escolar que contemplava la història com una successió de les grans gestes del passat, en tot cas la història servia per a fer narracions boniques que els xiquets havien de copiar en les llibretes a fi de millorar la cal·ligrafia i l'expressió escrita.




Font: Pilar Maestro, Propuesta de proyecto curricular para un primer ciclo de enseñanza secundaria.